No eren germans i només ella portava el
cognom White. Això si, Jack (veu, guitarra, baix i teclats) i Meg (bateria i
veu) van estar casats una temporada i van formar a Detroit una de les
associacions més importants del rock alternatiu del segle XXI i també una de
les formacions que va contribuir al revival del garage rock, encara que en
aquest cas el duo igualment va fer un ús exhaustiu del blues rock.
The White Stripes va gravar dos àlbums, el
primer de títol homònim i el segon anomenat “De Stijl”, que pràcticament van
passar desapercebuts per al gran públic, sobretot als Estats Units, on els
discs a penes van tenir ressò. Tanmateix, les dots de guitarrista de Jack, un
dels millors en l’instrument de les últimes dècades, van arribar a certs
ambients de l’escena alternativa.
“White blood cells”, el tercer àlbum d’estudi
del duo, va ser el primer èxit important de la formació, doncs el treball es va
situar entre els 100 discs més venuts a les dues bandes de l’Atlàntic, però no
va ser fins a l’edició d’”Elephant”, la seva gran obra, número u a la Gran
Bretanya i número sis als Estats Units, que el grup va assolir la categoria
mainstream.
“Elephant”, un dels àlbums imprescindibles
del rock indie de l’actual segle, va situar el grup com a cap de cartell dels
diferents festivals alternatius i compta amb cançons com la ja clàssica “Seven
nation army”, “I want to be a boy to warm your mother’s heart”, “Ball and
biscuit”, “In the cold, cold night”, interpretada per Meg, i un particular
cover d’”I just don’t know what to do with myself”, un tema compost per Burt
Bacharach i Hal David i portat al seu dia a l’èxit per Dusty Springfield.
Abans de la separació, moment en què Jack es
va llançar en solitari, en una carrera que ha rebut també l’aclamació del
mitjans de comunicació especialitzats, The White Stripes va confeccionar dos
àlbums d’estudi més: “Get behind me satan” i “Icky thump", aquest últim número u
a les llistes del Regne Unit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario