martes, 31 de enero de 2012
lunes, 30 de enero de 2012
ERASURE
Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Vince Clarke (teclats) i Andy Bell (veu).
Gèneres: synth pop, new wave i dance.
Dècada principal: 80.
Principal àlbum: The innocents (1988).
Altres àlbums d'estudi: Wonderland (1986), The circus (1987), Wild ! (1989), Chorus (1991), I say, i say, i say (1994), Erasure (1995), Cowboy (1997), Loveboat (2000), Other People's songs (2003), Nightbird (2005), Union street (2006), Light at the end of the world (2007), Tomorrow's world (2011), Snow globe (2013), The velvet flame (2014), World be gone (2017) i World beyond (2018).
El millor: multitud de hits.
El pitjor: els continus canvis de grup de Clarke.
L’inquiet i errant teclista i compositor Vince Clarke va ser un dels fundadors del llegendari grup Dépéche Mode, però molt aviat abandonaria la banda per formar, amb la cantant Alison Moyet, Yazoo. Més tard, acompanyat d’Erik Radcliffe, va crear The Assembly i finalment va donar vida a un tercer duo, Erasure, aquest cop amb el vocalista Andy Bell. Amb la nova formació, Clarke es va estabilitzar i el grup va ser capaç de situar un gran número d’èxits a les llistes britàniques i triomfar també a l’altra banda de l’Atlàntic.
Formació: Vince Clarke (teclats) i Andy Bell (veu).
Gèneres: synth pop, new wave i dance.
Dècada principal: 80.
Principal àlbum: The innocents (1988).
Altres àlbums d'estudi: Wonderland (1986), The circus (1987), Wild ! (1989), Chorus (1991), I say, i say, i say (1994), Erasure (1995), Cowboy (1997), Loveboat (2000), Other People's songs (2003), Nightbird (2005), Union street (2006), Light at the end of the world (2007), Tomorrow's world (2011), Snow globe (2013), The velvet flame (2014), World be gone (2017) i World beyond (2018).
El millor: multitud de hits.
El pitjor: els continus canvis de grup de Clarke.
L’inquiet i errant teclista i compositor Vince Clarke va ser un dels fundadors del llegendari grup Dépéche Mode, però molt aviat abandonaria la banda per formar, amb la cantant Alison Moyet, Yazoo. Més tard, acompanyat d’Erik Radcliffe, va crear The Assembly i finalment va donar vida a un tercer duo, Erasure, aquest cop amb el vocalista Andy Bell. Amb la nova formació, Clarke es va estabilitzar i el grup va ser capaç de situar un gran número d’èxits a les llistes britàniques i triomfar també a l’altra banda de l’Atlàntic.
domingo, 29 de enero de 2012
THE RIVER (ÀLBUM)
Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1980.
Àlbum d’estudi precedent: Darkness on the edge of town (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Nebraska (1982).
El millor: sortir-ne triomfant de l’aposta d’un doble àlbum.
El pitjor: primers signes de comercialització.
Bruce Springsteen va aconseguir situar-se de nou en el primer pla musical amb l’edició de l’àlbum “Darkness on the edge of town”, gravat després d’anys d’inactivitat forçosa per culpa d’una problemàtica contractual que va seguir al treball “Born to run”. Dos anys més tard, el compositor de New Jersey va decidir confeccionar un doble àlbum, que va rebre el nom de “The river”. Pel que fa a cançons com “Independence day”, el rocker va seguir un estil semblant al de “Darkness...”, encara que el tema “Hungry heart”, de característiques molt accessibles i primer top 10 en la carrera d’Springsteen, anunciava ja una comercialitzazió que arribaria a la seva màxima expressió amb l’obra “Born in the USA”, encara que abans gravaria el més alternatiu “Nebraska”. Una altra peça important del treball en va ser la de títol homònim, un dels clàssics de l’autor que sorprenentment no va sorgir com a single als Estats Units.
Any: 1980.
Àlbum d’estudi precedent: Darkness on the edge of town (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Nebraska (1982).
El millor: sortir-ne triomfant de l’aposta d’un doble àlbum.
El pitjor: primers signes de comercialització.
Bruce Springsteen va aconseguir situar-se de nou en el primer pla musical amb l’edició de l’àlbum “Darkness on the edge of town”, gravat després d’anys d’inactivitat forçosa per culpa d’una problemàtica contractual que va seguir al treball “Born to run”. Dos anys més tard, el compositor de New Jersey va decidir confeccionar un doble àlbum, que va rebre el nom de “The river”. Pel que fa a cançons com “Independence day”, el rocker va seguir un estil semblant al de “Darkness...”, encara que el tema “Hungry heart”, de característiques molt accessibles i primer top 10 en la carrera d’Springsteen, anunciava ja una comercialitzazió que arribaria a la seva màxima expressió amb l’obra “Born in the USA”, encara que abans gravaria el més alternatiu “Nebraska”. Una altra peça important del treball en va ser la de títol homònim, un dels clàssics de l’autor que sorprenentment no va sorgir com a single als Estats Units.
jueves, 26 de enero de 2012
FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ELS BEATLES I EL CINE
Durant la seva trajectòria, el quartet de Liverpool va protagonitzar dues pel·lícules, “A hard day’s night” i “Help”, totes dues dirigides pel realitzador nord-americà Richard Lester, i el telefilm “Magical mistery tour”, de Bernard Knowles. A més, els components del grup britànic van ser la inspiració del film de dibuixos animats “Yelow submarine”, de George Dunning, mentre Lennon va actuar a la pel·lícula “Com vaig guanyar la guerra”, rodada a Almeria i també sota la direcció de Lester.
“A hard day’s night” (foto). Pel·lícula realitzada el 1963, el mateix any en què es va editar l’àlbum, el tercer de la mítica banda britànica. El film es va portar a terme en plena beatlemania, quan els Fab Four eren ja una llegenda al seu país i havien triomfat amb força al mercat dels Estats Units. Tant al disc com a la pel·lícula, en què l’actuació del bateria Ringo Starr va ser cèlebre, hi destaquen temes com el que dóna títol als treballs, “And i love her”, “Can’t buy me love” o la meva preferida: “I have should kown better”.
“Help”. El 1965, dos anys més tard d’”A hard day’n night”, els Beatles van protagonitzar el seu segon film, que va suposar també el cinquè àlbum del quartet anglès. La pel·lícula es va realitzar en un període en què el grup de Liverpool es trobava molt a prop de finalitzar la seva primera etapa, dominada pel beat i la british invasion, i iniciar una segona època caracteritzada per la maduresa i la implicació en noves modes com la psicodèlia. En el film hi tenen lloc cançons com la de títol homònim, “Ticket to ride” o “Norweggian wood (the bird has flown)”, on va aparèixer per primer cop en un tema beatle l’instrument indi del sitar. Curiosament no ho feia la famosa i popular “Yesterday”, present en el disc.
“Magical mistery tour”. El primer pal, i potser l’únic, que es va donar als Beatles durant la seva trajectòria. Feia molt poc temps que els Fab Four havien editat el seu àlbum més cèlebre, “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, i que havia mort el mànager Brian Epstein. Sense l’assessorament d’aquest, el grup va decidir el 1967, per iniciativa de Paul McCartney, realitzar el telefilm, que va rebre molt males crítiques de la premsa especialitzada. Sens dubte el millor del treball n’eren les cançons, com “Strawberry fields forever”, “Penny lane”, “All you need is love”, “I am the walrus” o “The fool on the hill”.
miércoles, 25 de enero de 2012
FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’ESCLAT DE DETROIT
Durant la dècada dels 60, la gran urbs de l’estat de Michigan va estar dominada pel segell discogràfic Motown, presidit per Berry Gordy i mitjançant solistes i grups com Marvin Gaye, un adolescent Stevie Wonder, The Four Tops, Martha & the Vandellas, Smokey Robinson & the Miracles, The Supremes o The Temptations, que van utilitzar gèneres com rytm & blues, soul, pop i funk.
Les característiques de la música que va sorgir a finals dels 60 a la ciutat del motor van ser radicalment diferents: va suposar com un retorn a les arrels del rock, però amb trets força més contestataris, crus i endurits. Les principals bandes del moviment van ser MC5 (Motor City Five), formació de curta durada, però amb una trajectòria clau i intensa, i els Stooges, grup que va tenir com a cantant i líder el salvatge i peculiar Iggy Pop (foto), que posteriorment, de la mà de David Bowie, va comptar amb una important carrera en solitari.
Tant MC5 com els Stooges, com també va succeir amb una altra intèrpret sorgida a Detroit, Patti Smith, van ser claus per a l’aparició, durant el segon lustre dels 70, del punk rock.
martes, 24 de enero de 2012
FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL REGGAE
El reggae va iniciar-se a l’illa de Jamaica durant el segon lustre dels 60, mitjançant artistes com Bunny Lee, Clancy Eccles, Larry Marshall o Johnny Nash. El gènere va ser una derivació, més lenta i pausada, de l’ska, sense oblidar l’atracció arribada de l’estil Backsteady. El tema beatle “Ob-la-di ob-la-da”, sorgit al Doble blanc el 1968, és una de les primeres mostres de la música jamaicana pel que fa al pop-rock.
La primera estrella internacional del reggae, qui va aconseguir fer triomfar el gènere fora de l’illa caribenya, va ser Jimmy Cliff, cèlebre pel tema “Many rivers to cross”, posteriorment versionat per la banda UB 40, i el film “The harder they come”. Altres figures de l’estil en van ser Peter Tosh, que es va donar a conèixer com un dels integrants dels Wailers, el grup d’acompanyament de Bob Marley, o Eddy Grant, que va tenir una etapa molt popular durant els anys 80.
No obstant, l’intèrpret més gran, popular i històric en va ser òbviament el ja significat i mític Bob Marley (foto), que va situar l’estil entre els més apreciats per al públic occidental, fonamentalment gràcies a cançons com “No woman, no cry”, “Exodus”, “Is this love”, “Three little birds”, o “Redemption song”, aquesta última editada poc abans de la seva mort, el 1981. Marley va també popularitzar abastament la filosofia rastafari, a la qual va estar fortament lligat el reggae, tant pel que fa als seus orígens com al seu desenvolupament.
Ràpidament el reggae es va expandir per tot el món occidental, especialment al Regne Unit, i durant el període de la new wave va ser utilitzat per bandes britàniques com els ja citats UB 40, que hi van introduir moltes dosis de pop; el trio The Police, amb cançons com “So lonely”, “Roxanne” o “Walking on the moon”; Elvis Costello & the Atractions o el quartet punk The Clash, que va usar el gènere de forma notòria a “London Calling”, el seu treball estel·lar.
La primera estrella internacional del reggae, qui va aconseguir fer triomfar el gènere fora de l’illa caribenya, va ser Jimmy Cliff, cèlebre pel tema “Many rivers to cross”, posteriorment versionat per la banda UB 40, i el film “The harder they come”. Altres figures de l’estil en van ser Peter Tosh, que es va donar a conèixer com un dels integrants dels Wailers, el grup d’acompanyament de Bob Marley, o Eddy Grant, que va tenir una etapa molt popular durant els anys 80.
No obstant, l’intèrpret més gran, popular i històric en va ser òbviament el ja significat i mític Bob Marley (foto), que va situar l’estil entre els més apreciats per al públic occidental, fonamentalment gràcies a cançons com “No woman, no cry”, “Exodus”, “Is this love”, “Three little birds”, o “Redemption song”, aquesta última editada poc abans de la seva mort, el 1981. Marley va també popularitzar abastament la filosofia rastafari, a la qual va estar fortament lligat el reggae, tant pel que fa als seus orígens com al seu desenvolupament.
Ràpidament el reggae es va expandir per tot el món occidental, especialment al Regne Unit, i durant el període de la new wave va ser utilitzat per bandes britàniques com els ja citats UB 40, que hi van introduir moltes dosis de pop; el trio The Police, amb cançons com “So lonely”, “Roxanne” o “Walking on the moon”; Elvis Costello & the Atractions o el quartet punk The Clash, que va usar el gènere de forma notòria a “London Calling”, el seu treball estel·lar.
lunes, 23 de enero de 2012
MODERN LIFE IS RUBBISH
Grup: Blur.
Any: 1993.
Formació: Damon Albarn, Graham Coxon, Alex James i Dave Rowntree.
Àlbum d’estudi precedent: Leisure (1991).
Àlbum d’estudi posterior: Parklife (1994).
El millor: Blur va entrar en el brit pop.
El pitjor: no va ser un èxit espectacular.
Els inicis del quartet britànic Blur, ben constatats a “Leisure”, el seu àlbum de debut, es trobaven emmarcats en l’anomenat estil shoegazing, però amb el seu segon treball, “Modern life is rubbbish”, el grup liderat per Damon Albarn va decidir anar a les arrels del pop anglès, és a dir als anys 60, i col·laborar en el començament de la moda brit pop, en la qual llavors també entraven Oasis i Suede. El disc, en el qual la banda va utilitzar també la psicodèlia, va tenir una clara influència de la mítica banda The Kinks, en general, i del seu líder Ray Davies, en particular, al qual Albarn va emular quant a l’humor i la ironia que hi va desprendre. Malgrat que els disc va ser aclamat per la crítica, no va suposar un gran èxit comercial, com tampoc els tres singles que en va extreure: “For tomorrow”, la cançó més popular, “Chemical world” i “Sunday, sunday”.
Any: 1993.
Formació: Damon Albarn, Graham Coxon, Alex James i Dave Rowntree.
Àlbum d’estudi precedent: Leisure (1991).
Àlbum d’estudi posterior: Parklife (1994).
El millor: Blur va entrar en el brit pop.
El pitjor: no va ser un èxit espectacular.
Els inicis del quartet britànic Blur, ben constatats a “Leisure”, el seu àlbum de debut, es trobaven emmarcats en l’anomenat estil shoegazing, però amb el seu segon treball, “Modern life is rubbbish”, el grup liderat per Damon Albarn va decidir anar a les arrels del pop anglès, és a dir als anys 60, i col·laborar en el començament de la moda brit pop, en la qual llavors també entraven Oasis i Suede. El disc, en el qual la banda va utilitzar també la psicodèlia, va tenir una clara influència de la mítica banda The Kinks, en general, i del seu líder Ray Davies, en particular, al qual Albarn va emular quant a l’humor i la ironia que hi va desprendre. Malgrat que els disc va ser aclamat per la crítica, no va suposar un gran èxit comercial, com tampoc els tres singles que en va extreure: “For tomorrow”, la cançó més popular, “Chemical world” i “Sunday, sunday”.
viernes, 20 de enero de 2012
DOOKIE
Grup: Green Day.
Any: 1994.
Formació: Billie Joe Armstrong, Mike Dirnt i Tré Cool.
Àlbum d’estudi precedent: Kerplunk (1992).
Àlbum d’estudi posterior: Insomniac (1995).
El millor: el punk ressorgeix amb força.
El pitjor: és difícil trobar-li en aquest nou punk l’autenticitat de l’original.
El punk rock era teòricament un gènere que no hi veia cap futur a l’horitzó, però els Sex Pistols i companyia estaven bastant equivocats perquè ja són incomptables els revivals que ha viscut l’estil des de la seva versió original. Una de les bandes que més va col·laborar en fer emergir de nou el punk, i de passada acostar-lo a un públic més ampli, va ser el grup nord-americà Green Day, encapçalat pel cantant, compositor i guitarrista Billie Joe Armstrong. “Dookie” va ser el tercer àlbum de la formació i molt probablement el més popular de la seva carrera, la qual ha tingut símptomes importants de maduresa. El treball va extreure cinc singles: el famós “Basket case”, “Longview”, “Welcome to paradise”, “She” i “When i come around”.
Any: 1994.
Formació: Billie Joe Armstrong, Mike Dirnt i Tré Cool.
Àlbum d’estudi precedent: Kerplunk (1992).
Àlbum d’estudi posterior: Insomniac (1995).
El millor: el punk ressorgeix amb força.
El pitjor: és difícil trobar-li en aquest nou punk l’autenticitat de l’original.
El punk rock era teòricament un gènere que no hi veia cap futur a l’horitzó, però els Sex Pistols i companyia estaven bastant equivocats perquè ja són incomptables els revivals que ha viscut l’estil des de la seva versió original. Una de les bandes que més va col·laborar en fer emergir de nou el punk, i de passada acostar-lo a un públic més ampli, va ser el grup nord-americà Green Day, encapçalat pel cantant, compositor i guitarrista Billie Joe Armstrong. “Dookie” va ser el tercer àlbum de la formació i molt probablement el més popular de la seva carrera, la qual ha tingut símptomes importants de maduresa. El treball va extreure cinc singles: el famós “Basket case”, “Longview”, “Welcome to paradise”, “She” i “When i come around”.
FASES DE LA MÚSICA POPULAR: UNA CARRERA MARCADA PER L’AUTENTICITAT
Han estat bastants els intèrprets i els grups que han mostrat durant tota la seva trajectòria una gran autenticitat, al marge dels naturals alts i baixos que hi tenen lloc en tota carrera artística, però segurament el cas més significatiu ha estat el del cantant i compositor canadenc Neil Young.
La carrera del músic de Toronto es va iniciar amb l’influent grup Buffalo Springfield, on va coincidir per primer cop amb Stephen Stills. Una vegada la formació es va dissoldre, Young va tenir la seva primera experiència en solitari i es va unir al supergrup format el 1969 per David Crosby, el ja citat Stills i Graham Nash, amb els quals va gravar el 1970 l’històric àlbum “Déja vu”.
La carrera del músic de Toronto es va iniciar amb l’influent grup Buffalo Springfield, on va coincidir per primer cop amb Stephen Stills. Una vegada la formació es va dissoldre, Young va tenir la seva primera experiència en solitari i es va unir al supergrup format el 1969 per David Crosby, el ja citat Stills i Graham Nash, amb els quals va gravar el 1970 l’històric àlbum “Déja vu”.
Entre els treballs cabdals de la discografia de Young, molts d'ells gravats amb el conjunt Crazy Horse, cal destacar “Everybody’s knows this is nowhere” i “After the gold rush”, dos excel·lents àlbums que van marcar els seus començaments en solitari; “Harvest”, que va suposar el seu gran triomf comercial, doncs tant els disc com el single “Heart of gold” van arribar a dalt de tot de les llistes nord-americanes; “On the beach” i “Tonight’s the night”, passatges d’una etapa tràgica, fosca i pessimista; “Zuma”, el directe “Rust never sleeps”, “Comes a time”, “Trans”, “Sleeps with angels” o “Mirror ball”, aquest últim amb companyia de la banda grunge Pearl Jam.
Malgrat que el compositor d’Ontario no ha perdut mai la seva essència, amb una base originària del country i el folk, sense oblidar el blues, Young no ha estat aliè a diferents tendències musicals que han tingut lloc al llarg del temps, utilitzant també gèneres com el punk rock, a finals dels 70, i el grunge, a inicis dels 90.
jueves, 19 de enero de 2012
FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FUNK
Mitjan la dècada dels anys 60, encara que la seva època estel·lar va tenir lloc durant el decenni dels 70, va fer acte d’aparició el gènere funk, una barreja entre jazz, rythm & blues i soul, que va influenciar clarament altres estils com la música disco o el hip hop.
Durant aquella època, els negres lluitaven intensament pels seus drets i aquests, de la mà del president demòcrata Lyndon Johnson, van començar a ser acceptats per l’administració nord-americana. Aleshores va tenir lloc el moviment conegut com a Black Power, que va tenir un dels moments més cèlebres quan els atletes americans dels Jocs Olímpics de Mèxic, el 1968, van alçar el puny amb un guant negre, una vegada es trobaven al podi per recollir les seves respectives medalles. En aquest marc es va consolidar la música funk.
Les principals característiques del gènere van ser el ritme ballable, l’harmonia entre la veu solista i els cors d’acompanyament, la importància del baix elèctric i la presència cabdal d’instruments de vent i de percussió. Estrelles del rythm & blues o el soul, com van ser els casos del gran James Brown o el grup motown The Temptations, amb el seu hit “Papa was a rolling stone”, van marcar els orígens.
Els principals representants de la música funk, pel que fa als 70, van ser solistes com George Clinton, Issak Hayes, famós gràcies al film “Shaft”, o Curtis Mayfield, i bandes com Earth, Wind & Fire, Funkadelic, The Impressions, Kool & the Gang, Parliament, Sly & the Family Stone (foto), clar exemple del black power, o Tavares.
FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA TRAGÈDIA D’ALTAMONT
Els Rolling Stones van completar una dècada dels 60 magnífica, amb el reconeixement de ser una de les millors bandes del planeta, amb clàssics de la música popular com “(I can’t get no) satisfaction”, “Ge off of my cloud”, “Lady Jane” o “Honky tonk women”, i amb aclamats àlbums com “Aftermath”. No obstant, el grup tenia l’etiqueta de polèmic i salvatge i en ocasions es parlava més d’aquests aspectes que no pas de la seva música.
El mes de desembre de 1969, només quatre mesos després del multitudinari festival hippy de Woodstock, es va celebrar l’anomenat Speedway Free Festival d’Altamont, a l’estat de Califòrnia. Els Stones hi van ser presents com a caps del cartell, que també incloïa les bandes Crosby, Stills & Nash, Flying Burrito Brothers, Jefferson Airplane, Santana i The Grateful Dead, encara que aquests darrers finalment no hi van concórrer.
De forma sorprenent i incomprensible, la formació britànica va confiar la seguretat dels concerts, que va ser filmat en un documental que té per títol “Gimme shelter”, al col·lectiu dels Àngels de l’Infern. Una vegada els Stones es trobaven en plena actuació, concretament interpretant el tema “Under my thumb”, un membre de la banda motoritzada va assassinar d’un tret un dels espectadors, el jove de raça negra Meredith Hunter.
Aquella tragèdia, que no en va se l’únic incident perquè, de forma accidental, hi van haver altres tres morts, va servir per desprestigiar encara més la imatge del grup anglès, en un període en què semblava que començaven a ser més actualitat per la seva música que no pas per la seves diverses polèmiques, les quals també serien notícia pels problemes que el guitarrista Keith Richard tenia aleshores amb les drogues.
El mes de desembre de 1969, només quatre mesos després del multitudinari festival hippy de Woodstock, es va celebrar l’anomenat Speedway Free Festival d’Altamont, a l’estat de Califòrnia. Els Stones hi van ser presents com a caps del cartell, que també incloïa les bandes Crosby, Stills & Nash, Flying Burrito Brothers, Jefferson Airplane, Santana i The Grateful Dead, encara que aquests darrers finalment no hi van concórrer.
De forma sorprenent i incomprensible, la formació britànica va confiar la seguretat dels concerts, que va ser filmat en un documental que té per títol “Gimme shelter”, al col·lectiu dels Àngels de l’Infern. Una vegada els Stones es trobaven en plena actuació, concretament interpretant el tema “Under my thumb”, un membre de la banda motoritzada va assassinar d’un tret un dels espectadors, el jove de raça negra Meredith Hunter.
Aquella tragèdia, que no en va se l’únic incident perquè, de forma accidental, hi van haver altres tres morts, va servir per desprestigiar encara més la imatge del grup anglès, en un període en què semblava que començaven a ser més actualitat per la seva música que no pas per la seves diverses polèmiques, les quals també serien notícia pels problemes que el guitarrista Keith Richard tenia aleshores amb les drogues.
miércoles, 18 de enero de 2012
BOYS DON’T CRY (CANÇÓ)
Grup: The Cure.
Any: 1979.
Formació: Robert Smith, Michael Dempsey i Lol Tolhurst.
Gènere: postpunk.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: un dels temes més populars del grup de Robert Smith.
El pitjor: els més sinistres poden argumentar que també és una de les seves peces més comercials.
Englobat, d’una banda, en la música postpunk i el moviment de la new wave, i d’altra banda, en l’estètica gòtica i sinistra, la formació The Cure, encapçalada pel cantant, guitarrista i compositor Robert Smith, va aparèixer a finals de la dècada dels 70 amb l’edició de tres singles, entre els quals hi van destacar “Killing an arab”, el seu senzill inicial, i “Boys don’t cry”, una de les seves cançons més populars, accessibles i rítmiques. El tema no va ser inclòs en cap àlbum d’estudi de la banda britànica, però, amb el propòsit de donar-se a conèixer als Estats Units, el grup va decidir editar un treball, anomenat igualment “Boy’s don´t cry”, en què hi formen part els seus primers èxits.
Any: 1979.
Formació: Robert Smith, Michael Dempsey i Lol Tolhurst.
Gènere: postpunk.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: un dels temes més populars del grup de Robert Smith.
El pitjor: els més sinistres poden argumentar que també és una de les seves peces més comercials.
Englobat, d’una banda, en la música postpunk i el moviment de la new wave, i d’altra banda, en l’estètica gòtica i sinistra, la formació The Cure, encapçalada pel cantant, guitarrista i compositor Robert Smith, va aparèixer a finals de la dècada dels 70 amb l’edició de tres singles, entre els quals hi van destacar “Killing an arab”, el seu senzill inicial, i “Boys don’t cry”, una de les seves cançons més populars, accessibles i rítmiques. El tema no va ser inclòs en cap àlbum d’estudi de la banda britànica, però, amb el propòsit de donar-se a conèixer als Estats Units, el grup va decidir editar un treball, anomenat igualment “Boy’s don´t cry”, en què hi formen part els seus primers èxits.
JOHN SEBASTIAN
Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Gèneres: folk, folk rock, pop i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: John B. Sebastian (1970) i Welcome Back (1976).
El millor: el ressorgiment amb “Welcome back”.
El pitjor: fora dels ambients bohemis, poc se’n sap els darrers anys.
John Sebastian va ser el líder de la banda neoyorquina de folk rock Lovin’ Spoonful, fundada al barri de Greenwich Village, on també es van donar a conèixer Bob Dylan, Jimi Hendrix o el duo format per Simon & Garfunkel. Una vegada el grup, que va gravar temes com “Daydream” o “Summer in the city”, es va desintegrar, Sebastian va continuar en solitari, destacant la seva singular actuació al festival de Woodstock o el seu gran èxit amb l’àlbum “Welcome back” i la cançó del mateix títol.
Gèneres: folk, folk rock, pop i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: John B. Sebastian (1970) i Welcome Back (1976).
El millor: el ressorgiment amb “Welcome back”.
El pitjor: fora dels ambients bohemis, poc se’n sap els darrers anys.
John Sebastian va ser el líder de la banda neoyorquina de folk rock Lovin’ Spoonful, fundada al barri de Greenwich Village, on també es van donar a conèixer Bob Dylan, Jimi Hendrix o el duo format per Simon & Garfunkel. Una vegada el grup, que va gravar temes com “Daydream” o “Summer in the city”, es va desintegrar, Sebastian va continuar en solitari, destacant la seva singular actuació al festival de Woodstock o el seu gran èxit amb l’àlbum “Welcome back” i la cançó del mateix títol.
martes, 17 de enero de 2012
FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FESTIVAL DE BENICÀSSIM
Amb el triomf a gran escala del rock alternatiu durant la dècada dels anys 90, els Estats Units i Europa es van omplir de festivals de caire independent, entre els quals ha destacat clarament el realitzat a la localitat costera valenciana de Benicàssim, a la província de Castelló.
Els germans Miguel i José Morán ,originaris de Lleó, és a dir molt lluny de Benicàssim, van fundar el festival l’any 1995, trobant-se entre les primeres bandes convidades el grup granadí Los Planetas (foto), potser la formació més clàssica de l’esdeveniment. Amb el pas dels anys, els concerts es va obrir també a la música electrònica, la qual llavors passava per un dels seus períodes àlgids.
Una vegada es va iniciar el segle XXI, l’organització es va situar entre les més destacades i freqüentades de l’escena indie europea, amb un ressò molt important en diversos estats del continent, com el Regne Unit, el país que ha exportat més bandes al festival. En aquell període va entrar en tasques de coproducció l’empresari britànic Vince Power, que es va quedar sol una vegada, a finals de la dècada passada, els germans Morán van deixar-ho estar.
Entre els intèrprets i grups que han actuat al festival cal destacar, a més dels ja citats Planetas, els asturians Australian Blonde, Belle & Sebastian, Bjork, Blur, Nick Cave & the Bad Seeds, The Chemical Brothers, Leonard Cohen, The Cure, Dépéche Mode, Franz Ferdinand, PJ Harvey, The Jesus & Mary Chain, Kraftwerk, Morrissey, Oasis, Pixies, Primal Scream, Pulp, Radiohead, Lou Reed, Sonic Youth, The Strokes, Suede, Wilco o el beach boy Brian Wilson.
Els germans Miguel i José Morán ,originaris de Lleó, és a dir molt lluny de Benicàssim, van fundar el festival l’any 1995, trobant-se entre les primeres bandes convidades el grup granadí Los Planetas (foto), potser la formació més clàssica de l’esdeveniment. Amb el pas dels anys, els concerts es va obrir també a la música electrònica, la qual llavors passava per un dels seus períodes àlgids.
Una vegada es va iniciar el segle XXI, l’organització es va situar entre les més destacades i freqüentades de l’escena indie europea, amb un ressò molt important en diversos estats del continent, com el Regne Unit, el país que ha exportat més bandes al festival. En aquell període va entrar en tasques de coproducció l’empresari britànic Vince Power, que es va quedar sol una vegada, a finals de la dècada passada, els germans Morán van deixar-ho estar.
Entre els intèrprets i grups que han actuat al festival cal destacar, a més dels ja citats Planetas, els asturians Australian Blonde, Belle & Sebastian, Bjork, Blur, Nick Cave & the Bad Seeds, The Chemical Brothers, Leonard Cohen, The Cure, Dépéche Mode, Franz Ferdinand, PJ Harvey, The Jesus & Mary Chain, Kraftwerk, Morrissey, Oasis, Pixies, Primal Scream, Pulp, Radiohead, Lou Reed, Sonic Youth, The Strokes, Suede, Wilco o el beach boy Brian Wilson.
FASES DE LA MÚSICA POPULAR: DE LA CONTRA-CULTURA HIPPY AL CONSERVADURISME RADICAL
Si donem un cop d’ull en com estava el món, i no només pel que fa al món de la música, a finals dels 60, i de quina manera es va transformar a principis dels 80, realment sembla sorprenent que en un lapse de temps tan curt hi pogués haver un canvi tan significatiu.
Els anys 60, sobretot quant al seu segon lustre, va ser una època convulsa, malgrat que llavors es va viure, tant als Estats Units com a Europa, un període de bonança econòmica i benestar. A Amèrica hi van tenir lloc la lluita dels negres pels drets civils, mitjançant mítics líders com Martin Luther King, i va aparèixer el moviment hippy (foto), amb una important incidència en el món musical amb l’adveniment del rock psicodèlic i que es va caracteritzar, entre altres fets, per la seva oposició radical a la guerra del Vietnam. A Europa hi van haver dos moviments fonamentals: el Maig Francès, que va transcórrer l’any 1968 i que va fer trontollar el mateix estat encapçalat pel llegendari general Charles de Gaulle, o la Primavera de Praga, el mateix any 1968, en un intent del poble txec per humanitzar, que no eliminar, el comunisme.
Després dels anys 70, presidits per la profunda crisi econòmica derivada del desmesurat augment del preu del petroli, arran de la guerra àrabo-israeliana de Yom Kippur, i també per actes terroristes a països com Alemanya, Espanya o Itàlia, la situació va canviar substancialment. Posteriorment al pas de gèneres musicals com el rock progressiu, molt influenciat per la psicodèlia, el rock dur, el glam o el punk, una conseqüència de la carestia econòmica, hi van tenir lloc fets inofensius com la fundació del canal MTV, la comercialització radical de la música que s’emetia a la majoria d’emissores radiofòniques o un tipus de cançó inofensiva, controlada, domesticada i moltes vegades insulsa.
Què va canviar durant aquella època al món ? Doncs en tenim bastants exemples: als Estats Units va guanyar les eleccions el molt conservador polític republicà Ronald Reagan, a la Gran Bretanya va triomfar en els comicis la ultraliberal Margaret Thatcher, a l’Iran va esclatar la revolució contra el tirànic règim del xa Reza Palhevi, que va acabar desembocant en l’estat teocràtic de Khomeini, i a Israel, per primer cop des de la fundació de l’estat hebreu, els laboristes van haver de cedir el poder al conservador Likud, aleshores liderat per Menahem Begin. Tampoc podem obviar que molts dels progres i hippys de finals dels 60, van canviar radicalment el seu ideari, encara que molts han continuat amb la “careta” fins els nostres dies. En definitiva, el planeta va deixar enrere tots els anhels de progressisme i llibertat i va entrar en el post-modernisme, basat en allò políticament correcte.
Els anys 60, sobretot quant al seu segon lustre, va ser una època convulsa, malgrat que llavors es va viure, tant als Estats Units com a Europa, un període de bonança econòmica i benestar. A Amèrica hi van tenir lloc la lluita dels negres pels drets civils, mitjançant mítics líders com Martin Luther King, i va aparèixer el moviment hippy (foto), amb una important incidència en el món musical amb l’adveniment del rock psicodèlic i que es va caracteritzar, entre altres fets, per la seva oposició radical a la guerra del Vietnam. A Europa hi van haver dos moviments fonamentals: el Maig Francès, que va transcórrer l’any 1968 i que va fer trontollar el mateix estat encapçalat pel llegendari general Charles de Gaulle, o la Primavera de Praga, el mateix any 1968, en un intent del poble txec per humanitzar, que no eliminar, el comunisme.
Després dels anys 70, presidits per la profunda crisi econòmica derivada del desmesurat augment del preu del petroli, arran de la guerra àrabo-israeliana de Yom Kippur, i també per actes terroristes a països com Alemanya, Espanya o Itàlia, la situació va canviar substancialment. Posteriorment al pas de gèneres musicals com el rock progressiu, molt influenciat per la psicodèlia, el rock dur, el glam o el punk, una conseqüència de la carestia econòmica, hi van tenir lloc fets inofensius com la fundació del canal MTV, la comercialització radical de la música que s’emetia a la majoria d’emissores radiofòniques o un tipus de cançó inofensiva, controlada, domesticada i moltes vegades insulsa.
Què va canviar durant aquella època al món ? Doncs en tenim bastants exemples: als Estats Units va guanyar les eleccions el molt conservador polític republicà Ronald Reagan, a la Gran Bretanya va triomfar en els comicis la ultraliberal Margaret Thatcher, a l’Iran va esclatar la revolució contra el tirànic règim del xa Reza Palhevi, que va acabar desembocant en l’estat teocràtic de Khomeini, i a Israel, per primer cop des de la fundació de l’estat hebreu, els laboristes van haver de cedir el poder al conservador Likud, aleshores liderat per Menahem Begin. Tampoc podem obviar que molts dels progres i hippys de finals dels 60, van canviar radicalment el seu ideari, encara que molts han continuat amb la “careta” fins els nostres dies. En definitiva, el planeta va deixar enrere tots els anhels de progressisme i llibertat i va entrar en el post-modernisme, basat en allò políticament correcte.
lunes, 16 de enero de 2012
FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL SOUL
La dècada dels 60, sobretot pel que fa a la segona meitat del decenni, va ser l’època daurada de la música soul, en un període en què es va intensificar de forma important als Estats Units, amb homes com Martin Luther King o Malcolm X, la lluita dels negres per als seus drets.
El gènere va tenir les seves arrels en altres estils de la música negra, el gospel, el blues i el rythm & blues, mentre es va caracteritzar per l’intens ritme de la música, l’excel·lent veu de la majoria dels intèrprets, la sincronització entre aquests i els seus respectius cors o una major accessibilitat que antecedents com el blues. Ciutats com Chicago, Detroit, seu de la discogràfica Motown, o Memphis, localitat de la firma Stax, en van ser alguns dels principals escenaris.
El llegendaris James Brown, anomenat el padrí del soul, Ray Charles, Sam Cooke i Ben E. King podrien ser considerats els grans mites i precursors del gènere i també les grans influències cap a artistes que van marcar el període àlgid del corrent, entre els quals es trobaven Aretha Franklin (foto), Roberta Flack, Marvin Gaye, Wilson Picket, Otis Redding, Percy Sledge, Four Tops, The Miracles, The Supremes i The Temptations.
Amb els anys 70 es va apagar el millor moment del moviment, encara que va influir de forma decisiva en dos dels gèneres cabdals de la nova dècada: el funk i la música disco, que a la seva vegada han estat claus en noves versions de la música negra com el rap o el hip hop. Pel que fa estrictament al món del soul, aquest no ha deixat de tenir importants intèrprets al llarg del temps i l’últim exemple en podria ser la recentment desapareguda cantant britànica Amy Winehouse.
El gènere va tenir les seves arrels en altres estils de la música negra, el gospel, el blues i el rythm & blues, mentre es va caracteritzar per l’intens ritme de la música, l’excel·lent veu de la majoria dels intèrprets, la sincronització entre aquests i els seus respectius cors o una major accessibilitat que antecedents com el blues. Ciutats com Chicago, Detroit, seu de la discogràfica Motown, o Memphis, localitat de la firma Stax, en van ser alguns dels principals escenaris.
El llegendaris James Brown, anomenat el padrí del soul, Ray Charles, Sam Cooke i Ben E. King podrien ser considerats els grans mites i precursors del gènere i també les grans influències cap a artistes que van marcar el període àlgid del corrent, entre els quals es trobaven Aretha Franklin (foto), Roberta Flack, Marvin Gaye, Wilson Picket, Otis Redding, Percy Sledge, Four Tops, The Miracles, The Supremes i The Temptations.
Amb els anys 70 es va apagar el millor moment del moviment, encara que va influir de forma decisiva en dos dels gèneres cabdals de la nova dècada: el funk i la música disco, que a la seva vegada han estat claus en noves versions de la música negra com el rap o el hip hop. Pel que fa estrictament al món del soul, aquest no ha deixat de tenir importants intèrprets al llarg del temps i l’últim exemple en podria ser la recentment desapareguda cantant britànica Amy Winehouse.
PATA NEGRA
Lloc de fundació: Sevilla (Andalusia).
Formació inicial: Raimundo Amador (guitarra i veu) i Rafael Amador (veu i guitarra).
Gèneres: flamenc i blues.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: Guitarras callejeras (1985) i Blues de la frontera (1987).
Solistes que origina: Raimundo Amador.
El millor: una singular fusió entre flamenc i blues.
El pitjor: la separació dels germans Amador després de “Blues de la frontera”.
Els germans Raimundo i Rafael Amador van formar amb Kiko Veneno un dels grups clau de la història de la música popular espanyola: Veneno. Arran de la dissolució del trio, els Amador van crear Pata Negra, que va fusionar la música flamenca amb el blues, en una mescla que ells van anomenar blueslería. Després de l’edició del seu àlbum més cèlebre, “Blues de la frontera”, Raimundo va deixar l’associació per seguir en solitari i Rafael va continuar amb Pata Negra, mitjançant la unió amb altres músics.
Formació inicial: Raimundo Amador (guitarra i veu) i Rafael Amador (veu i guitarra).
Gèneres: flamenc i blues.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: Guitarras callejeras (1985) i Blues de la frontera (1987).
Solistes que origina: Raimundo Amador.
El millor: una singular fusió entre flamenc i blues.
El pitjor: la separació dels germans Amador després de “Blues de la frontera”.
Els germans Raimundo i Rafael Amador van formar amb Kiko Veneno un dels grups clau de la història de la música popular espanyola: Veneno. Arran de la dissolució del trio, els Amador van crear Pata Negra, que va fusionar la música flamenca amb el blues, en una mescla que ells van anomenar blueslería. Després de l’edició del seu àlbum més cèlebre, “Blues de la frontera”, Raimundo va deixar l’associació per seguir en solitari i Rafael va continuar amb Pata Negra, mitjançant la unió amb altres músics.
domingo, 15 de enero de 2012
NENEH CHERRY
Lloc de naixement: Estocolm (Suècia).
Gèneres: pop, dance pop, hip hop, trip hop i rock alternatiu.
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Principal àlbum: Man (1996).
Grups que origina: CirKus.
El millor: el radiat èxit amb Yosou n’Dour.
El pitjor: només tres àlbums en solitari.
La sueca Neneh Cherry va començar a finals de la dècada dels 80 la seva carrera artística, però només ha gravat tres treballs com a solista, tots ells amb in important èxit comercial, abans de formar la banda CirKus. Cherry ha utilitzat especialment gèneres com el hip hop o el trip hop, aleshores de moda gràcies a solistes com Tricky o grups com Portishead i Massive Attack, amb qui va col·laborar. El seu moment més popular va tenir lloc amb el tema “7 seconds”, interpretat amb el senegalès Yosou n’Dour.
Gèneres: pop, dance pop, hip hop, trip hop i rock alternatiu.
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Principal àlbum: Man (1996).
Grups que origina: CirKus.
El millor: el radiat èxit amb Yosou n’Dour.
El pitjor: només tres àlbums en solitari.
La sueca Neneh Cherry va començar a finals de la dècada dels 80 la seva carrera artística, però només ha gravat tres treballs com a solista, tots ells amb in important èxit comercial, abans de formar la banda CirKus. Cherry ha utilitzat especialment gèneres com el hip hop o el trip hop, aleshores de moda gràcies a solistes com Tricky o grups com Portishead i Massive Attack, amb qui va col·laborar. El seu moment més popular va tenir lloc amb el tema “7 seconds”, interpretat amb el senegalès Yosou n’Dour.
sábado, 14 de enero de 2012
FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL HEAVY METAL
Entre finals dels 60 i inicis dels 70, mitjançant bandes com Led Zeppelin, Deep Purple o Black Sabbath, va aparèixer el hard rock, molt influït pel blues rock de formacions britàniques com Cream, Small Faces, The Who o The Yardbirds, grup en el qual es va formar Jimmy Page, líder, guitarrista i compositor dels Zeppelin.
El heavy metal podríem dir que és una derivació endurida, i no tan influenciada pel blues, del rock dur, doncs a través de conjunts com Motörhead, l’estil es va acostar més a postulats punk. El gènere, que va tenir en el grup australià AC / DC la seva banda més popular, es va caracteritzar pels estripats crits dels vocalistes, la distorsió i l’estridència de les guitarres elèctriques o la contundència de baixos i bateries.
El Regne Unit, en allò que es va conèixer com a new wave of english heavy metal, va ser el principal escenari durant l’auge del corrent, durant els anys 80, mitjançant grups com Deff Leppard, Iron Maiden (foto), potser el grup més popular del període, Judas Priest, els ja citats Motörhead, Rainbow, Schoolsgirls, Saxon o Whitesnake. No obstant, als Estats Units també hi van sorgir conjunts cabdals del moviment com els californians Van Halen, així com els ja veterans Aerosmith o Poison, que van abanderar l’anomenat glam metal. Igualment cal destacar altres bandes, aparegudes a l’Europa continental, com els alemanys Scorpions o els espanyols Barón Rojo.
A finals dels 80, el gènere va derivar cap a dos sectors antagònics: d’una banda, va tenir lloc l’anomenat “heavy de perruqueria”, molt comercialitzat i domesticat, amb grups com Bon Jovi o els suecs Europe, i d’altra banda, amb la radicalització de bandes com Anthrax, Megadeth, Metallica, els brasilers Sepultura o Slayer, van originar-se estils salvatges com trash metal, death metal o black metal.
FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ROCK ALTERNATIU (ANYS 90)
Si quan ens referíem al rock independent dels anys 80, parlàvem d’un gènere minoritari i poc accessible, tot això va canviar amb els 90 i va ser essencialment degut a l’històric àlbum “Nevermind”, editat pel trio Nirvana l’any 1991. El grup encapçalat pel malaguanyat Kurt Cobain va ser el principal exponent del gènere grunge, sorgit a la ciutat de Seattle al finals dels 80 i consolidat durant el primer lustre dels 90. “Nevermind”, el segon treball de la formació, va tenir unes vendes espectaculars gràcies a temes com “Come us you are” i sobretot “Smells like teen spirit”, una autèntic himne de la generació X.
Arran de l’impacte del disc, el rock indie va deixar de ser un corrent totalment allunyat de les masses per convertir-se en un fenomen capaç d’arribar a un important número de consumidors. No és estrany, doncs, d’una banda, que les grans discogràfiques es disputessin les diferents bandes alternatives i, d’altra banda, que grups com els ja experts Pixies, Red Hot Chili Peppers, REM o Sonic Youth, a més d’altres formacions grunge com Pearl Jam i Soundgarden, venguessin una quantitat de discs que hauria semblat inversemblant alguns anys abans.
A més de les formacions ja significades, el món de la música es va poblar d’altres intèrprets alternatius que van marcar la dècada. Pel que fa als Estats Units, van triomfar Beck Hansen, Pavement, Smashing Pumpkins (foto) o Wilco, que aleshores es trobava en els seus inicis countrys. Quant a la Gran Bretanya, al marge del brit pop, van brillar PJ Harvey, Belle and Sebastian, The Chemical Brothers, Porstishead, Primal Scream, The Prodigy, Radiohead o Travis. Mentrestant, en altres països, van destacar la islandesa Bjork, els australians Nick Cave and the Bad Seeds, els irlandesos My Bloody Valentine i els espanyols Australian Blonde, Los Planetas o Sexy Sadie.
La moda independent va omplir el planeta de diversos festivals de temàtica indie, entre els quals es poden destacar el d’Austin, a l’estat nord-americà de Texas; el Lallopalooza, itinerant per vàries localitats dels Estats Units; els de Dorset i Glastonbury, a la Gran Bretanya; el de Roskilde, a Dinamarca, o pel que fa a l’estat espanyol, el de Benicàssim, al País Valencià, o el Primavera Sound, a Barcelona.
FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ROCK ALTERNATIU (ANYS 80)
Encara que durant els anys 70, fonamentalment per les aparicions de l’AOR i les ràdios FM, ja hi van tenir lloc anticipis del que anava a succeir, no va ser fins als 80 quan la música de caràcter comercial i la considerada independent en van separar clarament, fet al qual hi van ajudar la consolidació de les ràdio-fórmules o l’aparició del canal MTV.
Des de diferents sectors s'assenyalen les diferents bandes del postpunk com aquelles que van inaugurar l’anomenat rock alternatiu. Grups com Bauhaus, Cabaret Voltaire, The Cure, Echo and the Bunnymen, The Fall, Happy Mondays, Joy Division, New Order, Public Image Limited, Stranglers, Syouxsie and the Banshees o The The, amb una música poc accessible per al gran públic i amb una actitud favorable a restar al marge de les multinacionals discogràfiques, van mantenir-se en un sector independent, lluny de l’escena més comercial, i van fitxar per petits segells discogràfics, com va ser el cas de l’empresa The Factory, a Manchester.
La gran majoria de formacions del postpunk, per no dir totes, van utilitzar abastament els sintetitzadors i les noves tecnologies, però paradoxalment el principal grup indie dels 80, i amb una gran influència cap a conjunts alternatius de finals del decenni i de la dècada dels 90, en va ser el quartet The Smiths (foto), encapçalat pel cantant Morrissey, amb una carrera en solitari posterior força popular, i el guitarrista Johnny Marr. L’excel·lent àlbum “The queen is dead” va ser el principal llegat de la seva curta existència.
A finals de la dècada van fer acte d’aparició, o van aconseguir certa popularitat, algunes de les principals bandes del rock alternatiu dels anys 90, com van ser els casos de les formacions nord-americanes REM, Sonic Youth, Pixies, Red Hot Chili Peppers o Nirvana, aquests últims principals abanderats del grunge, que marcaria gran part del decenni següent. Mentrestant, al Regne Unit, hi tenia lloc el moment àlgid de l’escena Manchester, amb The Stone Roses i els ja citats Happy Mondays i New Order.
Des de diferents sectors s'assenyalen les diferents bandes del postpunk com aquelles que van inaugurar l’anomenat rock alternatiu. Grups com Bauhaus, Cabaret Voltaire, The Cure, Echo and the Bunnymen, The Fall, Happy Mondays, Joy Division, New Order, Public Image Limited, Stranglers, Syouxsie and the Banshees o The The, amb una música poc accessible per al gran públic i amb una actitud favorable a restar al marge de les multinacionals discogràfiques, van mantenir-se en un sector independent, lluny de l’escena més comercial, i van fitxar per petits segells discogràfics, com va ser el cas de l’empresa The Factory, a Manchester.
La gran majoria de formacions del postpunk, per no dir totes, van utilitzar abastament els sintetitzadors i les noves tecnologies, però paradoxalment el principal grup indie dels 80, i amb una gran influència cap a conjunts alternatius de finals del decenni i de la dècada dels 90, en va ser el quartet The Smiths (foto), encapçalat pel cantant Morrissey, amb una carrera en solitari posterior força popular, i el guitarrista Johnny Marr. L’excel·lent àlbum “The queen is dead” va ser el principal llegat de la seva curta existència.
A finals de la dècada van fer acte d’aparició, o van aconseguir certa popularitat, algunes de les principals bandes del rock alternatiu dels anys 90, com van ser els casos de les formacions nord-americanes REM, Sonic Youth, Pixies, Red Hot Chili Peppers o Nirvana, aquests últims principals abanderats del grunge, que marcaria gran part del decenni següent. Mentrestant, al Regne Unit, hi tenia lloc el moment àlgid de l’escena Manchester, amb The Stone Roses i els ja citats Happy Mondays i New Order.
viernes, 13 de enero de 2012
DEFINITELY MAYBE
Grup: Oasis.
Any: 1994.
Formació: Noel Gallagher, Liam Gallagher, Paul Arthurs, Paul McGuigan i Tony McCarroll.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: (What’s the story) morning glory (1995).
El millor: un debut històric.
El pitjor: ja s’iniciaven les inevitables comparacions amb Blur.
Mentre el grunge triomfava espectacularment als Estats Units, al Regne Unit hi va tenir lloc un gènere força diferent, anomenat brit pop, que tenia les seves arrels en el pop-rock britànic que es va realitzar durant les dècades dels 60 i 70. El quintet Oasis, encapçalat pels germans Noel, guitarrista i principal compositor, i Liam Gallagher, cantant, va debutar el 1994 amb l’aclamat àlbum “Definetely maybe”, que es va convertir en el disc inicial més vengut de la història de la Gran Bretanya, encara que el grup de Manchester, qui més es va apropar a l’estil beatle de les diferents bandes del gènere, va perdre aquesta condició quan els Arctic Monkeys van batre la seva marca a inicis del segle XXI. Entre les cançons del treball, per NME el millor de la història, hi destaquen els singles “Supersonic”, “Shakemaker” i la brillant “Live forever”.
jueves, 12 de enero de 2012
TAVARES
Lloc de fundació: Providence (Estats Units).
Formació: Ralph Vierra Tavares (veu), Arthur Paul Tavares (veu) , Antone Lee Tavares (veu), Feliciano Vierra Tavares (veu) i Perry Lee Tavares (veu).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk i disco.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Hard core poetry (1974) i In the city (1975).
El millor: aprofitar la febre disco.
El pitjor: la decadència posterior a la moda.
El grup Tavares el van formar cinc germans de la localitat de Bedford, a l’estat de Massachussets, i els seus inicis van estar marcats pel rythm & blues, el soul i el funk, encara que la seva etapa àlgida va tenir lloc durant l’auge del gènere disco, quan van participar a la banda sonora de la pel·lícula “Saturday night fever”, en què van interpretar la cançó “More than a woman”, escrita per uns altres germans il·lustres, els Bee Gees. A partir dels 80, la formació es va anar desinflant.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)