Una de les grans proclames del punk rock era l’absència de futur i, potser per aquesta raó, el gènere més furiós i polèmic que recorda la història de la música popular, que havia fet acte d’aparició l’any 1976, dos anys més tard estava ja pràcticament esgotat, encara que, al llarg del temps, ha comptat amb una gran influència i diverses revifalles.
Una vegada arribada la decadència del punk, va aparèixer la més calmada i assossegada new wave, que, entre els diversos moviments que va originar, es trobava el postpunk, un gènere que va tenir com a principals característiques una música gèlida i fosca, de vegades poc accessible; la utilització massiva de teclats i sintetitzadors, en alguns casos l’ús d’una estètica gòtica i sinistra, amb pentinats extravagants i l’ús exhaustiu de la pintura facial i ocular, i l’actitud independent de moltes de les seves formacions, fins el punt que algunes d’aquelles bandes van marcar l’inici del que avui és coneix com a rock alternatiu.
Alguns dels grups que van marcar l’era del postpunk havien tingut experiències amb el corrent punk, en algun cas de forma notòria, com havia succeït amb The Damned o The Stranglers (foto), i en altres casos de forma més transversal, com va passar amb The Boomtown Rats, Siouxsie & the Banshees, Magazine o Ultravox, mentre que altres conjunts van sorgir o van obtenir celebritat posteriorment, com en va ser els exemples de The Cure, Dépéche Mode, Echo & the Bunnymen, Public Image Limited, fundat pel líder dels Sex Pistols John Lydon; Simple Minds, XTC, Yazoo o aquells que van formar part del segell independent The Factory, concretament Durruti Column, Joy Division o, arran del suïcidi del seu cantant Ian Curtis, la seva continuació New Order.
El gènere, que ha tingut una important influència al llarg dels anys, per exemple amb el grup novaiorquès Interpol, va deixar per a la posteritat obres emblemàtiques com els àlbums “Three imaginary boys” i “Seventeen seconds”, de The Cure; “Speak & spell” i “A broken frame”, de Dépéche Mode; “Crocodiles” i “Porcupine”, d’Echo & the Bunnymen; el magnífic “Unknown pleasures” i “Closer”, dels llegendaris i reivindicats Joy Division; “Movement” i “Power, corruption & lies”, de New Order, o “Life in a day” i “Sons and fascination”, de Simple Minds.
Un apartat especial mereix la banda irlandesa U 2. Si bé és veritat que els seus inicis es troben emmarcats en el postpunk, el grup liderat per Bono no va adoptar moltes de les característiques de la moda, com podrien ser l’ús dels teclats o l’estètica sinistra. Conjunt que va utilitzar de forma notòria l’èpica en les seves lletres, durant el període presidit per la new wave va editar els àlbums “Boy”, “October” i “War”, que va suposar el seu primer gran èxit internacional. Posteriorment, la formació de Dublín es convertiria en una de les bandes més populars i venedores del planeta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario