El primer lustre de la dècada dels 80 va estar protagonitzat pel moviment de la new wave, període marcat per gèneres com el postpunk, el corrent dels nous romàntics o el synth pop, en què l’ús de teclats, caixes de ritmes o tecnologies avançades com els sintetitzadors van assolir una gran importància en detriment per exemple de la guitarra, un element clau en la història de la música pop – rock. El sorgiment del quartet The Smiths, va situar de nou de plena actualitat la música elèctrica i el tradicional line – up format per veu, guitarra, baix i bateria.
El grup, fundat a Manchester, localitat que aleshores s’havia convertit en una de les grans capitals de la música rock, el van liderar el carismàtic i peculiar cantant Morrissey, que es va fer càrrec de les lletres, i el guitarrista Johnny Marr, que es va dedicar a la confecció musical, completant la formació el baixista Andy Rourke i el bateria Mike Joyce. El primer èxit del quartet va ser el single “Hand on glove”, que va formar part del primer àlbum de la banda, de títol homònim i en què també hi destacaven “Reel on the fountain” i “This charming man”.
Posteriorment, The Smiths va editar el controvertit “Meat is murder”, primer exemple de la lluita de Morrissey en favor dels drets dels animals. El treball, que conté temes com “The headmaster ritual” o “How soon is now ?”, va ser el seu únic número u en les llistes britàniques d’àlbums i compta més amb el beneplàcit dels seguidors del grup que no pas dels mitjans de comunicació especialitzats. Es comenta que, durant la gravació i la presentació del disc, Morrissey va advertir als altres components de la formació que procuressin no ser enxampats menjant carn.
“The queen is dead” és l’obra mestra del conjunt de Manchester, potser el millor àlbum editat durant els anys 80 i un dels grans treballs de la història de la música popular. El disc, número dos al Regne Unit, tal com havia succeït amb la seva òpera prima, i primera gravació del grup en assolir el top 100 dels Estats Units, la seva assignatura pendent, conté tres dels grans clàssics de la banda anglesa, les extraordinàries “Bigmouth strikes again”, “The boy with the thorn in his side” i “There is a light that never goes out”, encara que la meva preferida és la bella i menys coneguda “I know it’s over”.
Malgrat l’èxit, tant des del punt de vista de la crítica com del públic, les fractures internes, sobretot entre Morrissey i Marr, van provocar la dissolució de la banda britànica després de l’edició de l’àlbum “Strangelove, here we come”, el seu tercer número dos al rànquing britànic i els seu treball de llarga durada més venut a l’altra banda de l’Atlàntic. Després de la separació, Morrissey ha portat a terme una popular i brillant carrera en solitari, mentre Marr ha protagonitzat una trajectòria, encara que important, bastant allunyada del gran públic. La influència del quartet, tant pel que fa a les diferents formacions de rock independent com del brit pop, ha estat inqüestionable.
No hay comentarios:
Publicar un comentario