TOP 10: CANÇONS EN LLENGUA CASTELLANA



1. Insurrección

El Último de la Fila / pop / 1986 / El Último de la Fila

2. Aviones plateados
El Último de la Fila / pop / 1986 / El Último de la Fila

3. Chica de ayer
Nacha Pop / pop / 1980 / Antonio Vega

4. Pongamos que hablo de Madrid
Joaquín Sabina / rock urbà / 1980 / Joaquín Sabina

5. Cadillac solitario
Loquillo y los Trogloditas / rock / 1983 / Sabino Méndez

6. Desaparecer
Los Planetas / pop alternatiu / 1998 / Los Planetas

7. Rock’n roll star
Loquillo y los Intocables / rock / 1981 / Sabino Méndez

8. Centinelas
Sidonie / pop alternatiu / 2004 / Sidonie

9. ¿ Qué hace una chica como tú en un sitio como éste ?
Burning / rock urbà / 1978 / Burning

10. Universos infinitos
Love of Lesbian / pop alternatiu / 2007 / Love of Lesbian

A la foto, Manolo Gracía i Quimi Portet, els que van ser membres de l’Último de la Fila. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE VELVET UNDERGROUND

Durant la dècada dels 60 del segle passat, després d’un munt d’anys en què l’abstracció va dominar abastament la pintura contemporània, la figuració, encara que des d’un punt de vista bastant peculiar, va tornar a aconseguir cert protagonisme gràcies al pop art, que va tenir com a màxim exponent l’artista novaiorquès Andy Warhol, que el 1966 va decidir donar suport al grup The Velvet Underground.

Per produir el primer àlbum de la formació, Warhol va imposar la presència de la seva musa, la model alemanya Nico, com a cantant, que d’aquesta forma es va unir als quatre membres originals del grup: Lou Reed (veu i guitarra), el gal•lès John Cale (baix i viola), Sterling Morrison (guitarra) i Maureen Tucker (bateria). El treball inicial es va titular simplement “The Velvet Underground & Nico”, que s’ha convertit en una de les obres més reinvindicades de la història de la música rock i va utilitzar de forma important la distorsió instrumental i la tècnica del feedback, tal com es demostra en la controvertida “Heroin”, la densa “Venus un furs” i la revolucionària “Sister Ray”, característiques que arribarien al seu apogeu dues dècades més tard mitjançant el noise rock. El disc, però, comercialment parlant, va passar pràcticament desapercebut durant la seva època.

Si el primer àlbum del grup novaiorquès, que va portar certa intel•lectualitat al món del rock, podríem dir que, pel que fa a alguns aspectes, es va avançar 20 anys al seu temps, malgrat que hi havia temes bastant accessibles com “Sunday morning”, “Run run run“, “There she goes again”, “Femme fatale” o “I’ll be your mirror”, els dos darrers interpretats per Nico, el segon treball del conjunt nord-americà “White light / white heat”, es un dels discs més avantguardistes, visionaris i complicats de la història de la música popular, en una gravació que ja no va produir Warhol i en la qual no hi va ser present Nico, que va iniciar una carrera independent.

Després de “White light / white heat”, Cale, màxim exponent de la via de la distorsió de la banda novaiorquesa, va abandonar el grup per desavinences amb Reed i va començar la seva aclamada trajectòria en solitari, que va tenir un punt àlgid amb l’elogiat àlbum “Paris 1919”. No és estrany doncs que el tercer treball de la formació, de títol homònim, fos una obra molt més tranquil•la, calmada i assossegada.

Arran de l’edició del tercer disc, qui aleshores va deixar el conjunt de Nova York va ser el propi Reed, període en què va viatjar a Anglaterra i, de la mà de David Bowie, va gravar els seus principals treballs com a intèrpret solista: “Transformer” i el conceptual “Berlin”. Llavors , Doug Yule, que havia substituït Cale en l’obra anterior, va fer-se amb les regnes del grup, que va editar “Loaded” i “Squeeze”, després dels quals The Velvet Underground es va dissoldre.

LOS BUHOS

Lloc de fundació: Calafell (Baix Penedés).

Formació: Guillem Solé, Albert Gràcia, Joan Blázquez, Jaume Nin, Pep Vila – Badal, Josep Contreras, Klaus Stroink i Petit Boom.

Dècades: 10.
Gèneres: pop, rock, ska i rumba.
Principal àlbum: Naturalesa salvatge (2013).
El millor: les il•lustres col•laboracions en el segon disc.
El pitjor: és difícil saber on arribaran.

El grup Los Buhos, establert a la localitat de Calafell, va debutar amb l’àlbum “Cau la nit”, gravat íntegrament en llengua catalana, editant poc després “Naturalesa salvatge”, en què va utilitzar també l’idioma castellà i en el qual va comptar amb les col•laboracions d’Albert Pla, Els Catarres, Strombers, Ska – P, Germà Negre i Txarango. La formació ha portat a terme una música pop, amb incrustacions de rumba i ska, en què hi destaca en algun cas el factor de protesta social. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES INTÈRPRETS DE PROG ROCK I ROCK SIMFÒNIC

Mike Oldfield. Quan era pràcticament un adolescent va sorprendre tothom amb la confecció de l’album “Tubular bells”, una de les grans fites del rock simfònic en què hi tocava un munt d’instruments. No obstant, després d’aquest aclamat treball, que va tenir molts anys més tard una segona part que no va comptar amb el beneplàcit de la crítica, va transitar per una època molt irregular que va desembocar en la composició de cançons pop molt comercials com “Five miles out”, “Family man” o “Moonlight shadow”, les quals poc o res tenien a veure amb la seva emblemàtica òpera prima.

Alan Parsons. Enginyer de so de dos àlbums històrics, com van ser els casos d’”Abbey Road”, de The Beatles, i “The dark side of the moon”, de Pink Floyd, Alan Parsons va formar amb el cantant Eric Woolfson l’experiment Alan Parsons Project, que va editar finalment discs molt comercials com “Eve”, “Eye in the sky” o “Ammonia avenue”. Posteriorment, Parsons va seguir en solitari, trajectòria en la qual hi va destacar un treball dedicat a l’arquitecte català Antoni Gaudí.

Afrodite’s Child. Grup grec fundat a París pel cantant i baixista Demis Roussos, el teclista Papathanassiou Vangelis, el guitarrista Anagyros Koulouris i el bateria Loukas Sideras. Seguidament, Roussos va protagonitzar una carrera en solitari de molt èxit, marcada per cançons basades en un pop molt senzill, lleuger i melòdic, mentre Vangelis va triomfar amb força amb el tema principal del film “Chariots of fire”, del qual vam quedar tots una mica cansats.

Atomic Rooster. Una de les primeres bandes en fer ús del prog rock, molt aviat es va convertir en una eina personal del teclista Vincent Crane, una vegada van marxar els altres dos membres fundacionals: el cantant i baixista Nick Graham i el bateria Carl Palmer, que es va unir a Keith Emerson i Greg Lake.

Iron Butterfly. El grup va estar inicialment format per Darryl Deloach (veu i guitarra), Danny Weis (guitarra), Jerry Penrod (baix), Ron Bushy (bateria) i Doug Ingle (Teclats). El conjunt britànic, que va usar tant el rock progressiu com el rock dur, va passar fonamentalment a la història per l’album “In - a- gadda – da - vida” i sobretot pel hit del mateix nom, número u al Regne Unit i de més 17 minuts de durada. Posteriorment, la formació es va anar desinflant a poc a poc.

Moody Blues. Banda composta en un principi per Danny Laine (veu, guitarra i harmònica), Clint Warwick (baix), Graeme Edge (bateria), Mike Pinder (piano i òrgan) i Ray Thomas (percussió i flauta). Posteriorment, Laine es va ajuntar als Wings de l’exbeatle Paul McCartney i va ser substituït per Justin Hayward (veu, guitarra i piano), període en què el grup, amb orígens en el rythm & blues i el rock psicodèlic i de trajectòria bastant irregular, va gravar el seu gran clàssic: l’elegant, sofisticat i simfònic “Nights in white satin”, basat en una obra d’Antonin Dvorak i present en l’àlbum "Days of future passed”.

Nice. Grup en què el teclista Keith Emerson, aleshores acompanyat pel cantant i baixista Lee Jackson, el guitarrista Brian Davidson i el trompetista i flautista David O’List, es va donar-se a conèixer i on va desenvolupar les seves primeres experimentacions, amb l’ús exhaustiu de les noves tecnologies com els sintetitzadors. Més tard, es va unir a Greg Lake i Carl Palmer.

Procol Harum (foto). Banda integrada inicialment per Gary Brooker (veu i piano), Robin Trower (guitarra), Dave Knights (baix), B. J. Wilson (bateria), Matthew Fisher (òrgan) i Keith Reid (lletres). El grup va passar fonamentalment a la història del rock per l’edició del bell i psicodèlic tema “A wither shade of pale”, un dels grans clàssics de la història de la música popular i una de les primeres mostres, mitjançant els seus aires barrocs, de rock simfònic pel què fa a la música popular. Malgrat que la formació va comptar amb una prolongada trajectòria, Procol Harum mai va poder repetir aquell enorme èxit, número u a les llistes britàniques l’any 1967, durant l’estiu hippy per excel•lència.

Uriah Heep. Conjunt que va alternar el rock progressiu amb el hard rock i que va comptar com a membres originals amb David Byron (veu), Mick Box (guitarra), Paul Newton (baix), Alex Napier (bateria) i Ken Hensley (teclats). Posteriorment, formaria part del grup l’il•lustre baixista John Wetton, que va ser també integrant de les bandes Yes i Asia. 

THE JAYHAWKS

Lloc de fundació: Minneapolis (Estats Units).

Formació inicial: Mark Olson (veu i guitarra), Gary Louris (veu i guitarra), Marc Perlman (baix) i Norm Rogers (bateria).

Dècada estel•lar: 90.
Gèneres: country rock alternatiu, folk rock alternatiu i rock alternatiu.
Principal àlbum: Mockingbird time (2011).
Altres àlbums d’estudi: The Jayhawks (1986), Blue earth (1989), Hollywood town hall (1992), Tomorrow the green grass (1995), Sound of lies (1997), Smile (2000), Rainy day music (2003), Paging Mr. Proust (2016) i Back roads and abandoned motels (2018).
Solistes que origina: Mark Olson.
El millor: una discografia molt elogiada per la crítica.
El pitjor: la marxa d’Olson.

Mark Olson i Gary Louris, dos músics de l’escena country alternativa de Minneapolis, van formar la banda The Jayhawks, grup influenciat per mites com Gram Parsons, pioner en la fusió entre country i rock, o el Bob Dylan de “Nashville skylyne”, sense oblidar que les seves harmonies vocals recorden la llegendària formació The Eagles. El conjunt nord-americà, que ha calat en diferents bandes com els primers Wilco, ha traçat una trajectòria molt aclamada per la crítica i força regular, malgrat la sensible marxa d’Olson. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PINK FLOYD (2a PART)

Durant la primera part dedicada al mític grup britànic, s’havia fet referència al seu reivindicat àlbum de debut, l’avantguardista, revolucionari i psicodèlic “The piper at the gates of dawn”, la marxa de l’home que el va fer possible, el visionari i inestable Syd Barrett, i una etapa de transició que conduiria el quartet cap a la consideració de banda mainstream.

La segona part de Pink Floyd s’inicia amb l’històric àlbum “The dark side of the moon”, que va situar el conjunt anglès com una de les principals formacions del rock progressiu, que aleshores transitava per la seva època d’afirmació. El disc, que va obrir el període de més popularitat del grup, el qual culminaria amb el doble àlbum “The wall”, conté tres temes essencials: “Time”, “Money”, una de les seves peces més comercials, i “Us and them”.

Després de “The dark side of the moon”, Pink Floyd es va mantenir en un moment àlgid i triomfal amb la confecció de l’àlbum “Wish you where here”, treball que compta amb l’emblemàtica “Shine on you crazy diamond”, dedicada a la persona de Barrett; “Welcome to the machine” i la cançó de títol homònim, una de les peces més senzilles del quartet britànic, però, segons la meva opinió, el tema més bell que mai hagi compost la llegendària banda.

El grup va donar posteriorment un clar pas enrere amb l’edició d’”Animals”, una obra que no va comptar amb el beneplàcit de la crítica, però seguidament la formació va gravar l’òpera rock “The wall”, la culminació creativa de la seva discografia, però, segons alguns experts, també el súmmum de grandiluqüència, espectacularitat, efectisme i certa artificiositat en què van arribar Pink Floyd, en particular, i el rock progressiu, en general.

