HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ELS ACOMODATS ANYS 80

En el trànsit entre la dècada dels 70 i el decenni dels 80 del segle XX hi va tenir lloc una transformació política al món molt conservadora, si tenim en compte, per exemple, que el republicà Ronald Reagan va ser elegit president dels Estats Units, la ultraliberal Margaret Thatcher va guanyar les eleccions de primera ministra britànica, el polonès Karol Wojtyla, amb el nom de Joan Pau II, es va convertir en nou papa; el dretà partit del Likud, amb Menahem Begin com a candidat a primer ministre, va vèncer per primer cop en els comicis israelians i a l’Iran es va consumar la revolució islàmica, que va situar l’aitol•lah Rudollah Khomeini al poder.

Aquell període conservador que hi va haver des del punt de vista polític, social i econòmic, també hi va tenir lloc al món de la música pop – rock, quan es van observar factors com el moment àlgid de les radiofòrmules, l’aparició del canal televisiu MVP, l’auge dels vídeos musicals o el corrent de l’anomenada música AOR, a la qual s’hi va unir un gènere com el rock dur, que s’havia caracteritzat per la seva radicalitat o escassa domesticació. S’ha de comentar que aquests aspectes es van produir sobretot durant el segon lustre de la dècada.

Fins it tot, un intèrpret de gran autenticitat com Bruce Springsteen o formacions que havien tingut uns inicis de gran impacte com Dire Straits o The Police, van facturar durant els 80 discs molt comercials i, en alguns cas, força sofisticats i d’excessiva elegància, com en van ser exemple “Born in the USA” i “Tunnel of love”, per part del compositor de New Jersey; “Brothers in arms”, pel que fa al grup encapçalat per Mark Knopfler, o “Synchronicity”, pel que respecta al trio liderat per Sting, que estava a punt d’iniciar la carrera en solitari.

Amb aquest panorama, en una època en què per les emissores de ràdio i els canals de televisió tradicionals només s’emetia un tipus de música molt comercial i accessible, aquelles bandes que cercaven un estil més arriscat i minoritari van haver de refugiar-se en petits segells discogràfics de caràcter independent, amb un protagonisme especial quant a l’empresa The Factory, fundada per Tony Wilson (foto) a Manchester i que va comptar amb grups com Joy Division, New Order, Durruti Column o Happy Mondays.

EMMYLOU HARRIS

Lloc de naixement: Birmingham (Estats Units).

Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: country, bluegrass, country rock, folk i folk rock.
Principals àlbums: Elite hotel (1975) i Luxury liner (1976).
El millor: llegendària estrella de la música country.
El pitjor: no massa coneguda fora dels ambients.

Molt influïda pel mític i desaparegut Gram Parsons, amb qui va col•laborar i qui va exercir com a mentor en els inicis de la seva carrera, Emmylou Harris es va convertir, especialment durant els anys 70, en una de les grans estrelles de la música country, aconseguint l’espectacular xifra de 13 premis Grammy. La cantant de la localitat de Birmingham, a l’estat d’Alabama, en el profund sud dels Estats Units, ha participat en actuacions de llegendes com Bob Dylan o Neil Young, així com del grup The Band. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL KRAUTROCK

Cada mes de juny, quan hi té lloc a la ciutat de Barcelona el festival Sónar, fa la sensació que la música electrònica sigui un invent de fa uns pocs anys, però en fa més de 45, a finals de la dècada dels 60, alguns grups alemanys ja van fer ús de les tecnologies més avançades, destacant el corrent conegut com a Krautrock.

Les principals formacions del gènere van ser:

Can. Grup format a la localitat de Colònia per Malcolm Mooney (veu), Michael Karoli (guitarra i violí), Holger Czukay (baix, electrònica i enginyeria), Jaki Liebezeit (bateria) i Irmin Schmidt (teclats). La formació, la més reivindicada del moviment juntament amb Kraftwerk, va rebre una important influència de la banda novaiorquesa The Velvet Underground, va fer ús del rock psicodèlic, va experimentar amb el free jazz, fet ben constatat en les seves constants improvisacions, i va brillar gràcies a l’àlbum “Tago mago”.

Kraftwerk (foto). Banda més reivindicada del gènere, és també la que ha tingut una trajectòria més prolongada, fins el punt que continua vigent durant els nostres dies. El grup, format a la ciutat de Düsseldorf, ha comptat com a principals components amb Ralf Hütter (veu, òrgan i sintetitzadors) i Florian Schneider – Esleben (sintetitzadors, computadores i veu), sense oblidar que també hi van prendre part Klaus Dinger i Michael Rother, els fundadors de Neu ! Kraftwerk, que ha estat clau en l’aparició de nombrosos corrents com el synth pop de la new wave, mitjançant conjunts com Dépéche Mode o Human League, ha gravat un munt de treballs, entre els quals cal significar sobretot “Autobahn”.

Neu ! Dos exintegrants de Kraftwerk, els multiinstrumentistes Klaus Dinger i Michel Rother, van formar també a Düsseldorf el conjunt Neu ! El duo, als antípodes del rock comercial, es va caracteritzar per un tipus de música minimalista i, malgrat la seva curta durada, ja que només va editar tres àlbums durant el seu període clàssic, va influir abastament en solistes com David Bowie i Brian Eno o en grups com Joy Division, Ultravox i Radiohead.

Tangerine Dream. Formació fundada a Berlín per Edgar Fröse (guitarra, òrgan i piano), Conrad Schitzler (violoncel i veu), Klaus Schule (bateria), Jimmy Jackson (òrgan) i Thomas Keyserling (flauta). Grup bàsicament instrumental, va ser la banda que més es va acostar als postulats simfònics que paral•lelament hi tenien lloc al Regne Unit i va col•laborar de manera important en el món del cinema. Un altra característica del conjunt berlinès va ser la seva inestabilitat, fins el punt que Fröse en va ser l’únic membre permanent. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EUROPA CONTINENTAL A LA DÈCADA DELS 70

França. El gènere pop – rock va seguir sense arrelar a l’estat veí i la música d’autor, que havien protagonitzat durant la dècada anterior intèrprets com Jaques Brel, Georges Brassens, Georges Moustaki o Léo Ferre, va seguir acaparant el protagonisme. Malgrat tot, hi va tenir lloc un treball força singular anomenat “Rockolection”, en què el cantant Laurent Bouzly, mitjançant una melodia que feia la funció de fil conductor, va incrustar fragments de clàssics com “A hard day’s night”, de The Beatles; “(I can’t get no) satisfaction”, de The Rolling Stones, o “California dreamin’”, de The Mamas & the Papas.

Itàlia. Després de la irrupció, durant el decenni dels 60, de pioners del pop – rock transalpí com Mina, Adriano Celentano o Gianni Morandi, sense oblidar l’èxit de cantautors com Lucio Dalla, dues van ser les principals tendències de la música popular italiana en els anys 70: el rock progressiu i la cançó melòdica. En el primer cas, van destacar els grups Premiata Forneria Marconi i The New Trolls (foto), mentre que en el segon exemple van triomfar intèrprets com Claudio Baglioni, Gianni Bella, Richard Cocciante, Sandro Giaccobe o Umberto Tozzi, que van influir de forma clara cantants com Eros Ramazzotti i Laura Pausini, o fins i tot els artistes espanyols Alejandro Sanz i Sergio Dalma. Finalment, cal significar el cantautor Lucio Battisti, que va brillar gràcies a temes com “La canzone del sole” i molt especialment el hit “Il mio canto libero”.

Alemanya. Al marge del fenomen disco protagonitzat per Boney M, al país centreeuropeu es va consolidar un estil de música molt diferent, l’anomenat krautrock, un gènere, contemporani del període daurat del rock progressiu i simfònic britànic, amb el qual va tenir força similituds, que es va basar en ritmes electrònics i avantguardistes que han suposat una enorme influència pel que fa a sons com l’ambient, el synth pop, el techno i la música de noves tendències tecnològiques actual. Els grups Can, Neu !, Tangerine Dream o Kraftwerk, els més reivindicats, van ser els màxims representants del moviment.

