HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL NOISE ROCK

El noise rock (rock sorollós) no va ser un invent de la dècada dels 80 del segle XX, doncs molts anys abans, concretament durant els anys 60, havien utilitzat aquesta faceta musical, essencialment la tècnica del feedback de la guitarra o la distorsió de diferents instruments, bandes que es van avançar clarament al seu temps com Jimi Hendrix Experience, The Grateful Dead i molt especialment The Velvet Underground, el grup que més va influenciar algunes formacions indies de dos decennis més tard.

No obstant, no hi ha dubte que la consolidació i l’època daurada del gènere van tenir lloc durant el decenni dels 80, en el marc del rock de caràcter alternatiu. Les dues formacions cabdals de l’estil van ser els escocesos The Jesus & Mary Chain (foto), banda comandada pels germans Jim i William Reid, i en la qual també va formar part com a bateria Bobby Gillespie, el futur líder de Primal Scream, i els novaiorquesos Sonic Youth, amb els guitarristes Thurston Moore i Lee Ranaldo, així com la baixista Kim Gordon, parella sentimental del primer, com a màxims exponents.

Altres grups que van fer ús freqüent de la distorsió van ser el trio de Machassussets Dinosaur Jr., sota el lideratge del seu cantant i guitarrista J Mascis i amb una gran influència exercida a bandes alternatives del decenni dels 90; el també trio de Minnesota Hüsker Dhü, conjunt que va encapçalar el gènere hardcore, al qual hi va afegir el factor melòdic, o el quartet irlandès My Bloody Valentine, cèlebre per l’elogiat àlbum “Loveless” i màxim protagonista de la moda shoegazing, sense oblidar altres formacions com Spacemen 3 o Swervedriver.

Aquesta sèrie de grups noise van romandre normalment en segells discogràfics petits i independents, encara que en algun cas, com el de Sonic Youth, van aconseguir, no sense polèmica per part dels fans, fer el salt a empreses multinacionals. El noise va exercir una notable influència en conjunts alternatius de les dècades posteriors, fins el punt que va arribar un període en què qualsevol banda indie semblava obligada en un moment donat a usar la distorsió, fins i tot pel que fa als representants del més assossegat brit pop.

DAFT PUNK

Lloc de fundació: París (França).

Formació: Thomas Bangalter (veu, guitarra, baix, teclats i sintetitzadors) i Guy – Manuel de Homem – Christo (veu, guitarra, baix, teclats, bateria i sintetitzadors).

Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: synth pop, dance, house i techno.
Principals àlbums: Discovery (2001) i Random acces memories (2013).
El millor: un fenomen que va passar de local a global.
El pitjor: una personalitat una mica estranya.

Influenciat pel krautrock alemany, l’enigmàtic duo francès Daft Punk, que rarament ha visualitzat els seus rostres i ha ofert entrevistes, es va convertir en la principal associació del house de París i en el conjunt estel•lar del techno a nivell mundial. Amb una trajectòria que ha estat aclamada per la quasi totalitat de la premsa internacional, el grup ha aconseguit tres premis Grammy, el primer com a millor banda dance i els altres dos per l’àlbum “Random acces memories”, com a millor obra general, i el seu popular hit “Get lucky”, un espectacular èxit a nivell planetari.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES ALTERNATIVES DE LA DÈCADA DELS 80



Dinosaur Jr. Trio format a l’estat de Massachussets pel cantant i guitarrista J Mascis, el baixista Lou Barlow i el bateria Murph, va ser un grup capdavanter del rock alternatiu dels anys 80 i va suposar una enorme influència per a diferents bandes indies del decenni dels 90. Després de gravar els aclamats àlbums “You’re living all over me” i “Bug”, tots dos amb aportacions de noise rock, va arribar la crisi que va deixar Mascis com a únic integrant original, període en què Barlow va fundar la formació Sebadoh. Posteriorment, ja durant la dècada dels 90, es tornarien a unir els tres membres fundadors.

The Housemartins. Quartet anglès fundat a la localitat de Hull per Paul Heaton (veu), Stan Cullimore (guitarra), Norman Cook (baix) i Hugh Whitaker (bateria), va col•laborar en el retorn del protagonisme del pop – rock elèctric al Regne Unit. Grup de curt historial, doncs només va gravar dos àlbums d’estudi, va triomfar amb cançons com “Happy hour”, “Me and the farmer”, “Built” o “Caravan of love”, mentre va comptar amb una imatge de veïns corrents, molt allunyada del glamur dels nous romàntics, i va atacar amb ironia, humor i sarcasme les polítiques ultraliberals de la primera ministra britànica Margaret Thatcher. Després de la dissolució, Heaton va formar The Beautiful South, per seguir més tard en solitari, i Cook es va convertir en Fatboy Slim.

Hüsker Dhü. Trio fundat a la localitat de Saint Paul, a l’estat de Minnesota, pel cantant i guitarrista Bob Mould, el baixista Greg Norton i el bateria Grant Hart, formació inalterable fins a la desaparició del grup, el més important i popular en la història de l’escassament accessible gènere del hardcore, en el qual hi va introduir el factor melòdic. Hüsker Dhü, conjunt que va compartir estat i època amb The Replacements, va aconseguir un important èxit amb el treball “New day rising” i va exercir una inqüestionable influència en bandes alternatives nord-americanes dels anys 90.

My Bloody Valentine. Banda irlandesa creada a Dublín per Kevin Shields (guitarra i veu), Bilinda Butcher (veu i guitarra), Debbie Googe (baix) i Coln O’Ciosoig (bateria). El quartet, influenciat pel mític grup novaiorquès The Velvet Underground i gran exponent de la moda del shoegazing, en què els conjunts, aparentment aliens al públic, actuaven mirant fixament el terra, va passar fonamentalment a la història per l’elogiada obra “Loveless”, un disc hipnòtic i densament atmosfèric, amb aportacions noise, caracteritzat pel perfeccionisme que li va voler atorgar Shields, fins el punt que la resta de la formació en va quedar fins el capdamunt de les obsessions del seu líder. Després de l’àlbum, una de les grans gravacions de la història de l’indie rock, el grup irlandès va obrir un llarguíssim parèntesi.

The Replacements (foto). Com el trio Hüsker Dhü, The Replacements, banda integrada per Paul Westenberg (veu), Bob Stinson (guitarra), Tommy Stinson (baix) i Chris Mars (bateria), va tenir la ciutat de Minneapolis com a centre neuràlgic. Amb un estil menys endurit que el grup liderat per Bob Mould, el quartet, que va utilitzar gèneres com el garage rock i el punk rock, va ser un dels primers conjunts amb caràcter alternatiu de la història i va aconseguir certa celebritat mitjançant els aclamats àlbums “Let it be” i “Tim”. Les marxes de Bob Stinson i Mars van originar la decadència, en un període en què Westenberg va agafar clarament les regnes del grup.

Ride. Quartet fundat a la ciutat universitària d’Oxford per Mark Gardener (veu i guitarra), Andy Bell (veu, guitarra, piano i harmònica), futur membre del mediàtic conjunt Oasis; Steve Queralt (baix) i Laurence Colbert (bateria). Banda caracteritzada per una important irregularitat i per una trajectòria força inestable, doncs ha tingut ja dues separacions, va aconseguir el seu punt àlgid amb el psicodèlic i hipnòtic àlbum “Nowhere”. El grup, que va es va apuntar al moviment del shoegazing, va estar bastant influenciat pels dublinesos My Bloody Valentine. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PIXIES

El cantant i guitarrista Black Francis, personatge tan carismàtic com certament histriònic; la cantant i baixista Kim Deal, el guitarrista Joey Santiago i el bateria David Lovering van fundar a Boston el grup indie Pixies, que es va estrenar amb l’EP “Come on pilgrim”, que va rebre importants elogis per part de la crítica especialitzada.

En la trajectòria clàssica del quartet de Massachussets, dues van ser les constants: el seu èxit a la Gran Bretanya, on sempre va comptar amb un públic fidel i lleial, i l’ostracisme als Estat Units, el seu país, on cap dels seus àlbums va aconseguir situar-se en el top 50 de la llista de Billboard. Malgrat això, la seva influència en bandes indies nord-americanes de la dècada dels 90 va ser inqüestionable.

El primer àlbum del grup, “Surfer Rosa”, és un dels millors treballs del decenni dels 80. L’obra, un dels grans debuts de la història de la música rock, conté extraordinàries cançons, entre les quals sobresurten “Gigantic”, interpretada per Deal, amb una tornada trepidant i un dels seus temes més accessibles, i la fantàstica “Where is my mind ?”, probablement la millor peça de la seva trajectòria i present en la banda sonora del film de David Fincher “El club de la lucha”, concretament en l’escena final.

“Doolittle”, el segon àlbum de la formació nord-americana, està considerada pels mitjans de comunicació especialitzats la seva obra mestra, encara que personalment, reconeixent que es tracta d’un treball excel•lent, el considero inferior i més irregular que el seu disc anterior. En l’àlbum, una de les grans fites del rock alternatiu de tots els temps, es troben cançons com la frenètica “Debaser” o les magnífiques “Here comes your man” i “Monkey gone to heaven”, aquesta de caràcter ecologista.

A “Doolittle” es van evidenciar les diferències entre Francis i Deal, que va tenir un protagonisme menor en l’obra que aquell que havia exercit a “Surfer Rosa”, fins el punt que la baixista va fundar un conjunt paral•lel, The Breeders, en el qual també va intervenir la seva germana bessona Kelley Deal. A pesar de les dificultats, el grup de Boston va gravar, abans de la separació, dos treballs més: “Bossanova”, que conté el tema “Velouria”, i “Trompe le monde”.

Arran de la dissolució, després de la qual Francis es va llançar en solitari, en una carrera força elogiada per la crítica, Pixies es va erigir en un grup de culte per a l’audiència indie, propiciant aquest fet la seva aparició en diferents festivals alternatius d’arreu del món, com per exemple el Primavera Sound de Barcelona, encara que la formació va trigar un munt d’anys en gravar un nou àlbum, “Indie cindy”, el seu èxit més important als Estats Units i sense la presència de Deal.

RICK ASTLEY

Lloc de naixement: Newton le Willows (Anglaterra).

Dècades: 80, 90 i 00.

Gèneres: pop, dance pop, blue eyed soul i soft rock.
Principals àlbums: Whenever you need somebody (1987) i Hold me in your arms (1988).
El millor: una potent veu.
El pitjor: posada al millor servei ?

El cantant britànic Rick Astley, exvocalista del grup de soul blanc FBI, va triomfar durant el segon lustre del decenni dels 80 amb hits com el cèlebre “Never gonne give you up” i “Together forever”, temes dance pop amb dosis de soul. Amb una imatge de gendre ideal i dotat d’una potent i portentosa veu, Astley va tenir una revifalla a finals de la dècada dels 90 arran de l’èxit del vídeo de “Never gonne give you up” a Internet, fet que va propiciar la seva reaparició després d’un parèntesi. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: REM

El grup REM va ser fundat a la localitat d’Athens, a l’estat meridional de Georgia, com a quartet, integrat pel cantant Michael Stipe, el guitarrista Peter Buck, el baixista Mick Mills i el bateria Bill Berry. La formació es va mantenir inalterable fins després de la confecció del seu desè àlbum “New adventures in hi – fi”, en què Berry va abandonar i va deixar el conjunt com a trio.

Banda caracteritzada per un rock de caire clàssic americà, amb particularitats de tarannà alternatiu, bastant influïda per la llegendària formació californiana The Byrds, els començaments de REM es van trobar emmarcats en ambients i circuits independents, en un període en què el grup realitzava actuacions en espais íntims i reduïts i en el qual va editar els aclamats àlbums “Murmur” i “Reckoning”, que la crítica no dubta en considerar-los del millor de la seva extensa discografia.

Després de l’edició dels igualment valorats treballs “Fables of the reconstruction” i “Lifes rich pagent”, el quartet va aconseguir superar els cercles purament alternatius amb “Document”, la primera de les seves obres que va assolir el top 10 de Billboard i en què es troben dos dels seus clàssics: “Finest worksong” i “In the end of the world as we know it (and i feel fine)”. La tendència va continuar amb “Green”, un disc de reivindicació ecologista, que va deixar una mica enrere les lletres críptiques i el qual va mostrar signes comercials a través de peces com “Pop song 89”, “Stand !” i “Orange crush”.

Després d’una esgotadora gira de presentació de “Green”, la formació nord-americana va obrir un parèntesi que va tancar amb la gravació del supervendes “Out of time”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic i el seu primer èxit significatiu a la Gran Bretanya. El disc no va posar d’acord els crítics, doncs mentre alguns pensaven que definitivament REM s’havia convertir en una banda comercial, altres creien que el quartet continuava amb una essència similar a la dels temps anteriors. L’àlbum va extreure cançons com la multiradiada “Loosing my religion”, la sensacional “Near wild heaven” i la pràcticament bubblegum “Shiny happy people”.

“Automatic for the people”, que conté temes com l’emotiva “Everybody hurts” i la popular “Man of the moon”, va recuperar els elogis i les aclamacions de la totalitat dels mitjans de comunicació especialitzats, sense que això impedís que l’àlbum fos de nou número u tant als Estats Units com al Regne Unit. Tanmateix, va ser un cas aïllat perquè la crítica, i aquest cop amb força unanimitat, va acollir de forma negativa els següents treballs del grup, “Monster”, que es va alçar de nou en el punt més alt tant del rànquing nord-americà com del britànic, i “New adventures in hi – fi”, número u al Regne Unit.

Després de la marxa de Berry, REM va iniciar una lenta decadència fins a la seva dissolució, marcada pels àlbums “Up !”, “Reveal”, “Around the sun”, “Accelerate” i “Collapse into now”; la progressiva pèrdua de popularitat al seu país i, pel contrari, la continuïtat d’un èxit important a la Gran Bretanya. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE SMITHS

El primer lustre de la dècada dels 80 va estar protagonitzat pel moviment de la new wave, període marcat per gèneres com el postpunk, el corrent dels nous romàntics o el synth pop, en què l’ús de teclats, caixes de ritmes o tecnologies avançades com els sintetitzadors van assolir una gran importància en detriment per exemple de la guitarra, un element clau en la història de la música pop – rock. El sorgiment del quartet The Smiths, va situar de nou de plena actualitat la música elèctrica i el tradicional line – up format per veu, guitarra, baix i bateria.

El grup, fundat a Manchester, localitat que aleshores s’havia convertit en una de les grans capitals de la música rock, el van liderar el carismàtic i peculiar cantant Morrissey, que es va fer càrrec de les lletres, i el guitarrista Johnny Marr, que es va dedicar a la confecció musical, completant la formació el baixista Andy Rourke i el bateria Mike Joyce. El primer èxit del quartet va ser el single “Hand on glove”, que va formar part del primer àlbum de la banda, de títol homònim i en què també hi destacaven “Reel on the fountain” i “This charming man”.

Posteriorment, The Smiths va editar el controvertit “Meat is murder”, primer exemple de la lluita de Morrissey en favor dels drets dels animals. El treball, que conté temes com “The headmaster ritual” o “How soon is now ?”, va ser el seu únic número u en les llistes britàniques d’àlbums i compta més amb el beneplàcit dels seguidors del grup que no pas dels mitjans de comunicació especialitzats. Es comenta que, durant la gravació i la presentació del disc, Morrissey va advertir als altres components de la formació que procuressin no ser enxampats menjant carn.

“The queen is dead” és l’obra mestra del conjunt de Manchester, potser el millor àlbum editat durant els anys 80 i un dels grans treballs de la història de la música popular. El disc, número dos al Regne Unit, tal com havia succeït amb la seva òpera prima, i primera gravació del grup en assolir el top 100 dels Estats Units, la seva assignatura pendent, conté tres dels grans clàssics de la banda anglesa, les extraordinàries “Bigmouth strikes again”, “The boy with the thorn in his side” i “There is a light that never goes out”, encara que la meva preferida és la bella i menys coneguda “I know it’s over”.

Malgrat l’èxit, tant des del punt de vista de la crítica com del públic, les fractures internes, sobretot entre Morrissey i Marr, van provocar la dissolució de la banda britànica després de l’edició de l’àlbum “Strangelove, here we come”, el seu tercer número dos al rànquing britànic i els seu treball de llarga durada més venut a l’altra banda de l’Atlàntic. Després de la separació, Morrissey ha portat a terme una popular i brillant carrera en solitari, mentre Marr ha protagonitzat una trajectòria, encara que important, bastant allunyada del gran públic. La influència del quartet, tant pel que fa a les diferents formacions de rock independent com del brit pop, ha estat inqüestionable.