HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ELTON JOHN

Format acadèmicament en la música clàssica i excel•lent pianista, el compositor britànic Elton John va conèixer, durant el segon lustre de la dècada dels 60, el lletrista i poeta Bernie Taupin, amb qui va entaular una gran amistat i amb el qual va formar un dels grans duos musicals de la història de la música pop.

Després d’editar el seu àlbum de debut, “Empty sky”, en què hi destaca el tema “Lady Samantha”, John va iniciar la seva època daurada, emmarcada en el període del glam rock, gènere que es fusionava molt bé amb el tarannà de l’artista, bastant histriònic, amb uns concerts que comptaven amb una escenografia força espectacular i a qui li agradava sempre sortir a l’escenari amb diversos barrets i ulleres extravagants.

Durant el seu període àlgid, l’autor anglès va editar els àlbums de títol homònim, amb la bella “Your song”, sens dubte una de les seves millors cançons; “Tunbleweed connection”, “Madman across the water”, amb la peça “Tiny dancer”, per mi el seu millor tema; “Honky chateau”, amb “Rocket man”; “Don’t shoot me, i’m only the piano player”, el seu primer número u, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, amb “Daniel” i la festiva “Cocodrile rock”; “Goodbye yellow brick road”, de nou al punt més alt dels dos rànquings i amb “Candle in the wind” com a principal reclam; “Caribou”, una altra vegada número u a les dues bandes de l’Atlàntic, i “Captain fantastic and the brown dirty cowboy”, en aquest cas només al lloc més alt de les llistes nord-americanes del Billboard.

A finals de la dècada dels 70, moment en què va finalitzar la seva associació amb Taupin, John va entrar en una evident decadència, la qual es va agreujar força durant els següents decennis, malgrat que el cantant gairebé sempre ha comptat amb el beneplàcit del públic. Des d’aleshores, cal destacar hits com l’ensucrada “Blue eyes”, que forma part del disc “Jump up !”, i la radicalment comercial “I’m still standing” o la bubblegum “I guess that’s why they call it the blues”, totes dues presents al treball “Too low for zero”, sense oblidar una versió del seu clàssic “Candle in the wind”, dedicat a la princesa Diana de Gal•les arran de la seva mort. 

SWEET

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Brian Connolly (veu), Andy Scott (guitarra), Steve Priest (baix) i Mick Tucker (bateria).

Dècades: 70 i 80.
Gèneres: pop, rock, bubblegum, glam rock i rock dur.
Principals àlbums: Funny how street co – co can be (1971) i Sweet funny Adams (1974).
Solistes que origina: Brian Connolly.
El millor: l’era glam.
El pitjor: la marxa de Connolly.

Sweet va sorgir com una formació de bubblegum rock, semblant a The Archies, encara que amb el pas del temps es va convertir, en primer lloc, en la banda més comercial del glam rock, juntament amb Slade, i, en segon lloc, en un conjunt de hard rock. Després d’un decenni dels 70 força positiu, en què el grup va triomfar, fora de l’àmbit anglosaxó, en països com Alemanya i Dinamarca, va arribar una profunda decadència i una posterior separació, arran de la marxa de Brian Connolly.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: IGGY POP

Detroit, la gran urbs que va ser seu de la Tamla Motown, sens dubte un dels períodes àlgids de la música afroamericana, va fer un tomb radical entre finals de la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70, amb l’adveniment d’un gènere primitiu, directe, cru, dur i sorollós, que van tenir com a màxims representants les bandes MC5 i The Stooges, aquesta última liderada pel cantant Iggy Pop.

Pop (veu) va formar The Stooges amb el baixista Dave Alexander i els germans Ron i Scott Asheton, guitarrista i bateria del grup respectivament. Malgrat el seguiment dels seus cèlebres concerts i de l’espectacularitat dalt d’un escenari d’Iggy, la formació no va comptar amb un gran èxit comercial, a pesar d’obres emblemàtiques com “Fun house” o “Raw power”, per la qual cosa va arribar un moment en què el cantant es va trobar molt perdut, amb l’agreujant de la seva addicció a les drogues.

En un període en què l’intèrpret semblava totalment enfonsat, i una vegada els Stooges ja s’havien dissolt, el rocker de Michigan va trobar l’inestimable ajut de David Bowie, amb qui va coincidir a Berlín, a qui va acompanyar en les seves gires i el qual li va produir els dos àlbums més importants de la seva trajectòria: “The idiot”, on es troba la cançó “China girl”, que anys més tard versionaria el mateix Bowie, i “Lust for life”.

Justament quan el punk rock va irrompre, Iggy, malgrat ser considerat una gran influència per al gènere, fins el punt que va rebre el sobrenom de Padrí del Punk, va iniciar una llarga decadència, la qual es va prolongar des de finals de la dècada dels 70 fins al començament dels anys 90, decenni en què es va produir el seu ressorgiment, gràcies a l’admiració que li va professar la Generació X, a discs com “Brick my brick” i “American caesar” i l’actuació en pel•lícules com “Cry baby”, de John Waters, o “Dead man”, de Jim Jarmusch. 

LITTLE WING

Grup: The Jimi Hendrix Experience.

Any: 1967.

Formació: Jimi Hendrix, Noel Redding i Mitch Mitchel.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Axis, bold as love.
El millor: potser la cançó més bella que mai hagués escrit Hendrix.
El pitjor: que no composés més peces semblants.

“Little wing”, un dels temes més bells i melòdics compostos pel genial guitarrista de Seattle Jimi Hendrix, va formar part del segon àlbum d’Experience, “Axis: bold as love”, com el primer, “Are you experienced ?”, editat l’any 1967 sota la producció de Chas Chandler, l’exbaixista de The Animals. Sembla ser que la gestió de “Little wing”, que el temps l’ha deixat com un dels grans clàssics de Hendrix, es va iniciar durant la seva època al Greenwich Village novaiorquès, encara que no el va polir i completar fins a la seva unió amb el baixista Noel Redding i el bateria Mitch Mitchel, els altres integrants d’Experience. La cançó ha tingut importants covers d’altres grans guitarristes: Eric Clapton, que la va gravar per al seu àlbum amb Derek & the Dominos, “Layla and other assorted love songs”, i Steve Ray Vaughn. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LOU REED

Després del tercer àlbum del grup novaiorquès, gravat ja sense la presència de John Cale, Lou Reed va decidir abandonar The Velvet Undeground. Els seus inicis com a solista no van ser precisament fàcils i el seu disc de debut de títol homònim va passar bastant desapercebut, fet que va motivar que seguidament el compositor de Brooklyn decidís viatjar al Regne Unit, més permeable al seu estil.

Una vegada instal•lat a Londres, es va trobar amb la vital ajuda de David Bowie, aleshores la gran estrella del glam rock. El compositor anglès li va produir a Reed el seu àlbum més glam i un dels treballs més elogiats de la seva discografia: “Transformer”. L’obra conté algunes de les cançons més recordades de l’autor novaiorquès, com són els casos de la bella “Perfect day”, la popular “Walk on the wild side” i “Satellite of love”.

Un any més tard, Reed va editar un dels seus discs més controvertits: l’album conceptual “Berlin”, per a alguns una autèntica obra mestra i per a d’altres un treball poc més que discret. La sinopsi de la gravació, instal•lada en la llavors dividida ciutat alemanya, està considerat un dels arguments més pessimistes, dramàtics i desesperançadors de la història de la música popular, fet que pot explicar que l’album no fos un èxit important des del punt de vista comercial.

Després de l’edició de “Berlin”, al cap d’uns anys un disc força reivindicat des d’alguns sectors, Reed va iniciar una llarga trajectòria en què les qualificacions dels treballs que va realitzar van tenir una valoració força irregular per part de la premsa especialitzada, des d’obres, d’una banda, amb crítiques bastant positives com el directe “Rock’n roll animal”, “Coney island baby” o “New sensations”, a vinils, d’altra banda, amb escassos elogis, sent el cas més significatiu el de l’estrany i mai comprès àlbum “Metal machine music”, destrossat per diverses publicacions. Aquesta etapa, que va transcórrer durant bona part dels anys 70 i la pràctica totalitat del decenni dels 80, va culminar amb “New York”, segurament, juntament amb “Transformer”, el treball més aplaudit de la seva discografia.

Després de l’edició de “New York”, la carrera del cantautor de Brooklyn, fins el dia de la seva mort, ha transcorregut molt allunyada del gran públic, destacant, arran de la mort d’Andy Warhol, la seva reunió amb Cale, el seu excompany de The Velvet Underground, per rendir un homenatge, mitjançant l’album “Songs of Drella”, a qui va ser el seu gran valedor en els inicis del mític grup novaiorquès. 

THE PEOPLE WHO GRINNED THEMSELVES TO DEATH



Grup: The Housemartins.

Any: 1987.

Formació: PD Heaton, Norman Cook, Stan Cullimore i Dave Hemingway.
Àlbum d’estudi anterior: London, 0 – Hull, 4.
Àlbum d’estudi posterior: Cap.
El millor: seguir la tònica del primer àlbum.
El pitjor: després d’aquest treball, el grup es va dissoldre.

The Housemartins ha estat comparat habitualment amb un altre cèlebre quartet anglès de la dècada dels 80 amb una curta trajectòria, The Smiths, fonamentalment perquè les dues formacions va tornar el protagonisme al rock de caràcter elèctric, però el conjunt de Hull es va basar més en una faceta irònica i sarcàstica que no pas la banda de Manchester. El segon i darrer àlbum d’estudi del grup va ser “The people who grinned themselves to death”, un títol que va ser una clara indirecta a la família reial britànica. En el treball, que va seguir una línia semblant a la seva primera obra, encara que hi va prendre més presència el gènere soul, hi destaquen la cançó homònima, “Five get over excited”, la comercial “Me and the farmer”, “Johannesburg”, una crítica a l’apartheid sud-africà, i “Build”, un tema ecologista que segons el meu parer té un caire una mica bubblegum. Després de l’edició del disc, el quartet va posar punt i final a la seva fugaç existència.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: DAVID BOWIE (1A PART)

Aquesta primera part dedicada al cantant britànic David Bowie va des dels seus complicats i dubitatius començaments fins a la seva experiència berlinesa, passant evidentment pel període en què va ser el gran protagonista del moviment del glam rock.

Després d’un primer àlbum de títol homònim que gairebé va passar desapercebut, Bowie va aconseguir el seu primer èxit gràcies al treball “Space oddity” i, sobretot, al single d’idèntic títol, en un període en què començava a ser clara la seva obsessió per l’espai, fet que es repetiria més tard, en una època en què el món va quedar meravellat després que l’home trepitgés per primer cop la lluna.

Seguidament, a inicis de la dècada dels 70, va començar l’era glam per a l’artista londinenc, una etapa transitòria, si tenim en compte les continuades mutacions que ha realitzat el cantant anglès al llarg de la seva extensa i prolífica carrera, però molt important en la seva trajectòria, fins el punt que bastants experts la consideren la millor de la seva discografia. Els àlbums que l’anomenat Duc Blanc va editar en aquell període van ser “The man who sold the world”, “Hunky dory”, que conté les cançons “Changes” i “Life on mars ?”; l’extraordinari “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars”, una obra excepcional; “Aladdin sane”, amb el tema ”Drive in – saturday” com a principal reclam; “Pin ups” i “Diamond dogs”.

Un apartat especial mereix el treball “The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from mars”. Amb el seu alter ego, Bowie va gravar una de les obres mestres de l’era rock i un dels discs més importants de la història de la música popular, amb caràcter d'històric, semblant en importància a altres edicions emblemàtiques com el “Blonde on blonde” de Bob Dylan, el “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band” de The Beatles o l’”Aftermath” de The Rolling Stones. Encara que el tall “Starman” és la seva peça més coneguda, particularment prefereixo les pistes “Five years”, “Moonage daydream”, “Star” i “Ziggy Stardust”.

Durant aquell període presidit per la moda glam, Bowie va ser clau també per a altres intèrprets, doncs li va produir l’àlbum “Transformer” a Lou Reed, que acabava d’abandonar la llegendària banda The Velvet Underground; va ser bàsic per revitalitzar la carrera d’Iggy Pop, el líder de The Stooges, i va atorgar al grup Mott the Hopple el formidable tema “All the young dudes”, un dels himnes del glam rock.

El primer canvi important en la carrera del compositor britànic va tenir lloc mitjan el decenni, quan es va acostar a la música negra i més concretament al gènere soul. A part de la seva sincera admiració pels estils afroamericans, que demostraria també durant els anys 80, la decisió podia igualment anar dirigida a guanyar-se el públic dels Estats Units, que fins llavors s’havia mantingut bastant al marge de les seves obres. El moment culminant d’aquest període va estar marcat per l’àlbum “Young americans” i el single “Fame”, sense oblidar la composició del treball “Station to station”, una edició caracteritzada per la seva escassa durada.

Aquest capítol dedicat a l’intèrpret britànic finalitza amb la seva estada a Berlín, ciutat on es va traslladar per editar, sota la producció de Brian Eno, excomponent de Roxy Music, una trilogia d’àlbums formada per “Low”, “Heroes” i “Lodger”, caracteritzats per un tipus de música avantguardista i en què es va utilitzar l’electrònica abans que aquest gènere passes pel seu període estel•lar, durant el primer lustre de la dècada dels 80. Dels treballs gravats a la llavors dividida ciutat alemanya, on va tornar a col•laborar amb Pop, en destaca “Heroes”, en el qual hi pren part la cançó de títol homònim, coescrita amb Eno.