És difícil elegir en quin apartat de la història de la música rock cal encaixar el trio britànic The Jam, que podria trobar-se en el punk rock, en la new wave o en el revival del moviment mod que es va viure al final de la dècada dels 70.
L’any 1979, durant el trànsit entre el punk rock i la new wave, es va estrenar la pel•lícula “Quadrophenia”, basada en el doble àlbum que el grup The Who havia editat l’any 1973, dirigida per Frank Roddam i protagonitzada per Phil Daniels. En una etapa en què van brillar el quartet The Pretenders o el trio The Jam, en aquell període va ressorgir el corrent mod, que havia tingut la seva època daurada mitjan la dècada dels 60, amb mítiques bandes com els mateixos The Who, The Kinks o Small Faces.
La composició clàssica d'un dels grups que va contribuir a la revifalla mod, The Jam, va estar integrada per Paul Weller (veu i guitarra), indiscutible líder, compositor de la majoria de les peces de la formació i un dels personatges més carismàtics de l’època a la Gran Bretanya; Bruce Foxton (baix) i Rick Buckler (bateria). La banda va debutar amb l’àlbum “In the city” i va gravar més tard “This is the modern world”, però no va ser fins el tercer treball, “All mod cons”, que el trio es va consolidar.
En el disc “All mod cons” hi destaquen peces com “David Watts”, un cover de The Kinks, i “Down in the tube station at midnight”, penso que la millor pista de la gravació. Seguidament, per completar la seva època estel•lar, The Jam va editar “Setting sons”, crec que la seva millor obra, i “Sound affects”. Del primer àlbum, un dels treballs més brillants del decenni dels 70 i del període comprés per la new wave, cal significar cançons com “Little boy soldiers”, “Wasteland”, “Burning sky” o “Smither – Jones”, escrita per Foxton i un dels pocs temes del grup que no va composar Weller. En el segon àlbum es troben peces com “Monday”, “That’s enterteinment” i “Man in a corner shop”.
Amb “The gift”, paradoxalment el seu únic número u, es va iniciar la decadència que va portar a la dissolució del grup, arran de la qual, Weller, que al seu dia es va qualificar de conservador, però que moltes de les seves lletres podrien perfectament ser considerades de protest song, va seguir amb una trajectòria extraordinària, en primer lloc com a líder de la banda Style Council (SC), des de la qual va atacar les polítiques de la primera ministra britànica Margaret Thatcher, i, en segon lloc, en solitari, mitjançant un soul que ja l’havia caracteritzat durant l’etapa d’SC.
No hay comentarios:
Publicar un comentario