GERMÀ NEGRE

Lloc de fundació: Banyoles (Pla de l’Estany).

Dècades: 10.

Gèneres: folk.
El millor: l’autenticitat.
El pitjor: millor que aquells que no són massa amants del folk en prescindeixin.

Els darrers anys, la fusió entre folk i pop a Catalunya està de moda i, per verificar-ho, cal observar el gran èxit de grups com Manel, Els Amics de les Arts, la Iaia o Blaumut. El grup banyolí Germà Negre ha estat una de les formacions que ha practicat un folk més pur, en allò que podríem considerar, de certa forma, la versió del Pla de l’Estany del conjunt de les Terres de l’Ebre Quico, el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Entre les seves influències es troben també Al Tall, El Pont d’Arcalís o La Trinca. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE CURE



En plena efervescència punk, va sorgir a la localitat de Crawley el grup The Cure, encara que l’èxit i la popularitat no van tenir lloc fins l’època marcada pel postpunk, quan la banda es va erigir en una de les principals formacions del rock gòtic i sinistre.

En un principi, el grup va estar format per músics com Robert Smith (veu i guitarra), indiscutible líder, únic membre fix i principal compositor del conjunt britànic; Porl Thompson (guitarra), Michael Dempsey (baix) i Lol Tolhurst (bateria i teclats). Amb el pas dels anys, The Cure es va convertir pràcticament en una eina personal d’Smith, fet que no va impedir, però, que homes com Simon Gallup (baix) o Roger O’Donnell (teclats) fossin en algun moment components més o menys estables.

La primera etapa de la banda anglesa va estar presidida pels àlbums d’estudi “Three imaginary boys”, amb un cover del “Foxy lady” de Jimi Hendrix; “Seventeen seconds”, amb el senzill “A forest”, i “Faith”, amb el tema “Primary” com a pista principal. Durant el mateix període, The Cure va editar el primer treball recopilatori, “Boys don’t cry”, on es troben els seus primers tres singles: “Killing an arab”, la fantàstica peça de títol homònim, un dels grans clàssics de la formació, i “Jumping someone else’s train”.

El quart àlbum del conjunt britànic, “Pornography”, primer top 10 en gran format de The Cure i amb la inclusió de la cançó “The hanging garden”, va significar el començament de l’etapa més popular del grup liderat per Smith. A continuació es van gravar les obres “The top”, que compta amb el tema “The caterpillar”; “The head on the door”, un dels seus moments àlgids, gràcies a pistes com “Close to me”, “A night like this” i molt especialment “In between days”, i “Kiss me, Kiss me, kiss me”, número tres a les llistes britàniques i amb peces com “Catch” o “Why can’t i be you ?”.

Des del punt vista de la crítica, “Disintegration”, el seu vuitè àlbum d’estudi i també número tres al Regne Unit, va suposar el cim creatiu de la banda de Crawley. En el disc, una de les grans obres de la dècada dels 80, hi figuren temes com “Pictures of you”, “Lovesong”, “Lullaby” i “Fascination street”. Posteriorment, abans d’obrir un parèntesi important, el grup va gravar “Wish”, el seu primer i únic número u a la Gran Bretanya, que va extreure com a senzill el popular i alegre “Friday i’m in love”, a més de “High” i “A letter to Elise”.

Els quatre darrers treballs de la formació anglesa, “Wild mood swings”, “Bloodflowers”, “The Cure” i “4:13 dream”, malgrat que es van vendre força bé, formen part ja de l’època de decadència de la trajectòria de The Cure.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: JOY DIVISION

Després de coincidir en una actuació del grup punk The Sex Pistols a Manchester, el guitarrista i teclista Bernard Sumner i el baixista Peter Hook van decidir fundar la formació Warsaw, a la qual s’hi van incorporar més tard el cantant Ian Curtis i el bateria Stephen Morris. La banda, que va canviar el seu nom pel de Joy Division, va cridar l’atenció de l’empresari Tony Wilson, que la va contractar pel seu segell discogràfic alternatiu The Factory.

Curtis, afectat d’epilèpsia i amb greus problemes anímics, fonamentalment per les dificultats que aleshores estava passant amb la seva parella, va confeccionar unes lletres depressives, torturades i profundament pessimistes que es van convertir en un dels signes d’identitat de Joy Division, que va fer-se amb un lloc estel•lar en l’escena postpunk, període en què el grup va fer un ús important dels sintetitzadors.

“Unknown pleasures”, un dels millors àlbums de la història de la música pop – rock, va suposar el debut en gran format del quartet britànic, que abans havia gravat el single “Transmission”. En el treball, una de les obres més reivindicades al llarg del temps, s’hi troben temes com “Disorder”, “Insight”, “She’s lost control”, “Shadowplay” o l’extraordinària “New dawn fades”, de la qual anys més tard New Order en va fer un fantàstic cover.

Seguidament, el conjunt de Manchester va gravar el seu segon i darrer àlbum d’estudi, “Closer”, una altra gran obra, encara que per mi una mica inferior al seu treball inicial. Del disc cal significar cançons com “Isolation”, “A means to an end” o la magnífica “Twenty-four hours”, si bé en una edició superior es va incloure el popular tema “Love will tear us apart”, el gran èxit comercial del grup, amb una desolada lletra en què Curtis expressava els seus problemes conjugals.

Quan Joy Division es preparava per efectuar la seva primera gira per als Estats Units, Curtis es va llevar la vida. Sumner, que es va convertir en el nou vocalista; Hook i Morris, a més de la teclista Gillian Gilbert, nòvia de Bernard, van formar New Order, que va deixar enrere els postulats sinistres i va adoptar una música electrònica i ballable, molt pròpia de la seva nova residència: l’illa d’Eivissa.

JAMES BLAKE



Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).

Dècada estel•lar: 10.

Gèneres: rythm & blues, soul, trip hop, dubstep, rock electrònic, rock experimental i rock alternatiu.
Principal àlbum: Overgrown (2013).
El millor: les crítiques d’”Overgrown”.
El pitjor: molt encara per demostrar.

James Blake ha estat una de les grans sensacions els darrers anys de la música electrònica, en particular, i del rock alternatiu, en línies generals. Conegut també com a Harmonimix, Blake ha exercit de cantant, compositor i productor en la seva encara incipient carrera, en què els seus dos àlbums han rebut l’aclamació i els elogis dels mitjans de comunicació especialitzats. “Overgrown”, el seu segon treball, va guanyar el premi Mercury i va estar nominat al Grammy.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: MADNESS

L’època del canvi de dècada dels 70 als 80 va ser un període de revivals, doncs durant aquells anys hi van haver els del rock’n roll, el moviment mod o la música ska, que aleshores va passar per un dels moments àlgids pel que fa al seu èxit al Regne Unit, fonamentalment per la tasca que va realitzar el segell discogràfic independent 2 Tone, que va produir bandes com The Specials, Bad Manners o Madness.

De totes les formacions de 2 Tone, aquella que va acabar tenint un èxit més important va ser Madness, grup sorgit al districte londinenc de Camden Town que va tenir com a components més representatius Graham Suggs McPherson (veu), Chris Foreman (guitarra), Mark Bedford (baix), Daniel Woodgate (bateria i percussió), Mike Barson (teclats i piano) i Lee Thompson (saxofon i percussió). El conjunt anglès va tenir un extraordinària popularitat a la Gran Bretanya, especialment amb el single “House of fun”, que es va enfilar fins el lloc més alt de les llistes de vendes, però en canvi va tenir escassa repercussió a l’altra banda de l’Atlàntic.

L’època daurada de la formació londinenca, que com altres bandes de l’època va denunciar les polítiques dretanes, conservadores i liberals de la primera ministra Margaret Thatcher, va estar marcada pels àlbums “One step beyond”, amb la festiva cançó que li dóna títol i “My girl”, penso que la millor peça de la seva trajectòria; “Absolutely”, “7”, “The rise and fall”, del qual hi forma part “Our house”, un dels seus temes més populars i certa obertura en el mercat dels Estats Units, i “Keep moving”, que d'alguna forma ja assenyalava la decadència.

Els treballs “Mad not mad” i “The Madness”, gravats ja en plena crisi del grup, van completar la discografia del període clàssic del conjunt britànic, el línies generals una de les grans formacions del corrent de la new wave. Després de l’àlbum de títol homònim, el conjunt de Londres ho va deixar estar, però tornaria més tard en una etapa en què ha destacat l’obra “The liberty of Norton Folgate”, la qual ha estat aclamada per la crítica especialitzada. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE POLICE



Ja en plena new wave, encara que el trio va mostrar en principi una actitud punk no massa convincent, i mitjançant una fusió entre pop i reggae aleshores força original, el conjunt The Police va ser fundat pel carismàtic Sting (veu i baix), líder i compositor dels grans èxits de la formació; el ja veterà Andy Summers (guitarra), qui havia format part de la llegendària banda psicodèlica Soft Machine, i Stewart Copeland (bateria), músic d’origen nord-americà que havia tocat amb el grup Curved Air.

El debut en format d’àlbum del grup va ser el magnífic “Outlandos d’amour”, molt probablement la seva millor obra i en la qual es troben tres de les seves més cèlebres cançons: la magnífica “So lonely”, “Roxanne” i “Can’t stand losing you”. Seguidament, el trio va editar, insistint en la tendència del disc inicial, el treball “Regatta de blanc”, en què hi destaquen l’extraordinària “Message in a bottle” i la més aviat monòtona “Walking in the moon”, i, per tancar l’etapa marcada pels sons caribenys, va gravar “Zenyatta mondatta”, que conté “Don’t stand so close to me” i “De do do do, de da da da”, tema que particularment mai m’ha agradat.

Amb el quart àlbum d’estudi, “Ghost in the machine”, es va iniciar la segona i última etapa del trio britànic, doncs els postulats reggae van anar quedant enrere, mentre hi va aparèixer una producció força neta, cuidada i sofisticada. Aquestes característiques del disc, que compta com a temes més remarcables amb “Every little thing she does is magic”, una de les seves peces més comercials; “Spirits in the material world” o “Invisible sun”, van tenir una clara continuïtat amb “Synchronicity”, el seu darrer treball d’estudi.

“Synchronicity” va suposar el gran èxit comercial del grup anglès, encara que personalment la considero la més fluixa de les seves obres en gran format. El disc té tres de les cançons més emblemàtiques de la banda, com són els casos de la molt radiada “Every breath you take”, el seu sostre pel que fa a les vendes; “Wrapped around your finger” i “King of pain”, mitjançant un estil que anunciava la nova tendència musical que estava adoptant Sting i que aquest utilitzaria abastament en la seva trajectòria en solitari.

Tanmateix, i malgrat l’enorme èxit assolit, després de l’edició de “Synchronicity”, la formació es va dissoldre, fonamentalment per les males relacions entre Sting i Copeland. En aquell moment va començar l’espectacular carrera del líder, qui es va convertir en una de les grans estrelles de la música pop – rock.

FORTUNATE SON



Grup: Creedence Clearwater Revival.

Any: 1969.

Formació: John Fogerty, Tom Fogerty, Stu Cook i Doug Clifford.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Willy & the poor boys.
El millor: la particular protest song del quartet nord-americà.
El pitjor: la realitat en què estava basada la cançó.

El grup californià Creedence Clearwater Revival (CCR) va tenir un enorme èxit entre finals de la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70, període en què les composicions del seu líder John Fogerty es van convertir en successius hits. Malgrat que CCR sempre es va mantenir al marge dels aires hippys i psicodèlics que en l’època hi tenien lloc a l’estat banyat per l’oceà Pacífic, el tema “Fortunate son” és una important crítica a la Guerra del Vietnam, una de les constants del moviment del flower power. En la peça, la més popular de l’àlbum “Willy and the poor boys”, juntament amb “Down in the corner” i “Travelin’ band”, i que va arribar al número tres en les llistes de Billboard, Fogerty protesta contra el conflicte del sud-est asiàtic i hi posa especial èmfasi en la forma de reclutament que va portar a terme l’exèrcit nord-americà. “Fortunate son” ha comptat amb força covers, entre els quals cal significar els efectuats per les bandes U 2 o Pearl Jam.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE JAM



És difícil elegir en quin apartat de la història de la música rock cal encaixar el trio britànic The Jam, que podria trobar-se en el punk rock, en la new wave o en el revival del moviment mod que es va viure al final de la dècada dels 70.

