LES MEVES PREFERÈNCIES: BOB DYLAN

 

Any: 1966. 

1a cançó: Visions of Johanna. 

2a cançó: Just like a woman.

3a cançó: Like a rolling stone. 

Àlbum: Blonde on blonde. 

Àlbum de risc: Nashville Skyline. 

Decisió: electrificar la seva música. 

THE TEARDROP EXPLODES

 

Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra – Regne Unit). 

Formació inicial: Julian Cope (veu i baix), Alan Gill (guitarra), Gary Dwyer (bateria) i David Balfe (teclats i sintetitzadors). 

Altres components bàsics: Troy Tate (guitarra). 

Dècades: 70 i 80.

Gèneres: postpunk, new wave i rock psicodèlic.

Principal àlbum: Kilimanjaro (1980). 

El millor: “Kilimanjaro”, el treball de debut. 

El pitjor: només tres obres de llarga durada d’estudi. 

Grup fundat durant el revival musical de la ciutat de Liverpool, com va ser el cas també  dels seus conciutadans Echo & the Bunnymen, The Teardorp Explodes va entrar en la moda del postpunk i la new wave i va situar de nou d’actualitat la psicodèlia. La banda anglesa va destacar per la presència del seu cantant, baixista i líder Julian Cope, amb una personalitat un cert extravagant, el qual va seguir en solitari després de la separació del conjunt britànic.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: DARKNESS ON THE EDGE OF TOWN

 

El millor:

- Segons la meva opinió, la millor obra que mai hagi editat Springsteen.

- Pistes com “Badlands”, “The Promised land” o la de títol homònim.

- Un Boss encara molt autèntic.

El pitjor:

- Havia estat tres anys sense gravar per una disputa amb el seu exmànager.

- Potser per la raó esmentada anteriorment, el disc és trist, cru i desolador.

- Springsteen estava molt a prop de entrar en barems força més comercials i accessibles.

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE ROLLING STONES

 

Any: 1971.

1a cançó: Wild horses.

2a cançó: Beast of burden.

3a cançó: Let it loose.

Àlbum: Sticky fingers.

Àlbum de risc: Exile on Main st.

Decisió: deixar de fer covers i gravar les cançons de Mick Jagger i Keith Richard. 

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE BEATLES

 

Any: 1967.

1a cançó: Strawberry fields forever.

2a cançó: A day in the life.

3a cançó: Hey Jude !

Àlbum: Sgt. Pepper’s lonely hearts club band. 

Àlbum de risc: The Beatles (The white album). 

Decisió: anar més enllà del beat i cercar nous camins. 

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: (WHAT’S THE STORY) MORNING GLORY (OASIS)

 

El millor:

- La consolidació del grup dels germans Noel i Liam Gallagher.

- Un súper èxit al Regne Unit i un triomf important als Estats Units.

- Cançons com o els ja clàssics “Don’t look back in anger” i “Waterwall”. 

El pitjor:

- El polèmic canvi de bateria.

- No trigarien en arribar els problemes entre Noel i Liam Gallagher.

Alguns analistes els van acusar de poc originals i basar el seu repertori amb la influència The Beatles. 

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: SOMETHING ELS BY THE KINKS (THE KINKS)

 

El millor: 

- Penso que es tracta del millor treball del mític grup britànic.

- Peces com “David Watts”, “Death of a clown”, “Afternoon tea” o la popular “Waterloo sunset”.

- La ironia i la mordacitat de Ray Davies. 

El pitjor:

- Fins llavors va ser el seu treball menys venut al Regne Unit. 

- No va arribar al top 100 a Billboard. 

- Molta gent devia descobrir “David Watts” amb la versió que va fer The Jam a finals de la dècada dels 70. 

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: DOG MAN STAR (SUEDE)

 

El millor:

- El duo compositor que van formar el cantant Brett Anderson i el guitarrista Bernard Butler. 

- Pistes de gran influència glam com “We are the pigs”, “The power” i “New generation”.

- Considerat pels experts un dels discs imprescindibles del brit pop.

El pitjor:

- Últim treball en què van col·laborar Anderson i Butler. 

- No va poder assolir el número u a les llistes britàniques. 

- Malgrat tot, Suede no va aconseguir la gran popularitat d’Oasis o Blur. 

THE GO – BETWEENS

 

Lloc de fundació: Brisbane (Queensland – Austràlia). 

Formació inicial: Robert Forster (veu i guitarra), Grant McLennan (veu, guitarra i baix) i Lindy Morrison (bateria i veu). 

Altres components bàsics: Robert Vickers (baix) i Amanda Brown (violí, oboè i veu). 

Dècades: 80 i 00. 

Gèneres: postpunk, rock alternatiu i new wave.

Principal àlbum: 16 lovers lane (1988). 

Altres fonamentals: The friends of Rachel worth (2000)  i Oceans apart (2005). 

El millor: un grup molt reivindicat pel que fa a l’escena alternativa.

El pitjor: la llarga separació. 

Robert Forster i Grant McLennan, tots dos cantants, guitarristes i compositors, van liderar aquesta banda australiana fundada a la ciutat de Brisbane. El grup es va afegir a corrents com el postpunk i la new wave i, amb els pas dels anys, es va convertir en un conjunt de culte. Després d’un parèntesi que va romandre la totalitat dels anys 90, amb l’adveniment del nou segle, Forster i McLennan van obrir una nova trajectòria.

BUSH

 

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit). 

Formació inicial: Gavin Rossdale (veu i guitarra), Nigel Pulsford (guitarra i veu), Dave Parsons (baix) i Robin Goodridge (bateria). 

Dècades: 90, 00, 10 i 20. 

Gèneres: rock, rock dur, grunge i rock independent. 

Principal àlbum: Razorblade suitcase (1996). 

Altres fonamentals: Sixteen stone (1994) i The science of things (1999). 

El millor: àlbums com l’inicial “Sixteen stone” o “Razorblade suitcase”.

El pitjor: més èxit a Amèrica que no pas al seu país.

El quartet britànic Bush, liderat pel cantant, guitarrista i compositor Gavin Rossdale, malgrat la llunyania de Seattle, el bressol del gènere, es va unir, ja en la seva etapa final, a la moda del grunge, tenint des del començament un important seguiment als Estats Units, on la banda londinenca va tenir més hits que no pas a la Gran Bretanya, tot i que mitjan el decenni dels 90 hi va tenir també certa repercussió.

THE LIGHTNING SEEDS

 

Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra – Regne Unit). 

Membre fix fundador: Ian Broudie (veu i diferents instruments). 

Altres components bàsics: Simon Rogers (diferents instruments). 

Dècades: 90 i 10.

Gèneres: pop, rock, rock independent i brit pop. 

Principal àlbum: Dizzy heights (1996). 

Altres fonamentals: Jollification (1994) i Tilt (1999).

El millor: el decenni dels 90 del segle XX.

El pitjor: un llarg parèntesi durant la segona dècada de l’actual segle. 

The Lightning Seeds va néixer a Liverpool com un projecte molt personal del cantant, guitarrista, compositor i productor britànic Ian Broudie, que anteriorment havia produït discs de bandes com Echo & the Bunnymen o The Fall. Posteriorment, a mesura que s’acostava a un públic més ampli gràcies a hits com “Three lions”, va tenir la col·laboració de varis músics, el més fidel dels quals el multiinstrumentista Simon Rogers.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: MARQUEE MOON (TELEVISION)

 

El millor:

- No hi cap cançó sobrant en aquest treball.

- El Magnífic tema de títol homònim.

- La sincronització de les guitarres de Tom Verlaine i Richard Lloyd.

El pitjor:

- Un disc que es va vendre molt poc.

- En la seva curta etapa clàssica, només va gravar un altre àlbum.

- El grup no va aconseguir la rellevància de bandes contemporànies com Ramones, Talking Heads o Blondie.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: WHO’S NEXT (THE WHO)

 

El millor:

- Clàssics del grup com “Baba O’Riley”, “Behind blue eyes” o “Won’t get fooled again”. 

- La capacitat compositiva de Pete Townshend continuava in crescendo. 

- El quartet londinenc es va incorporar a nous estils com el rock progressiu o el rock dur. 

El pitjor:

- Després de “Tommy” sembla ser que Townshend volia fer una altra òpera rock i no se’n va sortir.

- Seguidament, la qualitat dels àlbums del grup anglès baixaria notablement. 

- “Won’t get fooled again” advertia ja del desencant propi dels anys 70.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: STICKY FINGERS (THE ROLLING STONES)

 

El millor:

- Cim de creativitat de la llegendària banda britànica.

- Temes com “Brown sugar”, “Wild horses”, “Sway”, “Can’t you hear me knocking” o “Sister morphine”. 

- L’aportació de la guitarra solista de l’exBluesbreaker Mick Taylor. 

El pitjor:

- La recentment traspassada Marianne Faithfull no apareix als títols de crèdit com a co-compositora de “Sister morphine”.

- La prohibició de la portada a Espanya per la dictadura franquista. 

- Que Taylor estigués tant poc temps a la formació anglesa.

THE RASMUS

 

Lloc de fundació: Hèlsinki (Hèlsinki - Finlàndia). 

Formació: Laurie Ylönen (veu), Pauli Rantsalmi (guitarra), Eero Heinonen (baix) i Janne Heiskanen (bateria). 

Dècades: 90, 00, 10 i 20. 

Gèneres: rock, rock gòtic i rock independent. 

Principal àlbum: Dead letters (2003). 

Altres fonamentals: Hide from the sun (2005) i Black roses (2008). 

El millor: un èxit que ha anat més enllà del seu país.

El pitjor: feia falta participar a Eurovisió ?

El quartet finlandès The Rasmus va ser fundat a Hèlsinki mitjançant el lideratge del cantant i compositor Laurie Ylönen. Com abans havien fet les bandes sueques ABBA i Roxette i el grup noruec A – Ha, així com també farien els suecs The Hives i els noruecs Kings of Convenience, la seva música va traspassar fronteres i va arribar als estats anglosaxons. Fa uns anys van participar al popular festival d’Eurovisió.

CAMERA OBSCURA

 

Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia – Regne Unit). 

Formació inicial: Tracyanne Campbell (veu i guitarra), John Henderson (veu i percussió), Kenny McKeeve (guitarra, mandolina i veu), Gavin Dunbar (baix), Lee Thompson (bateria) i Lindsay Boyd (teclats). 

Dècades: 00, 10 i 20. 

Gèneres: pop i pop independent. 

Principal àlbum: My maudlin career (2009). 

Altres fonamentals: Desire lines (2013) i Look to the east, look to the West (2024). 

El millor: l’optimisme. 

El pitjor: no va obtenir la celebritat d’altres formacions de Glasgow de l’època. 

El grup escocès Camera Obscura, liderat per la cantant i guitarrista Tracyanne Campbell, va sorgir a la ciutat de Glasgow, en un període en que es van fundar multitud de bandes en aquesta ciutat, com Primal Scream, Travis, Franz Ferdinand o Belle & Sebastian, amb la qual ha estat comparat. El conjunt britànic ha destacat per un tipus de cançons dolces, alegres, de cert bon rotllo i, en ocasions, melancòliques.

NO DOUBT

 

Lloc de fundació: Anaheim (Califòrnia – Estats Units). 

Formació inicial: Gwen Stefani (veu), Tom Dumont (guitarra), Tony Kanal (baix), Adiran Young (bateria) i Eric Stefani (teclats i veu). 

Dècades: 90, 00 i 12. 

Gèneres: pop, rock, punk revival, ska, reggae i rock alternatiu. 

Principal àlbum: Tragic Kingdom (1995). 

Altres fonamentals: Return of saturn (2000) i Push and shove (2012). 

El millor: Tragic Kingdom.

El pitjor: apostar per l’ska en una època en què el ritme no estava tant de moda com durant l’etapa marcada per la new wave.

Tot i que és cert que No Doubt va romandre quasi la totalitat de la seva carrera en l’ús d’un pop – rock de caràcter alternatiu, amb el treball “Tragic Kingdom”, i sobretot el seu gran hit “Don’t Speak”, número u a les llistes de Billboard, va aconseguir arribar al gran públic. La banda californiana, liderada per la seva vocalista Gwen Stefani, va usar l’ska una dècada més tard que l’importessin des de Jamaica formacions com The Specials o Madness. 

THE BLUE NILE

 

Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia – Regne Unit). 

Formació inicial: Paul Buchanan (veu, guitarra i sintetitzadors), Robert Bell (baix i sintetitzadors) i Paul Joseph Moore (teclats i sintetitzadors). 

Dècades: 80, 90 i 00. 

Gèneres: synth pop i pop independent. 

Principal àlbum: High (2004).

Altres fonamentals: Hats (1989) i Peace at last (1996). 

El millor: les ressenyes.

El pitjor: només quatre treballs de llarga durada en 14 anys.

El trio escocès The Blue Nile va ser fundat a Glasgow, la ciutat més populosa del país, i va començar a caracteritzar-se per un pop calmat de sintetitzadors, tot i que, amb el pas del temps, el grup britànic va utilitzar cada cop més la guitarra elèctrica i menys els teclats. Una constant en la trajectòria del conjunt liderat per Paul Buchanan ha estat l’aclamació per part de la crítica especialitzada, si bé és cert que s’ho ha pres amb tranquil·litat alhora d’editar àlbums. 

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP - ROCK: SGT. PEPPER’S LONELY HEARTS CLUB BAND (THE BEATLES)

 

El millor:

- Molts experts l’han situat com el millor disc en gran format de la història de la música pop – rock.

- Temes psicodèlics com “Lucy in the sky with diamonds” i “A day in the life”.

- Una portada icònica i el fet que es trobessin les lletres de les cançons, fins llavors un fet poc recurrent. 

El pitjor:

- Un disc que, malgrat ser temàtic, compta amb una relació bastant heterogènia d’estils. 

- Que no s’incloguessin a l’àlbum “Strawberry fields forever” i “Penny lane”, editades en la mateixa època.

- Poc després de la presentació de l’obra, Brian Epstein es va suïcidar i van començar les grans divergències entre John Lennon i Paul McCartney.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP - ROCK: THE RISE AND FALL OF THE ZIGGY STARDUST AND TEH SIPDERS OF MARS (DAVID BOWIE)

 

El millor:

- Cançons com “Five years”, “Moonage daydream”, “Starman” o “Ziggy Stardust”.

- Un treball completíssim, sense cap pista sobrant.

- Obra reconeguda com una de les més grans de la història de la música popular. 

El pitjor:

- Fins llavors no va ser senzilles les coses per al cantant i compositor londinenc.

- El treball no va poder assolir el lloc més alt del rànquing britànic.

- Personalment, penso que Bowie mai va poder superar aquest magnífic àlbum.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP - ROCK: THE QEEN IS DEAD (THE SMITHS)

 

El millor:

- Possiblement el millor treball de llarga durada de la dècada dels 80 del segle XX.

- El duo compositor format per Morrissey i Johnny Marr va arribar al seu màxim creatiu.

- Pistes com “I know it’s over”, “Bigmouth”, “Cemetiry gates”, “The boy with the thorn is his side” i “there is a light that never goes out”.

El pitjor:

- Les diferències entre els seus dos líders eren ja evidents.

- La banda britànica només va editar un àlbum més.

- A diferència del seu predecessor, “Meat is murder”, no va assolir el número u.

THE ELECTRIC PRUNES

 

Lloc de fundació: Los Angeles (Califòrnia – Estats Units). 

Formació inicial: James Lowe (veu, guitarra, arpa i pandereta), Ken Williams (guitarra), James Spagnola (guitarra), Mark Tulin (baix i teclats) i Preston Ritter (bateria).

Altres components bàsics: Mike Gannon (guitarra). 

Dècades: 60. 

Gèneres: rock, garage rock, rock dur, rock psicodèlic i rock electrònic. 

Principal àlbum: The electric Prunes (1967). 

Altres fonamentals: Underground (1967) i Mass F in minor (1968). 

El millor: els dos primers treballs. 

El pitjor: el grup es va convertir en una eina personal del productor David Axelrod.

La banda The Electric Prunes va aparèixer en plena era hippy i va utilitzar gèneres bàsics de l’època com el rock psicodèlic o el hard rock, a més del garage rock i el rock electrònic. Després d’editar un àlbum inicial amb els èxits compostos per Nancy Mantz i Annette Tucker, en el segon treball de llarga durada el grup va tenir més llibertat per escriure temes propis. Uns anys més tard, la formació va continuar sota el ferri lideratge del productor David Axelrod. 

MOMENTS DECISIUS DE LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE CURE COMPLETA LA SEVA GRAN TRILOGIA

 

La banda britànica The Cure, encapçalada pel cantant, guitarrista i compositor Robert Smith, va aparèixer a finals de la dècada dels 70, erigint-se com una de les primeres formacions independents, postpunk i de la new wave, tot i que els seus àlbums més aclamats els va editar entre els anys 1985 i 1989, en una extraordinària trilogia formada per “The head of the door”, “Kiss me, kiss me, kiss me” i “Disintigration”. Tot i que personalment m’encanta el primer d’aquests treballs, l’últim d’ells, que podríem dir que va tancar la gran etapa del grup anglès, és la preferida de la majoria d’analistes. 

MOMENTS DECISIUS DE LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: NEIX THE FACTORY

 

Amb la greu crisi econòmica de 1973, moltes multinacionals discogràfiques van deixar d’arriscar en grup novells i poc comercials i, amb el pas del temps, amb l’agreujant de les emissores FM i el canal MTV, es van veure obligats a refugiar-se en segells independents, sent el més cèlebre The Factory, sorgit a Manchester de la mà de Tony Wilson, que, al llarg del decenni dels 80, va confiar en bandes poc conegudes com Joy Division, Durruti Column, New Order o Happy Mondays, entre d’altres. Al final de la dècada va aconseguir una gran repercussió el local La Haçienda.

MOMENTS DECISIUS DE LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE CLASH SE SEPARA

 

L’any 1979, el quartet britànic The Clash va arribar al seu cim creatiu amb el doble àlbum “London calling”, sense cap mena de dubte, una de les obres mestres de la història de la música popular, però, a poc a poc, The Clash va anar perdent força al mateix temps que els dos líders del grup, Joe Strummer i Mick Jones, anaven agreujant les seves diferències. Finalment, Jones va marxar, per formar la banda Big Audio Dynamite, i tot i que el conjunt anglès va editar un nou disc, va optar per la separació, moment en què Strummer va fundar la formació The Mescaleros. 

NADA SURF

 

Lloc de fundació: Nova York (Nova York – Estats Units).

Formació: Matthew Caws (veu i guitarra), Daniel Lorca (baix) i Ira Elliot (bateria).

Dècades: 90, 00, 10 i 20.

Gèneres: rock alternatiu.

Principal àlbum: Let go (2002).

Altres fonamentals: High / low (1996) i  Lucky (2008). 

El millor: el single inicial “Popular”.

El pitjor: els hi va costar el beneplàcit de la crítica en gran format.

El trio novaiorquès Nada Surf, fundat per Matthew Caws i Daniel Lorca, als quals es va unir Ira Elliot, va triomfar ràpidament mitjançant el seu primer senzill, l’extraordinari “Popular”, però, en canvi, l’àlbum inicial, “High / low”, produït pel líder, cantant  i guitarrista de The Cars Rik Ocasek, no va comptar amb unes ressenyes tan positives, que si va tenir sis anys més tard el treball “Let go”.

ASH

 

Lloc de fundació: Downpatrick (Irlanda del Nord – Regne Unit).

Formació inicial: Tim Wheeler (veu i guitarra), Mark Hamilton (baix) i Rick McMurray (bateria).

Altres components bàsics: Charlotte Hatherley (guitarra i veu).

Dècades: 90, 00, 10 i 20.

Gèneres: pop, rock, punk revival, rock dur, grunge, rock alternatiu i brit pop.

Principal àlbum: 1977 (1996).

Altres fonamentals: Nu – clear sounds (1998) i Free all angels (2001)

El millor: un dels grups que va posar el punk de nou de moda.

El pitjor: l’abandonament de Hatherley.

La banda nord-irlandesa Ash va començar com a trio, format per Tim Wheeler, Mark Hamilton i Rick McMurray, però, després de l’àlbum inicial “1977”, molt ben considerat per la revista NME, va reclutar Charlotte Hatherley. La formació de Downpatrick va utilitzar diversos estils com punk, hard rock o grunge i, d’alguna manera, es va integrar al brit pop, tot i que no va aprofundir massa en la moda imperant al Regne Unit mitjan els anys 90.

LES 10 MILLORS CANÇONS DE LLUÍS LLACH

 

- Abril 74

- Campanades a morts

- Com un arbre nu

- Cop de destral

- El bandoler

- La gallineta

- L’estaca

- Que tinguem sort

- Si arribeu

- Viatge a Ítaca

L’odre és alfabètic.

MAGIC NUMBERS

 

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit).

Formació: Romeo Stodart (veu, guitarra i teclats), Michele Stodart (baix, teclats, percussió i veu), Angela Gannon (Melòdica, percussió i veu) i Sean Gannon (bateria).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop independent.

Principal àlbum: The Magic Numbers (2005).

Altres fonamentals: Those the brokes (2006) i The runaway (2010).

El millor: la sincronització de veus entre els germans Stodart.

El pitjor: pel que fa al tema comercial, de més a menys.

Romeo Stodart i Sean Gannon van fundar a Londres el conjunt The Magic Numbers, el qual es va traslladar a Nova York, quan les germanes de tots dos, Michele Stodart i Angela Gannon, s’hi havien unit. El quartet, que va ser comparat a The Flaming Lips, va rebre la influència de bandes melòdiques i hippys nord-americanes dels anys 60, com The Mamas & the Papas o Lovin’ Spoonful. 

BARK PSYCHOSIS

 

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit).

Formació inicial: Graham Sutton (veu, guitarra i teclats), John Ling (baix), Mark Simnett (bateria) i Daniel Gish (teclats).

Dècades: 90 i 00.

Gèneres: rock independent, rock experimental, ambient i postrock.

Principal àlbum: Hex (1994).

El millor: potser fundadors de l’anomenat postrock.

El pitjor: només dos àlbums d’estudi i força distanciats en el temps.

El grup britànic Bark Psychosis, malgrat només editar dos àlbums d’estudi, ha passat a la posteritat de la música contemporània per haver d’alguna manera creat el gènere postrock i per tenir una enorme influència en la música de caràcter alternatiu. Malgrat que la banda va estar formada pel seu líder Graham Sutton, John Ling, Mark Simnett i Daniel Gish, pel conjunt anglès van tocar altres músics, tant en els estudis de gravació com en les gires.

THE ZEPHYRS

 

Lloc de fundació: Edimburg (Escòcia – Regne Unit).

Components fixes: Stuart Nicol (veu i guitarra) i David Nicol (baix).

Dècades: 90, 00, 10 i 20.

Gèneres: pop, pop independent, folk rock i shoegazing.

Principal àlbum: When the sky comes down it comes down on your head (2001).

Altres fonamentals: It’s ok not to say anything (1999) i A year for the day (2004).

El millor: l’atmosfera.

El pitjor: molts canvis de personal.

Els germans Stuart i David Nicol van fundar a la ciutat escocesa d’Edimburg la banda The Zephyrs i han estat els únics membres permanents. La formació, que va fitxar pel segell discogràfic de la banda també escocesa Mogwai, va usar, sempre des d’un punt de vista indie, gèneres com el pop i el folk, unint-se a l’estil shoegazing. The Zephyrs han actuat en festivals com el FIM de Benicàssim, el Primavera Sound de Barcelona i el Triku d’Azpeitia.

CLAP YOUR HANDS SAY YEAH

 

Lloc de fundació: Philadelphia (Pennsilvània – Estats Units). 

Formació inicial: Alec Ounsworth (veu i guitarra), Lee Sargent (guitarra), Robbie Guertin (guitarra i teclats), Tyler Sargent (baix) i Sean Greenhalgh (bateria). 

Dècades: 00, 10 i 20.

Gèneres: pop i pop alternatiu. 

Principal àlbum: Some loud thunder (2007). 

Altres fonamentals: Clap your hands say yeah (2005) i Hysterical (2011). 

El millor: els primers àlbums van tenir certa repercussió en l’escena alternativa.

El pitjor: Ounsworth es va quedar sol. 

Grup fundat a Philadelphia, la ciutat més important de l’estat oriental de Pennsilvània, que va tenir el cantant, guitarrista i compositor Alec Ounsworth com a indiscutible líder. L’inici de la trajectòria del grup nord-americà, que es va traslladar al districte novaiorquès de Brooklyn, va tenir èxit en els ambients indie i fins i tot la revista Rolling Stone el va aclamar. Amb el pas dels anys, Ounsworth va restar com a únic membre de la formació.

THE BETA BAND

 

Lloc de fundació: Fife (Escòcia – Regne Unit). 

Formació inicial: Steve Mason (veu i guitarra), Richard Greentree (baix) i Robin Jones (bateria). 

Dècades: 90 i 00. 

Gèneres: rock, rock independent, rock psicodèlic i rave. 

Principal àlbum: The Beta band (1999). 

Altres fonamentals: Hot shots II (2001) i Heroes to zeros (2004).

El millor: el tema “Dry the rain”. 

El pitjor: un estil de música semblant a l’era Madchester, però una dècada més tard de la seva eclosió. 

Grup indie escocès de curta trajectòria que va fer ús de la psicodèlia que, en ocasions, va presentar temes semblants als d’una festa rave, tal com havien fet abans bandes de la moda Madchester com Happy Mondays o posteriors com els també escocesos Primal Scream. El trio, que va col·laborar amb Radiohead i Oasis, va agrupar en un mateix àlbum les 12 cançons dels EPs que havia editat, entre les quals hi destaca la fenomenal “Dry the rain”.  

BLUETONES

 

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit).

Formació: Mark Morriss (veu), Adam Devlin (guitarra), Scott Morriss (baix) i Eds Chesters (bateria). 

Dècades: 90, 00, 10 i 20.

Gèneres: pop, pop independent i brit pop. 

Principal àlbum: Expecting to fly (1996). 

Altres fonamentals: Return to the last chance saloon (1998) i Science & nature (2000). 

El millor: l’àlbum de debut.

El pitjor: no van poder situar-se en un lloc capdavanter del brit pop. 

Amb certa influència de la moda Madchester i de les bandes que van encapçalar els primers passos del brit pop, el quartet Bluetones es va donar a conèixer quan el corrent que va protagonitzar la música pop – rock durant els anys centrals de la dècada dels 90 ja es trobava en decadència, tot i que el seu debut de llarga durada, “Expecting to fly”, va assolir el número u a les llistes britàniques i va rebre l’aclamació de part de la crítica. 

LES 10 MILLORS CNAÇONS DE MANEL

 

- Ai Dolors !

- Aniversari

- Banda de rock

- Captatio Benevolentiae

- Dona estrangera

- La bola de cristall

- M’hi vaig llançar

- Quin dia feia, amics...

- Teresa Rampell

- Un directiu em va acomiadar

L’ordre és alfabètic.

RICHARD HAWLEY

 

Lloc de naixement: Sheffield (Anglaterra – Regne Unit).

Dècades: 00, 10 i 20.

Gèneres: crooner i música independent.

Principal àlbum: Coles corner (2005).

Altres fonamentals: Lowedges (2003) i Lady’s bridge (2007),

El millor: l’elegància.

El pitjor: no consolidar-se a Pulp.

Amic del també músic de Sheffield Jarvis Cocker, líder del grup Pulp, Richard Hawley va tenir una curta experiència en la banda de brit pop, fins que va decidir continuar en solitari com a cantant, guitarrista, compositor i productor, mitjançant un estil de crooner clàssic, elegant, sofisticat i orquestral. Hawley ha col·laborat amb el mític Paul Weller, frontman de The Jam; Manic Street Preachers i Arctick Monkeys, també de Sheffield.

LES 10 MILLORS CANÇONS D’ANTÒNIA FONT

 

- Alegria

- Astronauta rimador

- Carreteres que no van enlloc

- Clint Eastwood

- Els canons de Navarone

- Extraterrestres

- Holidays

- Love song

- Tots els motors

- Wa yeah

L’ordre és alfabètic.

STONE TEMPLE PILOTS

 

Lloc de fundació: San Diego (Califòrnia – Estats Units). 

Formació inicial: Scott Weiland (veu), Dean DeLeo (guitarra), Robert DeLeo (baix) i Eric Kretz (bateria). 

Altres components bàsics: Chester Bennington (veu) i Jeff Gutt (veu). 

Dècades: 90, 00, 10 i 20.

Gèneres: rock, rock dur, rock alternatiu i grunge. 

Principal àlbum: Purple (1994). 

Altres fonamentals: Tiny music... Songs from the vatican gift shop (1996) i Stone Temple Pilots (2010). 

El millor: grup d’èxit tant pel que fa al rock comercial com quant a l’independent. 

El pitjor: els problemes amb les drogues i la posterior mort de Weiland. 

Banda californiana que es va unir al gènere grunge quan aquest es va consolidar a la dècada dels 90 del passat segle XX. Caracteritzada per l’ús d’un rock dur de caire alternatiu, tot i que va arribar a un públic ampli, la formació de San Diego va mantenir durant força anys el seu quartet original, però Weiland va haver d’abandonar pel seus greus problemes d’addicció, que finalment li van causar la mort. Bennington va substituir-lo breument, fins a l’arribada de Gutt. 

STEREOLAB

 

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit).

Formació inicial: Tim Gane (guitarra, teclats i sintetitzadors), Laetitia Sadier (veu i sintetitzadors), Martin Kean (baix) i Joe Dilworth (bateria).

Altres components bàsics: Mary Hansen (veu, guitarra i teclats).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: pop electrònic, pop independent, world music i postrock.

Principal àlbum: Mars audiac quintet (1994).

Altres fonamentals: Emperor tomato quetchup (1996) i Dot and Loops (1997).

El millor: una de les bandes indies més elogiades durant el decenni dels 90.

El pitjor: mai van comptar amb un gran públic.

El britànic Tim Gane i la francesa Laetitia Sadier, també parella sentimental i únics membres fixes del grup, van fundar el grup Stereolab, que barrejant el pop, la música electrònica, amb gran influència del kautrock, i els ritmes brasilers, es va convertir en una de les formacions independents més cèlebres de la darrera dècada del segle XX i en una autèntica banda de culte, la qual va alternar les llengües anglesa i francesa.

ELBOW

 

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra – Regne Unit).

Formació inicial: Guy Harvey (veu i guitarra), Mark Potter (guitarra), Pete Turner (baix), Richard Jupp (bateria) i Craig Potter (teclats).

Dècades: 00, 10 i 20.

Gèneres: pop i rock independents.

Principal àlbum: The seldom seen kid (2008).

Altres fonamentals: The take off landing of everything (2014) i Little thing (2017).

El millor: els premis.

El pitjor: la marxa de Jupp.

La banda britànica Elbow ha estat una de les formacions més elogiades i aclamades del pop – rock independent d’Anglaterra de l’actual segle XXI, aconseguint també importants premis, com el Mercury i el Brit per el treball “The seldom seen kid”, i quatre números u pel que fa a àlbums de llarga durada a les llistes del Regne Unit. El quintet format per Harvey, Turner, Jupp i els Potter es va mantenir durant força anys, fins a la marxa del bateria.

THE LONG WINTERS

 

Lloc de fundació: Seattle (Washington – Estats Units). 

Formació: John Roderick (veu, guitarra i teclats), Sean Nelson (veu i teclats), Eric Corson (baix) i Michael Shilling (bateria). 

Dècades: 00. 

Gèneres: pop i rock alternatius. 

Principal àlbum: When i pretend to fall (2003). 

El millor: les col·laboracions. 

El pitjor: curta experiència. 

John Roderick havia estat teclista de gires del músic Harvey Danger, per després, una vegada havia conegut Sean Nelson, fundar a Seattle, a l’estat de Washington, la banda The Long Winters, que van completar Eric Corson i Michael Shilling. El grup nord-americà, que va comptar amb les col·laboracions del mateix Danger i de la formació Death Cub for Cutie, també establerta a la ciutat de la costa del Pacífic, només va editar tres àlbums d’estudi.

AUDIOSLAVE

 

Lloc de fundació: Glendale (Califòrnia – Estats Units). 

Formació: Chris Cornell (veu), Tom Morello (guitarra), Tim Commerford (baix) i Brad Wilk (bateria). 

Dècades: 00.

Gèneres: rock dur, rock alternatiu i postgrunge. 

Principal àlbum: Out of exile (2005).

El millor: els noms.

El pitjor: només tres treballs d’estudi.

El cantant i líder de la formació grunge Soundgarden, el ja finat Chris Cornell, i tres components del grup de rap metal Rage against the Machine, Tom Morello, Tim Commerford i Brad Wilk, van formar a Califòrnia aquest supergrup de fugaç trajectòria que va fer ús del hard rock des d’un punt de vista independent i alternatiu. Alguns anys després de la separació, la mort de Cornell va frustrar una reagrupació.