THE SUGARCUBES

Lloc de fundació: Reykjavik (Islàndia).

Formació inicial: Björk Gudmundsdottir (veu i teclats), Einar Orn Benediktsson (veu i trompeta), Por Eldon (guitarra), Bragi Olafsson (baix) i Sigtryggur Baldursson (bateria).

Dècades: 80 i 90.

Gèneres: postpunk i rock independent.       

Principal àlbum: Life’s too Good (1988).

Solistes que origina: Björk.

El millor: la palanca de Björk.

El pitjor: una experiència molt breu.

Sugarcubes va ser el primer grup islandès en aconseguir un important èxit fora de la freda illa de l’Atlàntic nord, doncs el seu primer àlbum, l’aclamat “Life’s too Good”, que va extreure el tema “Birthday”, va suposar un important triomf internacional a nivell alternatiu. Després de dos treballs més, no tan ben rebuts per la crítica, la banda es va dissoldre, moment en què la seva cantant i teclista Björk va iniciar una extraordinària i elogiada carrera en solitari.

EL MILLOR I EL PITJOR DEL GRUPS DE POP – ROCK: THE ROLLING STONES

Molts consideren The Rolling Stones la banda més gran de la història de la cultura rock i, evidentment, hi ha força arguments per així considerar-ho, com quasi 60 anys de carrera o dues etapes extraordinàries, la de la dècada dels 60 i la dels inicis del decenni dels 70, per mi, indiscutiblement la millor, senes oblidar cançons que han passat a la posteritat com “(I can’t get no) satisfaction”, “Paint it black”, “Out of time”, “Lady Jane”, “Honky tonk women”, “Gimme shelter”, “Brown sugar”, “Wild horses”, “Let it loose”, “Angie”, “Miss you” o “Beast of burden”.

En els anys 60, el mític quintet britànic va editar àlbums com “Out of our heads”, el llegendari “Aftermath”, una d’aquestes obres que marquen un abans i un després en la història; “Between the bottoms”, “Beggar’s banquet” o “Let it bleed”, mentre que durant els començaments dels anys 70, la formació anglesa va gravar els treballs que personalment considero les seves dues millors obres: l’excel·lent “Sticky fingers”, un dels millors discs de tots els temps pel que fa a la música popular, i el magnífic doble “Exile on Main street”.

Tanmateix, The Rolling Stones, durant els seus períodes daurats, també van ser notícia per aspectes molt més negatius, com els diferents escàndols en què es va involucrar la banda, sent vàries vegades portada de la premsa més sensacionalista de la Gran Bretanya; la mort del guitarrista i fundador Brian Jones, poc més tard de ser expulsat del grup; els problemes derivats de les drogues, que van afectar sobretot el guitarrista i compositor  Keith Richard, o la mort d’un espectador negre durant l’actuació del conjunt liderat per Mick Jagger al festival d’Altamont, a Califòrnia.

El grup anglès, després de la realització del treball “Exile on Main street”, va caure en una crisi de creativitat, mitjançant els àlbums “Goat head soap”, “It’s only rock’n roll” i “Black and blue”; va tenir dues curtes revifalles, amb les obres “Some girls” i “Tattoo you" (entremig va editar el poc valorat “Emotional rescue”), i seguidament va entrar en una llarga, prolongada i extensa decadència, quan es podria dir que el conjunt britànic ha viscut de la seva excepcional història, en una època en què, a més a més, el baixista Bill Wyman ho va deixar estar.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: QUATRE EXEMPLES DE GRAN AUTENTICITAT

Van Morrison. Després de ser el cantant i líder de la banda garage i de rythm & blues Them, el nord-irlandès Van Morrison ha portat a terme una llarga i prolífica carrera, amb la gravació d’un munt d’àlbums, d’una gran diversitat d’estils, i la realització de nombroses gires arreu del món. El cantant de Belfast ha estat quasi sempre allunyat d’un públic de masses, tot i que una de les seves obres del començament de la seva trajectòria en solitari, “Moondance”, gravada després de l’aclamat “Astral weeks”, va tenir certa repercussió a nivell comercial.

Neil Young (foto). El cantautor canadenc, tant com a solista, en què en un gran número de discs i de gires ha col·laborat amb el grup Crazy Horse, com en les seves experiències amb la banda Buffalo Springfield i els músics David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash (CSN), ha tingut una trajectòria que ha estat normalment allunyada de la gran indústria discogràfica, raó potser per la qual només un dels seus àlbums, el cèlebre “Harvest”, ha arribat al número u. Altres treballs bàsics de la seva carrera han estat “Everybody knows this is Nowhere”, “After the goldrush”, “On the beach”, “Tonight’s the night”, “Zuma” o “Déja vu”, aquest darrer gravat amb CSN.

The Grateful Dead. El grup de San Francisco va ser sens dubte la banda hippy més autèntica i genuïna. El conjunt californià, liderat pel cantant, guitarrista i compositor Jerry García, molt popular pels seus concerts, on les improvisacions eren contínues, una vegada la contracultura del flower power havia perdut popularitat i transcendència, va seguir sent fidel a la ideologia i els valors de l’època de les flors i els seus components, acompanyats de familiars i amistats, van continuant vivint en habitatges comunitaris.

Pearl Jam. El grup liderat pel carismàtic vocalista Eddy Vedder va ser la banda més autèntica del ja de per sí força genuí gènere del grunge, que, sorgit a Seattle a finals de la dècada dels 80 del segle XX, va marcar gran part de la història de la música rock de començaments del decenni dels 90. Pearl Jam, per exemple, almenys durant un temps, es va negar a gravar videoclips de les seves cançons, no va acceptar entrevistes de caire promocional o va mantenir una intensa lluita amb la multinacional Ticketmaster per abaratir les entrades dels seus concerts. No és estrany, doncs, que la formació realitzés un disc acompanyat de Neil Young, el gran ídol del grunge. 

KNIGHTS OF CYDONIA

Grup: Muse.

Any: 2006.     

Formació: Matthew Bellamy, Christopher Wolstenholme i Dominic Howard.  

Gènere: rock independent.  

Àlbum d’estudi: Black holes and revelations.   

El millor: un dels moments clau dels seus espectaculars concerts.

El pitjor: algú hi pot veure un excés d’èpica.

Penso que el millor àlbum que mai hagi gravat el trio britànic Muse segueix sent “Black holes and revelations”, una de les grans fites de l’indie rock anglès de l’actual segle XXI. “Knights of Cydonia”, la pista que tanca el treball, va ser el tercer single del disc, després de “Supermassive black hole” i el ja clàssic “Starlight” i abans d’“Invencible” i “Map of problemàtique”. La cançó analitzada, que amb el pas del temps s’ha convertit en una de les peces més populars del grup i en una de les parts més esperades del seus explosius espectacles en viu, té una temàtica sobre l’espai exterior, una de les principals dèries del líder de la banda, Matthew Bellamy, doncs Cydonia és una de les regions del planeta Mart. Malgrat tot, la cançó, que compta amb un popular vídeo, no va poder assolir el top 10 a les llistes britàniques.

THE LAST BROADCAST

Grup: Doves.

Any: 2002.     

Formació: Jimi Goodwin, Jez Williams i Andy Williams.  

Àlbum d’estudi anterior: Lost souls (2000).

Àlbum d’estudi posterior: Some cities (2005).  

El millor: Satellites.

El pitjor: no va ser un gran èxit als Estats Units.

El trio Doves, format per Jimi Goodwin i els germans bessons Jez i Andy Williams, va debutar amb l’àlbum “Lost souls” i seguidament va gravar l’aclamat treball “The last broadcast”, una de les grans obres de l’indie rock britànic de l’actual segle XXI. El disc, que compta amb importants influències del brit pop de la dècada anterior, va ser número u al Regne Unit, va suposar un important èxit en altres estats com Austràlia, però no va tenir una gran repercussió als Estats Units. A l’àlbum analitzat, on la sincronització de la veu solista de Goodwin i els cors dels Williams és meravellosa, hi destaquen els singles “There goes the fear”, “Pounding” i “Caught by the river”, a més de les meves dues preferides: “Words” i l’extraordinària “Satellites”.

SKATALÀ

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).

Dècades: 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: ska i punk.

Principal àlbum: Fent d’aquí (1987).

El millor: considerada la primera banda ska de Catalunya.

El pitjor: no ha tingut la transcendència d’altres.

Skatalà ha estat, juntament amb Dr. Calypso i Decibelios, amb els quals ha col·laborat, el grup més emblemàtic de l’ska a Catalunya. La formació barcelonina, que ha interpretat la majoria dels seus temes en català, ha estat un referent clar per a la branca d’esquerres del moviment skinhead i ha actuat en importants festivals com l’U Zona Reggae, a la localitat osonenca de Torelló, o el Dr. Music, al nucli pirinenc d’Escalarre.

FUGAZI

Lloc de fundació: Washington (Estats Units).

Formació inicial: Ian MacKaye (veu i guitarra), Guy Picciotto (veu i guitarra), Joe Llally (baix i veu) i Colin Sears (bateria).

Altres components bàsics: Brendan Canty (bateria).

Dècades: 80, 90 i 00.

Gèneres: hardcore, punk revival, noise rock, reggae, rock experimental i rock alternatiu.          

Principal àlbum: Repeater (1990).

Altres àlbums d’estudi: Steady diet of nothing (1991), In on the kill taker (1993), Red medicine (1995), End hits (1998) i The argument (2001).

El millor: l’autenticitat.

El pitjor: sense notícies des de 2003.

El quartet de Washington Fugazi, liderat pels cantants i guitarristes Ian MacKaye i Guy Picciotto, va ser una de les principals bandes alternatives entre finals del decenni dels 80 i començaments de la dècada dels 90 del segle XX, quan va barrejar estils com hardcore, punk, noise o reggae. El grup nord-americà, que va formar part del moviment DIY Ethic,  va portar a terme accions anti-sistema i contràries a la indústria discogràfica, mitjançant àlbums aclamats per la crítica com “Repeater” o “Red medecine”. 

EL MILLOR I EL PITJOR DE LES BANDES DE POP – ROCK: THE BEATLES

The Beatles ha estat la millor banda de la història de la música pop – rock per varis motius, entre els quals es podrien destacar els següents: ser els grans líders del beat i la british invasion, comptar amb més de 20 cançons que es poden considerar clàssics del pop, haver confeccionat àlbums tan decisius com “Rubber soul”, “Revolver”, “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, el doble blanc o “Abbey road”, haver sigut capaços d’evolucionar arran de la crisi del beat i haver estat els pioners en un munt de conceptes.

El quartet de Liverpool va comptar amb tres dels més grans i brillants compositors de la música popular de tots els temps, com van ser els casos de John Lennon, un dels grans mites de la història del rock, que va escriure temes com “Strawberry fields forever”, “A day in the life”, “All you need is love” o “Imagine”, aquesta última ja en solitari; Paul McCartney, que va crear peces com “Yesterday”, “Penny lane”, “Hey Jude !” o “Let it be”, i George Harrison, que, quan els seus il·lustres companys el van deixar, va composar cançons com “While my guitar gently weeps”, “Here comes the sun” o “Something”.

Tanmateix, i després del gran èxit que va suposar la gravació del treball temàtic del Sargent Pepper, el grup britànic va entrar en una profunda inestabilitat arran del suïcidi del seu mànager Brian Epstein, en un període en què Lennon i McCartney van iniciar una relació negativa i molt distant i en què el conjunt anglès va rebre les primeres crítiques adverses de la seva trajectòria a causa del telefilm “Magical mistery tour”, una idea de Paul que, no obstant, compta amb una magnífica banda sonora. Tres anys més tard, i malgrat les revifalles aconseguides gràcies al doble blanc i a “Abbey road”, els Fab Four es van separar.

Després de la dissolució, amb un concert celebrat al terrat dels estudis d’Abbey Road, cap dels quatre components de la llegendària banda de Liverpool va poder superar el seu llegat amb el grup, doncs Lennon, després de triomfar amb l’àlbum “Imagine”, va tenir una carrera molt irregular; McCartney, tot i comptar amb un enorme èxit, tant com a solista com amb el conjunt The Wings, va caure massa cops en un tipus de pop molt comercial i excessivament accessible; Harrison va començar com un tro, amb el triple “All things must pass”, però més tard va desaparèixer del primer pla musical, i el bateria Ringo Starr va tenir més fortuna en el món del cine que no pas en el de la música.

MIG SEGLE DEL DOBLE BLANC

L’any 1968, en un dels períodes més controvertits de la seva magnífica trajectòria, el mític quartet The Beatles va gravar l’històric doble àlbum de títol homònim, obra coneguda popularment com el Doble Blanc.

L’any anterior, el grup de Liverpool havia editat el famós i popular “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, per a un bon número d’experts, el cim creatiu de la llegendària formació britànica. Tanmateix, després de l’enorme èxit del treball, que va culminar l’evolució del grup des del beat a altres estils, com la psicodèlia, el seu mànager Brian Epstein es va llevar la vida, succés que va originar una gran inestabilitat.

Va ser llavors que es van aguditzar les diferències entre els dos líders del grup, John Lennon i Paul McCartney, que, si bé és cert que ja composaven cada un per la seva banda, tot i que seguien signant junts els temes, arran de la mort d’Epstein, encara es van distanciar més. Durant aquella època, a més, el conjunt anglès va rebre crítiques molt negatives pel seu telefilm “Magical mistery tour”.  

Tanmateix, i malgrat que The Beatles es dirigia irremissiblement cap a la seva separació, que es produiria dos anys més tard, el 1968, el quartet va ser capaç de triomfar amb el sensacional single “Hey Jude !”, la millor cançó que McCartney mai hagi enregistrat, i el ja significat doble àlbum, una obra molt heterogènia que compta amb pistes com la rockera “Back in the USSR”, la caribenya “Ob-la-di, ob-la-da”, la magnífica balada de George Harrison “While my guitar gently weeps”, amb la participació de la magistral guitarra d’Eric Clapton; la psicodèlica “Happiness is the warm gun” o la tendra “Julia”, un tribut de Lennon a la seva difunta mare.

A la foto, una imatge del grup l’any 1968.

ONE STEP BEYOND (CANÇÓ)

Grup: Madness.

Any: 1979.

Formació: Graham Suggs McPherson, Chris Foreman, Mark Bedford, Dan Woodgate, Mike Barson i Lee Kix Thompson.  

Gènere: ska pop.  

Àlbum d’estudi: One step beyond.   

El millor: un clàssic en el concerts del grup.

El pitjor: no crec que sigui, ni molt menys, la millor cançó de la banda.  

La formació londinenca Madness, una de les bandes que, a través del segell discogràfic 2 – Tone, al qual també hi va pertànyer el grup The Specials, va posar de moda els ritmes jamaicans de l’ska al Regne Unit, en el complex i heterogeni moviment de la new wave, va debutar amb l’àlbum “One step beyond”, en què, sens dubte, la millor peça és “My girl”. No obstant, el tema de títol homònim, pràcticament instrumental en la seva totalitat, també va comptar amb una important celebritat. La cançó, un cover de l’intèrpret jamaicà Prince Buster, que no ha estat mai de les meves preferides del grup britànic, guanya molt en directe, per tant, no és estrany que sigui un dels temes recurrents del conjunt anglès en els seus espectacles en viu. 

REPEATER (ÀLBUM)

Grup: Fugazi.  

Any: 1990.     

Formació: Ian MacKaye, Guy Picciotto, Joe Lally i Brendan Canty.  

Àlbum d’estudi anterior: cap.

Àlbum d’estudi posterior: Ready diet of nothing (1991).  

El millor: un dels millors treballs de l’època.

El pitjor: l’indie rock encara no havia donat el salt cap a un públic ampli.

La banda nord-americana Fugazi, molt influenciada pel hardcore de la dècada de la dècada dels 80, va debutar amb un EP anomenat “3 Songs”,  al qual va seguir l’aclamat i reivindicat àlbum “Repeater”, una obra que està considerada un dels grans treballs de la història del rock alternatiu, que llavors, l’any 1990, estava a punt de realitzar un important esclat que l’aproparia a un tipus de seguidor que fins aleshores havia donat l’esquena a les produccions independents. El disc és un intens i dur manifest contrari al capitalisme, per tant es podria considerar un exemple de protesta en una època en que el hip hop passava per la seva era daurada, i va brillar per la combinació espectacular de les guitarres del líder i vocalista Ian MacKaye i Guy Picciotto. Entre les cançons hi destaquen la inicial “Turnover”, la que li dona títol, “Styrofoam” i “Shut the door”.  

FUNDACIÓN TONY MANERO

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).

Formació: Miguelito Superstar (veu), Paquito Sex Machine (veu, guitarra i pandereta), Lalo López (guitarra i veu), Deliciosa Smith (baix i veu), Ginés Brown (baix, saxofon i flauta), Marc Benaiges (bateria), Mr. Paco Manzanares (teclats), Marçal Muñoz (trompeta) i Tom Johnson (trombó).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: disco, dance i fusió.          

Principals àlbums: Looking for the fiesta’ (2001) i Sweet movimiento (2002).

El millor: la cosa dura.

El pitjor: se’ls hi pot imputar manca d’originalitat.

Macrobanda que, des de mitjan la dècada dels 90 del passat segle, va reivindicar la música disco, fet demostrable amb la seva denominació, doncs Tony Manero era el personatge que John Travolta encarnava a “Saturday night fever”. El grup va debutar amb un àlbum en directe gravat a la sala Bikini de Barcelona i posteriorment va introduir també altres estils com el house o la música llatina, especialment l’originària del Brasil.

DOVES

Lloc de fundació: Willmslow (Anglaterra).

Formació: Jimmy Goodwin (veu i baix), Jez Williams (guitarra i veu) i Andy Williams (bateria i veu).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop, rock, nova psicodèlia i rock independent.   

Principal àlbum: The last broadcast (2002).

Altres àlbums d’estudi: Lost souls (2000), Some cities (2005) i Kingdom of rust (2009).

Solistes que origina: Jimmy Goodwin.

Grups que origina: Black Rivers.

El millor: dos números u al Regne Unit.

El pitjor: la separació.

Amb influències del so Madchester i del brit pop, i de manera més concreta de la banda The Verve, The Doves, grup integrat per Jimmy Goodwin i els bessons Jez i Andy Williams, va triomfar amb àlbums com “The last broadcast” i “Some cities”, tots dos número u a la Gran Bretanya. La formació ho va deixar estar en un període d’important èxit, moment en què Goodwin va seguir en solitari i els germans Williams van fundar el conjunt Black Rivers.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS GÈNERES I MODES DE LA MÚSICA POPULAR: LA DISCO MUSIC

La música disco va marcar una brillant època durant els últims anys de la dècada dels 70, en un moviment força important als Estats Units que va rebre l’impuls de famoses i populars pel·lícules, com “Thank’s God it’s friday”, realitzada per Robert Klane i amb la presència de l’estrella Donna Summer, i, molt especialment, de “Saturday night fever”, dirigida per John Badham, protagonitzada per un encara desconegut John Travolta i amb la música de bandes com el trio australià The Bee Gees, Kool & the Gang (foto) o Tavares.

La disco music, que no va tenir una gran explosió al Regne Unit, si pel que fa al públic, però no tant quant a intèrprets, va gaudir d’un enorme èxit a l’Europa Continental, on van sorgir, concretament a Alemanya, el quartet Boney M, format per artistes originaris d’estats del Carib, i de forma espectacular, a Suècia, el grup Abba, que va tenir pràcticament una dècada ininterrompuda de hits, entre els quals cal significar “Dancing queen”, “Mamma mia” o “Knowing me, knowing you”.

Sincerament, el gènere disco, que va tenir com a feu principal la gran urbs de Nova York, en un període en què es va fer cèlebre el local Studio 54, i que abans dels seu definitiu esclat va tenir una important mostra a la ciutat de Philadelphia, va ser un corrent molt hortera i cridaner, fet bastant habitual a la dècada dels 70 del passat segle, doncs van ser igualment algunes de les característiques del glam rock.

Així mateix, almenys en la major mostra de les seves cançons, va tractar-se d’un moviment extremadament comercial, encara que ara, quatre dècades més tard, pugui no semblar-ho perquè, posteriorment, la música popular ha transcorregut per passatges molt més accessibles i a l’abast d’un públic de masses molt més clar que el que es va portar a terme en aquella època.

LES DUES PARTS MOLT DIFERENCIADES DEL GLAM ROCK

Els diferents gèneres i modes musicals han tingut característiques heterogènies, si, per exemple, pensem amb la contracultura hippy, que va comptar amb bandes festives, com The Mamas & the Papas, i d’altres que van utilitzar abastament la psicodèlia, com The Grateful Dead i Jefferson Airplane, i amb el corrent del punk rock, que en la seva versió nord-americana va barrejar la immediatesa i senzillesa del quartet Ramones i la intel·lectualitat de formacions com Television o Talking Heads.

En el glam rock hi va succeir un fet força semblant i similar, doncs la moda, que va marcar el primer lustre de la dècada dels 70 del segle XX, va anar des d’un estil molt arty, intel·lectual i de certa forma allunyat del gran públic fins a mostres extremadament comercials, pròximes, enganxoses i fins i tot bubblegum.

En el primer grup es van situar de manera molt clara les formacions britàniques Roxy Music, sota el lideratge de Bryan Ferry i Brian Eno, i Genesis, aleshores grup comandat per Peter Gabriel i integrant també del rock progressiu, mentre David Bowie, el gran protagonista de l’estil, es va apropar a aquesta tendència, tot i que l’anomenat Duc Blanc no assoliria la seva època més experimental fins després de l’auge glam.

T Rex, la banda encapçalada pel malaguanyat Marc Bolan, es va situar entremig de les dues branques del glam, doncs va composar varies cançons arty, molt especialment a l’àlbum “Electric warrior”, el seu gran triomf, però també singles directes i contagiosos. Tanmateix, els exemples més clars i palpables de  comercialització van ser la formació liderada per l’excèntric intèrpret nord-americà Alice Cooper, la banda de rock dur estatunidenca Kiss o els grups britànics Slade (foto) i Sweet.

TRANSMISSION

Grup: Joy Division.

Any: 1979.     

Formació: Ian Curtis, Steve Sumner, Peter Cook i Stephen Morris.

Gènere: postpunk.

Àlbum d’estudi: cap.   

El millor: el començament d’una interessant història.

El pitjor: però molt curta.

L’any 1978, durant els seus inicis musicals, Joy Division va composar el tema “Transmission” que, un any després, en una època en què estava a punt d’aparèixer el seu primer àlbum, el magnífic i reivindicat “Unknown pleasures”, es va convertir en el primer senzill del llegendari quartet de Manchester, que no va incloure’l en la seva òpera prima en gran format. El temps ha deixat la peça, produïda pel segell discogràfic independent The Factory, com un dels grans clàssics de l’efímera banda britànica, desapareguda poc més tard arran del suïcidi del seu vocalista Ian Curtis, i la cançó ha aparegut en diverses recopilacions del grup anglès, en la pel·lícula “24 hour party people”, dirigida per Michael Winterbottom i dedicada a The Factory i el seu president Tony Wilson, i al film “Control”, biopic de Joy Division realitzat per Anton Corbijn.

AVALON (ÀLBUM)

Grup: Roxy Music.

Any: 1982.     

Formació: Bryan Ferry, Phil Manzanera i Andy Mackay.

Àlbum d’estudi anterior: Flesh and blood (1980).

Àlbum d’estudi posterior: cap.  

El millor: un gran èxit de vendes al Regne Unit.

El pitjor: excessiva sofisticació ?

Quan el conjunt britànic va editar “Avalon”, feia ja força temps que Roxy Music havia deixat enrere la seva època clàssica, emmarcada en la part més arty i intel·lectual del glam rock i en què Brian Eno va formar part de la banda pel que fa als seus primers dos àlbums. Fins i tot, quan el disc va sortir a la venda, el líder de la formació, Bryan Ferry, havia tingut ja una important experiència en solitari, per tant no és estany que l’obra analitzada fos l’última gravada per Roxy Music, aleshores reduïda a Ferry, Phil Manzanera i Andy Mackay. “Avalon” és un treball extremadament elegant, sofisticat i fins i tot de característiques AOR, sorgit en plena època de l’auge dels sintetitzadors i del corrent dels nous romàntics, que precisament es va inspirar molt en la figura de Ferry; va tenir unes vendes espectaculars a la Gran Bretanya, l’Europa continental i Austràlia (més discretes als Estats Units) i hi destaquen cançons de grans dosis romàntiques com la que li dona títol, “More than this”, que en va ser el primer single, o “Take a chance with me”.

LA HABITACIÓN ROJA

Lloc de fundació: l’Eliana (Comunitat Valenciana).

Formació clàssica: Jorge Martí (veu i guitarra), Pau Roca (guitarra), Marc Greenwood (baix) i José Marco (bateria).

Altres components bàsics: Juanjo Espinosa (baix).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.            

Principals àlbums: Nuevos tiempos (2005) i Cuando ya no quede nada (2007).

El millor: una de les millors bandes alternatives de l’estat espanyol.

El pitjor: els problemes personals de Martí.

El grup valencià La Habitación Roja, fundat pel seu líder Jorge Martí i José Marco, ha estat una de les formacions cabdals de l’indie rock estatal de l’actual segle XXI, sent el seu trampolí l’actuació efectuada al Festival Internacional de Benicàssim. Banda comparada a llegendaris conjunts com els escocesos Teenage Fanclub o els nord-americans Lemonheads, el quartet ha triomfat a l’escena alternativa amb àlbums com “Cuando ya no quede nada”.

SUPERGRASS

Lloc de fundació: Wheatley (Anglaterra).

Formació inicial: Gaz Coombes (veu i guitarra), Mick Quinn (baix i veu), Danny Goffey (bateria i veu) i Rob Coombes (teclats i veu).

Dècades: 90 i 00.

Gèneres: rock independent i brit pop.          

Principal àlbum: In it for the money (1997).

Altres àlbums d’estudi: I should coco (1995), Supergrass (1999), Life on other planets (2002), Road to Rouen (2005) i Diamond Hoo ha (2008). 

El millor: una trajectòria molt regular.

El pitjor: la separació va arribar en un bon moment del grup.

Amb influències arrelades en el pop, el mod, el punk i el postpunk britànics, Supergrass es va fundar a les rodalies d’Oxford com a trio, amb Gaz Coombes, Mick Quinn i Danny Goffey, als quals s’hi va afegir Rob Coombes, germà de Gaz, líder de la banda. Durant la seva trajectòria, que es va iniciar en el marc del brit pop, el grup anglès va triomfar mitjançant àlbums com l’inicial “I should coco”, “In it for the money” o “Road to Rouen”, però ho va deixar estar en un dels períodes àlgids de la seva carrera.

EL MILLOR EL PITJOR DELS GÈNERES I MODES DE LA MÚSICA POPULAR: LA NOVA CANÇÓ CATALANA

En plena era dominada per la dictadura franquista, van sorgir intèrprets i compositors que van tenir la valentia (en aquell temps ho era) d’escriure i cantar les seves cançons en català, mitjançant un moviment, molt influenciat pels cantautors de llengua francesa, que va rebre el nom de nova cançó catalana.

Aquells músics, que van marcar una època important i decisiva i que van ser bàsics en el sorgiment d’altres artistes al llarg de la geografia de l’estat espanyol, van fer-se anomenar els Setze Jutges, entre els quals van destacar compositors com el valencià Raimon, la mallorquina Maria del Mar Bonet, l’empordanès Lluís Llach, el barceloní Joan Manuel serrat, l’alcoià Ovidi Montllor (foto) o l’irònic i divertit trio maresmenc La Trinca.

Tanmateix, després de la mort de Francisco Franco, la transició cap a la democràcia i l’adveniment d’aquesta, els diferents autors de la nova cançó, com si ja no fossin tan necessaris, van entrar en certa decadència, o almenys ja no van tenir tanta transcendència, tot i que, com en el significatiu cas de Serrat, que va interpretar també els seus temes en castellà, van seguir venent importants sumes de discs.

Igualment, i amb el pas dels anys, aquells intèrprets, com també els cantautors de la resta de l’estat espanyol, com Víctor Manuel, Joaquín Sabina, Luis Eduardo Aute o el més rocker Miguel Ríos, han donat una imatge d’innegable aburgesament, molt allunyada d’aquella combativa que els va distingir durant els seus anys d’auge i joventut.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: JEFFERSON AIRPLANE, UN TRIPLE LIDERATGE

Fa poques setmanes, encara que s’ha n’ha parlat més aviat poc, va morir Marty Balin (foto), un dels homes bàsics de la contracultura hippy i un dels components clau de la banda psicodèlica nord-americana Jefferson Airplane, una de les formacions capdavanteres del flower power.

A diferència de l’altre gran grup genuïnament hippy de San Francisco, The Grateful Dead, que va comptar amb un líder clar en la figura del cantant, guitarrista i compositor Jerry García, Jefferson Airplane va tenir un triple comandament format per Balin (veu i guitarra), d’una banda, i Paul Kantner (també veu i guitarra) i la carismàtica vocalista Grace Slick, que formaven parella sentimental, d’altra banda, sense oblidar les contribucions de l’igualment guitarrista Jorma Kaukkonen.

La formació va transcórrer per la seva època daurada durant el període àlgid del flower power, és a dir, més o menys entre els anys 1967 i 1970, quan va editar àlbums considerats històrics com “Surrealistic pillow”, que compta amb l’himne psicodèlic “White rabbit”, basat en el conte d’”Alícia al país de les meravelles”, o “Volunteers”, i va participar en el multitudinari festival hippy de Woodstock.

A partir de 1971, la banda californiana va entrar en decadència, en un moment en què les friccions entre Balin, que va abandonar el grup en diferents ocasions, i el duo Kantner / Slick van ser importants. El conjunt de San Francisco, que va comercialitzar cada cop més la seva música, va canviar la seva denominació a Jefferson Starship i, més tard, simplement a Starship, en una època en què també va deixar-ho estar Kaukkonen, que va formar amb el baixista Jack Casidy el conjunt Hot Tuna.  

BOIG PER TU

Grup: Sau.

Any: 1990.     

Formació: Carles Sabater i Pep Sala.  

Gènere: pop.

Àlbum d’estudi posterior: Quina nit ! 

El millor: un clàssic del pop – rock en català.

El pitjor: fins a la sopa.

En un principi, “Boig per tu”, amb música de Pep Sala i lletra del mateix guitarrista, el desaparegut cantant Carles Sabater i Joan Capdevila, no devia aixecar massa expectatives per al duet Sau, doncs aquest no la va convertir en single fins a la tercera elecció del seu tercer àlbum d’estudi, “Quina nit!”, després d’”És inútil continuar” i la tendra “Envia’m un àngel”.  No obstant, el tema analitzat s’ha convertit amb el pas dels anys en un dels inqüestionables clàssics de la música popular interpretada en català, fins el punt que potser s’ha n’ha fet una utilització crec que molt exagerada en diferents actes i àmbits. La cançó ha comptat amb versions del tenor Josep Carreras, el cantant melòdic Dyango, la intèrpret gallega Luz Casal o l’estrella colombiana Shakira.

YOUNG AMERICANS

Intèrpret: David Bowie.  

Any: 1975.     

Àlbum d’estudi anterior: Diamond dogs (1974).

Àlbum d’estudi posterior: Station to station (1976).   

El millor: conquistar el mercat americà.

El pitjor: no va romandre en l’estil soul.

Després de l’era marcada pel glam rock, en què David Bowie va triomfar mitjançant treballs com “Honky Dory”, el magnífic “The rise and fall of Ziggy Stardust & the spiders from mars” i “Aladdin sane”, el Duc Blanc va editar l’àlbum de transició “Diamond dogs” i va donar un important gir a la seva carrera per adoptar els gèneres del rythm & blues, el soul i l’estil disco, en un intent també de conquistar el mercat dels Estats Units. L’àlbum sorgit de l’experiència, “Young americans”, no és una de les obres més elogiades del músic britànic, almenys en aquella època, però el disc, que es va gravar a Philadelphia, aleshores una de les capitals de la disco music, va ser un important èxit a les dues bandes de l’Atlàntic, sobretot gràcies a pistes com la de títol homònim i “Fame”, composta juntament amb l’exbeatle John Lennon i el guitarrista Carlos Alomar. Seguidament, després d’un altre treball transitori, “Station to station”, Bowie va mutar de nou i va realitzar la seva trilogia avantguardista a Berlín.

PEOR IMPOSIBLE

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).

Dècades: 80.

Gèneres: pop i movida.        

Únic àlbum d’estudi: Passion (1985).

Grups que origina: Diabéticas Aceleradas.

El millor: uns espectacles divertits.

El pitjor: la cosa va durar molt poc.

Peor Imposible va ser un dels molts grups que van sorgir durant la movida madrilenya, en què la formació va triomfar gràcies al single “Susurrando”, un clàssic del període. Després de realitzar una gira per terres italianes, juntament amb Gabinete Caligary i La Frontera, i d’editar l’elapé “Passion”, la macrobanda, en la qual hi va formar part l’actriu mallorquina i musa de Pedro Almodóvar Rossy de Palma, es va dissoldre.

THE LIBERTINES

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Carl Barat (veu i guitarra), Pete Doherty (veu i guitarra), John Hassall (baix) i Gary Powell (bateria).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: garage rock i rock independent.  

Principal àlbum: Up the bracket (2002). 
Altres àlbums d'estudi: The Libertines (2004) i Anthems for doomed youth (2015).

Grups que origina: Dirty Pretty Things i Babyshambles.

El millor: uns inicis extraordinaris.

El pitjor: els problemes van arribar molt aviat.

Carl Barat i Pete Doherty van formar el quartet The Libertines, al qual inicialment es van unir John Hassall i Gary Powell. Després de la confecció de dos àlbums, amb un debut molt apreciat i aclamat per la crítica, van començar els problemes entre els dos líders, segons Barat a causa de l’addicció de Doherty a les drogues, que van desembocar en la dissolució, moment en què, abans d’una reunió, el primer va fundar Dirty Pretty Things i el segon Babyshambles.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS GÈNERES I LES MODES MUSICALS: EL GRUNGE

El sorgiment a finals de la dècada dels 80 del segle XX del moviment grunge, a la ciutat de Seattle, va contribuir, com ho va fer igualment el corrent Madchester a Anglaterra, a acabar amb les característiques que va assolir la música pop – rock durant el segon lustre d’aquell decenni, marcat per un estil excessivament artificiós, autocomplaent i de certa manera molt fals.

El grunge, que també va participar de forma decisiva en el salt que va donar el rock de caire alternatiu als anys 90, va comptar amb bandes històriques com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden o Mudhoney (foto), així com amb àlbums decisius i clau en la història de l’indie rock com “Nevermind” (Nirvana), “Ten” (Pearl Jam), “Superunknown” (Soundgarden) i “Every Good boy deserves fudge” (Mudhoney).

Com va succeir unes dues dècades abans amb una de les grans icones del corrent, el cantautor canadenc Neil Young arran de l’èxit de l’àlbum “Harvest”, els principals representants de la cultura grunge no van assimilar massa bé l’èxit, la fama i la popularitat i no aparentaven sentir-se massa còmodes amb el nou estatus, sent el cas més significatiu el de Kurt Cobain, líder del trio Nirvana, que es va suïcidar després del gran triomf que van significar les obres “Nevermind” i "In utero".

Després d’una etapa extraordinària, el grunge va anar perdent força, en un període en què Nirvana va desaparèixer arran de la mort del seu líder, moment en què el bateria del grup, Dave Grohl, va fundar la banda Foo Fighters, mentre Soundgarden i Mudhoney entraven en certa decadència, la qual va poder evitar Pearl Jam. El protagonisme de la cultura rock va deixar els Estats Units i va viatjar al Regne Unit, on es va posar de moda el brit pop. 

FASES DE LA MÚSICA ROCK: MIG SEGLE DE HEY JUDE !

L’any 1967 va ser un dels més importants i transcendents de la cultura rock, doncs hi van tenir lloc esdeveniments com el festival hippy de Monterey, la consolidació del flower power, que havia aparegut un any abans a San Francisco, o l’edició d’històrics àlbums com el “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, de The Beatles, i els brillants debuts de les bandes The Doors, Pink Floyd, Jim Hendrix Experience i The Velvet Underground, respectivament amb un treball de títol homònim, el psicodèlic “The piper at the gates of dawn”, “Are you experienced ?” i el revolucionari “The Velvet Underground & Nico”.

L’any 1968, que va tenir esdeveniments polítics històrics com el Maig Francès, la Primavera de Praga, els assassinats de Martin Luther King i Robert Kennedy, la matança de la plaça de les Tres Cultures, poc abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Mèxic, o l’auge de la Guerra del Vietnam, amb l’Ofensiva del Tet portada a terme pel Vietcong, va ser, musicalment parlant, un any més discret i menys decisiu, però es va editar llavors una de les millors cançons pop de la història: “Hey Jude !”.

Fan de The Beatles des de l’adolescència, sempre m’han agradat molt més, en línies generals, les cançons compostes per John Lennon que les escrites per Paul McCartney, encara que sempre les van signar junts fins el final de la formació. Fins i tot, prefereixo les peces que va confeccionar George Harrison, quan els dos líders li van deixar marge per fer-ho, que no pas les realitzades pel que va ser el baixista dels Fab Four.

Moltes de les cançons amb què va triomfar McCartney em semblen molt ensucrades i excessivament tendres, com poden ser els casos de temes com “Yesterday”, "Michelle", “Girl” o “Penny lane”, tots ells grans clàssics del mític grup de Liverpool, però amb “Hey Jude !”, i dos anys després amb “Let it be”, Paul va aconseguir realitzar les dues grans peces de la seva carrera artística.

A la foto, una imatge de Paul McCartney de l’any 1968.

ROCKIN’ IN THE FREE WORLD

Intèrpret: Neil Young.  

Any: 1989.     

Gènere: rock.  

Àlbum d’estudi: Freedom.   

El millor: un clàssic dels concerts de Young.

El pitjor: no era la millor època del cantautor canadenc.

Després d’un decenni dels 70 excel·lent i espectacular, el compositor canadenc Neil Young va caure a l’abisme durant la quasi totalitat de la dècada dels 80, la qual va estar marcada per les presidències ultra-conservadores i intensament dretanes dels presidents republicans Ronald Reagan i George Bush Sr. als Estats Units, amb els quals Young no devia sentir-se massa còmode i als que podria criticar en el tema “Rockin’ in he free world”. La cançó obre i tanca l’àlbum que va suposar el ressorgiment de Neil, “Freedom”, i en una experimentació que ja va utilitzar a finals dels anys 70 amb l’obra “Rust never sleeps”, llavors amb la cançó “Hey hey, my my”, el cantautor de Toronto va oferir una versió acústica i una altra d’elèctrica. La peça s’ha convertit amb el temps en un dels grans clàssics de Young i en un dels moments àlgids dels seus concerts.