Ja en plena new wave, encara que el trio va mostrar en principi una actitud punk no massa convincent, i mitjançant una fusió entre pop i reggae aleshores força original, el conjunt The Police va ser fundat pel carismàtic Sting (veu i baix), líder i compositor dels grans èxits de la formació; el ja veterà Andy Summers (guitarra), qui havia format part de la llegendària banda psicodèlica Soft Machine, i Stewart Copeland (bateria), músic d’origen nord-americà que havia tocat amb el grup Curved Air.
El debut en format d’àlbum del grup va ser el magnífic “Outlandos d’amour”, molt probablement la seva millor obra i en la qual es troben tres de les seves més cèlebres cançons: la magnífica “So lonely”, “Roxanne” i “Can’t stand losing you”. Seguidament, el trio va editar, insistint en la tendència del disc inicial, el treball “Regatta de blanc”, en què hi destaquen l’extraordinària “Message in a bottle” i la més aviat monòtona “Walking in the moon”, i, per tancar l’etapa marcada pels sons caribenys, va gravar “Zenyatta mondatta”, que conté “Don’t stand so close to me” i “De do do do, de da da da”, tema que particularment mai m’ha agradat.
Amb el quart àlbum d’estudi, “Ghost in the machine”, es va iniciar la segona i última etapa del trio britànic, doncs els postulats reggae van anar quedant enrere, mentre hi va aparèixer una producció força neta, cuidada i sofisticada. Aquestes característiques del disc, que compta com a temes més remarcables amb “Every little thing she does is magic”, una de les seves peces més comercials; “Spirits in the material world” o “Invisible sun”, van tenir una clara continuïtat amb “Synchronicity”, el seu darrer treball d’estudi.
“Synchronicity” va suposar el gran èxit comercial del grup anglès, encara que personalment la considero la més fluixa de les seves obres en gran format. El disc té tres de les cançons més emblemàtiques de la banda, com són els casos de la molt radiada “Every breath you take”, el seu sostre pel que fa a les vendes; “Wrapped around your finger” i “King of pain”, mitjançant un estil que anunciava la nova tendència musical que estava adoptant Sting i que aquest utilitzaria abastament en la seva trajectòria en solitari.
Tanmateix, i malgrat l’enorme èxit assolit, després de l’edició de “Synchronicity”, la formació es va dissoldre, fonamentalment per les males relacions entre Sting i Copeland. En aquell moment va començar l’espectacular carrera del líder, qui es va convertir en una de les grans estrelles de la música pop – rock.
No hay comentarios:
Publicar un comentario