El treball va ser una obra força personal del baixista Roger Waters, erigit en clar líder de la banda arran de la marxa de Barrett, encara que el seu protagonisme no havia estat fins llavors tan aclaparador. En el doble disc conceptual, que va tenir la seva versió en pel•lícula, dirigida per Alan Parker i interpretada per Bob Geldof, el líder del llavors incipient grup The Boomtown Rats, hi destaquen les tres parts corresponents a la sèrie “Another brick on the wall”, encara que, paradoxalment, una cançó senzilla com “Hey you !” es troba igualment entre els temes més recordats.

Malgrat les tensions que hi tenien lloc entre Waters, d’una banda, i la resta de components del grup, David Gilmour, Nick Mason i Rick Wright, d’altra banda, el quartet va ser capaç de gravar un altre àlbum, “The final cut”, després del qual va arribar la separació, continuant Roger en solitari, mentre el seus antics companys seguien amb la marca Pink Floyd, amb la qual han editat els escassament transcendents “A momentary lapse of reason” i “The division bell”.

ALISON

Intèrpret: Elvis Costello.

Any: 1977.

Gènere: pub rock.
Àlbum d’estudi: My aim is true.
El millor: una mostra del Costello més sensible.
El pitjor: l’intèrpret és recordat sobretot per cançons més rítmiques.

Durant el segon lustre de la dècada dels 70, va fer acte d’aparició el pub rock, gènere senzill i directe que es distanciava del rock progressiu i que va ser una referència per al punk rock que estava a punt d’esclatar. Elvis Costello, el representant més popular de la nova moda, va debutar amb l’aclamat àlbum “My aim is true”, que compta com a cinquena pista amb el tema “Alison”, una cançó lenta, pausada, tendra i melancòlica que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en un dels clàssics de la discografia del compositor britànic, que aleshores era acompanyat per la banda Clover, que donaria pas ràpidament al cèlebre grup The Atractions. En una de les parts d’”Alison” precisament s’hi troba la frase que va donar títol al primer treball de llarga durada de l’intèrpret anglès. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: GENESIS



La composició inicial del grup britànic va estar formada pel carismàtic cantant Peter Gabriel, el guitarrista Anthony Phillips, el baixista Mike Rutherford, el bateria John Silver, que va ser aviat substituït per Chris Stewart, i el pianista i organista Tony Banks. Poc més tard, Steve Hackett entraria per Phillips, mentre que el lloc de bateria passaria successivament per John Mayhew i Phil Collins, que va aparèixer en escena en l’àlbum “Nursery cryme", el tercer de la discografia de la banda anglesa.

Genesis es va convertir en una de les formacions clau en l’era estel•lar del rock progressiu, mentre va prendre part també de l’escena dominada pel glam rock, moda que va tenir el seu auge durant els primers anys del decenni dels 70, sobretot perquè les seves actuacions en viu es van convertir en veritables obres de teatre, en què Gabriel apareixia sovint disfressat, compaginant el seu paper de vocalista de la banda amb el d’actor. Es podria dir que el grup va representar, amb Roxy Music, la versió més intel•lectualitzada del moviment que va tenir a David Bowie com a principal protagonista.

Durant l’època daurada de Genesis, que va coincidir amb la presència de Gabriel com a líder, el conjunt britànic va editar els treballs “From Genesis to revelation”, “Traspass”, el ja referit “Nursery crime” i els seus tres àlbums més elogiats per la crítica especialitzada: “Foxtrot”, “Selling England by the pound” i l’emblemàtic doble disc conceptual “The lamb lies down on Broadway”.

Després de la gravació del darrer àlbum significat, que va ser el moment àlgid de creativitat del grup, va arribar una important i transcendent crisi, essencialment per les males relacions que Gabriel tenia amb la resta de components de la banda, que observaven que el protagonisme del cantant, sobretot pel que fa al tema de l’elecció de les cançons, era cada cop més clar i evident. Aquest fet va derivar amb la marxa del vocalista, que va ser substituït per Collins, fins aleshores concentrat essencialment en las tasques de bateria.

Amb Collins com a líder i cantant, Genesis va realitzar un tomb radical, doncs el grup va anar deixant enrere el rock progressiu per submergir-se en un pop senzill i apte per a tota classe de públics, fet que va motivar importants crítiques cap a la banda, que llavors va contractar el guitarrista Mick Barnard per un curt lapse de temps. Amb el pas dels anys, la formació va restar com a trio, només amb Phil, Rutherford i Banks, mentre el primer d’ells iniciava una carrera en solitari paral•lela, motiu pel qual va abandonar de forma transitòria, moment en què va ser substituït per Ray Wilson.

SELLING ENGLAND BY THE POUND

Grup: Genesis.

Any: 1973.

Formació: Peter Gabriel, Steve Hackett, Mike Rutherford, Phil Collins i Tony Banks.
Àlbum d’estudi anterior: Foxtrot.
Àlbum d’estudi posterior: The lamb lies down on Broadway.
El millor: període àlgid de la formació britànica.
El pitjor: escàs èxit als Estats Units.

Quan Genesis va editar l’àlbum “Selling England by the pound”, el grup anglès es trobava en la seva època de més reconeixement, la qual es va iniciar amb la gravació de “Foxtrot” i va culminar amb la confecció del disc conceptual “The lamb lies down on Broadway”. De fet, l’any 1973, quan va sortir a la venda l’obra analitzada, la banda britànica comptava amb la seva formació estel•lar, amb Gabriel, Hackett, Rutherford, Collins i Banks. El treball va significar, després de les característiques més típicament rockeres de “Foxtrot”, un retorn de Genesis als orígens i a les seves dèries, amb la inclusió d’històries o contes de fades, com per exemple ho demostra la cançó “The battle of Epping forest”, influenciada per la literatura de l’escriptor fantàstic J. J. R. Tolkien, mentre que altres temes clau en van ser “Dancing with the moonlit knight”, “I know with i like (in your wardrobe)” o “More fool me”, interpretada aquesta per Collins, llavors bàsicament bateria del grup. El disc es va vendre molt bé al Regne Unit, però no a l’altra banda de l’Atlàntic, on el rock progressiu no acabava de adaptar-s’hi. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EMERSON, LAKE & PALMER

Keith Emerson era un espectacular i efectista teclista que havia format part del grup Nice, Greg Lake havia exercit de cantant i baixista dels inicials King Crimson i el bateria Carl Palmer havia tocat amb la formació Atomic Rooster. Tots tres van decidir unir-se per fundar un supergrup de rock progressiu i simfònic, el qual va adoptar els seus respectius cognoms.

El trio, que va mantenir una important rivalitat amb Yes, de forma especial pel què fa als teclistes Emerson i Rick Wakeman, ha deixat per a la posteritat una legió de fans irreductibles, doncs els seus principals àlbums es van vendre molt bé malgrat que la seva música no va ser precisament senzilla i accessible, però també ha tingut alguns detractors, els quals han considerat que el seu estil, que va portar el rock de tipus simfònic fins a cotes potser mai superades, era artificiós, grandiloqüent, excessivament efectista i força pretensiós.

Pel que fa a la seva era triomfant, la banda britànica va editar els àlbums de títol homònim, “Tarkus”, potser el seu treball cabdal; el directe “Pictures and exhibition”, “Trilogy”, “Brain salad surgery” i els dos volums de “Works” i “Love beach”, que van posar punt i final a la seva època clàssica.

Com va succeir pràcticament en totes les formacions que van protagonitzar el període àlgid del rock progressiu i simfònic, durant el segon lustre de la dècada dels 70, Emerson, Lake & Palmer van entrar clarament en crisi i decadència i fins i tot va arribar la dissolució. Palmer va formar part del controvertit supergrup Asia, que va practicar un prog rock molt comercial, mentre més tard, Emerson i Lake van reclutar el bateria Cozy Powell, un home que havia format part de diverses bandes de hard rock. 

TOP 10: CANÇONS EN LLENGUA CATALANA



1. Love song

Antònia Font / pop / 2006 / Joan Miquel Oliver

2. Si arribeu
Lluís Llach / nova cançó / 1974 / Lluís Llach

3. Tots els motors
Antònia Font / pop / 2001 / Joan Miquel Oliver

4. Liverpool
Els Amics de les Arts / pop folk / 2009 / Els Amics de les Arts

5. La bola de cristall
Manel / pop folk / 2011 / Manel

6. Clint Eastwood
Antònia Font / pop / 2011 / Joan Miquel Oliver

7. Louisiana i els camps de cotó
Els Amics de les Arts / pop folk / 2012 / Els Amics de les Arts

8. Ai Dolors !
Manel / pop folk / 2008 / Manel

9. Què tinguem sort !
Lluís Llach / nova cançó / 1974 / Lluís Llach

10. Banda de rock
Manel / pop folk / 2013 / Manel

A la foto, Joan Miquel Oliver, guitarrista i compositor del grup mallorquí Antònia Font.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: JETHRO TULL

La formació inicial del grup britànic Jethro Tull va estar composta per Ian Anderson (veu, guitarra, òrgan i flauta), Mick Abrahams (guitarra), Glenn Cornick (baix) i Clive Bunker (bateria). Tanmateix, molt aviat va ingressar-hi el guitarrista Martin Barre, en substitució d’Abrahams, convertint-se en l’home clau de l’era estel•lar de la formació, juntament amb el carismàtic Anderson. Altres músics important en el període de més popularitat de la banda, podríem dir que entre 1969 i 1975, van ser el baixista Jeffrey Hammond, el bateria Barriemore Barlow i el pianista i organista John Evan.

El conjunt anglès es va convertir molt aviat en un dels principals grups de rock progressiu, encara que ho va fer d’una forma bastant singular i peculiar, doncs va utilitzar el blues rock, en ocasions va usar un tipus de música bastant endurit, en una època en què el hard rock es trobava en els seus inicis, i es va apropar clarament al gènere folk, des d’un punt de vista bastant campestre, fet en què la flauta, instrument fins llavors pràcticament absent de l’escena pop – rock i tocat amb insistència pel seu líder Anderson, hi va jugar un paper primordial.

Després de debutar amb “This was”, Jethro Tull va viure la seva etapa daurada mitjançant els àlbums “Stand up”, “Benefit”, l’aclamat i elogiat “Aqualung”, el seu treball més emblemàtic; “Thick is a brick”, una altra de les seves obres bàsiques, i el recopilatori “Living in the past”, mentre que “A passion play”, “War child” i “Minstrel in the gallery” van marcar la transició cap a la decadència, que es faria força evident durant el segon lustre de la dècada dels 70, moment en què el rock progressiu havia perdut força i popularitat.

Amb l’arribada del nou decenni, la banda va entrar en una llarga, prolongada i profunda crisi, en un període en què el grup es va acostar als sons electrònics i en què Anderson s’ha convertit en l’únic membre fix de la formació. Malgrat tot, Jethro Tull ha continuat gravant discs i oferint gires, encara que en l’actualitat Ian ha decidit actuar amb el seu propi nom, envoltat de col•laboradors que exerceixen com a simples acompanyants de la seva causa. 

TXARANGO

Lloc de fundació: Ripoll (Ripollès).

Formació actual: Alguer Miquel (veu), Marcel Lázara (veu i guitarra), Àlex Pujols (baix), Joaquim Canals (bateria), Sergi Carbonell (piano), Pau Puig (percussió), Ivan López (saxofon) i Jordi Bamola (trompeta).

Altres components bàsics: Xavi Casas (saxofon) i Miquel Rojo (trompeta).
Dècades: 10.
Gèneres: pop, reggae, world music i fusió.
Principal àlbum: Som riu (2014).
El millor: un grup en ascens.
El pitjor: a Catalunya, l’oferta del seu estil és força elevada.

Banda creada a Barcelona, encara que mitjançant músics arribats de comarques com la Garrotxa, Osona o el Ripollès, d’on procedeix el seu cantant Alguer Miquel, que va fundar el grup amb el guitarrista Marcel Lázara i el pianista Sergi Carbonell. La formació, que va col•laborar abastament amb La Pegatina, s’ha fet amb un lloc important en el món de la música de fusió catalana, a través d’un estil en què el gènere caribeny del reggae hi té un lloc primordial. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: YES



El conjunt anglès Yes, una de les bandes pioneres de rock progressiu, va tenir com a components inicials el carismàtic cantant Jon Anderson, el guitarrista Peter Banks, el baixista Chris Squire, el bateria Bill Bruford i el teclista Tony Kaye. Més tard, es van incorporar músics com el guitarrista Steve Howe, el baixista Trevor Horn, el bateria Alan White o els teclistes Rick Wakeman, Patrick Moraz i Geoff Downes.

Tots els seus instrumentistes, de forma molt especial Howe i Wakeman, que va rivalitzar en la seva habilitat amb els teclats amb l’efectista Keith Emerson, van ser elegits vàries vegades com els millors músics del Regne Unit, fet que va motivar que Yes fos considerat per diferents experts com el grup de més qualitat tècnica de la dècada dels 70.

La discografia bàsica de la formació britànica, que com la majoria de grups de rock progressiu va tenir lloc entre finals dels anys 60 i mitjan la dècada dels 70, va estar caracteritzada per àlbums de tipus conceptual, primordialment amb les temàtiques de caràcter místic i còsmic, i uns arranjaments complicats, de gran elaboració i força sofisticats. Els treballs corresponents al seu període àlgid van ser l’inicial de títol homònim, “Time and a word”, “The Yes album”, “Fragile”, “Close to the edge”, “Tales from topographic oceans”, “Relayer”, “Going for the one” i “Tomato”.

Si bé és cert que els moviments de personal a Yes no van ser tan continus i significatius com en l’altra gran banda prog del període, King Crimson, també cal destacar els nombrosos canvis que hi van tenir lloc al llarg de la trajectòria del conjunt britànic, amb la marxa de Bruford, precisament al grup encapçalat per Robert Fripp; els abandonaments i retorns de Wakeman o, fins i tot, la sorprenent baixa transitòria d’Anderson, que va formar un fugaç duo amb el teclista grec Vangelis.

El grup anglès va iniciar una baixada d’intensitat a partir del segon lustre del decenni dels 70, però es podria dir que Yes va aguantar força bé la irrupció del punk rock, va seguir venent una important suma de discs i va guanyar un nou públic que es va interessar pels seus treballs, encara que aquests van derivar cap unes característiques més assequibles i comercials. Mentrestant, alguns del seus components, ja a la dècada dels 80, van fundar el supergrup Asia.

LANA DEL REY

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).

Dècades: 10.

Gèneres: trip hop i rock alternatiu.
Principal àlbum: Ultraviolence (2014).
El millor: un gran carisma.
El pitjor: dubtes encara sobre la seva consistència.

La novaiorquesa Elizabeth Woolridge Grant, coneguda artísticament com a Lana del Rey, malgrat haver editat només tres àlbums, és una de les artistes amb un grup de seguidors més fidel i compta ja amb la consideració de diva, la qual altres cantants, per tenir-la, han hagut de realitzar un recorregut més llarg. Després de dos àlbums inicials més ben acollits pels fans que no pas per la crítica especialitzada, el seu tercer treball, “Ultraviolence”, número u als Estats Units, ha convençut gairebé tothom. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: KING CRIMSON

King Crimson, una de les bandes pioneres de rock progressiu i amb clares influències arribades de la música clàssica, el jazz i el rock psicodèlic, va tenir com a fugaç quintet inicial el format per Robert Fripp (guitarra), Greg Lake (veu i baix), Michael Giles (bateria), Ian McDonald (teclats) i Peter Sinfield (lletres).

Tanmateix, Fripp (foto), líder i únic membre fix de la formació, sotmetria ben aviat el grup a constants canvis, amb vàries reconversions al llarg de la seva trajectòria, fins el punt que es podria afirmar que King Crimson s’ha convertit bàsicament en una eina molt personal del guitarrista, que molt aviat va observar com Lake s’ajuntava amb el teclista Keith Emerson i el bateria Carl Palmer per formar el supergrup que portava els seus respectius cognoms.

Al llarg dels anys van passar pel grup, que va usar abastament les noves tecnologies com els sintetitzadors, altres músics decisius en el desenvolupament del prog rock com el guitarrista Adrian Belew, el bateria Bill Bruford, que havia format part de Yes; el percussionista Jamie Muir i els baixistes Boz Burrell, Tony Levin i John Wetton, entre molts d’altres.

Durant la trajectòria estel•lar del conjunt britànic, que va tenir lloc entre finals de la dècada dels 60 i el primer lustre del decenni dels 70, la banda anglesa va editar els àlbums “In the court of the Crimson king”, el seu treball de debut i també el més elogiat per la crítica especialitzada; “in the wake of Poseidon”, “Lizard”, “Islands”, “Lark`s tongues in aspic", un altre dels seus moments àlgids; “Starless and bible black” i “Red”.

La crisi del rock progressiu, sobretot arran de l’esclat del gènere punk, va significar igualment la decadència de King Crimson, encara que Fripp ha seguit amb les continuades reunificacions de la banda en un període irregular i d’escassa transcendència. 

LOLA



Grup: The Kinks.

Any: 1970.

Formació: Ray Davies, Dave Davis, Mick Avory, John Dalton i John Gosling.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Lola versus powerman and the moneygoround, part one.
El millor: un dels grans èxits comercials del llegendari grup britànic.
El pitjor: s’iniciava una època més aviat irregular.

L’any 1970, The Kinks era una banda plenament consolidada que havia gravat hits com “You really got me”, havia portat a terme gran temes com “Sunny afternoon” o “Waterloo sunset” i havia editat històrics àlbums com “Face to face” i “Something else by The Kinks”, mentre el baixista Pete Quaife, un dels seus membres originals, ja havia abandonat la formació. Va ser en aquell moment quan Ray Davies, líder, cantant i guitarrista del grup, va composar la cançó “Lola”, que va arribar al número dos a les llistes del Regne Unit i al número nou del rànquing nord-americà. En aquest cas, Davis va seguir amb les seves lletres iròniques, sarcàstiques i divertides, però va aparcar la crítica social que tant l’havia caracteritzat per explicar una humorística trobada entre un jove i un transvestit.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL ROCK PROGRESSIU

Les arrels del rock progressiu, un gènere que va tenir una gran repercussió al Regne Unit, es troben en la música psicodèlica que va irrompre durant el segon lustre de la dècada dels 60 a l’estat de Califòrnia, amb una clara relació amb la contracultura hippy, pel que fa als Estats Units, i en els espais underground de Londres, quant a la Gran Bretanya.

Les principals característiques del també anomenat prog rock van ser uns temes considerablement llargs, alguns cops superiors als 10 o 20 minuts de durada; l’ús de noves tecnologies com els sintetitzadors, unes lletres molt elaborades i algunes vegades bastant críptiques i inaccessibles, la confecció d’àlbums conceptuals, uns concerts amb una escenografia brillant i espectacular, la tècnica instrumental dels músics o la influència del jazz, fet ben constatat en les continuades improvisacions, o de la música clàssica, encara que aquest fet va ser més evident en el rock simfònic, de peculiaritats molts semblants.

El gènere es va convertir en una de les avantguardes clau del canvi de decenni dels 60 als 70, juntament amb el hard rock, el jazz rock o la música electrònica, i es va mantenir ferm durant la quasi totalitat de la segona d’aquestes dècades, fins a entrar en crisi, entre d’altres coses, per la irrupció d’estils que es trobaven als antípodes com el pub rock i de manera molt especial el punk rock.

Les principals bandes del prog rock, que en la majoria dels casos ho van ser també del rock simfònic, van ser, per ordre alfabètic: Emerson, Lake & Palmer, supergrup criticat des d’alguns sectors per un excés d’artifici; Genesis, amb una discografia excel•lent en l’època en què Peter Gabriel va exercir de vocalista i líder; Jethro Tull, liderats pel cantant i flautista Ian Anderson, van fusionar el corrent amb sons típicament folk; King Crimson (foto), encapçalats pel guitarrista Robert Fripp i potser el grup més emblemàtic del gènere; Pink Floyd, que després de deixar enrere l’època psicodèlica amb Syd Barrett, van abraçar postulats progressius amb el baixista Roger Waters com a nou home fort; Supertramp, que en va ser la versió accessible i comercial, i Yes, formació liderada pel vocalista Jon Anderson i dotada d’extraordinaris músics com el guitarrista Steve Howe, el baixista Chris Squire o el teclista Rick Wakeman.

Hi va haver un moment, durant el segon lustre dels 70, que certa artificiositat, grans dosis de grandiloqüència, interminables solos instrumentals, una gran quantitat de treballs conceptuals i, en alguns casos, una música freda i escassament emotiva van acabar per cansar part del públic. Aquest fet es va unir a la greu crisi econòmica que s’havia iniciat l’any 1973 pel desmesurat augment del preu del petroli, arran de la guerra de Yom Kippur entre àrabs i israelians, període en què la joventut, submergida en el fracàs escolar, l’atur i la desmotivació, veia molt distants aquells músics superdotats, per la qual cosa va preferir acostar-se a altres intèrprets que oferien més proximitat, com eren els protagonistes del pub rock i el salvatge, enèrgic i rabiós punk, que van fer retornar la música rock als seus orígens i li van atorgar frescor, senzillesa i un missatge directe.