L’any 1979, durant el trànsit entre el punk rock i la new wave, es va estrenar la pel•lícula “Quadrophenia”, basada en el doble àlbum que el grup The Who havia editat l’any 1973, dirigida per Frank Roddam i protagonitzada per Phil Daniels. En una etapa en què van brillar el quartet The Pretenders o el trio The Jam, en aquell període va ressorgir el corrent mod, que havia tingut la seva època daurada mitjan la dècada dels 60, amb mítiques bandes com els mateixos The Who, The Kinks o Small Faces.

La composició clàssica d'un dels grups que va contribuir a la revifalla mod, The Jam, va estar integrada per Paul Weller (veu i guitarra), indiscutible líder, compositor de la majoria de les peces de la formació i un dels personatges més carismàtics de l’època a la Gran Bretanya; Bruce Foxton (baix) i Rick Buckler (bateria). La banda va debutar amb l’àlbum “In the city” i va gravar més tard “This is the modern world”, però no va ser fins el tercer treball, “All mod cons”, que el trio es va consolidar.

En el disc “All mod cons” hi destaquen peces com “David Watts”, un cover de The Kinks, i “Down in the tube station at midnight”, penso que la millor pista de la gravació. Seguidament, per completar la seva època estel•lar, The Jam va editar “Setting sons”, crec que la seva millor obra, i “Sound affects”. Del primer àlbum, un dels treballs més brillants del decenni dels 70 i del període comprés per la new wave, cal significar cançons com “Little boy soldiers”, “Wasteland”, “Burning sky” o “Smither – Jones”, escrita per Foxton i un dels pocs temes del grup que no va composar Weller. En el segon àlbum es troben peces com “Monday”, “That’s enterteinment” i “Man in a corner shop”.

Amb “The gift”, paradoxalment el seu únic número u, es va iniciar la decadència que va portar a la dissolució del grup, arran de la qual, Weller, que al seu dia es va qualificar de conservador, però que moltes de les seves lletres podrien perfectament ser considerades de protest song, va seguir amb una trajectòria extraordinària, en primer lloc com a líder de la banda Style Council (SC), des de la qual va atacar les polítiques de la primera ministra britànica Margaret Thatcher, i, en segon lloc, en solitari, mitjançant un soul que ja l’havia caracteritzat durant l’etapa d’SC.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL SYNTH POP

Al llarg de la història de la música pop – rock, tradicionalment un grup estava format bàsicament pels instruments de la guitarra, el baix i la bateria, fet que va començar a variar amb les irrupcions dels postulats progressius, simfònics i electrònics en el món de la música popular, quan van assolir una gran importància els teclats o els sintetitzadors, mentre un instrument tan bàsic com la guitarra va perdre certa transcendència, fins i tot desapareixent en el cas d’algunes bandes, com pel que fa al trio Emerson, Lake & Palmer.

Aquest fet va tenir la seva culminació durant el període de la new wave, quan van sorgir una multitud de formacions que van utilitzar massivament les tecnologies més avançades, deixant en un segon pla el pop - rock elèctric. No obstant, a diferència de les bandes que en el decenni dels 70 van marcar el rock progressiu i simfònic, es va tractar normalment d’un tipus de música més senzill, accessible i comercial, sense donar tanta importància a aspectes com el solos instrumentals, les cançons de llarga durada o els àlbums temàtics i conceptuals.

Els principals grups de synth pop van ser conjunts de rock gòtic i sinistre, com The Cure o Siouxsye & the Banshees; de la moda dels nous romàntics, com e el quintet Duran Duran, o altres formacions com Eurythmics (foto), que va comptar amb una sèrie de hits entre els quals va destacar “Sweet dreams”; The Human League, amb el triomfant àlbum "Dare" i el seu single "Don't you want me ?"; Orchestral Manouvres in the dark, que va gravar l'exit "Enola gay"; Pet Shop Boys, duet que ha comptat amb l’habilitat d’agradar, a parts iguals, a sectors poc exigents i a d’altres d’intel•lectuals; Simple Minds, que més tard es va passar a un tipus de pop de caràcter èpic, amb algunes semblances amb U 2; Soft Cell, coneguda bàsicament pel tema "Tainted love", o Dépéche Mode, sense cap mena de dubte el conjunt estel•lar del gènere, sense oblidar el duo Yazoo, creat per Vince Clarke, un dels seus fundadors.

