Si bé és veritat que els ritmes caribenys de l’ska i el reggae, tots dos gèneres apareguts a l’illa de Jamaica, ja van tenir repercussió en el Regne Unit entre finals de la dècada dels 60 i començaments dels anys 70, va ser a finals d’aquest decenni quan hi van irrompre amb força.
D’una banda, l’ska té els seus orígens a finals del decenni dels 50, força influït per gèneres com el jazz i el blues. Durant la dècada dels 60, el moviment mod el va fer popular a la Gran Bretanya, mentre que, entre finals dels anys 70 i inicis dels 80, mitjançant el segell discogràfic independent 2 – Tone i en la marc de la new wave, van triomfar bandes com The Specials (foto), Bad Manners o Madness, que finalment va ser el grup que més èxit va aconseguir.
D’altra banda, el reggae, que va estar acompanyat d’una filosofia anomenada rastafari, va aparèixer durant els anys 60, a través d’una evolució més assossegada, lenta i calmada de l’ska, sense oblidar la influència de l’estil backsteady. Malgrat que el primer intèrpret jamaicà en triomfar a Anglaterra, país on hi havia un gran número d’immigrants de l’illa caribenya, en va ser Jimmy Cliff, gràcies al hit “Many rivers to cross” i a la pel•lícula “The hardest they come”, la gran estrella del gènere en va ser el mític Bob Marley, que, acompanyat per la banda The Wailers, en què es trobava Peter Tosh, una altra figura del corrent, va facturar temes de gran impacte com “No woman, no cry”, potser la seva cançó més cèlebre; “I shot he sheriff”, versionat per Eric Clapton; “Is this love”, una de les seves peces més comercials, o “Redemption song”, per mi la millor composició de la seva trajectòria i escrita poc abans de la seva mort.
A part de sorgir noves figures jamaicanes com Eddy Grant, moltes van ser les bandes britàniques que van utilitzar el reggae en el seu repertori, destacant Elvis Costello & the Attractions, amb l’exemple del tema “(I don’t want to go to) Chelsea”; el quartet punk The Clash, que el va usar de forma important en el seu mític àlbum “London calling”; el trio The Police, pel que fa als tres primers treballs de la seva discografia, de manera molt especial en l’inicial “Outlandos d’amour”, o la macrobanda UB40, que va provocar molts recels dels sectors més puristes per la seva clara fusió amb el pop.
No hay comentarios:
Publicar un comentario