HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LOU REED

Després del tercer àlbum del grup novaiorquès, gravat ja sense la presència de John Cale, Lou Reed va decidir abandonar The Velvet Undeground. Els seus inicis com a solista no van ser precisament fàcils i el seu disc de debut de títol homònim va passar bastant desapercebut, fet que va motivar que seguidament el compositor de Brooklyn decidís viatjar al Regne Unit, més permeable al seu estil.

Una vegada instal•lat a Londres, es va trobar amb la vital ajuda de David Bowie, aleshores la gran estrella del glam rock. El compositor anglès li va produir a Reed el seu àlbum més glam i un dels treballs més elogiats de la seva discografia: “Transformer”. L’obra conté algunes de les cançons més recordades de l’autor novaiorquès, com són els casos de la bella “Perfect day”, la popular “Walk on the wild side” i “Satellite of love”.

Un any més tard, Reed va editar un dels seus discs més controvertits: l’album conceptual “Berlin”, per a alguns una autèntica obra mestra i per a d’altres un treball poc més que discret. La sinopsi de la gravació, instal•lada en la llavors dividida ciutat alemanya, està considerat un dels arguments més pessimistes, dramàtics i desesperançadors de la història de la música popular, fet que pot explicar que l’album no fos un èxit important des del punt de vista comercial.

Després de l’edició de “Berlin”, al cap d’uns anys un disc força reivindicat des d’alguns sectors, Reed va iniciar una llarga trajectòria en què les qualificacions dels treballs que va realitzar van tenir una valoració força irregular per part de la premsa especialitzada, des d’obres, d’una banda, amb crítiques bastant positives com el directe “Rock’n roll animal”, “Coney island baby” o “New sensations”, a vinils, d’altra banda, amb escassos elogis, sent el cas més significatiu el de l’estrany i mai comprès àlbum “Metal machine music”, destrossat per diverses publicacions. Aquesta etapa, que va transcórrer durant bona part dels anys 70 i la pràctica totalitat del decenni dels 80, va culminar amb “New York”, segurament, juntament amb “Transformer”, el treball més aplaudit de la seva discografia.

Després de l’edició de “New York”, la carrera del cantautor de Brooklyn, fins el dia de la seva mort, ha transcorregut molt allunyada del gran públic, destacant, arran de la mort d’Andy Warhol, la seva reunió amb Cale, el seu excompany de The Velvet Underground, per rendir un homenatge, mitjançant l’album “Songs of Drella”, a qui va ser el seu gran valedor en els inicis del mític grup novaiorquès. 

THE PEOPLE WHO GRINNED THEMSELVES TO DEATH



Grup: The Housemartins.

Any: 1987.

Formació: PD Heaton, Norman Cook, Stan Cullimore i Dave Hemingway.
Àlbum d’estudi anterior: London, 0 – Hull, 4.
Àlbum d’estudi posterior: Cap.
El millor: seguir la tònica del primer àlbum.
El pitjor: després d’aquest treball, el grup es va dissoldre.

The Housemartins ha estat comparat habitualment amb un altre cèlebre quartet anglès de la dècada dels 80 amb una curta trajectòria, The Smiths, fonamentalment perquè les dues formacions va tornar el protagonisme al rock de caràcter elèctric, però el conjunt de Hull es va basar més en una faceta irònica i sarcàstica que no pas la banda de Manchester. El segon i darrer àlbum d’estudi del grup va ser “The people who grinned themselves to death”, un títol que va ser una clara indirecta a la família reial britànica. En el treball, que va seguir una línia semblant a la seva primera obra, encara que hi va prendre més presència el gènere soul, hi destaquen la cançó homònima, “Five get over excited”, la comercial “Me and the farmer”, “Johannesburg”, una crítica a l’apartheid sud-africà, i “Build”, un tema ecologista que segons el meu parer té un caire una mica bubblegum. Després de l’edició del disc, el quartet va posar punt i final a la seva fugaç existència.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: DAVID BOWIE (1A PART)

Aquesta primera part dedicada al cantant britànic David Bowie va des dels seus complicats i dubitatius començaments fins a la seva experiència berlinesa, passant evidentment pel període en què va ser el gran protagonista del moviment del glam rock.

Després d’un primer àlbum de títol homònim que gairebé va passar desapercebut, Bowie va aconseguir el seu primer èxit gràcies al treball “Space oddity” i, sobretot, al single d’idèntic títol, en un període en què començava a ser clara la seva obsessió per l’espai, fet que es repetiria més tard, en una època en què el món va quedar meravellat després que l’home trepitgés per primer cop la lluna.

Seguidament, a inicis de la dècada dels 70, va començar l’era glam per a l’artista londinenc, una etapa transitòria, si tenim en compte les continuades mutacions que ha realitzat el cantant anglès al llarg de la seva extensa i prolífica carrera, però molt important en la seva trajectòria, fins el punt que bastants experts la consideren la millor de la seva discografia. Els àlbums que l’anomenat Duc Blanc va editar en aquell període van ser “The man who sold the world”, “Hunky dory”, que conté les cançons “Changes” i “Life on mars ?”; l’extraordinari “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars”, una obra excepcional; “Aladdin sane”, amb el tema ”Drive in – saturday” com a principal reclam; “Pin ups” i “Diamond dogs”.

Un apartat especial mereix el treball “The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from mars”. Amb el seu alter ego, Bowie va gravar una de les obres mestres de l’era rock i un dels discs més importants de la història de la música popular, amb caràcter d'històric, semblant en importància a altres edicions emblemàtiques com el “Blonde on blonde” de Bob Dylan, el “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band” de The Beatles o l’”Aftermath” de The Rolling Stones. Encara que el tall “Starman” és la seva peça més coneguda, particularment prefereixo les pistes “Five years”, “Moonage daydream”, “Star” i “Ziggy Stardust”.

Durant aquell període presidit per la moda glam, Bowie va ser clau també per a altres intèrprets, doncs li va produir l’àlbum “Transformer” a Lou Reed, que acabava d’abandonar la llegendària banda The Velvet Underground; va ser bàsic per revitalitzar la carrera d’Iggy Pop, el líder de The Stooges, i va atorgar al grup Mott the Hopple el formidable tema “All the young dudes”, un dels himnes del glam rock.

El primer canvi important en la carrera del compositor britànic va tenir lloc mitjan el decenni, quan es va acostar a la música negra i més concretament al gènere soul. A part de la seva sincera admiració pels estils afroamericans, que demostraria també durant els anys 80, la decisió podia igualment anar dirigida a guanyar-se el públic dels Estats Units, que fins llavors s’havia mantingut bastant al marge de les seves obres. El moment culminant d’aquest període va estar marcat per l’àlbum “Young americans” i el single “Fame”, sense oblidar la composició del treball “Station to station”, una edició caracteritzada per la seva escassa durada.

Aquest capítol dedicat a l’intèrpret britànic finalitza amb la seva estada a Berlín, ciutat on es va traslladar per editar, sota la producció de Brian Eno, excomponent de Roxy Music, una trilogia d’àlbums formada per “Low”, “Heroes” i “Lodger”, caracteritzats per un tipus de música avantguardista i en què es va utilitzar l’electrònica abans que aquest gènere passes pel seu període estel•lar, durant el primer lustre de la dècada dels 80. Dels treballs gravats a la llavors dividida ciutat alemanya, on va tornar a col•laborar amb Pop, en destaca “Heroes”, en el qual hi pren part la cançó de títol homònim, coescrita amb Eno.

TOP 10: ÀLBUMS DE LA DÈCADA DELS 80

1. The queen is dead

The Smiths / 1986 / pop alternatiu

2. Diesel and dust
Midnight Oil / 1987 / rock alternatiu

3. Surfer Rosa
Pixies / 1988 / rock alternatiu

4. The head on the door
The Cure / 1985 / new wave

5. Doolittle
Pixies / 1989 / rock alternatiu

6. Disintegration
The Cure / 1989 / pop alternatiu

7. Closer
Joy Division / 1980 / postpunk

8. Daydream nation
Sonic Youth / 1988 / noise rock

9. Technique
New Order / 1989 / new wave

10. Tattoo you
The Rolling Stones / 1981 / rock

A la foto, el grup britànic The Smiths.

HISTÒRIA DE LA MUSICA ROCK: EL GLAM ROCK

A començaments de la dècada dels 70, tant a la Gran Bretanya, lloc on el moviment va fer acte d’aparició, com als Estats Units, en un període en què la contracultura hippy havia entrat ja en decadència, va sorgir la moda del glam rock, un corrent que va donar una importància cabdal a la imatge, de vegades fins i tot més rellevant que la pròpia música.

Les principals característiques del glam va ser l’exhaustiu ús de la pintura facial i ocular, la utilització d’uns vestits molt llampants i d’espectaculars plataformes com a calçat, les teatrals i espectaculars representacions escèniques en els concerts en viu, l’obsessió per l’espai, fet normal si tenim en compte que l’home acabava d’arribar a la lluna, i l’aspecte andrògin de molts dels seus representants, jugant contínuament amb l’ambigüitat sexual, encara que cap de les grans figures del moviment eren realment homosexuals, com per exemple van ser els casos de David Bowie o Marc Bolan.

Indiscutiblement, David Bowie va ser la gran estrella del glam rock, de forma molt especial arran de gravar l’esplèndid album “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars”, una autèntica obra mestra i un dels millors discs de la història del rock. Tanmateix, igual que altres grans de la música popular de tots els temps, com Bob Dylan, The Beatles o The Rolling Stones, no es va encasellar i l’era glam, encara que molt important, només va ser un capítol en la seva brillant trajectòria, realitzant ja mitjan la dècada les seves primeres mutacions, en primer lloc, amb el seu acostament a la música negra i, en segon lloc, quan de la mà de Brian Eno, i durant la seva estada a Berlín, va fer ús de la música avantguardista i electrònica.

Altres noms bàsics en el període dominat pel gènere glam van ser, pel que fa a solistes, l'anglès Gary Glitter i Alice Cooper, que en va ser la gran figura de la branca nord-americana de l’estil, i, quant a les bandes, pel que respecta al Regne Unit, T Rex (foto), amb el carismàtic Marc Bolan al capdavant; Mott the Hoople, Slade o Sweet, mentre que als Estats Units hi van destacar Suzi Quattro i The New York Dolls, que va ser una formació molt influent per al punk rock que estava a punt d’esclatar.

Igualment, encara que es va tractar d’intèrprets i grups que van utilitzar el glam més aviat com un complement en la seva carrera, hi van prendre part en el corrent el cantant i pianista anglès Elton John, els músics nord-americans Lou Reed, exlíder de The Velvet Underground, i Iggy Pop, anterior frontman de The Stooges, que van rebre la vital ajuda de Bowie, que per exemple li va produir al primer l’històric àlbum “Transformer” i al segon el cèlebre disc “The idiot”, o diversos conjunts, com els britànics Genesis, aleshores encapçalats per Peter Gabriel i una de les principals bandes de rock progressiu; Roxy Music, que liderats per Bryan Ferry i Brian Eno van suposar la part més sofisticada, elegant i intel•lectualitzada de la moda, i Queen, amb el carismàtic Freddy Mercury de vocalista. Igualment, van aparèixer dues formacions que van fusionar perfectament el glam amb el hard rock: els australians Aerosmith i els nord-americans Kiss, portant aquests últims el gènere a situacions extremes.

Amb el pas dels anys, podríem dir que el glam es va anar degenerant i pràcticament es va convertir en un circ per observar qui la feia més grossa. Van ser els temps en què Iggy Pop es produïa talls en les seves embogides actuacions o el cantant i baixista de Kiss, Gene Simmons, deixava anar sang fictícia per la boca. El moviment va entrar en decadència, però ha tingut diversos revivals al llarg del temps, com per exemple durant la moda dels nous romàntics, a principis del decenni dels 80 i en el marc de la new wave, i a través del brit pop, durant la dècada dels 90, de manera molt especial mitjançant el grup Suede 

TOMEU PENYA

Lloc de naixement: Vilafranca de Bonany (Illes Balears).

Dècades: 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: country rock.
Principals àlbums: Una acuclada d’ull (1994) i Anuats (1995).
El millor: una dècada dels 90 extraordinària.
El pitjor: hi va haver un temps que semblava “viure” a TV3.

Després de viure una temporada en diferents països europeus, Tomeu Penya va tornar a Mallorca, període en què va col•laborar amb el prestigiós guitarrista Joan Bibiloni, i va aconseguir un important èxit a nivell local, que amb el pas del temps va traspassar les illes Balears i va arribar amb força a Catalunya, on va actuar a l’emblemàtic Palau de la Música Catalana de Barcelona. Últimament, s’ha caracteritzat per la seva lluita en favor de la llengua catalana arran de la llei educativa Bauzá. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LA MÚSICA POPULAR A L’EUROPA CONTINENTAL DURANT LA DÈCADA DELS 60



La música i la cultura pop – rock van tenir una difusió desigual a l’Europa continental: mentre països com Itàlia i Espanya, malgrat que aleshores hi tenia lloc la dictadura franquista, es van obrir de forma important a la nova moda, en llocs com França i Catalunya, en aquest cas pel que fa a la llengua autòctona, hi va tenir un impacte menor, en un període en què hi triomfava la cançó d’autor, més propera a la música folk.

Mentrestant, a Alemanya va sorgir el moviment Krautrok, en un període en què la contracultura hippy va comptar amb un èxit considerable en zones com Holanda, Dinamarca, Suècia i fins i tot l’estat espanyol, encara que en aquest cas, i amb cert retard, va arrelar en zones molt concretes, com en alguns punts de Catalunya, per exemple la ciutat de Barcelona, la comarca del Maresme o la Costa Brava, i a les illes balears d’Eivissa i Formentera.

Quant a França, va sorgir l’enorme figura del rocker Johnny Hallyday, que de seguida va ser considerat l’Elvis Presley autòcton, sense oblidar la presència de cantants melòdiques properes al gènere pop, com Silvie Vartan, que va mantenir un mediàtic idil•li amb Hallyday, o Françoise Hardy, que va interpretar la bella i dolça “Touts les garçons et les filles”. Tanmateix, al país veí, durant la dècada dels 60, van triomfar especialment cantautors com el belga francòfon Jacques Brel, el compositor de Seta Georges Brassens o el cantant d’origen grec Georges Moustaki, tots ells molt influents en el corrent de la Nova Cançó Catalana.

Pel que fa a Itàlia, la cançó de caràcter lleuger i melòdic, que tenia el seu acte cabdal al festival de Sanremo, a la costa de la Ligúria, es va fusionar bastant bé amb el gènere pop – rock, mitjançant artistes com l’enèrgica cantant Mina, que va interpretar l’extraordinari tema “Amore mio”; Adriano Celentano, que va versionar la peça “Stand by me” de Ben E King, a la qual va anomenar “Pregherò”, o Gianni Morandi, que va dedicar una cançó a les dues principals bandes angleses de l’època: The Beatles i The Rolling Stones. No obstant, allò més comú va ser el triomf de cantants podríem anomenar tradicionals, com Domenico Modugno, Nicola di Bari o Patty Bravo, sense oblidar el sorgiment de cantautors com Lucio Dalla o un emergent Lucio Battisti.

Pel que respecta a Alemanya, es va imposar el corrent del Krautrok, basat en una música de tipus electrònic, fet autènticament revolucionari en aquella època. El gènere, que va sorgir a l’uníson del rock progressiu al Regne Unit, va tenir com a màxims abanderats grups com els molt reivindicats Kraftwerk (foto), Can o Tangerine Dream. El moviment ha tingut al llarg del temps una enorme influència en estils com el synth pop, la música ambient, el dance o el techno, mitjançant solistes com Brian Eno o formacions com Dépéche Mode, New Order, The Chemichal Brothers o Orbital, entre moltes d'altres.

Finalment, la contracultura hippy, després d’aparèixer a San Francisco, expandir-se per la resta de l’estat de Califòrnia i els Estats Units i arribar a la Gran Bretanya, va tenir un important ressò en països com Holanda, on la ciutat d’Amsterdam comptava amb unes característiques ideals per al moviment; Dinamarca, on fins i tot es va construir als afores de Copenhaguen el barri de Christiania, encara vigent, o Suècia, on va proliferar amb força la vida comunal. El Flower Power també va fer acte d’aparició a l’estat espanyol, però en un període en què els mitjans de comunicació no eren encara massa sofisticats, el corrent va arribar amb retard i es tracta ja d’un fenomen de la dècada dels 70. 

BACHMAN – TURNER OVERDRIVE

Lloc de fundació: Winnipeg (Canadà).

Formació inicial: Randy Bachman (veu i guitarra), Tim Bachman (guitarra), Fred Turner (baix) i Robbie Bachman (bateria i percussió).

Dècades: 70.
Gèneres: rock, blues rock i rock dur.
Principals àlbums: Bachman – Turner Overdrive II (1973) i Not fragile (1974).
El millor: banda llegendària al Canadà.
El pitjor: manca de continuïtat.

Arran de la dissolució de Guess Who, Randy Bachman, després de no consolidar-se un duo amb el teclista britànic Keith Emerson, va formar la Bachman – Turner Overdrive amb el seus germans Tim i Robbie i Fred Turner, convertint-se el grup en una de les bandes pioneres de hard rock. El conjunt de Winnipeg va ser una de les formacions estel•lars del rock canadenc durant els 70 i va tenir un important èxit als Estats Units, especialment amb l’edició de l’àlbum “Not fragile”, el cim de la seva trajectòria. 

HISTÒRICA DE LA MÚSICA ROCK: LA MÚSICA POPULAR EN CASTELLÀ A LA DÈCADA DELS 60

Dues van ser les diferències fonamentals entre la música que, durant els anys 60, es va realitzar en català i aquella que es va portar a terme en castellà: pel que fa a la primera d’aquestes llengües, el rock a penes hi va tenir impacte, però va ser una època important pel que respecta a la cançó d’autor, mentre que la música d’origen anglosaxó si que va comptar amb força repercussió quant al segon d’aquests idiomes, en què les peces d’autor no van tenir encara massa ressò.

Tal com he indicat en el capítol anterior, dedicat a la música popular en llengua catalana durant el decenni dels 60, pioners del pop – rock espanyol, com l’intèrpret José Guardiola i els grups Duo Dinámico, los Sírex, los Mustang, los Salvajes o Lone Star, es van fundar a Catalunya, mentre que a la resta de l’estat espanyol van aparèixer formacions clau com los Brincos, los Pekenikes, los Canarios i de forma molt especial los Bravos i Pop Tops, que van arribar als primers llocs de llistes internacionals.