Mitjan la dècada dels 80, és possible que la gent acabés una mica cansada de tants teclats, sintetitzadors, caixes de ritme i de música bastant repetitiva i de vegades com de piconadora, i el gènere va entrar en certa crisi malgrat que bandes com The Cure, Dépéche Mode o Pet Shop Boys van seguir amb una llarga i fructífera trajectòria i que l’estil ha comptat amb diverses revifalles, com ho demostra per exemple el primer àlbum editat pel quartet de Las Vegas The Killers. Aleshores es va viure un ressorgiment del pop - rock elèctric, que va tenir el quartet de Manchester The Smiths com a gran protagonista.

DEAR CATASTROPHE WAITRESS

Grup: Belle & Sebastian.

Any: 2003.

Formació: Stuart Murdoch, Stevie Jackson, Sarah Martin, Bobby Kildea, Mick Cooke, Richard Colburn i Chris Geddes.
Àlbum d’estudi anterior: Storytelling (2002).
Àlbum d’estudi posterior: The life pursuit (2006).
El millor: retorn a l’èxit.
El pitjor: un canvi que potser no va agradar a tothom.

El grup indie escocès Belle & Sebastian va triomfar plenament en els ambients alternatius gràcies a àlbums com “If you’re feeling sinister”, potser el millor treball de la seva trajectòria, i “The boy with the arab strap”, encara que seguidament la banda va caure en una crisi durant els discs “Fold your hands child, you walk like a pesant” i “Storytelling”. Amb l’obra analitzada, la formació de Glasgow va recuperar l’èxit, tot i que “Dear catastrophe waitress” tenia algunes diferències en relació amb les seves edicions estel•lars de la dècada dels 90, doncs la producció de Trevorn Horn, exmembre del duo Buggels i col•laborador de la mítica formació de rock progressiu Yes, entre altres grups, havia realitzat un àlbum molt pulcre i més proper al pop que no pas al folk que havia caracteritzat les seves anteriors gravacions. En el disc hi destaquen cançons com “Step into my office, baby”, “If she wants me”, “I’m a cuckoo” o “You don’t send me”. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ELS NOUS ROMÀNTICS



Més o menys una dècada més tard de tenir-hi lloc l’època daurada del glam rock, va aparèixer al Regne Unit el corrent dels nous romàntics, que s’hi va veure molt influenciat, sobretot mitjançant estrelles com David Bowie i Bryan Ferry, líder del grup Roxy Music, que van protagonitzar el moviment que va marcar el primer lustre del decenni dels 70 de la història de la música rock i que a inicis dels anys 80 van passar de nou per una brillant etapa.

Les principals característiques dels nous romàntics van ser la gran importància que es va donar a la imatge, que en ocasions semblava tenir més rellevància que la pròpia música; l’ús exhaustiu del maquillatge, que va deixar un aspecte molt glamurós en els representants de la moda; un tipus de música bastant comercial i accessible, moltes vegades a través del gènere del synth pop; la profunda elaboració dels seus vídeos, en un període àlgid pel que fa a aquesta temàtica, i la presència d’artistes, cantants sobretot, però també altres membres del grup, que cuidaven profundament el seu aspecte físic, destacant en aquest exemple George Michael, líder del duo Wham !, que posteriorment va tenir una triomfant carrera en solitari, o els diferents components del quintet Duran Duran.

Els principals grups del moviment, a diferència d’altres estils de l’època, gens molestos per a la primera ministra britànica Margaret Thatcher, van ser A - Ha, sorgit de la freda Noruega i amb l’èxit “Take on me”; ABC (foto), que va triomfar gràcies al hit “The look of love”; Adam & the Ants, plataforma del líder que més tard va actuar com a solista; Culture Club, aparent grup de laboratori encapçalat per l’ambigu i peculiar Boy George; Wham !, com ja s’ha indicat amb la presència del carismàtic George Michael, o les dues bandes més famoses del gènere: Duran Duran i Spandau Ballet.

