HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES PROTAGONISTES DE LA RUPTURA MUSICAL AL REGNE UNIT

Donovan (foto). En un principi, aquest cantautor d’origen escocès va ser qualificat com el Bob Dylan britànic, però allò cert és que hi havia força diferències entre els dos compositors, doncs mentre el Dylan d’aquella època era un enèrgic lluitador en favor d’aspectes com la pau o la justícia social, Donovan era més aviat un trobador dolç, tendre i afable. Després de gravar cançons emblemàtiques com “Catch the wind”, la popular “Colours” o la pacifista “Universal soldier”, va entrar clarament en la contracultura hippy, període en què va gravar l’àlbum més reconegut de la seva extensa trajectòria: “Sunshine Superman”.

July Driscoll. Reconeguda com una de les grans portagonistes del Swinging London, aquesta fan de la banda de rythm & blues The Yardbirds va formar el quartet Steampacket, amb un jove i mod Rod Stewart, l'exSoft Machine Robert Wyatt i Long John Baldry i, de nou amb Wyatt, l'associació Trinity, per llançar-se posteriorment en soltari, mitjançant una carrera caracteritzada per l'autenticitat i el seu sentit minoritari i alternatiu. 

Caravan. Conjunt integrat inicialment per Pye Hastings (veu i guitarra), Richard Sinclair (baix), Richard Coughlan (bateria), Dave Sinclair (teclats) i James Hastings (saxofon i flauta). Màxims representants del so Canterbury, juntament amb els més coneguts Soft Machine, van ser una formació bàsica en el naixement i consolidació del rock progressiu, raó per la qual segurament van tenir una positiva acollida en estats com Alemanya i Holanda, propicis al gènere.

The Incredible String Band. El grup escocès, que va introduir instruments poc usuals en el món del rock com el violí, el banjo o la mandolina, va ser fundat per Mike Heron (veu i guitarra), Clive Palmer (veu, guitarra i banjo) i Robin Williamson (veu, guitarra, violí i mandolina) i va ser una de les formacions hippys més autèntiques, malgrat la llunyania geogràfica de San Francisco, bressol de la contracultura del Flower Power. L’àlbum “The hangman’s beautiful daughter”, en què la portada indica una de les característiques més genuïnes del món hippy, com era la vida comunal, és un referent pel que respecta a aquella època de la música popular.

Soft Machine. Banda fundada per Robert Wyatt (veu i bateria), Kevin Ayers (baix) i Mike Ratletge (teclats). Després de ser la formació capdavantera de l’anomenat so Canterbury, caracteritzat pel seu sentit avantguardista i trencador, van convertir-se, amb els Pink Floyd de Syd Barrett, en el grup més popular del Londres rupturista i underground del segon lustre del decenni dels 60. Posteriorment, Wyatt, que va formar els conjunts Steampacket, amb Driscoll, Stewart i Baldry, i Trinity, de nou amb Driscoll, i Ayers, que va habitar molts anys a l’illa balear d’Eivissa, van ser homes claus del Swinging London, mitjançant unes carreres minoritàries, però molt reivindicades al llarg del temps.

Ten Years After. Conjunt format en un principi per Alvin Lee (veu i guitarra), Leo Lyons (baix), Ric Lee (bateria) i Chick Churchill (òrgan). La popularitat amb què va comptar el quartet de blues rock, que va tenir el seu auge entre finals dels 60 i inicis dels 70, es va deure especialment a les grans dots de guitarrista de Lee, també cantant i líder de la formació, que va actuar als històrics esdeveniments de Woodstock, en què va efectuar una llarguíssima versió de “Goin’ home”, un dels seus grans èxits, i de l’illa de Wight.

Traffic. Grup avantguardista format per Steve Windwood (veu, guitarra i teclats), exvocalista de la banda de rythm & blues Spencer Davis Group; Dave Mason (guitarra i baix), Jim Capaldi (bateria) i Chris Wood (teclats, saxofon i flauta). Després d’una primera etapa, caracteritzada per l’ús de diferents generes, com blues rock, rock dur, jazz rock, rock psicodèlic o rock progressiu, en què hi van destacar els àlbums “Mr. Fantasy” i el segon de títol homònim, Windwood va obrir un parèntesi per formar el supergrup Blind Faith, amb el virtuós Eric Clapton (guitarra), Rick Grech (baix) i Ginger Baker (bateria). Després d’aquella fugaç experiència, va reunir Traffic, que aleshores va brillar amb l’obra “John Barleycom must die”.