Altres països europeus que van contribuir, durant el decenni dels 70, en expandir la música pop – rock pel vell continent van ser Bèlgica, Grècia i Suècia. Al primer d’aquests estats, en el qual va néixer el mític cantautor Jacques Brel, hi va tenir lloc l’exemple pintoresc de l’intèrpret punk Plastic Bertrand; al país hel•lè van triomfar el cantant melòdic Demis Roussos i el teclista simfònic Papathanassiou Vangelis, tots dos exmembres del grup de rock progressiu Afrodit’s Child, mentre al país escandinau va esclatar el fenomen del quartet de dance pop Abba, grup que ha tingut un capítol propi en aquesta història del rock. 

THE FACE

Grup: Kings of Leon.

Any: 2010.

Formació: Caled Followill, Matthew Followill, Jared Followill i Nathan Followill.
Gènere: country rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Come around sundown.
El millor: un dels millors temes dels darrers anys.
El pitjor: no és una de les seves cançons més populars.

La banda Kings of Leon, formada a la ciutat de Tennessee per tres germans i un cosí, va debutar amb l'àlbum “Youth and young manhood”, en el qual es notava una important influència del southern rock de la dècada dels 70, especialment pel que fa al grup Lynyrd Skynyrd. Amb el pas dels anys, el quartet, sense abandonar la seva essència, va entrar en postulats més independents, alternatius i experimentals i des d’alguns punts se’ls va qualificar com la versió del sud del conjunt novaiorquès The Strokes. Amb un gran èxit al Regne Unit des dels seus inicis, el grup va aconseguir també el triomf al seu país, mitjançant àlbums com “Because of the times” o “Only by the night”, però no va ser fins el treball “Come around sundown” quan va tenir lloc l’aprovació definitiva de l’assignatura dels Estats Units. En l’obra, que segons la crítica no és un dels millors discs de la formació, hi destaca la fantàstica “The face”, sense exagerar, una de les millors peces gravades en aquest segon decenni de l’actual segle, si considerem que aquest es va iniciar l’any 2010. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ESPANYA A LA DÈCADA DELS 70



Encara que en l’Espanya del tardofranquisme hi havia diversos cantautors força influïts per intèrprets catalans de la nova cançó catalana o de la chanson francesa, i cal significar compositors com Joan Manuel Serrat, Luis Eduardo Aute, Víctor Manuel, Hilario Camacho o un jove Joaquin Sabina, i que també hi van haver propostes de rock molt interessants, algunes d’elles arribades d’Andalusia, en una barreja amb el flamenc, com van ser els casos del duo Lole y Manuel i els grups Veneno, Triana i Medina Azahara, a l’Espanya dels 70 va triomfar sobretot una música melòdica i lleugera que va tenir com a màxims exponents artistes com Raphael, que ja s’havia convertit en una estrella la dècada anterior; Julio Iglesias, Nino Bravo o Camilo Sesto.

Com ja s’havia indicat en el passat capítol, Joan Manuel Serrat va anar abandonant paulatinament el moviment de la nova cançó catalana per interpreter versos de poetes com Antonio Machado o Miguel Hernández en llengua castellana, idioma amb el qual es va negar a representar Espanya en el festival d’Eurovisió de l’any 1968, el mateix en què Massiel va aconseguir el triomf, sense oblidar l’edició de l’històric àlbum “Mediterráneo” i sobretot la cançó d’idèntic títol. Mentrestant, van obtenir també l’èxit altres cantautors com el castellà Hilario Camacho, l’asturià Víctor Manuel, molt influït pel món de la mineria de la seva terra; l'andalús Joaquin Sabina, aleshores en l'inici de la seva extensa trajectòria, i Luis Eduardo Aute, compositor nascut a Manila, la capital de les Filipines, i establert a Barcelona, que va brillar gràcies a peces com “Al alba”, una protesta de les darreres penes de mort realitzades per la dictadura franquista.

La música pop – rock d’origen anglosaxó es va traslladar des de Madrid i Barcelona, on a la dècada dels 60 havien aparegut, en el primer cas, bandes com Bravos, Brincos, Pekenikes i Pop Tops, i, en el segon cas, formacions com Duo Dinámico, Sírex, Mustang, Salvajes o Lone Star, fins a Andalusia, lloc en què es va produir el fenomen anomenat com a flamenc rock o rock andalús. Encara que perfectament es podria incloure en aquest apartat el virtuós guitarrista gadità Paco de Lucia, que va obrir només fronteres en el flamenc que no van agradar als puristes del gènere, els seus màxims representants van ser Lole y Manuel, que es van presentar al festival hippy català de Canet Rock; Veneno, amb un reivindicat disc de títol homònim i amb la presència de Kiko Veneno i els germans Rafael i Raimundo Amador; Triana (foto), que es va caracteritzar per una música de tipus progressiu i simfònic, o Medina Azahara, que va emplear el rock dur i patir certa inestabilitat.

