Dos gèneres musicals originaris de la població afroamericana dels Estats Units, el rock i el rythm & blues, van ser adoptats de forma massiva pels intèrprets de raça blanca: en el primer cas per cantants nord-americans com Elvis Presley, Jerry Lee Lewis o Buddy Holly, mentre que en el segon exemple mitjançant bandes britàniques com The Animals, The Rolling Stones, The Who o The Yardbirds.
Mentrestant, a inicis de la dècada dels 60, Detroit, la industrial ciutat més poblada de l’estat de Michigan i seu per exemple de General Motors, es va convertir en el centre neuràlgic de la música negra, mitjançant un estil força comercial i accessible que barrejava rythm & blues i pop i que va comptar amb una indubtable influència dels grups formats íntegrament per noies, en algun cas sota la producció de Phil Spector, d’entre finals dels 50 i inicis dels 60. El gran causant de tot allò en va ser l’empresari Berry Gordy (foto), que va fundar la discogràfica Tamla Motown.
De la mà d’un equip de brillants productors i compositors, encara que en algun cas, com el representat per Marvin Gaye, alguns artistes van escriure les seves pròpies cançons, van passar pel segell Motown intèrprets com un adolescent Stevie Wonder, aleshores conegut com a Little Stevie; el ja significat Gaye o Smokey Robinson, així com formacions com The Supremes, amb l’estrella Diana Ross al capdavant; The Four Tops, The Miracles, encapçalats pel citat Robinson, o The Temptations.
El tipus de música empleat per la Tamla Motown, que es va caracteritzar per una frenètica i fins i tot estressant marxa de gravacions, edicions, concerts i produccions, va ser clau per entendre l’era estel•lar de la música soul, que marcaria la música negra durant el segon lustre de la dècada amb el protagonisme d’artistes com el ja veterà James Brown, el mateix Gaye, Aretha Franklin, una de les grans veus de la història de la música popular; Dionne Warwick, musa de Burt Bacharach i Hal David; Wilson Picket o el desaparegut Otis Redding, sense oblidar el seu ressò en altres esdeveniments com l’era daurada del funk, al decenni dels 70, o fins i tot de la febre de la disco music que va triomfar amb força a finals d’aquella dècada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario