jueves, 4 de octubre de 2018

FASES DE LA MÚSICA ROCK: ELS 90 VAN SER UNA GRAN ÈPOCA













No ha comptat amb massa recordatoris ni grans revivals com la música del decenni del 60 ni tampoc, malauradament, com el pitjor del dels 80, però la darrera dècada del passat segle considero que va ser una extraordinària, brillant i decisiva etapa de la música rock.

Dos focus bastant diferents van contribuir a acabar amb l’autocomplaença i el fals optimisme que van marcar el final de la dècada dels 80: el primer es va instal·lar a la localitat britànica de Manchester, quan, durant el període àlgid dels ritmes de l’acid – house, que van protagonitzar l’anomenat segon estiu de l’amor, van brillar bandes com la ja veterana New Order, Happy Mondays, The Stone Roses o The Charlatans. El segon va tenir lloc a la ciutat nord-americana de Seattle, a l’estat de Washington, on va sorgir el moviment grunge, amb grups com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Mudhoney i Alice & Chains.

Ja en plens anys 90, aproximadament entre 1993 i 1996, va aparèixer al Regne Unit el brit pop, un retorn a les arrels del pop britànic, molt especialment aquelles del  decenni dels 60, però també del glam rock d’inicis de la dècada dels 70, i d’alguna manera va suposar un nou revival del corrent mod. La moda, criticada des d’alguns sectors perquè la consideraven poc original, va tenir com a formacions capdavanteres Pulp, Suede, Oasis, Blur o Ocean Colour Scene.

Els 90 també van ser el període de l’esclat de la música alternativa, fins llavors acotada en emissores molt minoritàries i en espais escènics reduïts, en una època en què conjunts anglesos com The Smiths i nord-americans com Hüsker Dhu, Dinosaur Jr., Rem o Pixies van començar a obrir nous canals comercials per a la música indie. S’ha comentat en un munt d’ocasions que el segon àlbum del trio grunge Nirvana, el cèlebre “Nevermind”, va suposar un abans i un després per al rock independent, que es va convertir llavors pràcticament en un fenomen de masses.

A la foto, Nirvana.

martes, 2 de octubre de 2018

SWEET DREAMS (ARE MADE OF THIS)

















Grup: Eurythmics.
Any: 1983.     
Formació: Annie Lennox i Dave Stewart.  
Gènere: synth pop.
Àlbum d’estudi: Sweet dreams (ara made of this).
El millor: el gran èxit del duo.
El pitjor: va ser el quart senzill de l’àlbum al Regne Unit.

Aquest escrit el dedico a una cançó que mai m’ha agradat, però que al seu dia va suposar un dels grans èxits de la new wave. “Sweet dreams (are made of this)” va ser el quart single del treball de llarga durada d’idèntic títol, després de “This is a house”, “The walk” i “Love is a stranger”, però va suposar el gran triomf de l’associació britànica formada per Annie Lennox i Dave Stewart. El tema va ser número dos al Regne Unit i número u als Estats Units, sent en aquest cas el primer i únic senzill de l’àlbum. Les vendes de la peça, un clàssic del synth pop, llavors en la seva època daurada, va servir per editar de nou “Love is a stranger”, que va aconseguir igualment uns números importants. Arran de la dissolució d’Eurythmics, Lennox va utilitzar abastament la cançó en els seus concerts en solitari.   

domingo, 30 de septiembre de 2018

STATION TO STATION

















Intèrpret: David Bowie.  
Any: 1976.     
Àlbum d’estudi anterior: Young americans (1975).
Àlbum d’estudi posterior: Low (1977).  
El millor: les valoracions de la crítica.
El pitjor: un disc de transició.

Quan David Bowie va editar “Station to station”, el seu desè àlbum d’estudi, l’anomenat Duc Blanc havia realitzat ja la seva aproximació a la música soul, a través del treball “Young americans”, gravat després de l’era presidida pel glam rock, i estava a punt d’emprendre la trilogia berlinesa, marcada per l’electrònica i l’avantguarda. Per tant, l’obra analitzada va ser un disc de transició, encara que es podien entreveure ja algunes de les característiques dels seus experiments amb Brian Eno a la ciutat alemanya. “Station to station”, un treball molt curt gravat mentre el compositor actuava al film “the man who fell to earth”, va tenir bones crítiques de la premsa especialitzada, va estar marcat per l’addicció del cantant a diferents drogues i conté cançons com la qui li dóna títol, “Golden years” o “Wild is the wind”.

jueves, 27 de septiembre de 2018

FANGORIA
















Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Alaska (veu i guitarra) i Nacho Canut (teclats).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: tecno, dance i pop.           
Principals àlbums: Arquitectura efímera (2004) i El extraño viaje (2006).
Solistes que origina: Alaska i Nacho Canut.
El millor: Alaska i Canut es converteixen definitivament en icones del pop – rock espanyol.
El pitjor: l’absència de Carlos Berlanga.

Olvido Gara, més coneguda com a Alaska, i Nacho Canut van ser dos dels grans protagonistes de la movida madrilenya, durant la primera meitat dels anys 80, quan van formar associacions, en les quals també hi va intervenir el ja desaparegut Carlos Berlanga, com Pegamoides i Dinarama. Al final d’aquella dècada, i sota l’ambient de l’acid – house, Alaska i Canut van fundar Fangoria, segurament la banda tecno més important de l’estat espanyol. 

martes, 25 de septiembre de 2018

THE EASYBEATS













Lloc de fundació: Sidney (Austràlia).
Formació inicial: Steve Wright (veu i percussió), Harry Vanda (guitarra i veu), George Young (guitarra i veu), Dick Diamonde (baix i veu) i Snowy Fleet (bateria i veu).
Dècades: 60.
Gèneres: beat, pop i rock.    
Principals àlbums: Easy (1965) i It’s 2 easy (1966).
El millor: la gran banda pop australiana dels 60.
El pitjor: una vigència molt curta.

El beat, sorgit a principis de la dècada dels 60 del segle XX a la Gran Bretanya, va arribar a la llunyana Austràlia de la mà del quintet The Easybeats, probablement la millor banda pop de la gran illa d’Oceania durant la dècada, encara que, tanmateix, tots els integrants del grup eren immigrants procedents d’Europa, concretament d’Anglaterra, Escòcia i Holanda. La formació es va dissoldre a finals d’aquell mític decenni.

lunes, 24 de septiembre de 2018

EL MILLOR I EL PITJOR DELS GÈNERES I LES MODES DEL ROCK: EL BEAT















El beat, la música pop interpretada per un munt de bandes de la Gran Bretanya de la primera meitat de la dècada dels 60 del segle XX, va ser un autèntic fenomen al Regne Unit de l’època, va protagonitzar l’anomenada british invasion a l’altra riba de l’oceà Atlàntic i va portar a l’èxit grups com Gerry & the Pacemakers (foto), The Hollies, Dave Clark Five, The Zombies, Herman Hermit’s, The Searchers, el duo Peter & Gordon o, de manera molt especial, els mítics The Beatles.

El llegendari quartet de Liverpool, que va suposar un evident canvi de rumb en la història de la música pop – rock, va editar durant l’era del beat emblemàtics àlbums com “With the Beatles”, “A hard day’s night” o “Help !”, tenint les dues últimes obres significades les seves versions en el cinema, sense oblidar que durant aquell període, els seus concerts, els quals aviat abandonarien, eren una autèntica bogeria.

El beat va ser, però, un gènere caracteritzat per la seva gran senzillesa i molts tòpics alhora d’elaborar les cançons, les quals parlaven de temes recurrents com l’amor, el desamor, l’amistat o la joventut. El seu protagonisme en el panorama musical tenia data de caducitat i va entrar en clara decadència a partir de 1966, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, moment en què es va iniciar la contracultura hippy.

Quan durant el segon lustre del decenni dels anys 60 es van posar de moda estils molt més complexos i elaborats com la psicodèlia, el rock progressiu o el hard rock, moltes de les formacions beat van entrar en una evident crisi o, fins i tot, en algun cas van desaparèixer. Només aquells grups que van saber reinventar-se, com va ser l’exemple de The Beatles, que va utilitzar abastament el rock psicodèlic, van aconseguir sobreviure en la nova conjuntura.  

jueves, 20 de septiembre de 2018

FASES DE LA MÚSICA ROCK: SOBREVIURE DURANT EL FRANQUISME

















Durant els quasi 40 anys de la dictadura franquista a l’estat espanyol, la llengua catalana va ser prohibida pel règim, quedant l’idioma pràcticament reduït al sector domèstic, doncs ni es podia estudiar a les escoles ni tampoc usar en les diferents administracions públiques.

No obstant, sobretot a partir de la dècada dels 60, hi van haver algunes excepcions, com la revista juvenil Cavall Fort i diferents mostres de la literatura, el teatre i, de manera especial, la música, quant durant aquell decenni van aparèixer el corrent de la nova cançó catalana i l’associació dels setze Jutges, de la qual en formaven part compositors com el valencià Raimon, la mallorquina Maria del Mar Bonet (foto), l’empordanès Lluís Llach i el barceloní Joan Manuel Serrat.

Tanmateix, que aleshores el règim franquista obrís una petita escletxa, no vol dir, ni molt menys, que fos fàcil i senzill escriure i interpretar cançons en català en aquella època, fins el punt que els diferents artistes havien de ser molt hàbils i murris per evitar el filtre de la censura que efectuaven els diferents governs de la dictadura, tenint en compte igualment que els concerts eren estretament vigilats i controlats pels temibles grisos, la Policia Nacional de l’època.

Després de la mort de Francisco Franco i d’una difícil i complicada transició, que no va ser tant idíl·lica com alguns volen assegurar, i en un període en què la censura havia desaparegut (sembla que als nostres dies ha tornat), curiosament la música interpretada en català va entrar en una profunda crisi, fins el punt que la dècada dels 80 del passat segle va ser una autèntica travessia pel desert.