D’una banda, Duran Duran és recordada com la formació estel•lar del gènere, fonamentalment gràcies als àlbums “Rio”, “Seven and the ragged tiger” i “Notorious”, i un dels grups més populars, en línies generals, de la new wave, mentre la seva primera dissolució va originar els conjunts Arcadia i Power Station, aquest amb el vocalista nord-americà Robert Palmer. D’altra banda, Spandau Ballet va destacar pels treballs “Journeys to glory” i “Diamond”, encara que després el conjunt es va decantar per un soul – pop molt elegant, net i sofisticat, fet ben notori en el disc supervendes “True”.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: POSTPUNK I ROCK SINISTRE

Una de les grans proclames del punk rock era l’absència de futur i, potser per aquesta raó, el gènere més furiós i polèmic que recorda la història de la música popular, que havia fet acte d’aparició l’any 1976, dos anys més tard estava ja pràcticament esgotat, encara que, al llarg del temps, ha comptat amb una gran influència i diverses revifalles.

Una vegada arribada la decadència del punk, va aparèixer la més calmada i assossegada new wave, que, entre els diversos moviments que va originar, es trobava el postpunk, un gènere que va tenir com a principals característiques una música gèlida i fosca, de vegades poc accessible; la utilització massiva de teclats i sintetitzadors, en alguns casos l’ús d’una estètica gòtica i sinistra, amb pentinats extravagants i l’ús exhaustiu de la pintura facial i ocular, i l’actitud independent de moltes de les seves formacions, fins el punt que algunes d’aquelles bandes van marcar l’inici del que avui és coneix com a rock alternatiu.

Alguns dels grups que van marcar l’era del postpunk havien tingut experiències amb el corrent punk, en algun cas de forma notòria, com havia succeït amb The Damned o The Stranglers (foto), i en altres casos de forma més transversal, com va passar amb The Boomtown Rats, Siouxsie & the Banshees, Magazine o Ultravox, mentre que altres conjunts van sorgir o van obtenir celebritat posteriorment, com en va ser els exemples de The Cure, Dépéche Mode, Echo & the Bunnymen, Public Image Limited, fundat pel líder dels Sex Pistols John Lydon; Simple Minds, XTC, Yazoo o aquells que van formar part del segell independent The Factory, concretament Durruti Column, Joy Division o, arran del suïcidi del seu cantant Ian Curtis, la seva continuació New Order.

El gènere, que ha tingut una important influència al llarg dels anys, per exemple amb el grup novaiorquès Interpol, va deixar per a la posteritat obres emblemàtiques com els àlbums “Three imaginary boys” i “Seventeen seconds”, de The Cure; “Speak & spell” i “A broken frame”, de Dépéche Mode; “Crocodiles” i “Porcupine”, d’Echo & the Bunnymen; el magnífic “Unknown pleasures” i “Closer”, dels llegendaris i reivindicats Joy Division; “Movement” i “Power, corruption & lies”, de New Order, o “Life in a day” i “Sons and fascination”, de Simple Minds.

Un apartat especial mereix la banda irlandesa U 2. Si bé és veritat que els seus inicis es troben emmarcats en el postpunk, el grup liderat per Bono no va adoptar moltes de les característiques de la moda, com podrien ser l’ús dels teclats o l’estètica sinistra. Conjunt que va utilitzar de forma notòria l’èpica en les seves lletres, durant el període presidit per la new wave va editar els àlbums “Boy”, “October” i “War”, que va suposar el seu primer gran èxit internacional. Posteriorment, la formació de Dublín es convertiria en una de les bandes més populars i venedores del planeta. 

MÀQUINA !

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).

Formació inicial: Jordi Batiste (veu, baix i flauta), Luigi Cabanach (guitarra), Jackie Garcia (bateria) i Enric Herrera (piano i òrgan).

Altres components bàsics: Carles Benavent (baix).
Dècades: 60, 70, 80, 00 i 10.
Gèneres: rock progressiu, rock psicodèlic, jazz rock i rock laietà.
Principal àlbum: Why ? (1970).
Solistes que origina: Jordi Batiste.
Grups que origina: Ia & Batiste, Estratagema, Música Dispersa i Orquestra Plateria.
El millor: precursors del rock progressiu a l’estat espanyol.
El pitjor: multitud de canvis.

