HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ESPANYA A LA DÈCADA DELS 70



Encara que en l’Espanya del tardofranquisme hi havia diversos cantautors força influïts per intèrprets catalans de la nova cançó catalana o de la chanson francesa, i cal significar compositors com Joan Manuel Serrat, Luis Eduardo Aute, Víctor Manuel, Hilario Camacho o un jove Joaquin Sabina, i que també hi van haver propostes de rock molt interessants, algunes d’elles arribades d’Andalusia, en una barreja amb el flamenc, com van ser els casos del duo Lole y Manuel i els grups Veneno, Triana i Medina Azahara, a l’Espanya dels 70 va triomfar sobretot una música melòdica i lleugera que va tenir com a màxims exponents artistes com Raphael, que ja s’havia convertit en una estrella la dècada anterior; Julio Iglesias, Nino Bravo o Camilo Sesto.

Com ja s’havia indicat en el passat capítol, Joan Manuel Serrat va anar abandonant paulatinament el moviment de la nova cançó catalana per interpreter versos de poetes com Antonio Machado o Miguel Hernández en llengua castellana, idioma amb el qual es va negar a representar Espanya en el festival d’Eurovisió de l’any 1968, el mateix en què Massiel va aconseguir el triomf, sense oblidar l’edició de l’històric àlbum “Mediterráneo” i sobretot la cançó d’idèntic títol. Mentrestant, van obtenir també l’èxit altres cantautors com el castellà Hilario Camacho, l’asturià Víctor Manuel, molt influït pel món de la mineria de la seva terra; l'andalús Joaquin Sabina, aleshores en l'inici de la seva extensa trajectòria, i Luis Eduardo Aute, compositor nascut a Manila, la capital de les Filipines, i establert a Barcelona, que va brillar gràcies a peces com “Al alba”, una protesta de les darreres penes de mort realitzades per la dictadura franquista.

La música pop – rock d’origen anglosaxó es va traslladar des de Madrid i Barcelona, on a la dècada dels 60 havien aparegut, en el primer cas, bandes com Bravos, Brincos, Pekenikes i Pop Tops, i, en el segon cas, formacions com Duo Dinámico, Sírex, Mustang, Salvajes o Lone Star, fins a Andalusia, lloc en què es va produir el fenomen anomenat com a flamenc rock o rock andalús. Encara que perfectament es podria incloure en aquest apartat el virtuós guitarrista gadità Paco de Lucia, que va obrir només fronteres en el flamenc que no van agradar als puristes del gènere, els seus màxims representants van ser Lole y Manuel, que es van presentar al festival hippy català de Canet Rock; Veneno, amb un reivindicat disc de títol homònim i amb la presència de Kiko Veneno i els germans Rafael i Raimundo Amador; Triana (foto), que es va caracteritzar per una música de tipus progressiu i simfònic, o Medina Azahara, que va emplear el rock dur i patir certa inestabilitat.

No obstant, va ser la música de caire comercial, accessible, melòdica i lleugera aquella que més va triomfar a l’Espanya del tardofranquisme i els primers anys de la transició democràtica, molt impulsada pel festival d’Eurovisió, llavors de gran popularitat. L’andalús Raphael Martos, que ja s’havia convertit en un autèntic ídol durant els anys 60; el madrileny Julio Iglesias, l’intèrpret més internacional de la història de la música popular espanyola; el valencià Nino Bravo, cantant d’una potent i extraordinària veu desaparegut en un accident de cotxe, o l’alacantí Camilo Sesto, que va protagonitzar la versió hispana del musical “Jesucrist superstar”, en van ser els màxims protagonistes.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: CATALUNYA A LA DÈCADA DELS 70



Dos van ser els grans moviments de la música popular catalana durant el decenni dels anys 70: la nova cançó catalana, que havia aparegut durant la dècada anterior, i l’anomenat rock laietà, corrent que va néixer a la ciutat de Barcelona i que està considerat l’inici del gènere pròpiament rock en llengua catalana.

Pel que fa a la nova cançó, mentre el cantautor de Xàtiva Raimon va consolidar la seva carrera, la qual havia tingut un pes significatiu en el decenni anterior, van triomfar amb força joves intèrprets com l’empordanès Lluís Llach (foto), que es va convertir en un autèntic símbol de la Catalunya del tardofranquisme gràcies a cançons com “L’estaca”, “El bandoler” o “Què tinguis sort”; la mallorquina Maria del Mar Bonet, les barcelonines Núria Feliu i Guillermina Motta o el trio satíric maresmenc la Trinca. Pel contrari, Joan Manuel Serrat, un dels primers components dels Setze Jutges, va iniciar la seva trajectòria en llengua castellana, adaptant versos de poetes com Antonio Machado o Miguel Hernández.

El rock laietà va ser un moviment underground i minoritari nascut als voltants de la Via Laietana barcelonina, on es va fundar al carrer d'Argenteria el local Zeleste, més tard traslladat al barri del Poblenou. Amb influències una mica heterogènies, doncs aquestes podien anar des del flower power fins el moviment glam – en aquella època els diferents mitjans de comunicació no eren tan sofisticats i les noves modes arribaven tard i una mica barrejades –, hi van destacar solistes com el rumber d’origen argentí Gato Pérez, Pau Riba o Jaume Sisa, els dos darrers considerats també com a membres del corrent dels Setze Jutges, i grups com el duo Ia & Batiste, la Companyia Elèctrica Dharma, l’Orquestra Plateria o Màquina.

Durant aquell període, es va portar també a terme el festival Canet Rock, avui de nou en vigència. L’esdeveniment organitzat a la localitat del Maresme, que es va iniciar sota una temàtica folk, més tard es va electrificar i es va convertir en un dels símbols de l’època hippy catalana. En principi, els concerts eren protagonitzats per artistes catalans, encara que posteriorment es van obrir a la resta de l’estat espanyol i finalment també a intèrprets i grups internacionals.

EVERY GOOD BOY DESERVES FUDGE

Grup: Mudhoney.

Any: 1991.

Formació: Mark Arm, Steve Turner, Matt Lukin i Dan Peters.
Àlbum d’estudi anterior: Mudhoney (1989).
Àlbum d’estudi posterior: Piece of cake (1992).
El millor: segurament, el seu àlbum més cèlebre.
El pitjor: a l’ombra d’altres discs grunge.

El quartet de Seattle Mudhoney va ser una de les principals formacions que van marcar el gènere grunge, encara que el grup liderat per Mark Arm va estar bastant eclipsat per altres bandes del moviment com els supervendes Nirvana i Pearl Jam. “Every good boy deserves fudge” va ser el seu segon àlbum d’estudi i, per a molts experts, el seu cim creatiu, si bé també és veritat que el treball va romandre a l’ombra d’emblemàtiques obres com l’històric “Nevermind”, del conjunt encapçalat pel desaparegut Kurt Cobain, o “Ten”, l’àlbum inicial de la formació comandada per Eddy Vedder. El disc analitzat, malgrat que Mudhoney va intentar que fos editat per una multinacional discogràfica, finalment va ser elaborat pel segell independent de Seattle Sub Pop, empresa que va gravar un munt de treballs de l’era grunge, mentre a l'obra hi destaquen cançons com “Let it slide”, “Into the drink”, “Broken hands", que particularment és la meva preferida, i el tema d’aires punk “Pokin’ around”. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: BOB MARLEY



Quan Bob Marley va aconseguir triomfar al Regne Unit i altres estats europeus, gràcies als discs “Burnin’” i “Nutty dread”, el músic jamaicà havia editat ja quatre àlbums d’estudi amb el seu grup d’acompanyament, els Wailers, que van tenir com a components més significatius Peter Tosh (guitarra, piano, òrgan i veu), el qual tindria una carrera independent força important i significativa, i Bunny Livingston (percussió).

“Burnin’”, que conté “Get up, stand up” i “I shot he sheriff”, la qual va versionar el famós guitarrista Eric Clapton, i “Nutty dread”, treball on es troba la cèlebre i bella peça “No woman, no cry”, potser la cançó que la història ha deixat com el tema més popular del compositor jamaicà, van suposar doncs els primers èxits internacional de Bob Marley & the Wailers. Al mateix temps, l’artista caribeny, anomenat des d’alguns sectors com el “Dylan negre”, va expandir la filosofia rastafari, la reivindicació del continent africà o l’admiració pel controvertit emperador etíop Haile Selassie.

Seguidament, en el període d’apogeu popular, l’associació va editar les obres “Rastaman vibration”, amb “War” com a principal reclam; “Exodus”, amb el tema que li dóna títol, a més de “Jamming”, “One love / people get ready” i “Three little birds”, peça que a Espanya va comptar amb un enorme èxit perquè va prendre part en un anunci de texans; “Kaya”, amb la cançó “Is this love”, una de les composicions més comercials del líder rastafari, i “Survival”, que conté la pista “Zimbadwe”, una altra aproximació del músic a Àfrica.

En la part final de la seva trajectòria, Marley va gravar els àlbums “Uprising” i “Confrontation”. En el primer disc hi destaca la sensacional “Redemption song”, penso que la millor cançó que va composar l’autor jamaicà, mentre del segon treball cal significar “Buffalo soldier”. Poc més tard, l’intèrpret va morir per un càncer de pulmó i es va convertir en un dels grans símbols de la música popular.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ELS AIRES CARIBENYS

Si bé és veritat que els ritmes caribenys de l’ska i el reggae, tots dos gèneres apareguts a l’illa de Jamaica, ja van tenir repercussió en el Regne Unit entre finals de la dècada dels 60 i començaments dels anys 70, va ser a finals d’aquest decenni quan hi van irrompre amb força.

D’una banda, l’ska té els seus orígens a finals del decenni dels 50, força influït per gèneres com el jazz i el blues. Durant la dècada dels 60, el moviment mod el va fer popular a la Gran Bretanya, mentre que, entre finals dels anys 70 i inicis dels 80, mitjançant el segell discogràfic independent 2 – Tone i en la marc de la new wave, van triomfar bandes com The Specials (foto), Bad Manners o Madness, que finalment va ser el grup que més èxit va aconseguir.

D’altra banda, el reggae, que va estar acompanyat d’una filosofia anomenada rastafari, va aparèixer durant els anys 60, a través d’una evolució més assossegada, lenta i calmada de l’ska, sense oblidar la influència de l’estil backsteady. Malgrat que el primer intèrpret jamaicà en triomfar a Anglaterra, país on hi havia un gran número d’immigrants de l’illa caribenya, en va ser Jimmy Cliff, gràcies al hit “Many rivers to cross” i a la pel•lícula “The hardest they come”, la gran estrella del gènere en va ser el mític Bob Marley, que, acompanyat per la banda The Wailers, en què es trobava Peter Tosh, una altra figura del corrent, va facturar temes de gran impacte com “No woman, no cry”, potser la seva cançó més cèlebre; “I shot he sheriff”, versionat per Eric Clapton; “Is this love”, una de les seves peces més comercials, o “Redemption song”, per mi la millor composició de la seva trajectòria i escrita poc abans de la seva mort.

A part de sorgir noves figures jamaicanes com Eddy Grant, moltes van ser les bandes britàniques que van utilitzar el reggae en el seu repertori, destacant Elvis Costello & the Attractions, amb l’exemple del tema “(I don’t want to go to) Chelsea”; el quartet punk The Clash, que el va usar de forma important en el seu mític àlbum “London calling”; el trio The Police, pel que fa als tres primers treballs de la seva discografia, de manera molt especial en l’inicial “Outlandos d’amour”, o la macrobanda UB40, que va provocar molts recels dels sectors més puristes per la seva clara fusió amb el pop. 

MANU GUIX

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop i cantautor.
Principal àlbum: Pas a pas (2012).
El millor: un artista precoç.
El pitjor: que molts el coneguin per la tele.

Sent encara un adolescent, Manu Guix va formar part de la companyia El musical més Petit, que va representar una obra sobre els autors Arnold Schönberg i Andrew Lloyd Webber i, amb la mateixa formació, va actuar més tard en l’obra “El somni de Mozart”, en què va coincidir amb l’actor Àngel Llàtzer, amb el qual ha participat al programa de televisió “Operación Triunfo” i amb qui comparteix tasques de producció. En la seva discografia hi destaquen un àlbum dedicat al cantautor Lluís Llach i el més pop “Pas a pas”. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: DIRE STRAITS



L’any 1978, quan el quartet Dire Straits va editar el seu primer àlbum, de títol homònim, al món de la música pop – rock hi havia dues grans tendències, el rock de caràcter progressiu, que havia marcat gran part de la dècada, i el salvatge punk rock, que havia sorgit amb força feia dos anys. Doncs bé, Dire Straits no va optar per cap de les dues modes i va preferir expressar-se mitjançant una música de rock clàssic, fresca, accessible i senzilla.

La formació inicial del grup va estar composta pel cantant, guitarrista i compositor Mark Knopfler, indiscutible líder de la banda; el seu germà menor David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria). Malgrat que li va costar bastant arrencar, el conjunt britànic va brillar amb el seu àlbum de debut a les dues bandes de l’Atlàntic, fonamentalment gràcies al hit “Sultans of swing”, un dels grans clàssics del segon lustre del decenni dels 70.

Després de la gravació del primer disc, la formació britànica, pel que fa a la crítica dels diferents mitjans de comunicació, va donar un pas enrere amb l’àlbum “Communiqué”, però va ressorgir mitjançant l’obra “Making movies”, la primera gravada sense la presència del petit dels Knopfler i que conté dos dels clàssics de la banda: “Romeo and Juliet” i “Tunnel of love”, per mi la millor cançó mai composta per Mark. A continuació Dire Straits va editar el disc en viu “Alchemy”, un altre gran triomf del grup, que comptava amb una nova versió de “Sultans of swing”, més llarga i on el solo de guitarra de Knopfler es feia notar amb força.

Posteriorment, la banda britànica va gravar el treball de transició “Love over gold” i seguidament el seu àlbum comercialment estel•lar, “Brothers in arms”, el primer sense Withers i l’èxit més espectacular i popular de la trajectòria del grup, encara que personalment penso que es tracta d’una obra massa elegant, sofisticada i pulcra, bastant allunyada del frescor dels seus primers treballs. El disc compta amb temes emblemàtics com “Money for nothing”, coescrit i cointerpretat per Sting, exlíder de The Police; “So far away”, “Your latest trick”, “Walk of life” o la cançó que li dóna títol.

Tanmateix, després de la confecció de “Brothers in arms”, va arribar la crisi, doncs des d’aleshores la formació només va gravar un altre àlbum, “On every street”, bastants anys més tard i amb escassa transcendència. Knopfler ha realitzat varis projectes en solitari, com la banda sonora per al film “Local hero” o la composició del ensopit tema “Private dancer”, que va interpretar Tina Turner.