Encara que en l’Espanya del tardofranquisme hi havia diversos cantautors força influïts per intèrprets catalans de la nova cançó catalana o de la chanson francesa, i cal significar compositors com Joan Manuel Serrat, Luis Eduardo Aute, Víctor Manuel, Hilario Camacho o un jove Joaquin Sabina, i que també hi van haver propostes de rock molt interessants, algunes d’elles arribades d’Andalusia, en una barreja amb el flamenc, com van ser els casos del duo Lole y Manuel i els grups Veneno, Triana i Medina Azahara, a l’Espanya dels 70 va triomfar sobretot una música melòdica i lleugera que va tenir com a màxims exponents artistes com Raphael, que ja s’havia convertit en una estrella la dècada anterior; Julio Iglesias, Nino Bravo o Camilo Sesto.
Com ja s’havia indicat en el passat capítol, Joan Manuel Serrat va anar abandonant paulatinament el moviment de la nova cançó catalana per interpreter versos de poetes com Antonio Machado o Miguel Hernández en llengua castellana, idioma amb el qual es va negar a representar Espanya en el festival d’Eurovisió de l’any 1968, el mateix en què Massiel va aconseguir el triomf, sense oblidar l’edició de l’històric àlbum “Mediterráneo” i sobretot la cançó d’idèntic títol. Mentrestant, van obtenir també l’èxit altres cantautors com el castellà Hilario Camacho, l’asturià Víctor Manuel, molt influït pel món de la mineria de la seva terra; l'andalús Joaquin Sabina, aleshores en l'inici de la seva extensa trajectòria, i Luis Eduardo Aute, compositor nascut a Manila, la capital de les Filipines, i establert a Barcelona, que va brillar gràcies a peces com “Al alba”, una protesta de les darreres penes de mort realitzades per la dictadura franquista.
La música pop – rock d’origen anglosaxó es va traslladar des de Madrid i Barcelona, on a la dècada dels 60 havien aparegut, en el primer cas, bandes com Bravos, Brincos, Pekenikes i Pop Tops, i, en el segon cas, formacions com Duo Dinámico, Sírex, Mustang, Salvajes o Lone Star, fins a Andalusia, lloc en què es va produir el fenomen anomenat com a flamenc rock o rock andalús. Encara que perfectament es podria incloure en aquest apartat el virtuós guitarrista gadità Paco de Lucia, que va obrir només fronteres en el flamenc que no van agradar als puristes del gènere, els seus màxims representants van ser Lole y Manuel, que es van presentar al festival hippy català de Canet Rock; Veneno, amb un reivindicat disc de títol homònim i amb la presència de Kiko Veneno i els germans Rafael i Raimundo Amador; Triana (foto), que es va caracteritzar per una música de tipus progressiu i simfònic, o Medina Azahara, que va emplear el rock dur i patir certa inestabilitat.
No obstant, va ser la música de caire comercial, accessible, melòdica i lleugera aquella que més va triomfar a l’Espanya del tardofranquisme i els primers anys de la transició democràtica, molt impulsada pel festival d’Eurovisió, llavors de gran popularitat. L’andalús Raphael Martos, que ja s’havia convertit en un autèntic ídol durant els anys 60; el madrileny Julio Iglesias, l’intèrpret més internacional de la història de la música popular espanyola; el valencià Nino Bravo, cantant d’una potent i extraordinària veu desaparegut en un accident de cotxe, o l’alacantí Camilo Sesto, que va protagonitzar la versió hispana del musical “Jesucrist superstar”, en van ser els màxims protagonistes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario