ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE SMITHS (THE SMITHS)

 

The Smiths, grup fundat a Manchester per Morrissey (veu), Johnny Marr (guitarra), Andy Rourke (Baix) i Mike Joyce (bateria), va contribuir notòriament al retorn del protagonisme del pop – rock elèctric, va marcar la música independent britànica i va tenir una enorme influència, com per exemple en el brit pop.

El quartet britànic va comptar amb dos líders clars: Morrissey, que va escriure les lletres, i Marr, que es va ocupar de la música. El tàndem compositor va ser el més brillant del Regne Unit des dels temps dels beatles John Lennon i Paul McCartney i dels Stones Mick Jagger i Keith Richard.

El quartet de Manchester va debutar amb un àlbum que porta el nom del grup i que va representar d’alguna manera un canvi de tendència a  la música popular britànica, amb el retorn de la banda tradicional formada per veu, guitarra, baix i bateria. En l’obra hi prenen part cançons com “Reel around the fountain”, “You’ve got Everything now”, “Pretty girls make graves”, “Hand and glove” i “What different does it make ?”.

A continuació, The Smiths va presentar el treball “Meat is murder”, número u al Regne Unit, i més tard una autèntica obra mestra, “The queen is dead”, un disc que podria ser considerat el millor de la dècada dels 80 i un dels més rellevants de tots els temps de la música pop – rock.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SUEDE (SUEDE)

 

En un principi, la banda londinenca Suede va ser formada per Brett Anderson (veu), Bernard Butler (guitarra i teclats), Mat Osman (baix) i Simon Gilbert (bateria), sense oblidar que abans de la confecció del primer disc de llarga durada també hi va figurar Justine Firschmann (teclats), líder d’Elastica i llavors parella d’Anderson.

Suede va debutar amb un àlbum de títol homònim, de gran influència glam i que d’alguna manera va obrir la porta al brit pop, tot i que després cediria el protagonisme del moviment a les bandes Blur i Oasis, malgrat que el duo compositor format per Anderson i Butler va causar sensació, sent comparat al que van integrar a The Smiths Morrissey i Johnny Marr.

L’àlbum inicial del llavors quartet londinenc va arribar al número u de les llistes britàniques i va causar cert impacte en els nuclis independents britànics. En el treball hi destaquen peces com “So Young”, “Animal nitrate”, “The drowners”, “Sleeping pills” i “Metal Mickey”.

Seguidament, Suede va gravar el que és per mi el seu millor àlbum, “Dog mans tar”, que no va poder assolir el top del rànquing, obra després de la qual ho va deixar estar Butler, que va ser substituït pel joveníssim Richard Oakes, entrant també al grup el guitarrista i teclista Neil Codling.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SLOWDIVE (SLOWDIVE)

 

Slowdive, grup fundat a Reading i integrat per Rachel Gosswell (veu i guitarra), Neil Halstead (veu i guitarra), Christian Savill (guitarra), Nick Chaplin (baix) i Simon Scott (bateria), es va unir a la moda shoegazing, que va marcar el rock independent del Regne Unit entra finals dels anys 80 i començaments del decenni dels 90.

El conjunt anglès va debutar amb l’àlbum “Just for a day”, al qual van seguir “Souvlaki i “Pygmalion”, tots ells caracteritzats per una densa atmosfera i l’aparició de la psicodèlia. Tots aquests treballs van ser un èxit només relatiu a la Gran Bretanya i van `passar molt desapercebuts als Estats Units.

Després d’un llarguíssim parèntesi, Slowdive va gravar una obra extraordinària de títol homònim, seguint les mateixes característiques de l’etapa inicial, però potser amb unes aportacions més accessibles. En el disc hi prenent part cançons com “Slomo”, “Star roving” o “Sugar for the pill”.

La banda britànica continua vigent i oferint concerts i gires, com la seva presència fa uns anys al festival Primavera Sound de Barcelona, amb la gravació d’un àlbum més, “Everything is alive”, i un reconeixement més important del públic, sense que això signifiqui que hagi perdut el beneplàcit de la crítica.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SETTING SONS (THE JAM)

 

Paul Weller (veu i guitarra), Bruce Foxton (baix) i Rick Buckler (bateria) van fundar a Woking la banda The Jam, que va alternar el punk i la new wave i que va constituir el conjunt estel·lar del revival del moviment mod que a finals de la dècada dels 70 va viure el  Regne Unit.

The Jam va editar en plena època punk els àlbums “In the city” i “This is the modern world” i seguidament va presentar el treball “All mod cons”, una obra extraordinària que conté treballs emblemàtics com el cover de The Kinks “David Watts” i “Down in the tube station at midnight”.

“Setting sons” va ser el quart àlbum d’estudi del trio britànic, un disc conceptual sobre una reunió de tres exsoldats i per mi el seu millor treball, en què la creativitat de Weller va ser més sòlida que mai, tal com es demostra en temes com “Thick and thieves”, “Private hell”, “Wasteland”, “Burning  sky” i “The eton rifles”, destacant també “Smithers – Jones”, compota per Foxton.

A continuació The Jam va editar una altra gran obra, “Sound affects”, i, després de la gravació de “The gift”, el grup es va dissoldre, moment en el qual Weller va fundar la banda The Style Council, que es va inspirar sobretot en la música soul, les mateixes característiques que ha tingut la seva carrera de solista, ja convertit en un veritable mite del rock del Regne Unit.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SURREALISTIC PILLOW (JEFFERSON AIRPLANE)

 

Jefferson Airplane va ser una de les bandes pioneres i clàssiques del moviment hippy, mitjançant una barreja de folk, rock i psicodèlia. El grup el van fundar a San Francisco Signe Toly Anderson veu), Paul Kantner (veu i guitarra i veu), Marty Balin (veu i guitarra), Jorma Kaukonen (guitarra i veu), Jack Casady (baix) i Alex Spence (bateria).

L’àlbum de debut va passar gairebé desapercebut, en un període en què Anderson va deixar la banda californiana per maternitat i va ser substituïda per Grace Slick, que havia format part del grup The Great Society i que es convertiria en una de les líders de la formació i en un autèntic símbol hippy.

El primer àlbum presentat amb Slick, que es va ajuntar sentimentalment t a Kantner, i també amb el bateria Spencer Dryden,  en va ser “Surrealistic Pillow”, un clàssic del rock psicodèlic i el flower power, el qual conté pistes com “My best friend”, “Today”. “Comin’ back to me” i els clàssics “Somebody to love” i “White rabbit”, un genuí himne hippy basat en el conte de Leslie Carroll “Alícia al país de les meravelles”.

Posteriorment, Jefferson Airplane va gravar “After bathing at baxter’s”, “Crown of creation” i “Volunteers”, un altre àlbum que va marcar la contracultura hippy, però posteriorment el grup, com ho va fer també el moviment de la pau, l’amor i les flors, va entrar en crisi, període en què Kaukonen i Casady van formar el grup de blues rock Hot Tuna. Seguidament la banda californiana canviaria el seu nom per Jefferson Starship i després simplement per Starship.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: AFTERMATH (THE ROLLING STONES)

 

En un principi, The Rolling Stones, format per Mick Jagger (veu), Keith Richard (guitarra), Brian Jones (guitarra), Bill Wyman (baix), Charlie Watts (bateria) i Ian Stewart (teclats), tot i que aquest últim no n’era membre oficial, era un grup de versions, fonamentalment d’autors de blues i rock’n roll.

Tanmateix, el mític grup londinenc a poc a poc va anar composant les seves pròpies cançons, per part de Jagger i Richard, i aquesta novetat es va poder apreciar amb clàssics com “(I can’t get no) satisfaction”, “The last time”, “19th nervous breakdown” o “Get off of my cloud”.

Amb “Aftermath”, un dels moments àlgids dels Stones, la totalitat dels temes estan compostos per Jagger i Richard, que, tenint en compte tant la versió britànica de l’àlbum com la nord-americana, van escriure cançons com “Lady Jane”, “Under my thumb”, “Out of time” o “Paint it black”.

Per completar la dècada dels 60, la llegendària formació anglesa va editar treballs emblemàtics com “Between the buttons”, “Beggars banquet” o “Let it bleed”, en un període en que Jones, que havia deixat feia poc el grup i havia estat substituït per l’exbBluesbreaker Mick Taylor, va ser trobat mort en la piscina de la seva residència. 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: A NEW WORLD RECORD (ELECTRIC LIGHT ORCHESTRA)

 

El rock simfònic i progressiu va tenir uns atributs bastant definits, com el de cançons de molt llarg minutatge, àlbums conceptuals, lletres molt elaborades o composicions complicades per al gran públic, però hi va haver dos grups que ho van contradir d’alguna manera: Supertramp i Electric Light Orchestra (ELO).

Pel que respecta a l’ELO, en un principi, el grup el van formar tres excomponents del grup mod The Move, Ron Wood (veu, guitarra, abix, violoncel i clarinet), Jeff Lynne (veu, guitarra, baix i teclats) i Bev Bevan (bateria), als quals es van unir Bill Hunt (instruments de vent). Wood va abandonar aviat el projecte i Lynne es va convertir en l’indiscutible líder de la formació, triomfant amb àlbums com “Eldorado” o “Face the music”.

L’ELO va presentar seguidament “A new world record”, per mi el seu millor disc, gravat en una època en què el grup de Birmingham estava integrat per Lynne, Bevan,, Kelly Groucutt (baix), Richard Tandy (teclats), Mik Kaminski (violí), Hugh McDowell (violoncel i percussió) i Melvyn Gale (violoncel). En el treball hi destaquen temes com “Telephone line”, “Rockaria”, “So fine”, “Livin’ thing” “Do ya” o “Shangril-la”.

Més tard, després de l’edició de l’obra “Out of the blue”, el conjunt anglès va deixar de banda els músics simfònics, en una etapa en la qual la crítica no va ser massa benèvola amb els seus treballs, com el supervendes “Discovery”, “Time” o “Secret messages”, en una període en què va col·laborar a la pel·lícula “Xanadu”, protagonitzada per Olivia Newton John. .

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: PET SOUNDS (THE BEACH BOYS)

 

El conjunt californià The Beach Boys va aconseguir una enorme popularitat a començament de la dècada dels 60 amb cançons de surf music que parlaven d’estius, platges, noies i evidentment pràctiques de surf, que van donar una gran celebritat al grup, que, de no haver estat per The Beatles, molt probablement hagués estat la banda més famosa del decenni als Estats Units.

Tanmateix, hi va haver un moment en què Brian Wilson (veu, baix i teclats), que va fundar el grup amb els seus germans Dennis (veu i bateria) i Carl (veu i guitarra), el seu cosí Mike Love (veu) i Al Jardine (veu), es va cansar de quasi tot, de les cançons estiuenques, dels concerts i de les gires, i va decidir centrar-se en els estudis de gravació.

Mentre la resta de components de la banda es trobaven de gira pel Japó, Brian es va tancar en un local, acompanyat de diferents músics, per confeccionar una obra que acabaria fent història, “Pet sounds”, un àlbum de característiques avantguardistes i psicodèliques, doncs Wilson s’havia incorporat als vents del flower power que bufaven a Califòrnia. Entre les cançons més destacades hi ha “Wouldn’t be a nice”, “Sloop John B”, “God only knows”, “I know there’s an answer” i “Caroline no”.

Tot i que les noves composicions de Brian no van entusiasmar els seus companys, no cediria en el seu canvi de rumb i, poc més tard, va composar la psicodèlica “Good vibrations” amb Jardine, tot i que no se’n sortiria, fins a molts anys després, en un complicat projecte anomenat “Smile”.  

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE PEOPLE WHO GRINNED THEMSELVES TO DEATH (THE HOUSEMARTINS)

 

P. D. Heaton (veu, guitarra i harmònica), Stan Cullimore 8guitarra), Norman Cook (baix) i Hugh Whitaker (bateria) van fundar a la localitat de Hull, al nord d’Anglaterra, el grup The Housemartins, que, mitjançant humor i protesta social, va contribuir a posar de nou de moda el pop- rock elèctric, després d’anys de protagonisme del synth pop.

El quartet anglès va debutar en gran format amb el treball “London, 0 – Hull, 4”, un àlbum pop, elèctric i fresc que va suposar una autèntica onada d’aire renovat per a un públic que ja començava a estar força fart de teclats, caixes de ritme i sintetitzadors i que va rebre amb els braços oberts cançons com “Happy hour”.

A continuació, amb nou bateria, Dave Hemingway, The Housemartins va editar “The people who grinned themselves to death”, un àlbum de característiques similars al seu predecessor i que conté pistes com la que li dona títol, “Me and the Farmer”, “Five get over excited” i “build”.

No obstant, el grup anglès va decidir dissoldre’s malgrat l’èxit, moment en què el seu líder, Heaton, va fundar el conjunt The Beautiful Sound, per després seguir en solitari, mentre Cook va engegar el projecte The Fatboy Slim, que va fer ús d’una música ballable i electrònica als antípodes de The Housemartins.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SEAMONSTERS (THE WEDDING PRESENT)

 

El grup The Wedding Present va ser format a Leeds, al nord d’Anglaterra, per David Gedge (veu i guitarra), Peter Solowka (guitarra), Keith Gregory (baix) i Shaun Charman (bateria). El grup es va situar com una de les bandes més importants del rock independent britànic abans de l’arribada del brit pop.

El conjunt anglès va debutar amb un àlbum anomenat “George Best”, en homenatge al mític futbolista nord-irlandès que va jugar al Manchester United. Al disc, que va ser número u a les llistes independents del Regne Unit, al va seguir “Bizarro”, amb Simon Smith a la bateria.

Amb l’obra “Seamonsters”, número 13 al rànquing general de la Gran Bretanya, el quartet de Leeds va rebre l’aclamació de la crítica especialitzada i encara avui en dia està considerat el gran àlbum de The Wedding Present, que va presentar temes com “Dalliance”, “Dare”, “Suck” o “Corduroy”.

Seguidament, el conjunt britànic va tenir força canvis en el seu personal, fins el punt que el seu líder Gedge va restar com a únic membre fundador de la banda anglesa, en un període en què va editar àlbums com “Watusi” o “Saturnalia”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: VIOLATOR (DÉPÉCHE MODE)

 

Dépéche Mode va ser una de les moltíssimes bandes que van aparèixer entre finals del decenni dels 70 i principis de la dècada dels 80 que van utilitzar el synth pop i la que, sens dubte, ha tingut una trajectòria més llarga, prolífica i triomfant. Aleshores el grup el van integrar Vince Clarke (guitarra, teclats i sintetitzadors), Dave Gahan (veu), Martin Gore (guitarra i teclats) i Andy Fletcher (guitarra, baix, teclats i sintetitzadors).

Després de l’àlbum inicial, “Speak & spell”, Clarke ho va deixar estar per fundar el duo Yazoo, sent substituït per Alan Wilder (guitarra, baix, bateria, teclats i sintetitzadors). Tot i que Vince era el principal compositor del quartet anglès, aquest no se’n va ressentit massa, convertint-se Gore en el nou líder en aquest sentit.

Amb el sensacional treball “Music for the masses”, el quartet britànic va donar un pas endavant pel que fa a la maduresa compositiva, fet que es va consolidar en el següent àlbum efectuat, “Violator”, penso que la gran obra de la seva carrera, gràcies a cançons com “World in my eyes”, “Personal Jesus”, “Enjoy the silence” i “Policy of truth”.

Sembla que amb “Violator” Dépéche Mode va tocar sostre, doncs posteriorment ha protagonitzat una trajectòria més aviat irregular, en unes dècades en què Gahan ha tingut projectes personals, Wilder ha abandonat i Fletcher ha trobat la mort. Tanmateix, el conjunt anglès ha continuat gravant discs i oferint concerts arreu del món.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: TECHNIQUE (NEW ORDER)

 

Quan el cantant i compositor Ian Curis va decidir posar punt i final a la seva vida, els altres membres de Joy Division, Bernard Sumner (veu i guitarra), Peter Hook (baix) i Stephen Morris (bateria), van fundar la formació New Order, a la qual es va integrar Gillian Gilbert (teclats), parella sentimental de Sumner.

La nova banda, que com Joy Division va estar produïda per The Factory, va deixar enrere l’estil fosc, angoixant i sinistre i va optar per unes característiques més lluminoses, ballables i optimistes, de la mateixa manera que els seus components van abandonar la plujosa Manchester per recalar a la assolellada illa d’Eivissa.

New Order va aconseguir triomfar amb treballs com “Power, corrupction and lies”, on es va incorporar el clàssic “Blue Monday”, o “Low – life” i va aconseguir probablement al seu cim creatiu amb l’obra “Technique”, la qual compta amb pistes com “Fine time”, “All the way”, “Round & round” o “Run”, que posteriorment comptaria amb una versió més llarga i espectacular.

A continuació, el quartet anglès va gravar una altre àlbum cabdal, “Republic”, on es troba el hit “Regret”, però seguidament el grup britànic entraria en una etapa més irregular, en la qual ho ha deixat estar Hook, que va portar a terme un projecte propi en què interpretava temes de Joy Division.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: UNKNOWN PLEASURES (JOY DIVISION)

 

Joy Division va ser una banda postpunk formada a Salford, al costat de Manchester, pel guitarrista Bernard Sumner, el baixista Peter Hook i el bateria Stephen Morris, que en la seva recerca d’un cantant per completar el grup van trobar el compositor Ian Curtis. La formació va ser una de les primeres apostes de la discogràfica independent The Factory.

Durant els considerats primers anys del rock independent a la Gran Bretanya, entre finals del decenni dels 70 i començament de la dècada dels 80 del segle XX, Joy Division en va  ser una de les bandes fonamentals, juntament amb altres grups llegendaris com The Cure, Echo & the Bunnymen o XTC, entre molts d’altres.

El quartet anglès va debutar en gran format amb l’extraordinari, influent i molt reivindicat “Unknown pleasures”, que compta amb cançons que són autèntics clàssics del període postpunk, com “Disorder”, “Insight”, la majestuosa “New dawn fades”, “She’s lost control” o “Shadowplay”, aquesta versionada a principis del segle XX pel quartet nord-americà The Killers.

A continuació, Joy Division va editar el seu segon i últim àlbum, “Closer”, en un moment en què Curtis estava sumit en una important depressió, producte dels seus problemes afectius, que va acabar provocant el suïcidi, moment en que Sumner, Hook i Morris, amb Gillian Gilbert, parella del primer, van fundar New Order.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SIAMESE DREAM (THE SMASHING PUMPKINS)

 

Billy Corgan (veu i guitarra), líder indiscutible del grup; James Iha (guitarra), D’arcy Wretzky (baix) i Jimmy Chamberlin (bateria) van fundar a Chicago la banda The Smashing Pumpkins, que es va convertir en una de les formacions cabdals durant l’explosió del rock alternatiu i independent dels Estats Units de la dècada dels 90 del segle XX.  

The Smashing Pumpkins va debutar amb “Gish”, un disc radical, poc accessible i molt allunyat de qualsevol característica comercial. El treball va passar inadvertit per al gran públic, doncs no va arribar al top 100 del rànquing de Billboard i ni tan sols va aparèixer a les llistes del Regne Unit.

El segon disc de llarga durada del conjunt nord-americà va ser el sensacional “Siamese dream”, una de les obres imprescindibles i més reivindicades de l’època pel que fa al rock alternatiu. En l’àlbum s’hi troben clàssics de la banda de Chicago, que mai falten en els seus concerts, com “Cherub rock”, “Today” i “Disarm”.

Seguidament, el quartet d’Illinois es va arriscar amb un doble àlbum, “Mellon Collie and the infinite sadness”, també d’indubtable qualitat, tot i que més tard va arribar la inestabilitat, quan Corgan va ser l’únic membre fundador del grup en activitat, tot i que finalment hi tornarien Iha i Chamberlin.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: BEYOND (DINOSAUR JR.)

 

J. Mascis (veu i guitarra), Lou Barlow (baix) i Murph (bateria) van formar a Amherst, localitat de l’estat de Machassussets situada a prop de Boston, el grup Dinosaur Jr., que va tenir uns inicis profundament underground, tot i que el pas del temps s’ha encarregat de reivindicar el trio nord-americà.

Els primers treballs de llarga durada de la banda de Massachusetts van ser el debut de títol homònim, “You’re living all over me” i “Bug”, que la veritat és que es van vendre escassament al marge de l’escena alternativa i va provocar cert desànim, fet que segurament va incidir en les marxes en primer lloc de Barlow, que va fundar la formació Sebadoh, i en segon lloc de Murph.

Després d’un parèntesi en què Mascis va ser l’únic membre fundador del grup nord-americà, Barlow i Murph van tornar i és possible que fos llavors quan el trio d’Amherst edités els seus millors discs, com “Beyond”, treball que conté magnífiques pistes com “Almost ready”, “Pick me up”, “Back to your heart”, “Been there all the time” i “We’re not Alone”.

A continuació, Dinosaur Jr. ha realitzat les obres “Farm”, “I bet on sky”, “Give a glimpse of what yer not” i “Sweep in into Space”, que sense suposar grans èxits comercials, si han tingut cert impacte en els rànquings, el primer d’ells a Billboard i els dos darrers al Regne Unit.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SURFER ROSA (PIXIES)

 

Durant els últims anys de la dècada dels 80 del segle XX, l’anomenat rock alternatiu i independent era encara un gènere molt minoritari, el qual es trobava refugiat en sectors underground, petites discogràfiques, emissores radiofòniques universitàries i escenaris de petit format.

Pixies, banda fundada a Boston per Black Francis (veu i guitarra), Kim Deal (baix i veu), Joey Santiago (guitarra) i Dave Lovering (bateria), va ser una de les formacions més reconegudes i influents d’aquell període pel que fa als Estats Units, juntament amb grups com REM, Hüsker Dhu, Dinosaur Jr. o The Jayhawks.

El quartet nord-americà va debutar amb l’extraordinària obra “Surfer Rosa”, en què el grup de Boston ja realitzava la seva barreja de rock, surf i música alternativa, tal com ho demostren peces com “Bone machine”, “Break my body”, “Broken face”, “Gigantic” i “Where is my mind ?”, cançó que va sonar en l’última imatge del film “El club de la lucha”, de David Fincher.

Un any més tard, Pixies editaria la seva obra culminant, “Doolittle”, una de les grans fites de la història del rock alternatiu i independent, i posaria punt i final a la seva etapa més brillant amb “Bossanova”. Seguidament el grup de Massachusetts entraria en una fase més irregular, amb marxes i tornades de Deal que hi van portar certa inestabilitat.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: HORSES (PATTI SMITH)

 

Admiradora de la generació beat, Patti Smith es va traslladar de Chicago a Nova York, seu del local CBGB, per integrar-se a la nova onada que van protagonitzar solistes com Lou Reed i John Cale, exintegrants de The Velvet Underground, o més tard bandes punk i new wave com Ramones, Dead Boys, Television, Talking Heads o Blondie.

Durant bona part dels anys 70 van aparèixer intèrprets i grups, protagonistes d’un corrent que s’ha acabat anomenant com a protopunk, que van ser un referent i una inqüestionable influència per a l’aparició del punk rock, destacant compositors com els ja significats Reed i Cale, Smith o Iggy Pop i formacions com The Stooges o The New York Dolls.

Smith va debutar amb l’elogiat i aclamat àlbum “Horses”, produït per Cale i considerada una de les millor òperes primes de la història del rock. La cantautora, acompanyada del guitarrista Lenny Kaye, el baixista Ivan Kral, el bateria Jay Dee Daugherty i el teclista Richard Sohl, va presentar cançons com “Redondo beach”, “Birland”, “Free money”, “Break it up” i dues versions: “Gloria”, de Them, i “My generation”, de The Who.

La intèrpret i compositora de Chicago completaria una gran trilogia amb el més comercial “Radio Ethiopia” i “Easter”, on es troba “Because the night”, el seu tema més cèlebre, per començar després una època més inestable, quan va morir la seva parella Fred Sonic Smith, integrant d'MC5. 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE BEATLES (THE BEATLES)

 

Després de l’enorme impacte que va tenir l’àlbum “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, el suïcidi del mànager Brian Epstein i el fracàs del telefilm “Magical mistery tour”, malgrat una gran banda sonora, The Beatles es va arriscar amb un doble àlbum de títol homònim, conegut també com el doble blanc.

John Lennon (veu i guitarra), Paul McCartney (veu i baix), George Harrison (guitarra i veu) i Ringo Starr (bateria) van presentar el mateix any de l’edició del doble àlbum, el 1968, el gran hit “Hey Jude !”, una obra mestra molt particular de McCartney, però el quartet de Liverpool no l’inclouria al nou treball de llarga durada.

El doble àlbum blanc és una obra molt heterogènia, doncs hi trobem rock clàssic (“Back in the USSR” i “Revolution”), música caribenya (“Ob-la-di ob-la-da”), psicodèlia (“Happiness is the warm gun” o “Sexy Sadie”), balades (“While my guitar gently weeps” i “Julia”), rock dur (“Helter skelter”) o experimentació (“Revolution 9”).

Malgrat que els integrants del conjunt anglès tenien la creativitat intacta, The Beatles només editaria dos àlbums més, l’esplèndid “Abbey road” i “Let it be”, la gravació del qual va estar marcada per les dificultats, la manca de bon rotllo i, fins i tot, la marxa en una jornada d’estudi de Harrison, enutjat amb McCartney.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: YOUNGER THAN YESTERDAY (THE BYRDS)

 

El grup californià The Byrds, fundat per Gene Clark (veu i guitarra), Jim McGuinn (veu i guitarra), David Crosby (veu i guitarra), Chris Hillman (baix i veu) i Michael Clarke (bateria), està considerada la primera banda que va fusionar el folk amb el rock, mitjançant una versió rítmica del tema de Bob Dylan “Mr. tambourine man”, que va ser una de les claus perquè el mateix cantautor nord-americà decidís electrificar la seva música.

The Byrds, que segons algunes opinions va saber també unir Dylan i The Beatles, va debutar amb un treball precisament anomenat “Mr. tambourine man” i seguidament va editar “Turn !, turn !, turn !”, la cançó del títol era un cover del mític Bob Seeger. No obstant, a Califòrnia van arribar els aires del flower power i el conjunt de Los Angeles es va unir al moviment hippy.

Una vegada amb el grup integrat a la contracultura hippy i el rock psicodèlic, fet que provocar la marxa de Clark, The Byrds va presentar els àlbums “5th dimension” i "Younger than yesterday”. Aquest últim, gravat com a quartet format per McGuinn, Crosby, Hillman i Clarke, va extreure cançons com “So you want to be a rock’n roll star”, “Have you seen her face” o la tendra i extraordinària “The back pages”, un altre versió de Dylan.

A continuació, el grup de Los Angeles va editar el treball “The notorious Byrd brothers” i seguidament, sense Crosby, que es va unir a Stephen Stills i Graham Nash, l’obra country “Sweatheart of the rodeo”, un canvi de tendència motivat per la presència de l’estrella del gènere Gram Parsons, que, no obstant, marxaria després d’aquest disc i s’enduria Hillman per fundar la formació Flying Burrito Brothers.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: NEVERMIND (NIRVANA)

 

El grup Nirvana el van fundar a l’àrea de Seattle, durant l’explosió de l’estil grunge, el carismàtic Kurt Cobain (veu i guitarra), Krist Novoselic (baix) i Chad Channing (bateria), substituït per Dave Grohl després de la confecció de l’àlbum inicial, “Bleach”, un treball radical, escassament polit i sense arestes de cap tipus.

Malgrat que “Bleach” va suposar només un èxit relatiu, Nirvana es va poder situar com una de les bandes capdavanteres del gènere grunge, que va marcar la música rock entre finals del decenni dels 80 i començaments de la dècada dels 90, juntament amb Screaming Trees, Mudhoney o Soundgarden (Pearl Jam encara no havia debutat en gran format).

El segon treball de llarga durada de Nirvana, ja amb la incorporació de Grohl, va ser l’històric “Nevermind”, que va canviar per sempre el rock de caràcter alternatiu, que des de llavors s’ha convertit en un gènere pràcticament de masses. En el disc, que va ser número u als Estats Units, hi destaquen l’himne generacional “Smells like a teen spirit”, “In bloom”, “Come us you are” i “In lithium”.

A continuació, el trio nord-americà va presentar “In utero”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic, però Cobain, que no va assimilar massa bé la fama i la popularitat, va entrar en diverses depressions i es va suïcidar. Seguidament, Novoselic va fundar l’efímera formació Sweet 75 i Grohl, reconvertit en cantant i guitarrista, va crear els triomfants Foo Fighters.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DOOLITTLE (PIXIES)

 

El quartet nord-americà Pixies, fundat a Boston per Black Francis (Veu i guitarra), Kim Deal (baix i veu), Joey Santiago (guitarra) i David Lovering (bateria), va debutar amb un excel·lent àlbum, “Surfer Rosa”, que conté autèntics clàssics del rock alternatiu com “Gigantic” o “Where is my mind ?”.

Després de la seva òpera prima, en un període en què el pop – rock alternatiu era encara un gènere que no havia assolit, ni molt menys, la categoria mainstream, el quartet de Massachusetts es va situar al capdavant de les bandes indie nord-americanes, juntament  amb REM, Dinosaur Jr. o Hüsker Dhu.

El segon àlbum d’estudi de Pixies va ser el fenomenal “Doolittle”, molt influent i tot un clàssic de la història del rock independent i alternatiu. L’obra, que va tenir molt més èxit a la Gran Bretanya que no pas al seu país, conté les cançons “Debaser”, “Wave of mutiliation”, “Here comes your man”, “Monkey gone to heaven” o “Gauge away”.

Posteriorment, el quartet de Machassusets gravaria “Bossanova”, un àlbum que va aguantar el ritme, però que, segons la meva opinió, es força inferior a les primeres dues obres del grup de Boston, que seguidament entraria en certa crisi, en un període en què Deal, que va formar les bandes The Breeders i The Amps, enfrontada a Francis, va protagonitzar diverses marxes.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE HEAD OF THE DOOR (THE CURE)

 

El grup anglès The Cure, que inicialment van formar el seu líder Robert Smith (veu i guitarra), Porl Thompson (guitarra i teclats), Michael Dempsey (baix) i Lol Tolhurst (baix), es va unir a la moda del postpunk, gènere caracteritzat per una música fosca, una estètica gòtica i l’ús de teclats i sintetitzadors, moment en el qual la banda britànica va debutar en gran format amb “Three imaginary boys”.

El conjunt britànic, al qual es va unir el baixista Simon Gallup, únic membre fix des de llavors amb Smith, va anar a poc a poc gravant temes més accessibles i comercials, tot i que ja havia arribat al gran públic amb clàssics com “Killing an arab” o  “Boys don’t cry”, i es podria dir que “Seventeen seconds”, el seu segon treball, va obrir una nova porta.

“The head of the door” va ser el sisè àlbum d’estudi del grup britànic, que llavors comptava amb Smith, Thompson, Gallup, el llavors teclista Tolhurst i Boris Williams (bateria), i l’inici de la seva època de més fama i popularitat. En l’obra analitzada s’hi troben clàssics del conjunt anglès, alguns amb un clar segell pop, com el hit “In between days”, “Kyoto song”, “Push”, “Close to me” i “A night like this” .

Posteriorment, The Cure presentaria els dos àlbums que completarien una brillant trilogia, “Kiss me, kiss me, kiss me” i “Disintegration”, el primer d’ells amb “Just like heaven” i el segon, una autèntica obra mestra, amb “Pictures of you”, “Lovesong” i “Lullaby”, però després de “Wish”, que conté “Friday i’m in love”, s’iniciaria una lenta però progressiva decadència.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE CLASH (THE CLASH)

 

El punk rock va aparèixer al Regne Unit l’any 1976 i es va consolidar un any més tard, quan The Clash, banda formada per Joe Strummer (veu i guitarra), Mick Jones (guitarra i veu), Paul Simonon (baix) i Terry Chimes i Topper Headon, que es van alternar a la bateria, es va fer amb un lloc important del gènere.

Tanmateix, durant aquell època, en la seva versió britànica, el punk va tenir com a gran protagonista un altre quartet, The Sex Pistols, que, mitjançant diverses i continuades polèmiques, va acaparar les portades dels mitjans de comunicació i va deixar en cert segon pla The Clash, tot i que les circumstàncies canviarien aviat.

The Clash va debutar amb un esplèndid àlbum de títol homònim, un treball plenament punk, que va arribar al número 12 de les llistes de la Gran Bretanya, tot i que no va tenir massa repercussió a l’altra banda de l’Atlàntic. En l’òpera prima del grup londinenc hi destaquen peces com “I’m so bored with the USA”, “Complete control”, “I fought the law”, “Janie Jones” o l’esplèndida “(White man) in Hammersmith palais”, que va ser inclosa posteriorment.

Seguidament, el quartet britànic va gravar una sensacional obra, tot i que considerada de transició, i va meravellar amb un dels millors discs de la història del rock, el doble àlbum “London calling”, que es va vendre a preu d’unitat. Amb aquets treball, The Clash es va consolidar com la millor banda del gènere, tot i que el conjunt encapçalat per Strummer i Davies va ser molt més que simplement una formació punk.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DÉJA VU (CROSBY, STILLS, NASH & YOUNG)

 

David Crosby, procedent de The Byrds; Stephen Stills, que havia tocat amb Buffalo Springfield (BS), i Graham Nash, exintegrant dels britànics The Hollies, van fundar a Califòrnia aquest supergrup de folk i country pop, que es va estrenar amb una obra de títol homònim que comptava amb cançons com “Suite: Judy blue eyes” o “Wooden ships”.

Seguidament, Neil Young, que també havia format part de BS, es va integrar a la formació i, amb la presència del cantant, guitarrista i compositor canadenc, el quartet es va presentar al mític festival de Newport, un dels moments àlgids de la contracultura del flower power.

Poc després del festival hippy, el quartet va editar el magnífic àlbum “Déja vu”, tot i que algun detractor pot argumentar que el disc és excessivament higiènic. Entre les pistes de què consta el treball es troben “Teach your children”, l’esplèndida “Almost cut my hair”, “Helpless”, la versió del tema de Joni Mitchell “Woodstock” o “Our house”.

Seguidament, les trobades entre quatre personalitats tan fortes van ser comptades, encara que van seguir col·laborant, tot i que en el cas de Young, que ha protagonitzat una llarga i extraordinària carrera, de forma molt esporàdica. Cal destacar que Stills va fundar la banda Abraxas i que Crosby i Nash van crear un duo.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: HARVEST (NEIL YOUNG)

 

El cantant, guitarrista i compositor canadenc Neil Young va formar part de la banda californiana Buffalo Springfield (BS), després va debutar en solitari i més tard va tenir una inconstant associació amb David Crosby, Stephen Stills, amb qui ja havia coincidit a BS, i Graham Nash.

Pel que fa a la seva carrera en solitari, Young la va iniciar amb un àlbum de títol homònim, va cridar l’atenció de crítica i públic amb “Everybody know this is nowhere” i va brillar amb “After the gold rush”, en un període en què amb Crosby, Stills i Nash va editar l’excel·lent obra “Déja vu” i es va presentar al mític festival de Woodstock.

Young, que mai ha estat un gran assidu de les llistes d`èxits, va triomfar plenament, també a nivell comercial, amb l’àlbum “Harvest”, número u als Estats Units, com ho va ser també el cèlebre single “heart of gold”. En l’obra, que no va ser gravada, com tantes altres, amb la banda Crazy Horse, hi destaquen igualment el tema que li dona títol, “Old man” i “Words (between the lines of age)”.

El cantautor de Toronto continuaria editant excel·lents treballs, gairebé tots amb grans ressenyes dels mitjans de comunicació, com “On the beach”, “Tonight’s the night” o “Zuma”, però li va costar molt aconseguir arribar de nou al gran públic, situació que segurament li ha ajudat a mantenir una trajectòria caracteritzada per l’autenticitat.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: MOSELEY SHOALS (OCEAN COLOUR SCENE)

 

El brit pop, que va marcar bona part de la música del Regne Unit al decenni dels 90 del passat segle XX, va tenir dues bandes molt populars, Oasis i Blur; dues de força conegudes, Pulp i Suede, i d’altres que van quedar en un segon pla, entre les quals es trobava Ocean Colour Scene.

El grup es va fundar a Birmingham i el van formar Simon Fowler (veu i guitarra), Stephen Craddock (guitarra i teclats), Damon Minchella (baix) i Oscar Harrison (bateria). El quartet va debutar amb un àlbum de títol homònim que no va assolir el top 50 de les llistes de la Gran Bretanya.

“Moseley shoals” és un dels millors àlbums del brit pop, en línies generals, i del pop – rock del Regne Unit dels anys 90, en general. En el disc, que va ser número dos a les llistes britàniques, hi figuren peces com “The riverboat song”, “The day we caught the train”, “The circle”, “One for the road” i “You’ve got it bad”.

Posteriorment, Ocean Colour Scene va gravar “Marchin’ already”, número u a la Gran Bretanya; “One from the modern” i “Mechanical wonder”, que van mantenir el grup de Birmingham en la línia de l’èxit, però a partir del treball “North Atlantic drift”, la banda anglesa va entrar en decadència.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: EXILE ON MAIN ST. (THE ROLLING STONES)

 

Després d’una extraordinària dècada dels anys 60, la mítica banda britànica The Rolling Stones, tot i la tragèdia al festival californià d’Altamont, en què un espectador negre va ser assassinat per un membre dels Hell’s Angels mentre actuaven, el grup anglès va iniciar de forma espectacular el decenni dels anys 70.

“Sticky fingers” no és només molt probablement la millor obra dels Stones, sinó que també pot estar perfectament en el top 10 dels àlbums de la dècada dels 70 del segle XX i fins i tot de tots els temps. Llavors el grup londinenc comptava amb quatre dels seus membres fundadors, Mick Jagger (veu), Keith Richard (guitarra), Bill Wyman (baix) i Charlie Watts (bateria), a més del virtuós exBluesbreaker Mick Taylor (guitarra), substitut del malaguanyat Brian Jones, i el teclista Ian Stewart.

A continuació, el conjunt anglès va editat el doble àlbum “Exile on Main St.”, titulat així perquè llavors els components de la banda es trobaven “exiliats” a la Costa Blava francesa. Potser no va arribar a la genialitat del seu il·lustre antecessor, però es tracta també d’una obra espectacular, com ho mostren temes els temes “Rocks off”, “Tumbling dice”, “Torn and frayed”, “Happy”, “Let it loose”, que és la meva preferida” i “All down the line”.

No obstant, la formació britànica seguidament van entrar en certa crisi, almenys la crítica no va ser tan benèvola amb el seu treballs, mitjançant els discs “Goats head soup”, ”It’s only rock’n roll” i “Black and blue”, per tornar als elogis dels diferents mitjans de comunicació amb l’extraordinari “Some girls”, en què el grup anglès va entrar en la música disco, llavors de moda.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DIESEL AND DUST (MIDNIGHT OIL)

 

Durant bastants anys, la banda australiana Midnight Oil, integrada pel seu carismàtic líder Peter Garrett (veu), Jim Moginie (guitarra i teclats), Martin Rotsey (guitarra), Andre James (baix) i Rob Hirst (bateria) , va ser un grup que només va comptar amb èxit, fama i popularitat a la gran illa d’Oceània.

Fins al triomf intercontinental i internacional, la banda de Sidney va editar els treballs de debut de títol homònim, “Head injuries”, “Place Without a postcard”, “10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2,1” i “Red sails in the sunset”, aquest darrer número u a Austràlia, caracteritzant-se el grup per la seva defensa de la població aborigen i el medi ambient.

El sensacional àlbum “Diesel and dust”, un dels millors treballs de la dècada dels 80 dels passat segle XX,  va suposar el triomf internacional, gràcies a pistes com la trepidant “Beds are burning”, “Put down that weapon”, “Dreamworld”, “The dead heart” o “Sometimes”.

Amb “Blue sky mining”, Midnight Oil va seguir per la via de l’èxit exterior, però amb el pas del temps, a partir de l’obra “Earth and sun and moon”, el grup de Sidney va anar perdent popularitat fora de la seva Austràlia natal, sent el fet molt evident amb l’entrada dels segle XXI. 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ABBEY ROAD (THE BEATLES)

 

Després de l’èxit històric de l’àlbum “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, el descobridor i mànager de The Beatles, Brian Epstein, es va suïcidar i van aparèixer de forma evident les diferències entre els dos líders del grup, John Lennon (veu i guitarra) i Paul McCartney (veu i baix), tot i que van seguir signant junts les cançons malgrat que cada un anava normalment per la seva banda.

El primer projecte sense Epstein, el telefilm “Magical mistery tour”, una idea de McCartney, tot i una excel·lent banda sonora, va ser molt criticat i el doble àlbum “The Beatles”, conegut popularment com el doble blanc, va ser una obra de gran qualitat, tot i que bastant heterogènia, que es va avançar al seu temps i ha estat a bastament reivindicada.

Seguidament, el quartet de Liverpool va editar “Abbey road”, segurament l’última obra mestra dels Fab Four i sempre recordat per l’emblemàtica portada del pas zebra. En el treball hi prenen part temes com “Come together”, “Something·, la primera cançó escrita per George Harrison (guitarra i veu) que es va convertir en single; “Octopus’s garden”, composta per Ringo Starr (bateria) i “Here comes the sun”, una altra aportació de Harrison.

Finalment, The Beatles va presentar “Let it Be”, gravat entre moltes discussions, dificultats i friccions, i el mític grup anglès va decidir deixar-ho estar amb un improvisat concert al terrat dels estudis d’Abbey Road. Lennon, McCartney, Harrison i Starr van seguir carreres en solitari, les quals no van tenir la brillantor de quan van formar un equip.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: RAMONES (RAMONES)

 

El punk rock, sobretot pel que fa al Regne Unit, va ser un moviment que va néixer com a resposta a la greu crisi econòmica de 1973, pel vertiginós augment dels preus del petroli, i el distant, presumptuós i tecnificat rock progressiu i simfònic. El gènere va aparèixer de manera paral·lela, tot i que van tenir característiques diferents, a la Gran Bretanya i als Estats Units.

Tot i la condició de banda nord-americana de Ramones, el quartet del districte novaiorquès de Queens va portar a terme un estil musical molt més proper a formacions britàniques com The Sex Pistols o Damned que no pas amb les similituds d’altres grups de la gran urbs estatunidenca com Talking Heads o Television.

Ramones, fundat per Joey Ramone (veu), Johnny Ramone (guitarra), Dee Dee Ramone (baix) i Tommy Ramone (bateria), va debutar amb un àlbum de títol homònim que conté una icònica portada. En el disc, tota una referència del punk rock i un treball d’una enorme influència, conté pistes com els himnes punk “Blitzkrieg bop” i “Beat on the brat”, destacant també “Judy is a punk” i la bella i tendra “I wanna be your boyfriend”.

El quartet de Queens, assidu de l’històric i ja desaparegut local CBGB, mai va poder superar la seva òpera prima, però encara va poder mantenir-se bastants anys en l’elit, fins que una clara decadència va portar a la separació. Tots els membres originals del grup, que en realitat no tenien Ramone com a cognom, han trobat ja la mort.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ENEMIGOS DE LO AJENO (EL ÚLTIMO DE LA FILA)

 

El cantant barceloní Manolo García i el guitarrista vigatà Quimi Portet van formar el duo Los Burros, que de certa manera es va unir a la movida madrilenya. Posteriorment, van canviar el nom pel d’El Último de la Fila, denominació amb la qual van aconseguir els seus majors èxits.

El duo català va debutar amb l’àlbum “Cuando la pobreza entra port la puerta, el amor salta por la ventana” i es va convertir en una de les associacions de pop – rock de més èxit de l’estat espanyol, arribant la consolidació mitjançant el seu segon treball, “Enemigos de lo ajeno”, que va situar García i Portet entre els principals músics del país, amb formacions com Alaska y Dinarama, Mecano o Héroes del Silencio.

“Enemigos de lo ajeno” és una de les grans obres de la història del pop – rock realitzat a l’estat espanyol i, si bé és cert que la gent recorda aquest treball sobretot pel hit “Resurrección”, el disc conté altres grans cançons, sempre caracteritzades per les brillants lletres, com l’extraordinària “Aviones plateados”, “Soy un accidente” i “Los Ángeles no tienen hélices”.

A continuació, El Último de la Fila arribaria al seu cim comercial i de popularitat amb l’àlbum “Como la cabeza al sombrero”, amb el clàssic “Sara”, fet que tindria continuïtat amb l’edició “Astronomía razonable”, amb el cèlebre tema “Como un burro amarrado en la puerta del baile”, però a partit de “La rebelión de los hombres rana” va arribar la crisi i, més tard, la separació, que García i Portet han aprofitat per fer carreres en solitari.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ROOM ON FIRE (THE STROKES)

 

El conjunt novaiorquès The Strokes ha estat sempre format pel líder i compositor Julian Casablancas (veu), Nick Valensi (guitarra), Albert Hammond Jr. (guitarra), Nikolai Fraiture (baix) i Frabrizio Moretti (bateria). L’àlbum de debut, “Is this it ?”, va rebre gairebé de manera unànime les aclamacions de la crítica.

Gràcies a l’elogiat àlbum, on es troben clàssics de la banda nod-americana com “The modern age” i “Last nite, el conjunt estatunidenc es va situar com una de les gran formacions del rock alternatiu de la gran urbs de Nova York, que va experimentar una gran època, juntament amb Interpol, LCD Soundsystem o Yeah Yeah Yeahs.

La premsa especialitzada no va ser tan benèvola amb el segon àlbum del grup nord-americà, “Room on fire”, tot i que personalment segueixo pensant que és el disc més brillant del conjunt liderat per Casablancas, doncs considero extraordinàries peces com “What ever happened”, “Reptilia”, “12 : 51”, “Under control” i “The end has no end”.

Si que és cert que The Strokes va entrar en certa decadència amb el seu tercer disc de  llarga durada”, “First impressions of Earth”, fet evident en el quart, “Angles”, per després realitzar un canvi de registre a partit del treball “Comedown machine”. Mentrestant, sense gaire èxit, Casablancas i Hammond han portat a terme projectes en solitari.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE BENDS (RADIOHEAD)

 

Un gran seguidor de Radiohead molt probablement elegiria “OK computer” com el millor àlbum del grup anglès i un de més radical potser optaria per “Kid A o “In rainbows”, en què els fans van decidir el preu de l’edició. Pel que a mi respecta, “The bends” és el meu preferit.

La banda d’Abington, a prop de la ciutat universitària d’Oxford, va ser formada per Thom Yorke (veu i guitarra), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix) i Philip Selway (bateria) i va debutar en gran format amb el menystingut “Pablo honey”, que de certa forma va motivar la seva incorporació en la moda del brit pop.

Seguidament. Radiohead va presentar “The bends”, un magnífic àlbum en què el grup liderat per Yorke encara no es va complicar massa la vida, tot i que ja indicava el camí que prendria amb la peça “My iron Lung”. Altres cançons destacades són les belles de títol homònim, “High and dry”, “Fake plastic trees”, “Black star” i “Street Spirit (fade out)”.

A continuació, el quintet britànic va editar el també extraordinari treball “OK computer”, potser la seva obra més cèlebre, on ja es trobaven característiques relacionades amb les noves tecnologies, que marcarien el futur de la trajectòria del conjunt anglès, que es consolidaria com una de les bandes més prestigioses del rock mundial independent i alternatiu.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: (WHAT’S THE STORY) MORNING GLORY (OASIS)

 

Els germans Gallagher, el compositor, guitarrista i ocasional vocalista Noel i el cantant Liam, van fundar a Manchester el grup Oasis, que en principi van completar Paul Arthurs (guitarra), Paul McGuigan (baix) i Tony McCarroll (bateria) i que amb els anys es va erigir en la banda més famosa i popular del brit pop.

El debut d’Oasis, “Definitely maybe”, es va convertit en l’òpera prima més venuda de la història del pop – rock britànic, batent la marca del “Please, please me” de The Beatles, els seus grans ídols, editat 31 anys abans. Després del disc, el grup va decidir, amb certa polèmica, canviar de bateria, entrant Alan White per McCarroll.

“(What’s the story) morning glory” va ser el segon treball de llarga durada del conjunt de Manchester, com el seu predecessor número u a les llistes britàniques i va triomfar als Estats Units, mitjançant cançons com “Some might say”, “Morning glory”, “Champagne supernova” o els clàssics “Wonderwall” i “Don´t look back in anger”.

Encara que la crítica va deixar de ser tan benèvola amb Oasis, segons la meva opinió, la banda anglesa va editar un altra gran obra, “Be here now”, tot i que posteriorment, ja amb el brit pop amortitzat, la formació dels Gallagher va entrar en certa decadència, només amb Noel i Liam com a membres fundadors.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: BLONDE ON BLONDE (BOB DYLAN)

 

Quan Bob Dylan va gravar el doble “Blonde on blonde” ja havia portat a terme la seva reconversió des del trobador folk que, amb una guitarra acústica i una harmònica, denunciava les injustícies mundials, com la manca de drets socials i les guerres, fins al cantautor elèctric, fet ben constatat en el seu elapé anterior: “Highway 61 revisited”.

Tanmateix, el canvi de registre no va ser senzill per a Dylan, doncs en un dels concerts del festival de Newport, que ajuntava diferents intèrprets de l’estil com Joan Báez, Judy Collins o el trio Peter, Paul & Mary, el compositor de Duluth va sortir a l’escenari amb una guitarra elèctrica, fet que va provocar les protestes del públic i que Bob tornés amb una d’acústica, tot i que seria la seva última concessió.

No he estat mai un acèrrim fan de Dylan, però “Blonde on blonde”, estaria entre els meus àlbums preferits, amb extraordinàries peces com ara “Visions of Johanna”, "One of us must know (sooner or later)”, la més comercial “I want you”, la cèlebre “Just like a woman” o “Sad eyed lady of the lowlands”, que ocupa tota una cara de vinil.

Seguidament, el cantautor nord-americà va editar el treball “John Wesley harding” i a continuació va patir un gravíssim accident de moto, el qual el va tenir postrat més d’un any inactiu i fins i tot es va arribar a témer per la seva vida. Dylan va tornar a sorprendre quan va retornar amb una obra de gènere country: “Nashville skylyne”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ELECTRIC WARRIOR (T REX)

 

El cantant i guitarrista Marc Bolan va formar el duo hippy Tyranosaurus Rex amb el bateria i teclista Steve Peregrin – Took, el qual no va comptar amb massa èxit, en una època en que la contracultura del flower power es trobava ja en clara decadència.

Seguidament, Bolan va reclutar el cantant, baixista i bateria Mickey Finn, que ja havia col·laborat amb ell en l’anterior associació, el baixista Steve Currie i el bateria Bill Legend; va deixar el nom del grup simplement com a T Rex i va debutar amb un àlbum de títol homònim (només acompanyat de Finn). A més, Marc va deixar enrere les característiques hippys i va entrar de ple en la moda del glam rock.

A continuació, T Rex, ja amb Currie i Legend, va editar el seu treball més recordat, “Electric warrior”, una de les obres clàssiques del glam, en què hi figuren temes com “Cosmic dancer”, “Jeepster”, “Get it on”, “Girl” o “Life’s gas”, mentre el hit “Hot love” va ser introduït posteriorment.

Seguidament, el grup britànic va gravar un altre gran àlbum, “The slider”, però el conjunt liderat per Bolan va entrar aviat en crisi i decadència, tot i que el treball “Tanx” va romandre al top 10 britànic, fins que el cantant, compositor i guitarrista va trobar la mort en un accident automobilístic.