Any:
1979.
1a
cançó: Rudie can’t fail.
2a
cançó: Train in vain.
3a
cançó: The guns of Brixton.
Àlbum:
London calling.
Àlbum
de risc: Give ‘em enough rope.
Decisió:
anar molt més allà del punk rock.
Any:
1979.
1a
cançó: Rudie can’t fail.
2a
cançó: Train in vain.
3a
cançó: The guns of Brixton.
Àlbum:
London calling.
Àlbum
de risc: Give ‘em enough rope.
Decisió:
anar molt més allà del punk rock.
En quin any va sorgir: 1988.
On
va sorgir ? A
la ciutat nord-americana de Seattle (foto).
Quines en van ser les principals bandes ? Green River, The Screaming Trees, Mudhoney, Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Alicia in Chains, The Afghan Whigs i Hole.
Quines van ser les principals característiques ? Cabells llargs, barreja entre rock dur i punk, paral·lelisme amb la generació X del cinema, certs pessimisme i desesperança i estil causant del gran boom del rock alternatiu.
La
controvertida mort del guitarrista i fundador del mític grup britànic, Brian
Jones, substituït per l’exBluesbraker Mick Taylor, va obrir una nova etapa de
The Rolling Stones, format també pels dos líders i compositors del grup, Mick
Jagger i Keith Richard, a més de Bill Wyman i Charlie Watts.
Segons la meva opinió, el quintet anglès va transcórrer per la seva millor època durant el final del decenni dels 60 i els inicis de la dècada dels 70, tot i que l’any 1971, en el festival d’Altamont, a l’estat nord-americà de Califòrnia, mentre actuaven els Stones, un noi negre va ser assassinat per un component dels Hell’s Angels, als quals incomprensiblement la banda havia atorgat les tasques de seguretat. Aquell mateix any, la formació londinenca va editar l’excel·lent obra “Sticky fingers”.
L’àlbum, considero que el millor que mai hagin gravat els Stones, compta amb algunes de les millors composicions de Jagger i Richard, com la popular “Brown sugar”, “Sway”, la magnífica “Wild horses”, “Can’t you hear me knocking” o l’extraordinària “Sister morphine”, la qual va co-escriure Marianne Faithfull, aleshores parella sentimental del vocalista, tot i que en el disc injustament no apareix en els crèdits.
Seguidament, la banda anglesa presentaria un altre fantàstic àlbum, el doble “Exile on Main st”, gravat en el retir a la Costa Blava francesa. Tanmateix, a continuació els Stones entrarien en una etapa de certa decadència, marcada pels discs “Goats head soup”, “It’s only rock’n roll” i “Black and blue”, en una etapa en què Ron Wood va entrar per Taylor, per ressorgir amb força a finals del decenni amb “Some girls”.
L’any 1965, després de continuats concerts i gires, en un període que es va conèixer com el de la beatlemania, John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr van prendre dues decisions: la primera abandonar els espectacles en directe i centrar-se en els estudis de gravació i la segona unir-se a les noves avantguardes sorgides a partit de l’any 1966, com la psicodèlia i l’ús d’instruments simfònics.
Després de la confecció de dos àlbums de transició, “Rubber soul” i el reivindicat “Revolver”, The Beatles va consolidar la nova època amb “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, una obra conceptual, amb la presència de les lletres de les cançons, un fet llavors poc corrent, i la utilització tant de la música psicodèlica com de ritmes orientals procedents de l’Índia.
Entre les pistes més significatives s’hi troben les dues versions de la cançó que li dona títol, la bella i trista “She’s living home”, “With a little help from my friends”, que va interpretar Starr, i dos exemples de pop psicodèlic: “Lucy in the sky with diamonds” i la millor del disc, “A day in the life”, dues peces controvertides perquè la primera té les inicials LSD i la segona compta amb un passatge polèmic que va instar la BBC a prohibir-la. Finalment, “Strawberry fields forever” i “Penny lane”, que van aparèixer poc abans en format single de doble cara A, no hi van ser incloses.
Poc més tard de la presentació de l’àlbum, que encapçala molts rànquings realitzats per a experts, es va suïcidar el mànager Brian Epstein, que va portar una important desestabilització al quartet anglès, en una etapa en què Lennon i McCartney van empitjorar les seves relacions, deixant definitivament de col·laborar, tot i que van seguir signant junts, i Harrison es va enutjar per comptar poc alhora de les composicions. L’any 1970, van optar per la dissolució, amb un últim concert al terrat dels estudis Abbey Road.