A finals de la dècada dels 60, Jordi Batiste i Enric Herrera van formar el grup Màquina !, banda pionera del rock progressiu i precursora del so avantguardista, tant a Catalunya com a Espanya. Representant del moviment underground barceloní conegut com a rock laietà, la banda va sorprendre amb el seu primer àlbum “Why ?”, gravat en llengua anglesa; va endinsar-se en el jazz i va tenir cert èxit en estats com Alemanya o França. Els constants canvis van motivar la separació, encara que Batiste va realitzar un reagrupament.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LA NEW WAVE



Després de la fúria punk va arribar el més assossegat moviment de la new wave, una moda molt complexa i heterogènia que va comptar amb un important seguiment, sobretot a la Gran Bretanya, però també als Estats Units. Els principals gèneres del corrent van ser el postpunk, en alguns casos amb les seves característiques de tipus gòtic i sinistre; els nous romàntics i el gèlid synth pop, que en moltes ocasions es va fusionar amb el primer dels estils.

El postpunk pot ser considerat el primer clar exemple de rock independent i alternatiu, doncs moltes de les bandes que el van representar, van gravar els seus discs mitjançant petits segells discogràfics. Entre els diferents grups, dels quals molts van utilitzar una música tecnificada, cal significar formacions que havien transitat pel punk rock, com The Boomtown Rats, Magazine o The Stranglers; que van formar part del cèlebre segell The Factory, com van ser els casos de Durruti Column, Joy Division o la seva prolongació New Order; que havien adoptat una estètica gòtica, com van ser els exemples de The Cure o Siouxsie & the Banshees, o que s’havien decantat clarament pel tecno pop, entre les quals cal significar Dépéche Mode o Ultravox (foto).

La moda dels nous romàntics va estar molt influenciada, en general, pel glam rock, que hi va tenir lloc una dècada abans, i, en particular, per alguns dels seus més cèlebres representants, David Bowie i el líder de Roxy Music Bryan Ferry, que llavors van viure un ressorgiment de la seva popularitat. El gènere va estar caracteritzat per la gran importància que es va donar a la imatge, a vegades superior a la pròpia música, de fet, una cosa que ja havia tingut lloc durant l’era glam. Els principals conjunts del corrent van ser sobretot Duran Duran i Spandau Ballet, destacant també formacions com ABC, Adam & the Ants, Culture Club, Wham !, duo encapçalat per George Michael, i més tard, els noruecs A – Ha.

El synth pop, conegut a Espanya com a tecno pop, va estar molt influenciat per moviments com el rock progressiu, el krautrock alemany, sobretot pel que fa a grups com Can o Kraftwerk, o artistes avantguardistes de la dècada anterior com l’exmembre de Roxy Music Brian Eno, productor de la trilogia berlinesa de Bowie i un dels pioners de la música ambient. En un període d’auge de teclats, sintetitzadors i caixes de ritme, que van deixar en un segon pla el tradicional pop – rock elèctric basat en guitarra, baix i bateria, van triomfar bandes com les ja significades The Cure, Dépéche Mode, New Order, Stranglers i Ultravox, a més de conjunts com els nous romàntics Duran Duran, Echo & the Bunnymen, Eurythmics, The Human League, Orchestral Manouvres in the Dark, Pet Shop Boys, Simple Minds, Soft Cell o Yazoo.

La new wave va suposar també una època daurada per al heavy metal, amb les consolidacions del grup australià AC / DC i del conjunt californià Van Halen, i l’èxit de la formació alemanya Scorpions i de bandes britàniques com Deff Leppard, Iron Maiden, Mötorhead, Rainbow o Whitesnake. Igualment, hi va tenir lloc la irrupció a Europa dels estils caribenys de l’ska i el reggae, amb la significació de Madness i The Specials, en el primer cas, o The Police i UB 40, en el segon cas, sense oblidar un revival mod mitjançant el trio The Jam o el quartet The Pretenders.

Mentrestant, als Estats Units van seguir triomfant grups que havien marcat el punk novaiorquès, com Blondie, Talking Heads o Television, als quals es van unir les bandes The Cars, apareguda a la ciutat de Boston, a l’estat de Massachussets, i B 52’s, fundada a la localitat d’Athens, a l’estat del sud de Georgia.