Guardiola va ser un crooner semblant a Frank Sinatra i, com aquest, va gravar un disc amb la seva filla; el Duo Dinámico va ser la formació pionera del pop espanyol, amb l’exemple de la versió de l’”Oh Carol!” de Neil Sedaka; els Sírex, amb el carismàtic cantant Antoni Miquel Leslie al capdavant, va ser el conjunt més rocker i va exercir de teloner de The Beatles a Barcelona; els Mustang, amb el vocalista Santi Carulla com a líder, es van especialitzar en versions del quartet de Liverpool; los Salvajes, pel contrari, van fer covers de The Rolling Stones, fet gens fàcil a l’Espanya dels 60; Lone Star ha estat una banda molt reivindicada al llarg del temps i va utilitzar tant la llengua castellana com la catalana; els Brincos van triomfar amb hits com “Flamenco” o “Mejor” i va comptar a les seves files amb històrics del pop espanyol com Fernando Arbex, Juan Pardo i Juan Morales Júnior; els Pekenikes, que van fer de teloners dels Fab Four a Madrid, va ser un grup instrumental i los Canarios, amb el controvertit ex president de l’SGAE Teddy Bautista com a home clau, van usar la llengua anglesa i es van atrevir amb el rythm & blues, assimilat per Bautista en la seva estada a Anglaterra.

Pel que respecta a los Bravos (foto) i Pop Tops, aquestes bandes mereixen un apartat especial pel seu triomf al mercat anglosaxó, fonamentalment perquè van interpretar moltes de les seves cançons en llengua anglesa, els primers amb el cantant alemany Mike Kennedy, que després protagonitzaria una carrera autòctona de força èxit, i els segons mitjançant el vocalista de Trinidad i Tobago Phil Trim.

D’una banda, els Bravos van portar el seu tema “Black is black” al top 5 de les llistes del Regne Unit, els Estats Units i el Canadà, on va arribar al lloc més alt del rànquing; van tenir igualment ressò internacional amb la peça “Bring a little lovin’” i van gravar la pel•lícula “Los chicos con las chicas”, en la línia dels films protagonitzats per The Beatles.

D’altra banda, els Pop Tops, que van fer una versió en castellà del clàssic “A wither shade of pale” de Procol Harum, van tenir un important impacte internacional amb “Oh Lord ! Why Lord ?”, una cançó de rock simfònic, gènere que en aquell període feia acte d’aparició a Anglaterra, i sobretot amb el tema “Mamy blue”, ja editat a principis de la dècada dels 70, que va assolir els primers llocs del rànquing britànic.

BITTER SWEET SYMPHONY

Grup: The Verve.

Any: 1997.

Formació: Richard Ashcroft, Nick McCabe, Simon Tong, Simon Jones i Peter Salisbury.
Gènere: brit pop.
Àlbum d’estudi: Urban hymns.
El millor: el gran hit d’un grup irregular.
El pitjor: la controvèrsia pel possible plagi.

The Verve, que sense involucrar-se tant com altres bandes com Blur, Oasis i Suede, va formar part de la moda del brit pop, va ser un grup força inestable, encara que havia aconseguit cert prestigi gràcies a l’àlbum “A northern soul”, una obra al meu entendre bastant irregular. No obstant, no va ser fins a l’edició del següent àlbum, “Urban hymns”, quan es va produir el gran triomf del quintet liderat per Richard Ashcroft. Malgrat que per a mi hi ha millors temes al treball, com per exemple el tall “Lucky man”, el gran hit del disc va ser “Bitter sweet symphony”, una peça que ha estat considerada per vàries publicacions entre les millors de la història de la música rock, sense oblidar que va arribar al número dos de les llistes del Regne Unit, es va acostar al top 10 del Billboard i va motivar la confecció d’un vídeo que va comptar amb un enorme seguiment al canal MTV. Tanmateix, el tema també es va veure involucrat amb la polèmica per la seva semblança amb la cançó “The last time”, de The Rolling Stones. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LA MÚSICA POPULAR EN CATALÀ A LA DÈCADA DELS 60



Un dels primers intèrprets de l’estat espanyol que es va aproximar una mica a allò que podríem considerar música pop, José Guardiola, i alguns dels grups que van utilitzar el gènere rock, com van ser els casos del Duo Dinámico, los Sírex, los Mustang, los Salvajes o els molt reivindicats Lone Star, s’havien format a Catalunya, mentre que les dues bandes amb més èxit internacional durant els anys 60, los Bravos i Pop Tops, es van establir en terres catalanes per raons discogràfiques, però els nous aires musicals anglosaxons a penes van tenir repercussió pel que a la llengua catalana.

Evidentment, el decenni dels 60 del segle passat, quan el franquisme ja havia superat les dues primeres dècades al poder, era una època molt dura per a l’idioma i la cultura catalans, encara que llavors la dictadura va fer una petita, gairebé insignificant, obertura que va servir almenys per publicar alguns llibres i discs en català, això si, amb el trist tema de la censura sempre a l’aguait.

Precisament pel moment polític que vivien Catalunya, en particular, i Espanya, en general, no és estrany que a començaments de la dècada sorgissin els moviments de la Nova Cançó Catalana i dels 16 Jutges, corrents de reivindicació de democràcia i llibertat, molt influït per cantautors francòfons com Jacques Brel, Georges Brassens o Georges Moustaki, que va tenir el seu primer acte fonamental mitjançant la peça “Al vent”, composta i interpretada pel cantautor valencià Raimon Pelejero (foto).

Després de l’èxit del cantant de Xàtiva, que igualment va escriure el tema “Se’n va anar”, amb el qual l’intèrpret barcelonina Salomé va guanyar el festival del Mediterrani, van aparèixer altres artistes que farien història en la música en llengua catalana, com van ser els casos del barceloní del Poble Sec Joan Manuel Serrat, que es va negar l’any 1968 a actuar al popular festival d’Eurovisió per no poder interpretar en català; l’empordanès Lluís Llach o la mallorquina Maria del Mar Bonet, encara que aquests cantants passarien per la seva millor època durant el decenni dels 70.

THE CORRECT USE OF SOAP

Grup: Magazine.

Any: 1980.

Formació: Howard Devoto, John McGeoch, Barry Adamson, John Doyle i Dave Formula.
Àlbum d’estudi anterior: Seconhand daylight (1979).
Àlbum d’estudi posterior: Magic, murder and the weather (1981).
El millor: A song from under the floorboards.
El pitjor: després del disc, es va produir l’abandonament de John McGeoch.

“The correct use of soap” va ser el tercer àlbum editat pel quintet postpunk Magazine, els components del qual havien tingut una important experiència en el punk rock, sent precisament l’obra analitzada un petit retorn a les seves influències. El disc, potser el més cèlebre dels gravats pel grup britànic encapçalat pel cantant Howard Devoto, va extreure cançons com l’esplèndida “Because you’re frightened”, que obre el treball; “Thank you (falettinme be mice elf agin)”, un cover d’una peça del grup nord-americà Sly & the Family Stone; “Sweetheart contract” o “A song from under the floorboards”, una extraordinària cançó que, sense pretensió d’exagerar, es troba entre els millors temes escrits durant l’era de la new wave i la totalitat de la dècada dels 80. Després de l’edició de l’àlbum, el guitarrista John McGeoch va deixar la banda i es va integrar a Siouxsie & the Banshees.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: SANTANA



A finals de la dècada dels 60, quan va sorgir el fenomen Santana, l’anomenat rock llatí havia tingut alguna mostra d’importància, com va ser el cas de Herb Alpert & Tijuana Brass, però, no obstant, sempre hi va haver un abans i un després de la irrupció del grup liderat pel guitarrista d’origen mexicà, que va comptar amb integrants com els cantants Andy Vargas i Tony Lindsay, el teclista Gregg Rollie, el bateria Michael Schrieve o els percussionistes José Chepito Areas i Mike Carabello, entre molts d’altres.

El descobriment de la banda va tenir lloc el mes d’agost de l’any 1969, quan es va presentar al festival hippy de Woodstock sent encara un grup desconegut per al gran públic, fet que no va ser cap impediment perquè la seva animada, enèrgica i festiva actuació fos una de les més admirades del cèlebre i històric esdeveniment. El mateix any, la formació havia extret el seu primer àlbum, de títol homònim.

Un any més tard, el conjunt fundat a San Francisco va editar el seu treball més valorat i aclamat per la crítica: “Abraxas”. L’obra, que va ser igualment un gran èxit comercial, comptava amb tres peces cabdals: “Black magic woman”, el cover d’una cançó del britànic Peter Green, guitarrista de John Mayall i fundador del conjunt Fleetwood Mac; “Oye como va”, la versió d’un tema escrit pel músic d’origen portorriqueny Tito Puente, i la instrumental i emocionant “Samba pa tí", composta pel mateix Santana, amb col•laboració amb Fred Catero.

Posteriorment, Carlos, que va sotmetre la seva formació a continus canvis i que, en ocasions, va actuar i gravar en solitari, es va acostar a un altre fenomenal guitarrista, John McLaughlin, home que va ser clau perquè el músic mexicà, en primer lloc, s’acostés al jazz, gènere que va ser bàsic en alguns dels treballs que Santana va realitzar durant bona part de la dècada dels 70, i perquè, en segon lloc, es veiés molt influït per la religió i cultura de l’Índia, període en què fins i tot va adoptar el nom de Devadip. Durant aquella època, el músic de Jalisco va col•laborar, com també ho va fer McLaughlin, amb el geni andalús de la guitarra Paco de Lucía.

A finals del decenni dels 70, moment en què Santana va intentar repetir l’èxit de “Samba pa tí” amb altres temes instrumentals, com “Europa” o “Moonflower”, la seva creativitat va entrar en evident crisi, circumstància que va continuar durant la següent dècada, encara que el guitarrista va ressorgir amb força a principis dels anys 90, quan va editar el molt vengut i premiat “Supernatural”, que, no obstant, també ha estat una de les seves produccions més comercials, accessibles i poc arriscades.

TOP 10: ÀLBUMS DE LA DÈCADA DELS 70

1. The raise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars

David Bowie / 1972 / glam rock

2. Sticky fingers
The Rolling Stones / 1971 / blues rock

3. Unknown pleasures
Joy Division / 1979 / postpunk

4. London Calling
The Clash / 1979 / punk rock

5. Marquee moon
Television / 1977 / new wave

6. Darkness on the edge of town
Bruce Springsteen / 1978 / rock

7. Setting sons
The Jam / 1979 / new wave

8. Who’s next
The Who / 1971 / blues rock

9. Harvest
Neil Young / 1972 / folk rock

10. After the gold rush
Neil Young / 1970 / country rock

A la foto, una imatge de David Bowie de l’era del glam rock. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL JAZZ ROCK

La història de la música popular s’ha caracteritzat al llarg del temps per les diferents fusions entre diversos gèneres. De fet, el rock primigeni va ser una barreja entre el country d’arrel blanca i el blues d’origen negre, mentre que posteriorment hi van tenir lloc les aproximacions entre el moviment rocker i altres estils com el folk, el country o el jazz.

Si bé és veritat, no sense crítiques dels sectors més puristes, que músics de clares arrels jazzísitiques com el geni Ray Charles, el mític Miles Davis, que aleshores va col•laborar amb altres figures del corrent com John Coltrane, Herbie Hancock o Brandford Masalis, o el llegendari Chick Corea, que va formar amb Flora Purim, Stanley Clarke, Airto Moreira i Joe Farrell l’associació Return to Forever, es van acostar a la música rock, els exemples que més es van identificar en la fusió entre els dos gèneres van ser John Mclaughlin & the Maharavishnu Orchestra, Blood, Sweat & Tears, Chicago o Santana, que tindrà un capítol a part en aquesta història del rock.

Blood, Sweat & Tears (foto). Macrobanda integrada en principi per Alexis Korner (teclats, piano i òrgan), Steve Katz (guitarra), Bobby Colomby (veu, bateria i percussió), Jim Fielder (baix), Fred Lipsius (saxofon), Randy Brecker (trompeta), Jerry Weiss (trompeta) i Dick Halligan (trombó). Mentre Korner es va mantenir al grup, aquest, que va destacar mitjançant l’àlbum “Child is a father to the man”, va ser una formació de blues rock, però, arran de la marxa del teclista, es va acostar posteriorment al jazz i també a un tipus de música més comercial, sobretot quan es van fitxar els vocalistes David Clayton – Thomas i Jerry Fisher.

Chicago. Grup fundat a la gran urbs d’Illynois per Peter Cetera (veu i baix), Terry Kath (guitarra), Danny Seraphine (bateria), Robert Lamm (teclats), Walter Parazaider (saxofon), Lee Loughnane (trompeta), i James Pankow (trombó). La banda, que en un principi va adoptar el nom de Chicago Transit Authority, va ser una de les primeres en utilitzar el jazz rock, però més tard es va apropar a una música pop molt comercial, en una etapa en què es va convertir en un dels conjunts més venedors dels Estats Units i en què va gravar el hit AOR “If you leave me now”.

John McLaughlin & the Maharavishnu orchestra. Reconegut com un dels millors guitarristes de la història, Mclaughlin va ser un dels pioners en la fusió entre el jazz i el rock, en un moment en què la seva reconversió a la religió hinduista va propiciar el seu canvi de nom pel de Maharavishnu, que va adoptar l’orquestra que va formar i la qual van integrar també el baixista Rick Laid, el bateria Billy Cobham, el teclista i organista Jan Hummer i el violinista Jerry Godmon. McLaughlin, que va col•laborar amb músics de jazz com Miles Davis, Chick Corea o Tony Williams, i va influenciar abastament Carlos Santana, es va apropar a la world music, com per exemple al flamenc de la mà de Paco de Lucía.

LA TROBA KUNG - FU

Lloc de fundació: La Garriga (Vallès Oriental).

Formació: Joan Garriga (veu i acordió), Miguel Serviole (guitarra i veu), Luis Arcos (guitarra), Marià Roch (baix i veu), Pep Terricabras (bateria) i Flor Inza (percussió).

Dècades: 00 i 10.
Gèneres: rock, blues rock, rumba i fusió.
Principal àlbum: A la panxa del bou (2010).
El millor: gires per tot el món.
El pitjor: potser a Catalunya hi ha molts grups similars.