No obstant, va ser la música de caire comercial, accessible, melòdica i lleugera aquella que més va triomfar a l’Espanya del tardofranquisme i els primers anys de la transició democràtica, molt impulsada pel festival d’Eurovisió, llavors de gran popularitat. L’andalús Raphael Martos, que ja s’havia convertit en un autèntic ídol durant els anys 60; el madrileny Julio Iglesias, l’intèrpret més internacional de la història de la música popular espanyola; el valencià Nino Bravo, cantant d’una potent i extraordinària veu desaparegut en un accident de cotxe, o l’alacantí Camilo Sesto, que va protagonitzar la versió hispana del musical “Jesucrist superstar”, en van ser els màxims protagonistes.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: CATALUNYA A LA DÈCADA DELS 70



Dos van ser els grans moviments de la música popular catalana durant el decenni dels anys 70: la nova cançó catalana, que havia aparegut durant la dècada anterior, i l’anomenat rock laietà, corrent que va néixer a la ciutat de Barcelona i que està considerat l’inici del gènere pròpiament rock en llengua catalana.

Pel que fa a la nova cançó, mentre el cantautor de Xàtiva Raimon va consolidar la seva carrera, la qual havia tingut un pes significatiu en el decenni anterior, van triomfar amb força joves intèrprets com l’empordanès Lluís Llach (foto), que es va convertir en un autèntic símbol de la Catalunya del tardofranquisme gràcies a cançons com “L’estaca”, “El bandoler” o “Què tinguis sort”; la mallorquina Maria del Mar Bonet, les barcelonines Núria Feliu i Guillermina Motta o el trio satíric maresmenc la Trinca. Pel contrari, Joan Manuel Serrat, un dels primers components dels Setze Jutges, va iniciar la seva trajectòria en llengua castellana, adaptant versos de poetes com Antonio Machado o Miguel Hernández.

El rock laietà va ser un moviment underground i minoritari nascut als voltants de la Via Laietana barcelonina, on es va fundar al carrer d'Argenteria el local Zeleste, més tard traslladat al barri del Poblenou. Amb influències una mica heterogènies, doncs aquestes podien anar des del flower power fins el moviment glam – en aquella època els diferents mitjans de comunicació no eren tan sofisticats i les noves modes arribaven tard i una mica barrejades –, hi van destacar solistes com el rumber d’origen argentí Gato Pérez, Pau Riba o Jaume Sisa, els dos darrers considerats també com a membres del corrent dels Setze Jutges, i grups com el duo Ia & Batiste, la Companyia Elèctrica Dharma, l’Orquestra Plateria o Màquina.

Durant aquell període, es va portar també a terme el festival Canet Rock, avui de nou en vigència. L’esdeveniment organitzat a la localitat del Maresme, que es va iniciar sota una temàtica folk, més tard es va electrificar i es va convertir en un dels símbols de l’època hippy catalana. En principi, els concerts eren protagonitzats per artistes catalans, encara que posteriorment es van obrir a la resta de l’estat espanyol i finalment també a intèrprets i grups internacionals.

EVERY GOOD BOY DESERVES FUDGE

Grup: Mudhoney.

Any: 1991.

Formació: Mark Arm, Steve Turner, Matt Lukin i Dan Peters.
Àlbum d’estudi anterior: Mudhoney (1989).
Àlbum d’estudi posterior: Piece of cake (1992).
El millor: segurament, el seu àlbum més cèlebre.
El pitjor: a l’ombra d’altres discs grunge.