Any: 1991.
1a cançó: Disarm.
2a cançó: Today.
3a cançó: 1979.
Àlbum: Siamese dream.
Àlbum de risc: Mellon Collie and the infinite sadness.
Decisió: confeccionar com a doble “Mellon Collie and the infinite sadness”.
En quin any va sorgir: 1979.
On va sorgir ? A la ciutat britànica de Manchester (foto).
Quines en van ser les principals bandes ? Joy Division, The Cure, Echo & the Bunnymen, Durruti Column, New Order, The Replacements, REM, Hüsker Dhu, Dinosaur Jr., The Jayhawks, Buffalo Tom, Nick Cave & the Bad Seeds i The Go Betweens.
Quines van ser les principals característiques ? petits segells discogràfics, emissores alternatives, escenes reduïdes i llunyania dels focus comercials.
Any: 2003.
1a cançó: Under control.
2a cançó: Razorblade.
3a cançó: The modern age.
Àlbum: Room on fire.
Àlbum de risc: Angles.
Decisió: mantenir sempre la mateixa formació.
En quin any va sorgir: 1976.
On va sorgir ? A la ciutat de Londres.
Quines en van ser les principals bandes ? The Sex Pistols, The Clash, Buzzcocks, Damned i Ultravox.
Quines van ser les principals característiques ? Crestes, cabells tenyits de diferents colors, arracades, cadenes, animadversió al rock progressiu i simfònic, conseqüència de la crisi econòmica, cançons de curt minutatge, velocitat de les guitarres, protesta i ràbia i la percepció de no haver cap futur.
Any: 2007.
1a cançó: Intervention.
2a cançó: Windowsill.
3a cançó: Modern man.
Àlbum: Neon bible.
Àlbum de risc: Reflektor.
Decisió: l’edició dels seus tres primers treballs de llarga durada.
Lloc de fundació: San Francisco (Califòrnia – Estats Units).
Formació inicial: Adam Duritz (veu, teclats i harmònica), David Bryson (guitarra), Matt Malley (Baix), Steve Bowman (bateria) i Charlie Billingham (teclats).
Dècades: 90, 00, 10 i 20.
Gèneres: pop, rock, folk rock i rock alternatiu.
Principal àlbum: recovering the Satellites (1996),.
Altres fonamentals: August and Everything after (1993) i Saturday nights & Sunday mornings (2008).
El millor: el número u a Billboard de “Recovering the Satellites”.
El pitjor: els últims anys s’ho han pres amb força calma.
El grup nord-americà Counting Crows va sorgir a la badia de San Francisco, al nord de l’estat oriental de Califòrnia, i va fer ús d’un rock d’arrels folk, de caire alternatiu, que ha tingut l’aprovació de la crítica i el beneplàcit del públic, que va assimilar molt bé els dos primers treballs de llarga durada de la banda estatunidenca: el debut “August and Everything after” i “Recovering the Satellites”, que es va enfilar a dalt de tot de la llista de Billboard.
En quin any va sorgir: 1966.
On va sorgir ? A la ciutat californiana de San Francisco.
Quines en van ser les principals bandes ? The Grateful Dead, Jefferson Airplane, The Mamas & the Papas i Country Jo & the Fish.
Quines van ser les principals característiques ? Cabells llargs, simbologia de les flors, defensa de la pau, l’amor i els drets socials, lluita contra la guerra de Vietnam i expansió per a l’estat de Califòrnia.
Any: 1985.
1a cançó: Just like heaven.
2a cançó: In between days.
3a cançó: Lovesong.
Àlbum: The head on the door.
Àlbum de risc: Disintegration.
Decisió: editar una obra diferent com “Disintegration”.
Any: 1994.
1a cançó: The universal.
2a cançó: End of the century.
3a cançó: Beetlebum.
Àlbum: Parklife.
Àlbum de risc: Modern life is rubbish.
Decisió: unir-se al brit pop després dels dubtes inicials.
Any: 1995.
1a cançó: Don’t look back in anger.
2a cançó: Live forever.
3a cançó: Stand by me.
Àlbum: (That’s the story) morning glory.
Àlbum de risc: Dig out your soul.
Decisió: trobar la manera de triomfar també als Estats Units.
Lloc de fundació: Boston (Massachusets – Estats Units).
Formació: Bill Janowitz (veu, guitarra i teclats), Chris Colbourn (baix i guitarra) i Tom Magginis (bateria).
Dècades: 80, 90, 00, 10 i 20.
Gèneres: rock alternatiu.
Principal àlbum: Buffalo Tom (1988).
Altres fonamentals: Birdbrain (1990) i Let me come over (1993).
El millor: la trobada amb Dinosaur Jr.
El pitjor: poca cosa es pot dir més enllà dels mitjans undegrounds.
Trio encapçalat pel cantant, guitarrista i teclista Bill Janowitz que va sorgir a la ciutat de Boston, dintre del marc alternatiu que iniciava una transició de l’underground al mainstream, tot i que Buffalo Tom es va mostrar en tot moment en una escena alternativa. La seva estada a Amherst, localitat propera a l’urbs mes populosa de Massachusets, els hi va permetre prendre contacte amb un altre trio, Dinosaur Jr., que els hi va produir alguns discs.
Any: 1994.
1a cançó: The power.
2a cançó: We are the pigs.
3a cançó: Outsiders.
Àlbum: Dog man star.
Àlbum de risc: Bloodsports.
Decisió: tornar als estudis i escenaris després de la profunda crisi.
Any: 1986.
1a cançó: The boy with the thorn in his side.
2a cançó: There is a light that never goes out.
3a cançó: I know it’s over.
Àlbum: The queen is dead.
Àlbum de risc: Meat is murder.
Decisió: editar una obra mestra com “The queen is dead”.
Lloc de fundació: Nova York (Nova York – Estats Units).
Formació inicial: Anthony Roman (veu i baix), Tommy Williams (guitarra i veu) i Greg Collins (bateria i veu).
Dècades: 00.
Gèneres: rock, punk revival, postpunk revival, dance, rave i rock alternatiu.
Principal àlbum: The new song and dance (2000).
Altre fonamental: Gotham ! (2002).
El millor: apostar per una nova revitalització del punk rock.
El pitjor: molt lluny dels focus comercials.
Radio 4 va ser inicialment un trio sorgit al districte novaiorquès de Brooklyn que va reivindicar tant el punk rock com el postpunk, fet que va quedar clar quan el nom del grup va ser extret d’una cançó de Public Image Limited, comandat per John Lydon, exJohnny Rotten. La banda liderada per Anthony Roman es va mantenir sempre en una escena underground i només va editar quatre àlbums d’estudi, els quals van passar força desapercebuts al marge de l’escena alternativa.
Any: 1971.
1a cançó: Baba O’Riley.
2a cançó: Behind blue eyes.
3a cançó: My generation.
Àlbum: Who’s next.
Àlbum de risc: Tommy.
Decisió: ser pioners en les òperes rock.
Any: 1966.
1a cançó: Visions of Johanna.
2a cançó: Just like a woman.
3a cançó: Like a rolling stone.
Àlbum: Blonde on blonde.
Àlbum de risc: Nashville Skyline.
Decisió: electrificar la seva música.
Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra – Regne Unit).
Formació inicial: Julian Cope (veu i baix), Alan Gill (guitarra), Gary Dwyer (bateria) i David Balfe (teclats i sintetitzadors).
Altres components bàsics: Troy Tate (guitarra).
Dècades: 70 i 80.
Gèneres: postpunk, new wave i rock psicodèlic.
Principal àlbum: Kilimanjaro (1980).
El millor: “Kilimanjaro”, el treball de debut.
El pitjor: només tres obres de llarga durada d’estudi.
Grup fundat durant el revival musical de la ciutat de Liverpool, com va ser el cas també dels llegendaris Echo & the Bunnymen, The Teardorp Explodes va entrar en la moda del postpunk i la new wave i va situar de nou d’actualitat la psicodèlia. La banda anglesa va destacar per la presència del seu cantant, baixista i líder Julian Cope, amb una personalitat un cert extravagant, el qual va seguir en solitari després de la separació del conjunt britànic.
El millor:
- Segons la meva opinió, la millor obra que mai hagi editat Springsteen.
- Pistes com “Badlands”, “The Promised land” o la de títol homònim.
- Un Boss encara molt autèntic.
El pitjor:
- Havia estat tres anys sense gravar per una disputa amb el seu exmànager.
- Potser per la raó esmentada anteriorment, el disc és trist, cru i desolador.
- Springsteen estava molt a prop de entrar en barems força més comercials i accessibles.
Any: 1971.
1a cançó: Wild horses.
2a cançó: Beast of burden.
3a cançó: Let it loose.
Àlbum: Sticky fingers.
Àlbum de risc: Exile on Main st.
Decisió: deixar de fer covers i gravar les cançons de Mick Jagger i Keith Richard.
Any: 1967.
1a cançó: Strawberry fields forever.
2a cançó: A day in the life.
3a cançó: Hey Jude !
Àlbum: Sgt. Pepper’s lonely hearts club band.
Àlbum de risc: The Beatles (The white album).
Decisió: anar més enllà del beat i cercar nous camins.
El millor:
- La consolidació del grup dels germans Noel i Liam Gallagher.
- Un súper èxit al Regne Unit i un triomf important als Estats Units.
- Cançons com els ja clàssics “Don’t look back in anger” i “Waterwall”.
El pitjor:
- El polèmic canvi de bateria.
- No trigarien en arribar els problemes entre Noel i Liam Gallagher.
- Alguns analistes els van acusar de poc originals i basar el seu repertori amb la influència The Beatles.
El millor:
- Penso que es tracta del millor treball del mític grup britànic.
- Peces com “David Watts”, “Death of a clown”, “Afternoon tea” o la popular “Waterloo sunset”.
- La ironia i la mordacitat de Ray Davies.
El pitjor:
- Fins llavors va ser el seu treball menys venut al Regne Unit.
- No va arribar al top 100 a Billboard.
- Molta gent devia descobrir “David Watts” amb la versió que va fer The Jam a finals de la dècada dels 70.
El millor:
- El duo compositor que van formar el cantant Brett Anderson i el guitarrista Bernard Butler.
- Pistes de gran influència glam com “We are the pigs”, “The power” i “New generation”.
- Considerat pels experts un dels discs imprescindibles del brit pop.
El pitjor:
- Últim treball en què van col·laborar Anderson i Butler.
- No va poder assolir el número u a les llistes britàniques.
- Malgrat tot, Suede no va aconseguir la gran popularitat d’Oasis o Blur.
Lloc de fundació: Brisbane (Queensland – Austràlia).
Formació inicial: Robert Forster (veu i guitarra), Grant McLennan (veu, guitarra i baix) i Lindy Morrison (bateria i veu).
Altres components bàsics: Robert Vickers (baix) i Amanda Brown (violí, oboè i veu).
Dècades: 80 i 00.
Gèneres: postpunk, rock alternatiu i new wave.
Principal àlbum: 16 lovers lane (1988).
Altres fonamentals: The friends of Rachel worth (2000) i Oceans apart (2005).
El millor: un grup molt reivindicat pel que fa a l’escena alternativa.
El pitjor: la llarga separació.
Robert Forster i Grant McLennan, tots dos cantants, guitarristes i compositors, van liderar aquesta banda australiana fundada a la ciutat de Brisbane. El grup es va afegir a corrents com el postpunk i la new wave i, amb els pas dels anys, es va convertir en un conjunt de culte. Després d’un parèntesi que va romandre la totalitat dels anys 90, amb l’adveniment del nou segle, Forster i McLennan van obrir una nova trajectòria.
Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit).
Formació inicial: Gavin Rossdale (veu i guitarra), Nigel Pulsford (guitarra i veu), Dave Parsons (baix) i Robin Goodridge (bateria).
Dècades: 90, 00, 10 i 20.
Gèneres: rock, rock dur, grunge i rock independent.
Principal àlbum: Razorblade suitcase (1996).
Altres fonamentals: Sixteen stone (1994) i The science of things (1999).
El millor: àlbums com l’inicial “Sixteen stone” o “Razorblade suitcase”.
El pitjor: més èxit a Amèrica que no pas al seu país.
El quartet britànic Bush, liderat pel cantant, guitarrista i compositor Gavin Rossdale, malgrat la llunyania de Seattle, el bressol del gènere, es va unir, ja en la seva etapa final, a la moda del grunge, tenint des del començament un important seguiment als Estats Units, on la banda londinenca va tenir més hits que no pas a la Gran Bretanya, tot i que mitjan el decenni dels 90 hi va tenir també certa repercussió.
Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra – Regne Unit).
Membre fix fundador: Ian Broudie (veu i diferents instruments).
Altres components bàsics: Simon Rogers (diferents instruments).
Dècades: 90 i 10.
Gèneres: pop, rock, rock independent i brit pop.
Principal àlbum: Dizzy heights (1996).
Altres fonamentals: Jollification (1994) i Tilt (1999).
El millor: el decenni dels 90 del segle XX.
El pitjor: un llarg parèntesi durant la segona dècada de l’actual segle.
The Lightning Seeds va néixer a Liverpool com un projecte molt personal del cantant, guitarrista, compositor i productor britànic Ian Broudie, que anteriorment havia produït discs de bandes com Echo & the Bunnymen o The Fall. Posteriorment, a mesura que s’acostava a un públic més ampli gràcies a hits com “Three lions”, va tenir la col·laboració de varis músics, el més fidel dels quals el multiinstrumentista Simon Rogers.
El millor:
- No hi cap cançó sobrant en aquest treball.
- El Magnífic tema de títol homònim.
- La sincronització de les guitarres de Tom Verlaine i Richard Lloyd.
El pitjor:
- Un disc que es va vendre molt poc.
- En la seva curta etapa clàssica, només va gravar un altre àlbum.
- El grup no va aconseguir la rellevància de bandes contemporànies com Ramones, Talking Heads o Blondie.
El millor:
- Clàssics del grup com “Baba O’Riley”, “Behind blue eyes” o “Won’t get fooled again”.
- La capacitat compositiva de Pete Townshend continuava in crescendo.
- El quartet londinenc es va incorporar a nous estils com el rock progressiu o el rock dur.
El pitjor:
- Després de “Tommy” sembla ser que Townshend volia fer una altra òpera rock i no se’n va sortir.
- Seguidament, la qualitat dels àlbums del grup anglès baixaria notablement.
- “Won’t get fooled again” advertia ja del desencant propi dels anys 70.
El millor:
- Cim de creativitat de la llegendària banda britànica.
- Temes com “Brown sugar”, “Wild horses”, “Sway”, “Can’t you hear me knocking” o “Sister morphine”.
- L’aportació de la guitarra solista de l’exBluesbreaker Mick Taylor.
El pitjor:
- La recentment traspassada Marianne Faithfull no apareix als títols de crèdit com a co-compositora de “Sister morphine”.
- La prohibició de la portada a Espanya per la dictadura franquista.
- Que Taylor estigués tant poc temps a la formació anglesa.
Lloc de fundació: Hèlsinki (Hèlsinki - Finlàndia).
Formació: Laurie Ylönen (veu), Pauli Rantsalmi (guitarra), Eero Heinonen (baix) i Janne Heiskanen (bateria).
Dècades: 90, 00, 10 i 20.
Gèneres: rock, rock gòtic i rock independent.
Principal àlbum: Dead letters (2003).
Altres fonamentals: Hide from the sun (2005) i Black roses (2008).
El millor: un èxit que ha anat més enllà del seu país.
El pitjor: feia falta participar a Eurovisió ?
El quartet finlandès The Rasmus va ser fundat a Hèlsinki mitjançant el lideratge del cantant i compositor Laurie Ylönen. Com abans havien fet les bandes sueques ABBA i Roxette i el grup noruec A – Ha, així com també farien els suecs The Hives i els noruecs Kings of Convenience, la seva música va traspassar fronteres i va arribar als estats anglosaxons. Fa uns anys van participar al popular festival d’Eurovisió.
Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia – Regne Unit).
Formació inicial: Tracyanne Campbell (veu i guitarra), John Henderson (veu i percussió), Kenny McKeeve (guitarra, mandolina i veu), Gavin Dunbar (baix), Lee Thompson (bateria) i Lindsay Boyd (teclats).
Dècades: 00, 10 i 20.
Gèneres: pop i pop independent.
Principal àlbum: My maudlin career (2009).
Altres fonamentals: Desire lines (2013) i Look to the east, look to the West (2024).
El millor: l’optimisme.
El pitjor: no va obtenir la celebritat d’altres formacions de Glasgow de l’època.
El grup escocès Camera Obscura, liderat per la cantant i guitarrista Tracyanne Campbell, va sorgir a la ciutat de Glasgow, en un període en que es van fundar multitud de bandes en aquesta ciutat, com Primal Scream, Travis, Franz Ferdinand o Belle & Sebastian, amb la qual ha estat comparat. El conjunt britànic ha destacat per un tipus de cançons dolces, alegres, de cert bon rotllo i, en ocasions, melancòliques.
Lloc de fundació: Anaheim (Califòrnia – Estats Units).
Formació inicial: Gwen Stefani (veu), Tom Dumont (guitarra), Tony Kanal (baix), Adiran Young (bateria) i Eric Stefani (teclats i veu).
Dècades: 90, 00 i 12.
Gèneres: pop, rock, punk revival, ska, reggae i rock alternatiu.
Principal àlbum: Tragic Kingdom (1995).
Altres fonamentals: Return of saturn (2000) i Push and shove (2012).
El millor: Tragic Kingdom.
El pitjor: apostar per l’ska en una època en què el ritme no estava tant de moda com durant l’etapa marcada per la new wave.
Tot i que és cert que No Doubt va romandre quasi la totalitat de la seva carrera en l’ús d’un pop – rock de caràcter alternatiu, amb el treball “Tragic Kingdom”, i sobretot el seu gran hit “Don’t Speak”, número u a les llistes de Billboard, va aconseguir arribar al gran públic. La banda californiana, liderada per la seva vocalista Gwen Stefani, va usar l’ska una dècada més tard que l’importessin des de Jamaica formacions com The Specials o Madness.
Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia – Regne Unit).
Formació inicial: Paul Buchanan (veu, guitarra i sintetitzadors), Robert Bell (baix i sintetitzadors) i Paul Joseph Moore (teclats i sintetitzadors).
Dècades: 80, 90 i 00.
Gèneres: synth pop i pop independent.
Principal àlbum: High (2004).
Altres fonamentals: Hats (1989) i Peace at last (1996).
El millor: les ressenyes.
El pitjor: només quatre treballs de llarga durada en 14 anys.
El trio escocès The Blue Nile va ser fundat a Glasgow, la ciutat més populosa del país, i va començar a caracteritzar-se per un pop calmat de sintetitzadors, tot i que, amb el pas del temps, el grup britànic va utilitzar cada cop més la guitarra elèctrica i menys els teclats. Una constant en la trajectòria del conjunt liderat per Paul Buchanan ha estat l’aclamació per part de la crítica especialitzada, si bé és cert que s’ho ha pres amb tranquil·litat alhora d’editar àlbums.
El millor:
- Molts experts l’han situat com el millor disc en gran format de la història de la música pop – rock.
- Temes psicodèlics com “Lucy in the sky with diamonds” i “A day in the life”.
- Una portada icònica i el fet que es trobessin les lletres de les cançons, fins llavors un fet poc recurrent.
El pitjor:
- Un disc que, malgrat ser temàtic, compta amb una relació bastant heterogènia d’estils.
- Que no s’incloguessin a l’àlbum “Strawberry fields forever” i “Penny lane”, editades en la mateixa època.
- Poc després de la presentació de l’obra, Brian Epstein es va suïcidar i van començar les grans divergències entre John Lennon i Paul McCartney.
El millor:
- Cançons com “Five years”, “Moonage daydream”, “Starman” o “Ziggy Stardust”.
- Un treball completíssim, sense cap pista sobrant.
- Obra reconeguda com una de les més grans de la història de la música popular.
El pitjor:
- Fins llavors no va ser senzilles les coses per al cantant i compositor londinenc.
- El treball no va poder assolir el lloc més alt del rànquing britànic.
- Personalment, penso que Bowie mai va poder superar aquest magnífic àlbum.
El millor:
- Possiblement el millor treball de llarga durada de la dècada dels 80 del segle XX.
- El duo compositor format per Morrissey i Johnny Marr va arribar al seu màxim creatiu.
- Pistes com “I know it’s over”, “Bigmouth”, “Cemetiry gates”, “The boy with the thorn is his side” i “there is a light that never goes out”.
El pitjor:
- Les diferències entre els seus dos líders eren ja evidents.
- La banda britànica només va editar un àlbum més.
- A diferència del seu predecessor, “Meat is murder”, no va assolir el número u.
Lloc de fundació: Los Angeles (Califòrnia – Estats Units).
Formació inicial: James Lowe (veu, guitarra, arpa i pandereta), Ken Williams (guitarra), James Spagnola (guitarra), Mark Tulin (baix i teclats) i Preston Ritter (bateria).
Altres components bàsics: Mike Gannon (guitarra).
Dècades: 60.
Gèneres: rock, garage rock, rock dur, rock psicodèlic i rock electrònic.
Principal àlbum: The electric Prunes (1967).
Altres fonamentals: Underground (1967) i Mass F in minor (1968).
El millor: els dos primers treballs.
El pitjor: el grup es va convertir en una eina personal del productor David Axelrod.
La banda The Electric Prunes va aparèixer en plena era hippy i va utilitzar gèneres bàsics de l’època com el rock psicodèlic o el hard rock, a més del garage rock i el rock electrònic. Després d’editar un àlbum inicial amb els èxits compostos per Nancy Mantz i Annette Tucker, en el segon treball de llarga durada el grup va tenir més llibertat per escriure temes propis. Uns anys més tard, la formació va continuar sota el ferri lideratge del productor David Axelrod.
La banda britànica The Cure, encapçalada pel cantant, guitarrista i compositor Robert Smith, va aparèixer a finals de la dècada dels 70, erigint-se com una de les primeres formacions independents, postpunk i de la new wave, tot i que els seus àlbums més aclamats els va editar entre els anys 1985 i 1989, en una extraordinària trilogia formada per “The head of the door”, “Kiss me, kiss me, kiss me” i “Disintigration”. Tot i que personalment m’encanta el primer d’aquests treballs, l’últim d’ells, que podríem dir que va tancar la gran etapa del grup anglès, és la preferida de la majoria d’analistes.
Amb la greu crisi econòmica de 1973, moltes multinacionals discogràfiques van deixar d’arriscar en grup novells i poc comercials i, amb el pas del temps, amb l’agreujant de les emissores FM i el canal MTV, es van veure obligats a refugiar-se en segells independents, sent el més cèlebre The Factory, sorgit a Manchester de la mà de Tony Wilson, que, al llarg del decenni dels 80, va confiar en bandes poc conegudes com Joy Division, Durruti Column, New Order o Happy Mondays, entre d’altres. Al final de la dècada va aconseguir una gran repercussió el local La Haçienda.
L’any
1979, el quartet britànic The Clash va arribar al seu cim creatiu amb el doble
àlbum “London calling”, sense cap mena de dubte, una de les obres mestres de la
història de la música popular, però, a poc a poc, The Clash va anar perdent
força al mateix temps que els dos líders del grup, Joe Strummer i Mick Jones,
anaven agreujant les seves diferències. Finalment, Jones va marxar, per formar
la banda Big Audio Dynamite, i tot i que el conjunt anglès va editar un nou
disc, va optar per la separació, moment en què Strummer va fundar la formació
The Mescaleros.
Lloc
de fundació: Nova York (Nova York – Estats Units).
Formació:
Matthew Caws (veu i guitarra), Daniel Lorca (baix) i Ira Elliot (bateria).
Dècades:
90, 00, 10 i 20.
Gèneres:
rock alternatiu.
Principal
àlbum: Let go (2002).
Altres
fonamentals: High / low (1996) i Lucky
(2008).
El
millor: el single inicial “Popular”.
El
pitjor: els hi va costar el beneplàcit de la crítica en gran format.
El
trio novaiorquès Nada Surf, fundat per Matthew Caws i Daniel Lorca, als quals
es va unir Ira Elliot, va triomfar ràpidament mitjançant el seu primer senzill,
l’extraordinari “Popular”, però, en canvi, l’àlbum inicial, “High / low”,
produït pel líder, cantant i guitarrista
de The Cars Rik Ocasek, no va comptar amb unes ressenyes tan positives, que si
va tenir sis anys més tard el treball “Let go”.
Lloc
de fundació: Downpatrick (Irlanda del Nord – Regne Unit).
Formació
inicial: Tim Wheeler (veu i guitarra), Mark Hamilton (baix) i Rick McMurray
(bateria).
Altres
components bàsics: Charlotte Hatherley (guitarra i veu).
Dècades:
90, 00, 10 i 20.
Gèneres:
pop, rock, punk revival, rock dur, grunge, rock alternatiu i brit pop.
Principal
àlbum: 1977 (1996).
Altres
fonamentals: Nu – clear sounds (1998) i Free all angels (2001)
El
millor: un dels grups que va posar el punk de nou de moda.
El
pitjor: l’abandonament de Hatherley.
La
banda nord-irlandesa Ash va començar com a trio, format per Tim Wheeler, Mark
Hamilton i Rick McMurray, però, després de l’àlbum inicial “1977”, molt
ben considerat per la revista NME, va reclutar Charlotte Hatherley. La formació de Downpatrick va utilitzar diversos
estils com punk, hard rock o grunge i, d’alguna manera, es va integrar al
brit pop, tot i que no va aprofundir massa en la moda imperant al Regne Unit
mitjan els anys 90.
-
Abril 74
-
Campanades a morts
-
Com un arbre nu
-
Cop de destral
-
El bandoler
-
La gallineta
-
L’estaca
-
Que tinguem sort
-
Si arribeu
-
Viatge a Ítaca
L’odre
és alfabètic.
Lloc
de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit).
Formació:
Romeo Stodart (veu, guitarra i teclats), Michele Stodart (baix, teclats,
percussió i veu), Angela Gannon (Melòdica, percussió i veu) i Sean Gannon
(bateria).
Dècades:
00 i 10.
Gèneres:
pop independent.
Principal
àlbum: The Magic Numbers (2005).
Altres
fonamentals: Those the brokes (2006) i The runaway (2010).
El
millor: la sincronització de veus entre els germans Stodart.
El
pitjor: pel que fa al tema comercial, de més a menys.
Romeo
Stodart i Sean Gannon van fundar a Londres el conjunt The Magic Numbers, el
qual es va traslladar a Nova York, quan les germanes de tots dos, Michele
Stodart i Angela Gannon, s’hi havien unit. El quartet, que va ser comparat a The
Flaming Lips, va rebre la influència de bandes melòdiques i hippys nord-americanes
dels anys 60, com The Mamas & the Papas o Lovin’ Spoonful.
Lloc
de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit).
Formació
inicial: Graham Sutton (veu, guitarra i teclats), John Ling (baix), Mark
Simnett (bateria) i Daniel Gish (teclats).
Dècades:
90 i 00.
Gèneres:
rock independent, rock experimental, ambient i postrock.
Principal
àlbum: Hex (1994).
El
millor: potser fundadors de l’anomenat postrock.
El
pitjor: només dos àlbums d’estudi i força distanciats en el temps.
El
grup britànic Bark Psychosis, malgrat només editar dos àlbums d’estudi, ha
passat a la posteritat de la música contemporània per haver d’alguna manera
creat el gènere postrock i per tenir una enorme influència en la música de
caràcter alternatiu. Malgrat que la banda va estar formada pel seu líder Graham
Sutton, John Ling, Mark Simnett i Daniel Gish, pel conjunt anglès van tocar
altres músics, tant en els estudis de gravació com en les gires.
Lloc
de fundació: Edimburg (Escòcia – Regne Unit).
Components
fixes: Stuart Nicol (veu i guitarra) i David Nicol (baix).
Dècades:
90, 00, 10 i 20.
Gèneres:
pop, pop independent, folk rock i shoegazing.
Principal
àlbum: When the sky comes down it comes down on your head (2001).
Altres
fonamentals: It’s ok not to say anything (1999) i A year for the day (2004).
El
millor: l’atmosfera.
El
pitjor: molts canvis de personal.
Els
germans Stuart i David Nicol van fundar a la ciutat escocesa d’Edimburg la
banda The Zephyrs i han estat els únics membres permanents. La formació, que va
fitxar pel segell discogràfic de la banda també escocesa Mogwai, va usar,
sempre des d’un punt de vista indie, gèneres com el pop i el folk, unint-se a
l’estil shoegazing. The Zephyrs han actuat en festivals com el FIM de
Benicàssim, el Primavera Sound de Barcelona i el Triku d’Azpeitia.