Després de la dissolució dels històrics Dusminguet, Joan Garriga, un dels seus components, va fundar La Troba Kung - Fu a la localitat del Vallès Oriental de la Garriga (valgui la redundància). La formació, una de les moltes que els últims anys a Catalunya han utilitzat la rumba i la fusió, ha realitzat gires arreu del món, per Catalunya, Espanya, Europa, l’Amèrica Llatina o els Estats Units, país en el qual ha actuat al Lincoln Center de Nova York. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES PIONERES DEL ROCK DUR

Aerosmith. Banda de rock dur molt influenciada pel glam rock formada inicialment pel mediàtic i peculiar Steven Tyler (veu), Jerry Perry (guitarra), Brad Whitford (guitarra), Tom Hamilton (baix) i Joey Kramer (bateria). Durant la seva primera època, va triomfar sobretot gràcies a l’emblemàtic i elogiat àlbum “Toys in the attic”, un dels treballs clàssics del hard rock, però els problemes derivats per les drogues van obligar a obrir un parèntesi d’inactivitat, després del qual el grup de Boston va tornar mitjançant un estil molt més comercial, suau i accessible.

Bachman – Turner Overdrive. Una vegada es va dissoldre el grup Guess Who, i després de no materialitzar-se una unió amb el teclista britànic Keith Emerson, el seu líder, Randy Bachman (veu i guitarra), va fundar una nova banda amb C. Fred Turner (baix i veu), Tim Bachman (guitarra i veu) i Robbie Bachman (bateria i percussió). La formació de Winnipeg va tenir un enorme èxit al Canadà i va triomfar gràcies a hits com “You ain’t seen nothing yet” o “Takin’ care of business”, i molt especialment a través de l’àlbum “Not fragile”.

Bad Company. Supergrup format per Paul Rodgers (veu) i Simon Kirke (bateria), tots dos procedents de la banda Free, a més de Mark Ralphs (guitarra i teclats), exintegrant del conjunt glam Mott the Hoople, i Boz Burrell (bateria), que havia tocat amb els progressius King Crimson. Després d’uns inicis espectaculars, el grup va entrar en crisi, moment en el qual Rodgers va abandonar per ser reemplaçat per la futura estrella heavy Ted Nugent.

Faces. Una vegada es va dissoldre la banda mod Small Faces, tres dels seus components, el baixista Ronnie Lane, el bateria Kenny Jones i el teclista Ian McLagan, van fundar una nova formació, a la qual van anomenar simplement Faces i que van completar el cantant i futura estrella Rod Stewart i el guitarrista i molt aviat stone Ron Wood, després que tots ja coincidissin en un dels grups fundats per l'exyardbird i gran de la guitarra Jeff Beck. La triomfant carrera en solitari, de forma paral·lela, d'Stewart va aixecar certa inquietud en el conjunt britànic.

Free (foto). Una de les primeres bandes en utilitzar el hard rock, va estar integrada per Paul Rodgers (veu), Paul Kossoff (guitarra), Andy Fraser (baix) i Simon Kirke (bateria). El grup britànic va triomfar amb força gràcies al hit “All night long” i l’album “Highway”, però els greus problemes de Kossoff amb les drogues van portar la inestabilitat, moment en què Rodgers, que molts anys després seria vocalista de Queen, i Kirke van fundar el supergrup Bad Company.

Guess Who. Conjunt format a partir de la banda The Expressions, a la ciutat canadenca de Winnipeg, a l’estat de Manitoba, per Randy Bachman (guitarra i veu), Burton Cummings (veu i guitarra), Jim Kale (baix) i Garry Peterson (bateria). El quartet va tenir un gran èxit amb el tema “American woman” i va comptar amb un important ressò al seu país, però li van mancar certa regularitat i seguiment internacional. Posteriorment, Randy va fundar la Bachman – Turner Overdrive.

Humble Pie. El líder, cantant i guitarrista de la llegendària formació londinenca de rythm & blues Small Faces, va fundar el supergrup Humble Pie, juntament amb el també guitarrista Peter Frampton, excomponent de Herd; el baixista Greg Ridley, que havia format part d'Spoohy Tooth, i el bateria Jerry Shirley. La banda britànica, que va comptar amb un important èxit a l'altra banda de l'Atlàntic, va anar perdent força fins a desaparèixer, moment en què Frampton va iniciar la carrera en solitari.

Move. Integrat els primers anys per Roy Wood (guitarra i veu), Carl Wayne (veu), Trevor Burton (guitarra), Ace Kefford (baix), Bev Bevan (bateria), Nicky Hopkins (piano) i Tony Visconti (diferents instruments), va ser una banda mod de rythm & blues endurit, semblant a Small Faces, que es va caracteritzar per espectaculars i contundents concerts en directe. Posteriorment, Wood, Bevan i Jeff Lynne (veu, guitarra i piano), que va entrar més tard, van fundar la popular Electric Light Orchestra.

Steppenwolf. Grup canadenc integrat en principi per John Kay (veu, guitarra i harmònica), Michael Monarch (guitarra), Rushter Moreve (baix), Jerry Edmonton (bateria) i Golby McJohn (piano i òrgan). El seu gran triomf va ser el clàssic “Born to be wild”, el tema principal del mític film hippy “Easy Ryder”, dirigit per Dennis Hopper. Tanmateix, el quintet, que va confeccionar unes lletres molt polititzades, no va tenir massa continuïtat ni tampoc regularitat.