ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DIESEL AND DUST (MIDNIGHT OIL)

 

Durant bastants anys, la banda australiana Midnight Oil, integrada pel seu carismàtic líder Peter Garrett (veu), Jim Moginie (guitarra i teclats), Martin Rotsey (guitarra), Andre James (baix) i Rob Hirst (bateria) , va ser un grup que només va comptar amb èxit, fama i popularitat a la gran illa d’Oceània.

Fins al triomf intercontinental i internacional, la banda de Sidney va editar els treballs de debut de títol homònim, “Head injuries”, “Place Without a postcard”, “10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2,1” i “Red sails in the sunset”, aquest darrer número u a Austràlia, caracteritzant-se el grup per la seva defensa de la població aborigen i el medi ambient.

El sensacional àlbum “Diesel and dust”, un dels millors treballs de la dècada dels 80 dels passat segle XX,  va suposo el triomf internacional, gràcies a pistes com la trepidant “Beds are burning”, “Put down that weapon”, “Dreamworld”, “The dead heart” o “Sometimes”.

Amb “Blue sky mining”, Midnight Oil va seguir per la via de l’èxit exterior, però amb el pas del temps, a partir de l’obra “Earth and sun and moon” el grup de Sidney va anar perdent popularitat fora de la seva Austràlia natal, sent el fet molt evident amb l’entrada dels segle XXI. 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ABBEY ROAD (THE BEATLES)

 

Després de l’èxit històric de l’àlbum “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, el descobridor i mànager de The Beatles, Brian Epstein, es va suïcidar i van aparèixer de forma evident les diferències entre els dos líders del grup, John Lennon (veu i guitarra) i Paul McCartney (veu i baix), tot i que van seguir signant junts les cançons malgrat que cada un anava normalment per la seva banda.

El primer projecte sense Epstein, el telefilm “Magical mistery tour”, una idea de McCartney, tot i una excel·lent banda sonora, va ser molt criticat i el doble àlbum “The Beatles”, conegut popularment com el doble blanc, va ser una obra de gran qualitat, tot i que bastant heterogènia, que es va avançar al seu temps i ha estat a bastament reivindicada.

Seguidament, el quartet de Liverpool va editar “Abbey road”, segurament l’última obra mestra dels Fab Four i sempre recordat per l’emblemàtica portada del pas zebra. En el treball hi prenen part temes com “Come together”, “Something·, la primera cançó escrita per George Harrison (guitarra i veu) que es va convertir en single; “Octopus’s garden”, composta per Ringo Starr (bateria) i “Here comes the sun”, una altra aportació de Harrison.

Finalment, The Beatles va presentar “Let it Be”, gravat entre moltes discussions, dificultats i friccions, i el mític grup anglès va decidir deixar-ho estar amb un improvisat concert al terrat dels estudis d’Abbey Road. Lennon, McCartney, Harrison i Starr van seguir carreres en solitari, les quals no van tenir la brillantor de quan van formar un equip.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: RAMONES (RAMONES)

 

El punk rock, sobretot pel que fa al Regne Unit, va ser un moviment que va néixer com a resposta a la greu crisi econòmica de 1973, pel vertiginós augment dels preus del petroli, i el distant, presumptuós i tecnificat rock progressiu i simfònic. El gènere va aparèixer de manera paral·lela, tot i que van tenir característiques diferents, a la Gran Bretanya i als Estats Units.

Tot i la condició de banda nord-americana de Ramones, el quartet del districte novaiorquès de Queens va portar a terme un estil musical molt més proper a formacions britàniques com The Sex Pistols o Damned que no pas amb les similituds d’altres grups de la gran urbs estatunidenca com Talking Heads o Television.

Ramones, fundat per Joey Ramone (veu), Johnny Ramone (guitarra), Dee Dee Ramone (baix) i Tommy Ramone (bateria), va debutar amb un àlbum de títol homònim que conté una icònica portada. En el disc, tota una referència del punk rock i un treball d’una enorme influència, conté pistes com els himnes punk “Blitzkrieg bop” i “Beat on the brat”, destacant també “Judy is a punk” i la bella i tendra “I wanna be your boyfriend”.

El quartet de Queens, assidu de l’històric local i ja desaparegut CBGB, mai va poder superar la seva òpera prima, però encara va poder mantenir-se bastants anys en l’elit, fins que una clara decadència va portar a la separació. Tots els membres originals del grup, que en realitat no tenien Ramone com a cognom, han trobat ja la mort.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ENEMIGOS DE LO AJENO (EL ÚLTIMO DE LA FILA)

 

El cantant barceloní Manolo García i el guitarrista vigatà Quimi Portet van formar el duo Los Burros, que de certa manera es va unir a la movida madrilenya. Posteriorment, van canviar el nom pel d’El Último de la Fila, denominació amb la qual van aconseguir els seus majors èxits.

El duo català va debutar amb l’àlbum “Cuando la pobreza entra port la puerta, el amor salta por la ventana” i es va convertir en una de les associacions de pop – rock de més èxit de l’estat espanyol, arribant la consolidació mitjançant el seu segon treball, “Enemigos de lo ajeno”, que va situar García i Portet entre els principals músics del país, amb formacions com Alaska y Dinarama, Mecano o Héroes del Silencio.

“Enemigos de lo ajeno” és una de les grans obres de la història del pop – rock realitzat a l’estat espanyol i, si bé és cert que la gent recorda aquest treball sobretot pel hit “Resurrección”, el disc conté altres grans cançons, sempre caracteritzades per les brillants lletres, com l’extraordinària “Aviones plateados”, “Soy un accidente” i “Los Ángeles no tienen hélices”.

A continuació, El Último de la Fila arribaria al seu cim comercial i de popularitat amb l’àlbum “Como la cabeza al sombrero”, amb el clàssic “Sara”, fet que tindria continuïtat amb l’edició “Astronomía razonable”, amb el cèlebre tema “Como un burro amarrado en la puerta del baile”, però a partit de “La rebelión de los hombres rana” va arribar la crisi i, més tard, la separació, que García i Portet han aprofitat per fer carreres en solitari.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ROOM ON FIRE (THE STROKES)

 

El conjunt novaiorquès The Strokes ha estat sempre format pel líder i compositor Julian Casablancas (veu),Nick Valensi (guitarra), Albert Hammond Jr. (guitarra), Nikolai Fraiture (baix) i Frabrizio Moretti (bateria). L’àlbum de debut, “Is this it ?”, va rebre gairebé de manera unànime les aclamacions de la crítica.

Gràcies a l’elogiat àlbum, n es troben clàssics de la banda nod-americana com “The modern age” i “Last nite, el conjunt estatunidenc es va situar com una de les gran formacions del rock alternatiu de la gran urbs de Nova York, que va experimentar una gran època, juntament amb Interpol, LCD Soundsystem o Yeah Yeah Yeahs.

La premsa especialitzada no va ser tan benèvola amb el segon àlbum del grup nord-americà, “Room on fire”, tot i que personalment segueixo pensant que és el disc més brillant del conjunt liderat per Casablancas, doncs considero extraordinàries peces com “What ever happened”, “Reptilia”, “12 : 51”, “Under control” i “The end has no end”.

Si que és cert que The Strokes va entrar en certa decadència amb el seu tercer disc de  llarga durada”, “First impressions of Earth”, fet evident en el quart, “Angles”, per després realitzar un canvi de registre a partit del treball “Comedown machine”. Mentrestant, sense gaire èxit, Casablancas i Hammond han portat a terme projectes en solitari.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE BENDS (RADIOHEAD)

 

Un gran seguidor de Radiohead molt probablement elegiria “OK computer” com el millor àlbum del grup anglès i un de més radical potser optaria per “Kid A o “In rainbows”, en què els fans van decidir el preu de l’edició. Pel que a mi respecta, “The bends” és el meu preferit.

La banda d’Abington, a prop de la ciutat universitària d’Oxford, va ser formada per Thom Yorke (veu i guitarra), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix) i Philip Selway (bateria) i va debutar en gran format el menystingut “Pablo honey”, que de certa forma va motivar la seva incorporació en la moda del brit pop.

Seguidament. Radiohead va presentar “The bends”, un magnífic àlbum en què el grup liderat per Yorke encara no es va complicar massa la vida, tot i que ja indicava el camí que prendria amb la peça “My iron Lung”. Altres cançons destacades són les belles de títol homònim, “High and dry”, “Fake plastic trees”, “Black star” i “Street Spirit (fade out)”.

A continuació, el quintet britànic va editar el també extraordinari treball “OK computer”, potser la seva obra més cèlebre, on ja es trobaven característiques relacionades amb les noves tecnologies, que marcarien el futur de la trajectòria del conjunt anglès, que es consolidaria com una de les bandes més prestigioses del rock mundial independent i alternatiu.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: (WHAT’S THE STORY) MORNING GLORY (OASIS)

 

Els germans Gallagher, el compositor, guitarrista i ocasional vocalista Noel i el cantant Liam, van fundar a Manchester el grup Oasis, que en principi van completar Paul Arthurs (guitarra), Paul McGuigan (baix) i Tony McCarroll (bateria), i que amb els anys es va erigir en la banda més famosa i popular del brit pop.

El debut d’Oasis, “Definitely maybe”, es va convertit en l’òpera prima més venuda de la història del pop – rock britànic, batent la marca del “Please, please me” de The Beatles, els seus grans ídols, editat 31 anys abans. Després del disc, el grup va decidir, amb certa polèmica, canviar de bateria, entrant per Alan White per McCarroll.

“(What’s the story) morning glory” va ser el segon treball de llarga durada del conjunt de Manchester, com el s eu predecessor el número u a les llistes britàniques i va triomfar als Estats Units, mitjançant cançons com “Some might say”, “Morning glory”, “Champagne supernova” o els clàssics “Wonderwall” i “Don´t look back in anger”.

Encara que la crítica va deixar de ser tan benèvola amb Oasis, segons la meva opinió, la banda anglesa va editar un altra gran obra, “Be here now”, tot i que posteriorment, ja amb el brit pop amortitzat, la formació dels Gallagher va entrar en certa decadència, només amb Noel i Liam com a membres fundadors.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: BLONDE ON BLONDE (BOB DYLAN)

 

Quan Bob Dylan va gravar el doble “Blonde on blonde” ja havia portat a terme la seva reconversió des del trobador folk que, amb una guitarra acústica i una harmònica, denunciava les injustícies mundials, com les manques de drets socials i les guerres, fins al cantautor elèctric, fet ben constatat en el seu elapé anterior: “Highway 61 revisited”.

Tanmateix, el canvi de registre no va ser senzill per a Dylan, doncs en un dels concerts del festival de Newport, que ajuntava diferents intèrprets de l’estil com Joan Báez, Judy Collins o el trio Peter, Paul & Mary, el compositor de Duluth va sortir a l’escenari amb una guitarra elèctrica, fet que va provocar les protestes del públic i que Bob tornés amb una d’acústica, tot i que seria la seva última concessió.

No he estat mai un acèrrim fan de Dylan, però “Blonde on blonde”, estaria entre els meus àlbums preferits, amb extraordinàries peces com ara “Visions of Johanna”, One of us must know (sooner or later)”, la més comercial “I want you”, la cèlebre “Just like a woman” o “Sad eyed lady of the lowlands”, que ocupa tota una cara de vinil.

Seguidament, el cantautor nord-americà va editar el treball “John Wesley harding” i a continuació va patir un gravíssim accident de moto, el qual el va tenir postrat més d’un any inactiu i fins i tot es va arribar a témer per la seva vida. Dylan va tornar a sorprendre quan va retornar amb una obra de gènere country: “Nashville skylyne”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ELECTRIC WARRIOR (T REX)

 

El cantant i guitarrista Marc Bolan va formar el duo hippy Tyranosaurus Rex amb el bateria i teclista Steve Peregrin – Took, el qual no va comptar amb massa èxit, en una època en que la contracultura del flower power es trobava ja en clara decadència.

Seguidament, Bolan va reclutar el cantant, baixista i bateria Mickey Finn, que ja havia col·laborat amb ell en l’anterior associació,; el baixista Steve Currie i el bateria Bill Legend; va deixar el nom del grup simplement com a T Rex i va debutar amb un àlbum de títol homònim (només acompanyat de Finn). A més, Marc va deixar enrere les característiques hippys i va entrar de ple en la moda del glam rock.

A continuació, T Rex, ja amb Currie i Legend, va editar el seu treball més recordat, “Electric warrior”, una de les obres clàssiques del glam, en què hi figuren temes com “Cosmic dancer”, “Jeepster”, “Get it on”, “Girl” o “Life’s gas”, mentre el hit “Hot love” va ser introduït posteriorment.

Seguidament, el grup britànic va gravar un altre gran àlbum, “The slider”, però el conjunt liderat per Bolan va entrar aviat en crisi i decadència, tot i que el treball “Tanx” va romandre al top 10 britànic, fins que el cantant, compositor i guitarrista va trobar la mort en un accident automobilístic.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: NEON BIBLE (ARCADE FIRE)

 

La primera dècada del segle XXI va ser una etapa extraordinària per al rock alternatiu, de manera especial el realitzat a la part septentrional del continent americà, destacant amb força la banda Arcade Fire, fundada a la ciutat canadenca de Mont-real pel cantant, guitarrista i teclista estatunidenc Win Butler i la cantant, bateria i teclista quebequesa Régine Chassagne.

Arcade Fire, que en principi van completar Richard Reed Parry (guitarra), Tim Kingsbury (baix), Howard Bilerman (bateria) i William Butler 8varis instruments), germà de Win, va debutar amb l’elogiat àlbum “Funeral”, que va permetre el conjunt canadenc situar-se llavors en l’elit del rock alternatiu d’Amèrica del Nord, juntament amb formacions com The Strokes o Interpol.

El segon treball de llarga durada d’Arcade Fire va ser l’excel·lent “Neon Bible”, crec que els sostre creatiu del grup de Mont-real, malgrat la inqüestionable qualitat del seu antecessor i també de “Suburbs”, la seva següent obra. En el disc s’hi torben pistes com “Keep the car Running”, la barroca “Intervention”, “Ocean of noise”, “Windowsill” i “No cars go”.

Com ja s’ha indicat en l’anterior paràgraf, la banda quebequesa va presentar a continuació “Suburbs”, una extraordinari treball, però potser una mica llarg, i més tard va sorprendre amb una reconversió que la va apropar a la música dance dels anys 80 del segle passat, amb l’elaboració de l’àlbum “Reflektor”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: HOTEL CALIFORNIA (THE EAGLES)

 

Quan el grup nord-americà de country pop The Eagles va presentar el multi-ventes “Hotel California”, ja feia temps que es trobava entre les bandes més populars i triomfants dels Estats Units, amb treballs de tant èxit com “Desperado”, “On the border”, “One of these nights” o el recopilatori “Their greatest hits”.

En un principi el grup nord-americà el van integrar Don Henley (veu i bateria), Glenn Frey (veu i guitarra), Bernie Leadon (guitarra i banjo) i Randy Meisner (baix), però en un  moment donat va abandonar el purista country Leadon per discrepàncies amb la deriva pop que el conjunt de Los Angeles estava experimentant.

“Hotel California” va ser el cinquè àlbum d’estudi de The Eagles, va ser gravat després del recopilatori “Their greatest hits” i ha passat a la història com una de les obres més venudes de tots els temps de la música rock. En el treball, en què s’havien incorporat els guitarristes Don Felder i Joe Walsh, es troben cançons com la de títol homònim, “New kid in town” o “Life in the fast lane”.

Tanmateix, com en tantes ocasions ha succeït en la història de la música popular, el conjunt californià va entrar en crisi en el seu període àlgid de fama i popularitat, només va editar un àlbum més, The long run”, i va optar per la separació, tot i que tornaria a l’activitat al cap d’una anys, després que tinguessin carreres en solitari Henley, Frey i Walsh.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DIFFERENT CLASS (PULP)

 

Després de molts anys lluny dels principals focus comercials, en el que podria ser considerada una autèntica travessa pel desert, el cantant, compositor i líder de Pulp, el carismàtic Jarvis Cocker, va decidir canviar radicalment el grup amb la incorporació del guitarrista Russell Senior, el baixista Steve Mackey, el bateria Nick Banks i la teclista Candida Doyle.

La nova formació va debutar amb l’àlbum “His ‘n‘ hers”, on hi ha pistes com “Babies “ i “Do you remember the first time ?, el primer gran èxit de Pulp i l’inici d’una trilogia triomfant, emmarcada en la moda del brit pop que va tenir lloc al Regne Unit durant el decenni dels anys 90.

Posteriorment, el conjunt britànic va presentar el seu treball estel·lar, “Different class”, que la història ha deixat com un dels àlbums imprescindibles del brit pop, juntament amb el “Dog man star”, de Suede; el “Parklife”, de Blur, i el “(What’s the story) morning glory”, d’Oasis. El disc compta amb cançons com el hit “Common people”, “Disco 2.000”, “Something changed” o “Underwear”.

A continuació, Pulp va tancar la seva trilogia triomfal amb l’obra “This is hardcore”, un bon treball, però una mica irregular. Des de llavors, i de manera sorprenent perquè el grup anglès ha continuat actuant, només ha editat un àlbum més “We love life”, en una època en què Cocker ha gravat també en solitari.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: PARALEL LINES (BLONDIE)

 

En plena explosió del punk i la new wave a la gran urbs de Nova York, en el segon lustre dels anys 70, que va tenir com a seu el llegendari local CBGB, va aparèixer el grup Blondie, encapçalat per la cantant Debby Harry i el guitarrista i compositor Chris Stein, també aleshores parella sentimental. En principi van completar la formació el baixista Gary Valentine, el bateria Clement Burke i i el teclista Jimmy Destri.

El conjunt novaiorquès va debutar amb un àlbum de títol homònim i posteriorment va editar “Plastic letters”, que va extreure “Dennis”, el primer gran hit de la banda nord-americana, que va compartir protagonisme amb altres grups de la Gran Poma com Ramones, Dead Boys, Television o Talking Heads.

El tercer disc de llarga durada de Blondie va ser l’esplèndid “Parallel lines”, tot un clàssic de la new wave nord-americana i número u al Regne Unit  que conté pistes com el magnífic cover “Hanging on the telephone”, “One way or Another”, “Picture this”, “Sunday girl” o el hit disco “Heart of glass”.

El grup estatunidenc va seguir per la via de l’èxit, potser amb una línia més comercial, ja iniciada amb “Heart of glass”, com ho demostren cançons com “Call me”, però en pocs anys la formació novaiorquesa va entrar en crisi i va optar per la separació, tot i que va tornar als escenaris i els estudis de gravació durant la dècada dels 90.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SOMETHING ELSE BY THE KINKS (THE KINKS)

 

Durant els seus inicis, el quartet londinenc The Kinks, compost pel seu carismàtic líder Ray Davies (veu i guitarra), el seu germà Dave Davis (guitarra i veu), Pete Quaife (baix) i Mick Avory (bateria), es va unir d’alguna manera a la contracultura mod, època en que el grup anglès va facturar hits com el cèlebre “You really got me”, tot un antecedent del hard rock.

No obstant, Ray Davis va decidir realitzar un canvi de rumb en la banda britànica, mitjançant unes lletres iròniques, sarcàstiques i mordaces, que retrataven la part més conservadora i tradicional de la societat britànica, i va apropar-se a un estil proper al music hall. La primera mostra d’aquestes característiques es troben en l’elogiat àlbum “Face to face”.

Seguidament The Kinks va editar l’àlbum “Something else by The Kinks”, un extraordinari treball, potser el més important de la seva extensa i prolífica trajectòria, que conté clàssics del grup londinenc com “David Watts”, versionat una dècada més tard pel trio mod The Jam; “Death of a clown”, interpretat per Dave; “Afternoon tea” i “Waterloo sunset”.

El conjunt anglès es va mantenir en l’elit amb els treballs “The Kinks are the Village green preservation society”, “Lola versus powerman and the moneygoround , part one” i l’opera rock “Arthur (or the decline and fall of the british empire”, però a continuació, només amb els germans Davies com a membres fundadors, va entrar en una línia molt irregular, farcida per altres òperes rock, una obsessió de Ray, que va ser capaç encara, però, de facturar bons treballs com “Everybody’s in show – biz” i “Misfits”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: FOREVER CHANGES (LOVE)

 

El grup Love, que va aparèixer en plena època del flower power i l’auge de la música psicodèlica, va destacar aviat per una raó: per tractar-se d’una formació multiracial i multiètnica, doncs el cantant, Arthur Lee, era negre; hi tocaven instrumentistes blancs nord-americans con Johnny Echols (guitarra), Bryan McLean (guitarra), Ken Forssi (baix) i Alban Pfisterer (bateria) i també hi col·laboraven músics originaris de Mèxic.

La banda californiana va editar els àlbum de títol homònim i “Da capo”, que van ser èxits relatius, aconseguint arribar al top 100 de les llistes nord-americanes, en un període en què el grup liderat per Lee es va unir a la contracultura hippy imperant en l’estat banyat per l’oceà  Pacífic.

El tercer treball de llarga durada de Love, el sensacional “Forever Changes”, no va ser en absolut un èxit comercial, no superant el número 154 del rànquing de Billboard, però el disc ha estat a bastament reivindicat al llarg de les dècades i molts experts situen l’obra, de marcat caràcter psicodèlic, entre les millors de la història del rock, gràcies a temes com “Alone again or”, “A house is not a motel”, “Andmoreagain”, “The red telephone” i “Maybe the people would be the times or between Clark and Hilldale”.

Tanmateix, després de “Forever Changes”, poc més es pot explicar de la banda californiana, només el treball gravat a continuació, “Out here”, però ha estat una clara i important influència per a la formació d’Arizona Calexico, que, encapçalada pels nord-americans Joey Burns i John Convertino, ha integrat també diversos músics d’origen llatí.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DISINTEGRATION (THE CURE)

 

El grup britànic The Cure, fundat pel seu líder Robert Smith (veu i guitarra), Porl Thompson (guitarra), Michael Dempsey (baix) i Lol Tolhurst (bateria), va ser un dels primers conjunts representants del pop – rock independent i el postpunk, mitjançant una estètica gòtica.

Els inicis de la banda britànica, en què el baixista Simon Gallup es va integrar a partir del segon àlbum, van estar marcats per les característiques fosques i sinistres típiques del postpunk, on l’ús dels teclats va ser un dels seus segells d’identitat, com era usual en el període de la new wave, tot i que Smith també va composar temes més propers al pop com el cèlebre “Boys don’t cry”.

La gran trilogia de treballs de The Cure va tenir lloc entre mitjan i finals de la dècada dels 80, quan va editar “The dock of the bay”, “Kiss me, kiss me, kiss me” i “Disintegration”. Aquest darrer àlbum, tot i la popularitat de “The dock of the bay”, està considerat pels crítics l’obra mestra de la banda anglesa, gràcies a títols com “Plainsong”, “Pictures of you”, “Lovesong”, “Lullaby” i Fascination street”..

Com ha succeït molts cops en la història de la música rock, després de l’edició més llorejada, va arribar la crisi, tot i que el conjunt encapçalat per Smith encara va aconseguir mantenir-se amb “Wish”, però més tard la seva trajectòria va ser bastant decadent, encara que amb “Songs of a lost world”, el grup britànic ha obtingut molt bones crítiques.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: PARKLIFE (BLUR)

 

Pel que fa als seus començaments, Blur va ser una banda força influenciada pel moviment Madchester, que va tenir una gran repercussió entre finals de la dècada dels 80 i inicis del decenni dels 90 del segle XX, editant un àlbum de debut, “Leisure”, de característiques similars.

Arran d’unes crítiques no massa benèvoles, el quartet anglès, format sempre per Damon Albarn (veu i guitarra), Graham Coxon (guitarra), Alex James (baix) i Dave Rowntree (bateria), va decidir canviar de registre i unir-se al naixent brit pop i ho va fer mitjançant la confecció de l’elogiat àlbum “Modern world is rubbish”.

El tercer àlbum del grup, “Parklife”, va consolidar Blur entre les millors bandes britàniques de la dècada dels 90, no només pel que fa al brit pop, sinó en línies generals. El treball, número u al Regne Unit i penso que el seu cim creatiu, compta amb peces com “Girls & boys”, “End of a century”, la cançó que li dona títol, “To the end”, “Clover over dover” i “This is a low”.

A continuació, el quartet angles va editar “The great escape”, una obra més comercial, en què es troba potser el seu tema més popular, “The universal”, i, ja al marge del brit pop, ha transitat per una època més irregular, en la qual va destacar un àlbum de títol homònim, en una etapa en què Albarn va formar el supergrup The Good, the Bad & the Queen i va portar a terme el projecte Gorillaz.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: MARQUEE MOON (TELEVISION)

 

El mític local CBGB, que es trobava situat al districte novaiorquès de Manhattan, en un principi, com indiquen les sigles, estava dedicat al country, el blue grass i el blues, fins que, sembla ser, el cantant, guitarrista i líder de Television, Tom Verlaine, va convèncer el propietari perquè s’especialitzés en la música punk.

Verlaine va fundar el grup a Nova York, seu del punk i la new wave als Estats Units, amb el també guitarrista Richard Lloyd, el baixista Fred Smith i el bateria Billy Ficca, situant-se entre les principals bandes dels gèneres amb Ramones, Dead Boys, Talking Heads i Blondie.

El debut del quartet nord-americà va ser el majestuós “Marquee moon”, una de les principals obres de la dècada dels 70 i m’atreviria a indicar que de la història del rock. En el treball hi destaca clarament la peça homònima, amb una duració superior als 10 minuts i on sembla que les guitarres de Verlaine i Lloyd dialoguin. A més, cal significar pistes com “Venus”, “Elevation”, “Guiding light” o “Prove it”.

Tanmateix, Television, potser amb certa frustració per les escasses vendes de “Marquee moon”, només editaria un altre àlbum, “Adventures”, després del qual va decidir posar punt i final a la seva curta trajectòria, assolint, això si, la consideració de banda de culte i exercint una important influència.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DOG MAN STAR (SUEDE)

 

El grup londinenc Suede segurament no va ser la formació més famosa i popular del brit pop, però si que potser en va ser la que va obrir el moviment i segurament la que ha comptat amb una trajectòria més regular i prolongada del corrent que va marcar el pop del Regne Unit durant bona part del decenni dels 90.

Amb el quartet format per Brett Anderson (Veu), Bernard Butler (guitarra i teclats), Mat Osman (baix) i Simon Gilbert (bateria) - anteriorment havia estat al grup la líder d’Elastica Justine Frischmann, llavors parella d’Anderson -, la banda britànica va debutar amb un ben rebut àlbum de títol homònim, que es va alçar fins el número u de les llistes del Regne Unit i va situar el duo compositor, format per Anderson i Butler, com el millor de la Gran Bretanya des de Morrissey i Johnny Marr de The Smiths.

El segon àlbum d’estudi de Suede, “Dog man star”, malgrat que, a diferència del seu predecessor, no va arribar al número u de les llistes britàniques, va consolidar el llavors quartet londinenc. L’obra, que va ser l’última en què hi va prendre part Butler i la qual considero la millor de la banda anglesa, conté excel·lents temes com “We are the pigs”, “The wild ones”, la bowieniana “The power”, “New generation” o “Still life”.

Seguidament, amb el joveníssim Richard Oakes (guitarra) com a substitut de Butler i la incorporació del guitarrista i teclista Neil Codling, Suede gravaria “Coming up”, que va tornar el grup al lloc més alt del rànquing britànic, per entrar posteriorment en una crisi important, període d’addiccions per a Anderson, de la qual va aconseguir sortir-ne a la segona dècada del segle XXI.

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE JAM

 

Any: 1979.

1a cançó: Down in the tube station at midnight.

2a cançó: Wasteland.

3a cançó: It’s entertainment.

Àlbum: Setting sons.  

Àlbum de risc: Sound affects.

Decisió: compaginar punk, new wave i estètica mod.

BRIAN WILSON, LA MORT D’UN GENI

 

Ja fa unes setmanes va morir Brian Wilson, que va fundar a Califòrnia el mític grup The Beach Boys amb els seus germans Carl i Dennis, el seu cosí Mike Love i el seu amic Al Jardine. Brian era l’únic dels tres germans que encara restava viu.

The Beach Boys va ser un fenomen de la musica surf, en particular, i del pop nord-americà, en general, durant el primer lustre de la dècada dels 60, quan la banda va facturar un hit rere l’altre, amb una temàtica d’estiu, platges, noies, festes i, evidentment, surf, i només els britànics The Beatles va impedir que estigui considerada la millor formació del decenni pel que fa a nivell mundial.

No obstant, Brian va decidir deixar les nombroses i esgotadores gires del grup per centrar-se en els estudis de gravació. En un període en què el moviment hippy feia acte d’aparició a la costa oest nord-americana, Wilson va experimentar amb substàncies al·lucinògenes com l’LSD i el rock psicodèlic, època en que va aparèixer una de les obres mestres de la música pop – rock: “Pet sounds”.

Tot i certa oposició dels seus companys, sobretot de Jardine, Brian va aconseguir canviar el rumb de The Beach Boys, però no se’n va sortir amb la confecció d’un projecte complex i complicat, “Smiley”, el qual completaria bastants anys després. Wilson va passar més tard per greus problemes mèdics i mentals, segurament derivats de les seves addiccions, però va poder renéixer espectacularment.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: PRONOUNCED LEH-NERD SKIN-NERD (LYNYRD SKYNYRD)

 

Entre finals dels anys 60 i la primera meitat dels 70, va tenir lloc un renaixement de l’orgull de pertinença del sud dels Estats Units, el gran derrotat en la Guerra de Secessió que havia tingut lloc en el llunyà segle XIX. Va ser aleshores quan van sorgir vàries bandes de l’anomenat southern rock, en què les principals van ser The Allman Brothers Band i Lynyrd Skynyrd.

Lynyrd Skynyrd, que va prendre el seu curiós nom d’un professor de gimnàstica que havien tingut a l’escola els seus components, es va fundar a la localitat de Jacksonville, a l’estat de Florida, i inicialment va comptar com a integrants amb Ronnie van Zandt (veu), Gary Rossington (guitarra), Allen Collins (guitarra), Ed King (baix), Bob Burns (bateria) i Billy Powell (teclats). .

L’àlbum de debut va ser l’esplèndid “Pronounced Leh-nerd skin-nerd”, un dels grans treballs de la dècada dels 70 i que compta amb tres extraordinàries cançons: “”Tuesday gone”, “Simple man” i tot un clàssic com “Free bird”, dedicat al gran guitarrista Duanne Allman, que havia trobat la mort feia poc temps en un accident de motocicleta.

Lynyrd Skynyrd va aconseguir mantenir certa qualitat amb “Second helping”, on es troba la popular “Sweet home Alabama”, una crítica als temes “Southern man” i “Alabama” de Neil Young, en què el cantautor canadenc criticava el racisme dels estats meridionals dels Estats Units, però va anar perdent força a poc a poc, fins que un accident aeri va provocar la mort del cantant Van Zandt, el guitarrista Steve Gaines, que s’havia incorporat al grup feia poc temps. i la seva germana, la corista Cassie Gaines.

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE KINKS

 

Any: 1967.

1a cançó: Lola.

2a cançó: You really got me.

3a cançó: Afternoon tea.

Àlbum: Something else by the Kinks.  

Àlbum de risc: The Kinks are the Village green preservation society.

Decisió: confiar en les lletres iròniques i sarcàstiques de Davies.

LES MEVES PREFERÈNCIES: NEIL YOUNG

 

Any: 1972.

1a cançó: After the gold rush.

2a cançó: Down by the river.

3a cançó: Heart of gold.

Àlbum: Harvest.

Àlbum de risc: Rust never sleeps.

Decisió: mantenir en tot moment una carrera molt autèntica.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: WHO’S NEXT (THE WHO)

 

Es comenta sovint que, durant el principi de la seva trajectòria, The Who es va unir al moviment mod més per interès que no pas per convicció, fet que no va evitar que el quartet britànic, format per Pete Townshend (guitarra), Roger Daltrey (veu), John Enwhistle (baix) i Keith Moon (bateria), fos el més popular del corrent gràcies a hits com “My generation” o “The kids are alright”.

L’any 1969, Townshend, també compositor dels grans èxits del grup anglès, va decidir canviar de registre i escriure una òpera rock, “Tommy”, sobre les vivències d’un noi sord, mut i cec. L’obra va assolir un important èxit i també els hi va obrir les portes dels Estats Units, en un any en què el quartet va actuar a l’històric festival hippy de Woodstock.

S’ha dit en alguna ocasió què Pete no se’n va sortir quan cercava la confecció d’una altra òpera rock i que finalment va apostar per un àlbum convencional, el magnífic “Who’s next”, sempre he pensat que la millor obra de The Who. El disc, que alterna el rock amb nous estils com el rock progressiu o el rock dur, conté pistes com les superbes “Baba O’Riley” i “Behind blue eyes”, a més de “Te song is over” o la desencantada “Won’t get fooled again”.

Posteriorment, The Who es retrobaria amb la moda mod, amb el doble àlbum “Quadrophenia”, una nova òpera rock sobre els enfrontaments entre rockers i mods a les platges de Brighton, i entraria en una fase menys brillant, fins que la mort del bateria Moon va tancar l’època clàssica del grup britànic, que malgrat tot ha seguit endavant fins el nostres dies, ja només, per la mort d’Enwhistle, amb Townshend i el vocalista Daltrey com a membres fundadors.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE RISE AND FALL OF ZIGGY STARDUST & THE SPIDERS FROM MARS (DAVID BOWIE)

 

Els inicis de David Bowie no van ser precisament fàcils, doncs el primer àlbum del compositor londinenc va passar bastant desapercebut i no va aconseguir cridar l’atenció del públic fins a la confecció del segon treball de llarga durada, ”Space Oddity”, sobretot pel que fa al single del mateix títol.

Posteriorment, Bowie es va convertir en la gran estrella del glam rock, el moviment que va marcar la música pop – rock durant el primer lustre de la dècada dels 70, període en que va editar “The man who sold the world”, “Honky dury”, que conté el clàssic “Life of mars”; el magnífic “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars” i “Aladdin sane”.

El tercer dels treballs descrits en l’anterior paràgraf és una autèntica obra mestra i, sense cap mena de dubte, pot trobar-se perfectament en el top 10 dels millors àlbums de tots els temps. En el disc, de caràcter conceptual, es poden trobar extraordinàries peces com “Five years”, “Moonage daydream”, “Starman”, “Lady Stardust”, “Star” o “Ziggy Stardust”.

Però l’artista anglès no va voler romandre massa temps en el glam i va començar la seva època de freqüents canvis de registre, fins el punt de ser considerat el gran camaleó del gènere rock, apropant-se a la música soul amb el treball “Young americans” o, de la mà de Brian Eno, excomponent de Roxy Music, signar a Berlín l’avantguardista trilogia formada per les obres “Low”, “Heroes” i “Lodger”.

PREGUNTES SOBRE ANYS 80: LA CONSOLIDACIÓ DE LA NEW WAVE

 

En quin any va sorgir: 1979.

On va sorgir i es va consolidar ? Tant a la Gran Bretanya com els Estats Units.

Quines en van ser les principals bandes ? Joy Division, Echo & the Bunnymen, The Cure, Dépéche Mode (foto), The Human League, Duran Duran, Spandau Ballet, Adam & the Ants, Culture Club, China Chrisis, Eurythmics, Orchestral Manouvres in the Dark i New Order.

Quines van ser les principals característiques ? Gèneres com el postpunk i el synth pop, moviment dels nous romàntics i ús exhaustiu de teclats i sintetitzadors.

LES MEVES PREFERÈNCIES: DAVID BOWIE

 

Any: 1972.

1a cançó: Ziggy Stardust.

2a cançó: Five Years.

3a cançó: Heroes.

Àlbum: The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars.

Àlbum de risc: Low.

Decisió: no romandre massa temps al glam rock, per deixar un llegat extraordinari.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE QUEEN IS DEAD (THE SMITHS)

 

A la dècada dels 80, en el marc de la new wave, va triomfar espectacularment l’ús de teclats, sintetitzadors o caixes de ritme, mitjançant formacions com Dépéche Mode, The Human League, Duran Duran, Eurythmics, Orchestral Manouvres in  the Dark o New Order, deixant en un segon pla el típic grup format per cantant, guitarrista, baixista i bateria, trencant aquesta tendència el conjunt de Manchester The Smiths.

El quartet, que per tant va tornar a posar d’actualitat el pop – rock elèctric,  va ser fundat a Manchester i va tenir com a components Morrissey (veu), Johnny Marr (guitarra), Andy Rourke (baix) i Mike Joyce (bateria). El cantant Morrissey, que es va fer càrrec de les lletres, i el guitarrista Marr, que es va ocupar de la música, van formar el millor tàndem compositiu britànic des dels temps dels beatles John Lennon i Paul McCartney i els Stones Mick Jagger i Keith Richard.

La banda anglesa va debutar amb un ben rebut àlbum de títol homònim, va presentar més tard “Meat is murder” i seguidament va editar la seva obra mestra, “The queen is dead”, probablement el millor treball de la dècada dels 80 i on prenen part esplèndides cançons com “I know it’s over”, “Bigmouth strikes again”, “Cemetry gates” i les dues millors: “The boy with the thorn in his side” i “There is a light that never goes out”.

Tanmateix, The Smiths només gravaria un altre àlbum, “Strangeways, here we come”, doncs el grup de Manchester es va trobar amb problemàtiques com les addiccions de Rourke i sobretot les males relacions entre Morrissey i Marr. Després de la dissolució, el primer va emprendre una llarga i brillant carrera en solitari i el segon va fundar la formació Electronic.

PREGUNTES SOBRE ANYS 70: LA CONSOLIDACIÓ DEL HARD ROCK

 

En quin any va sorgir ? 1967.

On va sorgir i es va consolidar ? A la Gran Bretanya.

Quines en van ser les principals bandes ? Led Zeppelin (foto), Deep Purple, AC / DC i Aerosmith.

Quines van ser les principals característiques ? Enduriment del blues rock, vocalistes amb veus extraordinàries, gran importància de la guitarra i certa fusió durant els seus inicis amb el rock psicodèlic i el rock progressiu.

LES MEVES PREFERÈNCIES: PULP

 

Any: 1985.

1a cançó: The fear.

2a cançó: Underworld.

3a cançó: Dishes.

Àlbum: Different class.

Àlbum de risc: It.

Decisió: unir-se al brit pop després d’anys d’escàs èxit.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: LONDON CALLING (THE CLASH)

 

Durant els inicis de l’era marcada pel punk rock, durant el segon lustre de la dècada dels 70, The Clash, format per Joe Strummer (veu i guitarra), Mick Jones (guitarra i veu), Paul Simonon (baix) i Terry Chimes, que va rotar a la bateria amb Topper Headon, va estar una mica enfosquit pels escàndols protagonitzats per un altre quartet, The Sex Pistols.

Tanmateix, el temps ha deixat la banda londinenca com la millor i més històrica del gènere, tot i que The Clash va anar molt més enllà de ser simplement una formació punk, encara que el seu primer àlbum de títol homònim va ser un treball genuí de l’estil. Posteriorment, la banda anglesa editaria una obra de transició, “Give ‘em enough rope”, un disc molt reivindicat amb el pas del temps.

Posteriorment, el grup britànic gravaria la seva obra mestra, el doble venut a preu d’unitat “London calling”, on hi prenen part diversos gèneres com rock, ska, reggae i evidentment punk i en què la banda va mostrar clarament la seva ideologia progressista i clarament d’esquerres. En el disc es poden trobar magnífiques peces, com la que li dona títol, “Hateful”, “Rudie can’t fail”, “Spanish bombs”, “Clampdown” o “Train in vain”.

No obstant, després de presentar un treball tan extraordinari, The Clash va iniciar seguidament la seva davallada, tot i que el triple àlbum “Sandinista” (venut a preu de vinil senzill) encara va aguantar. Les diferències entre els dos líders, Strummer i Jones, van aguditzar la crisi, Mick va marxar per formar Big Audio Dynamite i un temps més tard Strummer, que va fundar The Mescaleros, va dissoldre el grup.

PREGUNTES SOBRE ANYS 60: EL SORGIMENT DE NOVES AVANTGUARDES AL REGNE UNIT

 

En quin any va sorgir: 1966.

On va sorgir ? A Londres.

Quines en van ser les principals bandes ? Pink Floyd (foto), Soft Machine, King Crimson, Nice, Atomic Rooster i Caravan.

Quines van ser les principals característiques ? Naixement dels estils psicodèlic, progressiu i simfònic, certa relació amb el moviment hippy, cançons de llarg minutatge, perícia instrumental, lletres complicades i críptiques, àlbums temàtics, contrapunt al beat imperant, actitud intel·lectual i auge de l’anomenat swinging London.

UNDERWORLD

 

Lloc de fundació: Cardiff (Gal·les – Regne Unit).

Formació clàssica: Karl Hyde (veu i guitarra) i Rick Smith (teclats i veu).

Dècades: 80, 90, 00, 10 i 20.

Gèneres: synth pop, dance, house, rock psicodèlic, rock experimental, rock electrònic, ambient i rock alternatiu.

Principal àlbum: Beaucoup fish (1999).

Altres fonamentals: Dubnobassswithmyheadman (1994) i Second touguest in the infants (1996).

El millor: van tocar tots els estils tecnològics.

El pitjor: la crisi comercial del segle XXI.

Grup fundat a Cardiff, la capital del País de Gal·les, que va comptar com a membres fixos Karl Hyde i Rick Smith. El conjunt britànic va utilitzar la totalitat de gèneres de noves tecnologies, com el synth pop, el dance, el house, el techno, l’electrònica, l’experimentació o l’ambient, aconseguint transitar per la seva millor època durant la dècada dels 90 del passat segle XX. Underworld ha compost força música per a sèries i cinema.

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE CLASH

 

Any: 1979.

1a cançó: Rudie can’t fail.

2a cançó: Train in vain.

3a cançó: The guns of Brixton.

Àlbum: London calling.

Àlbum de risc: Give ‘em enough rope.

Decisió: anar molt més allà del punk rock.

PREGUNTES SOBRE ANYS 90: EL SORGIMENT DEL GRUNGE

 

En quin any va sorgir: 1988.

On va sorgir ? A la ciutat nord-americana de Seattle (foto).

Quines en van ser les principals bandes ? Green River, The Screaming Trees, Mudhoney, Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Alicia in Chains, The Afghan Whigs i Hole.

Quines van ser les principals característiques ? Cabells llargs, barreja entre rock dur i punk, paral·lelisme amb la generació X del cinema, certs pessimisme i desesperança i estil causant del gran boom del rock alternatiu.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: STICKY FINGERS (THE ROLLING STONES)

 

La controvertida mort del guitarrista i fundador del mític grup britànic, Brian Jones , substituït per l’exBluesbraker Mick Taylor, va obrir una nova etapa de The Rolling Stones, format també pels dos líders i compositors del grup, Mick Jagger (veu) i Keith Richard (guitarra), a més de Bill Wyman (baix) i Charlie Watts (bateria).

Segons la meva opinió, el quintet anglès va transcórrer per la seva millor època durant el final del decenni dels 60 i els inicis de la dècada dels 70, tot i que l’any 1971, en el festival d’Altamont, a l’estat nord-americà de Califòrnia, mentre actuaven els Stones, un noi negre va ser assassinat per un component dels Hell’s Angels, als quals incomprensiblement la banda havia atorgat les tasques de seguretat. Aquell mateix any, la formació londinenca va editar l’excel·lent obra “Sticky fingers”.

L’àlbum, considero que el millor que mai hagin gravat els Stones, compta amb algunes de les millors composicions de Jagger i Richard, com la popular “Brown sugar”, “Sway”, la magnífica “Wild horses”, “Can’t you hear me knocking” o l’extraordinària “Sister morphine”, la qual va co-escriure Marianne Faithfull, aleshores parella sentimental del vocalista, tot i que en el disc injustament no apareix en els crèdits.

Seguidament, la banda anglesa presentaria un altre fantàstic àlbum, el doble “Exile on Main st”, gravat en el retir a la Costa Blava francesa. Tanmateix, a continuació els Stones entrarien en una etapa de certa decadència, marcada pels discs “Goats head soup”, “It’s only rock’n roll” i “Black and blue”, en una etapa en què Ron Wood va entrar per Taylor, per ressorgir amb força a finals del decenni amb “Some girls”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SGT. PEPPER’S LONELY HEARTS CLUB BAND (THE BEATLES)

 

L’any 1965, després de continuats concerts i gires, en un període que es va conèixer com el de la beatlemania, John Lennon (veu i guitarra), Paul McCartney (veu i baix), George Harrison (guitarra i veu) i Ringo Starr (Bateria) van prendre dues decisions: la primera abandonar els espectacles en directe i centrar-se en els estudis de gravació i la segona unir-se a les noves avantguardes sorgides a partit de l’any 1966, com la psicodèlia i l’ús d’instruments simfònics.

Després de la confecció de dos àlbums de transició, “Rubber soul” i el reivindicat “Revolver”, The Beatles va consolidar la nova època amb “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, una obra conceptual, amb la presència de les lletres de les cançons, un fet llavors poc corrent, i la utilització tant de la música psicodèlica com de ritmes orientals procedents de l’Índia. 

Entre les pistes més significatives s’hi troben les dues versions de la cançó que li dona títol, la bella i trista “She’s living home”, “With  a little help from my friends”, que va interpretar Starr, i dos exemples de pop psicodèlic: “Lucy in the sky with diamonds” i la millor del disc, “A day in the life”, dues peces controvertides perquè la primera té les inicials LSD i la segona compta amb un passatge polèmic que va instar la BBC a prohibir-la. Finalment, “Strawberry fields forever” i “Penny lane”, que van aparèixer poc abans en format single de doble cara A, no hi van ser incloses.

Poc més tard de la presentació de l’àlbum, que encapçala molts rànquings realitzats per a experts, es va suïcidar el mànager Brian Epstein, que va portar una important desestabilització al quartet anglès, en una etapa en què Lennon i McCartney van empitjorar les seves relacions, deixant definitivament de col·laborar, tot i que van seguir signant junts, i Harrison es va enutjar per comptar poc alhora de les composicions. L’any 1970, van optar per la dissolució, amb un últim concert al terrat dels estudis Abbey Road.