El quartet de Seattle Mudhoney va ser una de les principals formacions que van marcar el gènere grunge, encara que el grup liderat per Mark Arm va estar bastant eclipsat per altres bandes del moviment com els supervendes Nirvana i Pearl Jam. “Every good boy deserves fudge” va ser el seu segon àlbum d’estudi i, per a molts experts, el seu cim creatiu, si bé també és veritat que el treball va romandre a l’ombra d’emblemàtiques obres com l’històric “Nevermind”, del conjunt encapçalat pel desaparegut Kurt Cobain, o “Ten”, l’àlbum inicial de la formació comandada per Eddy Vedder. El disc analitzat, malgrat que Mudhoney va intentar que fos editat per una multinacional discogràfica, finalment va ser elaborat pel segell independent de Seattle Sub Pop, empresa que va gravar un munt de treballs de l’era grunge, mentre a l'obra hi destaquen cançons com “Let it slide”, “Into the drink”, “Broken hands", que particularment és la meva preferida, i el tema d’aires punk “Pokin’ around”. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: BOB MARLEY



Quan Bob Marley va aconseguir triomfar al Regne Unit i altres estats europeus, gràcies als discs “Burnin’” i “Nutty dread”, el músic jamaicà havia editat ja quatre àlbums d’estudi amb el seu grup d’acompanyament, els Wailers, que van tenir com a components més significatius Peter Tosh (guitarra, piano, òrgan i veu), el qual tindria una carrera independent força important i significativa, i Bunny Livingston (percussió).

“Burnin’”, que conté “Get up, stand up” i “I shot he sheriff”, la qual va versionar el famós guitarrista Eric Clapton, i “Nutty dread”, treball on es troba la cèlebre i bella peça “No woman, no cry”, potser la cançó que la història ha deixat com el tema més popular del compositor jamaicà, van suposar doncs els primers èxits internacional de Bob Marley & the Wailers. Al mateix temps, l’artista caribeny, anomenat des d’alguns sectors com el “Dylan negre”, va expandir la filosofia rastafari, la reivindicació del continent africà o l’admiració pel controvertit emperador etíop Haile Selassie.

Seguidament, en el període d’apogeu popular, l’associació va editar les obres “Rastaman vibration”, amb “War” com a principal reclam; “Exodus”, amb el tema que li dóna títol, a més de “Jamming”, “One love / people get ready” i “Three little birds”, peça que a Espanya va comptar amb un enorme èxit perquè va prendre part en un anunci de texans; “Kaya”, amb la cançó “Is this love”, una de les composicions més comercials del líder rastafari, i “Survival”, que conté la pista “Zimbadwe”, una altra aproximació del músic a Àfrica.

En la part final de la seva trajectòria, Marley va gravar els àlbums “Uprising” i “Confrontation”. En el primer disc hi destaca la sensacional “Redemption song”, penso que la millor cançó que va composar l’autor jamaicà, mentre del segon treball cal significar “Buffalo soldier”. Poc més tard, l’intèrpret va morir per un càncer de pulmó i es va convertir en un dels grans símbols de la música popular.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ELS AIRES CARIBENYS

Si bé és veritat que els ritmes caribenys de l’ska i el reggae, tots dos gèneres apareguts a l’illa de Jamaica, ja van tenir repercussió en el Regne Unit entre finals de la dècada dels 60 i començaments dels anys 70, va ser a finals d’aquest decenni quan hi van irrompre amb força.

D’una banda, l’ska té els seus orígens a finals del decenni dels 50, força influït per gèneres com el jazz i el blues. Durant la dècada dels 60, el moviment mod el va fer popular a la Gran Bretanya, mentre que, entre finals dels anys 70 i inicis dels 80, mitjançant el segell discogràfic independent 2 – Tone i en la marc de la new wave, van triomfar bandes com The Specials (foto), Bad Manners o Madness, que finalment va ser el grup que més èxit va aconseguir.

D’altra banda, el reggae, que va estar acompanyat d’una filosofia anomenada rastafari, va aparèixer durant els anys 60, a través d’una evolució més assossegada, lenta i calmada de l’ska, sense oblidar la influència de l’estil backsteady. Malgrat que el primer intèrpret jamaicà en triomfar a Anglaterra, país on hi havia un gran número d’immigrants de l’illa caribenya, en va ser Jimmy Cliff, gràcies al hit “Many rivers to cross” i a la pel•lícula “The hardest they come”, la gran estrella del gènere en va ser el mític Bob Marley, que, acompanyat per la banda The Wailers, en què es trobava Peter Tosh, una altra figura del corrent, va facturar temes de gran impacte com “No woman, no cry”, potser la seva cançó més cèlebre; “I shot he sheriff”, versionat per Eric Clapton; “Is this love”, una de les seves peces més comercials, o “Redemption song”, per mi la millor composició de la seva trajectòria i escrita poc abans de la seva mort.

A part de sorgir noves figures jamaicanes com Eddy Grant, moltes van ser les bandes britàniques que van utilitzar el reggae en el seu repertori, destacant Elvis Costello & the Attractions, amb l’exemple del tema “(I don’t want to go to) Chelsea”; el quartet punk The Clash, que el va usar de forma important en el seu mític àlbum “London calling”; el trio The Police, pel que fa als tres primers treballs de la seva discografia, de manera molt especial en l’inicial “Outlandos d’amour”, o la macrobanda UB40, que va provocar molts recels dels sectors més puristes per la seva clara fusió amb el pop. 

MANU GUIX

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop i cantautor.
Principal àlbum: Pas a pas (2012).
El millor: un artista precoç.
El pitjor: que molts el coneguin per la tele.

Sent encara un adolescent, Manu Guix va formar part de la companyia El musical més Petit, que va representar una obra sobre els autors Arnold Schönberg i Andrew Lloyd Webber i, amb la mateixa formació, va actuar més tard en l’obra “El somni de Mozart”, en què va coincidir amb l’actor Àngel Llàtzer, amb el qual ha participat al programa de televisió “Operación Triunfo” i amb qui comparteix tasques de producció. En la seva discografia hi destaquen un àlbum dedicat al cantautor Lluís Llach i el més pop “Pas a pas”. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: DIRE STRAITS



L’any 1978, quan el quartet Dire Straits va editar el seu primer àlbum, de títol homònim, al món de la música pop – rock hi havia dues grans tendències, el rock de caràcter progressiu, que havia marcat gran part de la dècada, i el salvatge punk rock, que havia sorgit amb força feia dos anys. Doncs bé, Dire Straits no va optar per cap de les dues modes i va preferir expressar-se mitjançant una música de rock clàssic, fresca, accessible i senzilla.

La formació inicial del grup va estar composta pel cantant, guitarrista i compositor Mark Knopfler, indiscutible líder de la banda; el seu germà menor David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria). Malgrat que li va costar bastant arrencar, el conjunt britànic va brillar amb el seu àlbum de debut a les dues bandes de l’Atlàntic, fonamentalment gràcies al hit “Sultans of swing”, un dels grans clàssics del segon lustre del decenni dels 70.

Després de la gravació del primer disc, la formació britànica, pel que fa a la crítica dels diferents mitjans de comunicació, va donar un pas enrere amb l’àlbum “Communiqué”, però va ressorgir mitjançant l’obra “Making movies”, la primera gravada sense la presència del petit dels Knopfler i que conté dos dels clàssics de la banda: “Romeo and Juliet” i “Tunnel of love”, per mi la millor cançó mai composta per Mark. A continuació Dire Straits va editar el disc en viu “Alchemy”, un altre gran triomf del grup, que comptava amb una nova versió de “Sultans of swing”, més llarga i on el solo de guitarra de Knopfler es feia notar amb força.

Posteriorment, la banda britànica va gravar el treball de transició “Love over gold” i seguidament el seu àlbum comercialment estel•lar, “Brothers in arms”, el primer sense Withers i l’èxit més espectacular i popular de la trajectòria del grup, encara que personalment penso que es tracta d’una obra massa elegant, sofisticada i pulcra, bastant allunyada del frescor dels seus primers treballs. El disc compta amb temes emblemàtics com “Money for nothing”, coescrit i cointerpretat per Sting, exlíder de The Police; “So far away”, “Your latest trick”, “Walk of life” o la cançó que li dóna títol.

Tanmateix, després de la confecció de “Brothers in arms”, va arribar la crisi, doncs des d’aleshores la formació només va gravar un altre àlbum, “On every street”, bastants anys més tard i amb escassa transcendència. Knopfler ha realitzat varis projectes en solitari, com la banda sonora per al film “Local hero” o la composició del ensopit tema “Private dancer”, que va interpretar Tina Turner.