jueves, 15 de octubre de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE SMITHS




El primer lustre de la dècada dels 80 va estar protagonitzat pel moviment de la new wave, període marcat per gèneres com el postpunk, el corrent dels nous romàntics o el synth pop, en què l’ús de teclats, caixes de ritmes o tecnologies avançades com els sintetitzadors van assolir una gran importància en detriment per exemple de la guitarra, un element clau en la història de la música pop – rock. El sorgiment del quartet The Smiths, va situar de nou de plena actualitat la música elèctrica i el tradicional line – up format per veu, guitarra, baix i bateria.

El grup, fundat a Manchester, localitat que aleshores s’havia convertit en una de les grans capitals de la música rock, el van liderar el carismàtic i peculiar cantant Morrissey, que es va fer càrrec de les lletres, i el guitarrista Johnny Marr, que es va dedicar a la confecció musical, completant la formació el baixista Andy Rourke i el bateria Mike Joyce. El primer èxit del quartet va ser el single “Hand on glove”, que va formar part del primer àlbum de la banda, de títol homònim i en què també hi destacaven “Reel on the fountain” i “This charming man”.

Posteriorment, The Smiths va editar el controvertit “Meat is murder”, primer exemple de la lluita de Morrissey en favor dels drets dels animals. El treball, que conté temes com “The headmaster ritual” o “How soon is now ?”, va ser el seu únic número u en les llistes britàniques d’àlbums i compta més amb el beneplàcit dels seguidors del grup que no pas dels mitjans de comunicació especialitzats. Es comenta que, durant la gravació i la presentació del disc, Morrissey va advertir als altres components de la formació que procuressin no ser enxampats menjant carn.

“The queen is dead” és l’obra mestra del conjunt de Manchester, potser el millor àlbum editat durant els anys 80 i un dels grans treballs de la història de la música popular. El disc, número dos al Regne Unit, tal com havia succeït amb la seva òpera prima, i primera gravació del grup en assolir el top 100 dels Estats Units, la seva assignatura pendent, conté tres dels grans clàssics de la banda anglesa, les extraordinàries “Bigmouth strikes again”, “The boy with the thorn in his side” i “There is a light that never goes out”, encara que la meva preferida és la bella i menys coneguda “I know it’s over”.

Malgrat l’èxit, tant des del punt de vista de la crítica com del públic, les fractures internes, sobretot entre Morrissey i Marr, van provocar la dissolució de la banda britànica després de l’edició de l’àlbum “Strangelove, here we come”, el seu tercer número dos al rànquing britànic i els seu treball de llarga durada més venut a l’altra banda de l’Atlàntic. Després de la separació, Morrissey ha portat a terme una popular i brillant carrera en solitari, mentre Marr ha protagonitzat una trajectòria, encara que important, bastant allunyada del gran públic. La influència del quartet, tant pel que fa a les diferents formacions de rock independent com del brit pop, ha estat inqüestionable. 

martes, 13 de octubre de 2015

SHINE ON YOU, CRAZY DIAMOND





Grup: Pink Floyd.
Any: 1975.
Formació: Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright.
Gènere: rock progressiu.
Àlbum d’estudi: Wish you were here.
El millor: homenatge a Syd Barrett.
El pitjor: la típica grandiloqüència de la música de caràcter progressiu.

El cantant i guitarrista David Gilmour, el baixista Roger Waters i el teclista Richard Wright van composar la peça “Shine on you, crazy diamond”, dividida en vàries parts i amb algunes de les característiques que van definir el rock progressiu, com el llarg minutatge, la grandiloqüència, l’efectisme, l’espectacularitat, la complicada estructura, la qualitat instrumental o l’ús exhaustiu de sintetitzadors. El tema va ser un homenatge realitzat al primer cantant, guitarrista i líder de Pink Floyd, Syd Barrett, que va haver d’abandonar la banda britànica arran de la confecció del primer àlbum del grup, el psicodèlic, reivindicat i revolucionari “The piper at the gates of dawn”, pels seus problemes amb les substàncies al•lucinògenes. Encara que la cançó es va donar a conèixer durant una gira efectuada per la formació anglesa a França l’any 1974, no es va editar fins un any més tard, com una de les principals pistes de l’emblemàtic disc “Wish you were here”. 

lunes, 12 de octubre de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: L’AFERMAMENT DEL ROCK INDEPENDENT I ALTERNATIU




Sense ànim de voler exagerar, és possible que si grups tan emblemàtics com The Beatles, pel que fa a la seva etapa de maduresa, i The Rolling Stones haguessin aparegut a finals dels anys 70 o durant la totalitat de la dècada dels 80, haurien estat considerades bandes independents o alternatives.

Durant els inicis dels 80, formacions que cercaven el risc o un tipus de música allunyat dels paràmetres més comercials, es van haver de refugiar en segells discogràfics independents, mentre que les seves cançons només sonaven en emissores de ràdio molt minoritàries. Grups pertanyents a l’etapa dominada pel postpunk es poden considerar els primers conjunts anomenats alternatius, entre els quals es trobaven, per citar els més populars, Echo & the Bunnymen i Joy Division, que va ser una de les bandes punteres del segell The Factory fundat per Tony Wilson a Manchester; o The Cure i Dépéche Mode, formacions que van acabar aconseguint una important celebritat, molt més enllà dels ambients indies.

Més tard, durant el segon lustre de la dècada, període en què la música més comercial va assolir cotes inimaginables anys enrere, en el moment àlgid d’ens com el canal MTV, van sorgir, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, una sèrie de bandes que van representar la primera edat d’or del rock alternatiu i també una enorme influència pel que fa a les formacions que, ja durant el decenni dels 90, van convertir el gènere en un fenomen pràcticament de masses, mitjançant gèneres com el grunge o el brit pop.

Pel que fa als grups apareguts al Regne Unit, cal destacar molt especialment el quartet The Smiths, que va tornar a posar de plena actualitat el pop – rock elèctric, després d’anys de preponderància de teclats, caixes de ritme i sintetitzadors que van marcar el synth pop, sense oblidar els diferents conjunts que van protagonitzar el noise rock, com els escocesos The Jesus & Mary Chain o els irlandesos shoegazing My Bloody Valentine, o de l’anomenada escena Madchester, amb els exemples de Happy Mondays, The Stone Roses i New Order, continuïtat de Joy Division que ja ha comptat amb un capítol propi en aquesta història del rock.

Quant a les bandes fundades als Estats Units, que van comptar amb més èxit a la Gran Bretanya i altres estats europeus que no pas al seu país, cal significar formacions com Dinosaur Jr. (foto), Hüsker Dhü, The Replacements, Pixies, REM i els noise Sonic Youth, aquests tres darrers, grups clau en l’explosió indie dels anys 90 i conjunts que van acabar aconseguint un públic ampli i heterogeni durant la seva etapa d’auge, encara que pel que fa al decenni dels 80, les seves actuacions es reduïen en espais d’aforament limitat i a circuits purament alternatius.

jueves, 8 de octubre de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PRINCIPALS GRUPS AOR




Bon Jovi. Jon Bon Jovi, un cantant amb una imatge més propera a la d’un grup de pop comercial que no pas a la d’una banda de heavy metal, va fundar a Nova Jersey el quintet que porta el seu cognom juntament amb el guitarrista Richie Sambora, el baixista Alen John Such, el bateria Tico Torres i el teclista David Bryan. El conjunt nord-americà, un dels màxims exponents del hair rock, estil també conegut en algun sector com heavy de perruqueria, va vendre un munt de discs amb àlbums som “Slippery when wet”, segurament el seu moment àlgid, i “New Jersey”, mitjançant peces AOR caracteritzades per tornades potents i passionals. Arran d’un parèntesi, Bon Jovi i Sambora van tenir experiències en solitari.

Boston. Grup format a la ciutat de Machassussets pel guitarrista, teclista, productor i enginyer de so Tom Schols, al qual es van unir el cantant Brad Delp, el guitarrista Barry Goudreau, el baixista Sib Hashian i el bateria Fron Sheehan. La formació, amb uns mètodes de producció molt avançats i sofisticats, va triomfar espectacularment mitjançant cançons com “Peace of mind”, “Don’t look back”, “Amanda” o el supervendes “More than a feeling”, un dels inqüestionables clàssics de la moda AOR.

Foreigner. Banda fundada pels músics anglesos Mick Jones (guitarra), excomponent de Smooky Mooth, i Ian McDonald (guitarra), exintegrant de King Crimson, i el cantant novaiorquès Lou Gramm, completant la formació inicial Ed Gagliardi (baix), Dennis Elliott (bateria) i Al Greenwood (piano i sintetitzadors). El grup va tenir un enorme èxit comercial durant les dècades dels 70 i 80, època en que va gravar el molt venut single “I want to know what the love is”, una síntesi de les característiques AOR, sobretot pel que fa a la seva potent tornada.

Journey. Dos excol•laboradors de l’efectista guitarrista mexicà Carlos Santana, el cantant i teclista Gregg Rolie i el també guitarrista Neal Schon, únic membre fix del conjunt californià, van crear a San Francisco el grup Journey, el qual va comptar també amb George Tickner (guitarra), Ross Valory (baix) i Aynsley Dunbar (bateria). La banda, que va alternar l’AOR amb el rock progressiu i el jazz rock, va ser una associació amb una gran quantitat tant de defensors com de detractors, mentre va triomfar amb temes de gran èxit comercial com “Don’t stop believin’”, “Open arms”, “Separate ways” o “Who’s crying now ?”.

Reo Speedwagon. Formació integrada per Terry Luttrell (veu), Gary Richrath (guitarra), Gregg Philbin (baix), Alan Gratzer (bateria) i Neal Doughty (teclats). El quintet va tenir el seu punt àlgid amb la confecció de l’àlbum “Hi infidelity”, treball on es troben les balades “Take it on the run” i “Keep on loving tou”, aquesta última un dels singles més venuts del seu període i autèntic clàssic AOR. Després d’una dècada dels 70 i un primer lustre dels anys 80 extraordinaris, va arribar la decadència.

Toto (foto). Grup fundat pel vocalista Bobby Kimball i competents músics formats en estudis de gravació: Steve Lukather (guitarra), David Hungate (baix), Jeff Porcaro (bateria), Steve Porcaro (teclats) i David Peach (teclats). El sextet, que va tenir una etapa fantàstica entre finals dels anys 70 i la primera meitat del decenni dels 80, va triomfar gràcies a hits com “Hold the line” i “Africa”, aquest últim pertanyent a l’àlbum “Toto IV”, el seu treball de llarga durada de més èxit.

martes, 6 de octubre de 2015

PARACHUTES





Grup: Coldplay.
Any: 2000.
Formació: Chris Martin, Jonny Buckland, Guy Berryman i Will Champion.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: A rush of blood to the head (2002).
El millor: un excel•lent debut pel que fa al seu país.
El pitjor: a Estats Units va ser un èxit menor.

L’avui cèlebre quartet britànic Coldplay va debutar l’any 2000 amb l’àlbum “Parachutes”, un treball que contenia algunes de les constants i característiques del grup liderat per Chris Martin, com l’assossec, l’elegància, la sofisticació o l’harmonia. L’obra, de caràcter alternatiu, encara molt allunyada del paper d’stadium band que va exercir posteriorment la banda londinenca, es va enfilar fins el punt més alt de les llistes britàniques, encara que no va poder situar-se entre els 50 primers àlbums del rànquing dels Estats Units, país on Coldplay acabaria tenint un enorme èxit. “Parachutes”, que va guanyar el premi Grammy al millor disc independent i va ser nominat al guardó Mercury, va extreure com a senzills “Don’t panic”, “Shiver”, “Trouble” i el popular i famós “Yellow”, un dels seus inqüestionables clàssics. 

domingo, 4 de octubre de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: L’AOR




Hi va haver un moment, potser a causa dels escàndols que van tenir lloc durant l’era marcada pel punk, que una bona part de la música pop – rock, aquella més popular i comercial, va ser intensament domesticada, amb característiques marcades per la pulcritud, la sofisticació, l’elegància i la seva escassa perillositat. Aquest fet va començar a tenir lloc a finals de la dècada dels 70, però es va consolidar clarament durant el decenni dels 80.

L’anomenada música AOR, sigles que en anglès signifiquen adult oriented rock, va aparèixer en el marc de l’auge de les radiofórmules de la freqüència modulada i es va potenciar amb el naixement del canal de televisió MTV, en un període en què cercar a les emissores radiofòniques una cançó de tipus alternatiu, allunyada dels paràmetres més comercials, es va convertir en tota una odissea.

Les principals característiques de l’estil AOR van ser una classe de música elegant i sofisticada, una producció cuidada i perfeccionista, tornades potents i espectaculars, la interpretació per part de músics competents i virtuosos, molts d’ells forjats en estudis de gravació, i per temes accessibles i aptes per a tota classe de públics, encara que destinats, com el seu nom ho indica, a un públic adult i madur.

Les principals bandes AOR, totes elles fundades als Estats Units, van ser, per ordre alfabètic, Boston, que va interpretar el clàssic “More than a feeling”; Foreigner, cèlebre per la balada pop “I want to know what love is”; Journey (foto), fundada per músics que van col•laborar amb Carlos Santana i potser la formació més clàssica del gènere; Reo Speedwagon, que va triomfar amb la cançons “Keep on loving you” i “Take it on the run”, de l’àlbum “Hi infidelity”, i Toto, que va editar peces de gran repercussió en l’època com “Hold the line” o “Africa”.

Curiosament, un gènere tan radical, indomable i enèrgic com el heavy metal es va unir, pel que respecta al segon lustre de la dècada dels 80, a la moda AOR, mitjançant conjunts ja consolidats, com Aerosmith, Def Leppard, Rainbow o Whitesnake, o noves formacions pertanyents a l’anomenat hair rock, estil molt influenciat pel glam, com Bon Jovi, Europe, Mötley Crüe i Poison.

jueves, 1 de octubre de 2015

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES GRUPS DE HEAVY METAL




Def Leppard. Banda formada a la localitat de Sheffield per Joe Elliott (veu), Steve Clark (guitarra), Pete Willis (guitarra), Rick Savage (baix) i Rick Allen (bateria), Def Leppard va ser una de les formacions cabdals de la english new wave of heavy metal. El grup va triomfar massivament, sobretot als Estats Units, mitjançant els àlbums “Pyromania” i “Hysteria”, mentre que, posteriorment, el conjunt britànic es va acostar a un tipus de música més comercial i accessible, proper a l’estil AOR, que va certificar les seves enormes vendes a l’altra banda de l’Atlàntic.

Guns & Roses. Grup sorgit a Los Angeles en un període en què el heavy metal ja havia deixat enrere la seva època daurada. La formació encapçalada pel cantant Axl Rose i el guitarrista Slash, va comptar igualment amb el també guitarrista Izzy Stradlin, el baixista Duff McKagan i el bateria Steve Adler. El quintet va aconseguir un espectacular èxit, tant des del punt de vista de la crítica com del públic, gràcies al treball “Appetite for destruction”, el seu àlbum de debut, però més tard es va iniciar un període molt problemàtic i inestable, fonamentalment pels enfrontaments i les fractures internes, que finalment van desembocar en la dissolució.

Judas Priest. Grup integrat, pel que fa a un dels seus períodes inicials, per Rob Halford (veu), KK Downing (guitarra), Glenn Tiptor (guitarra), Ian Hill (baix) i John Hinch (bateria). Malgrat que el conjunt establert a Birmingham va fer acte d’aparició a finals de la dècada dels 60, i per tant va ser contemporani de bandes pioneres del hard rock com els cèlebres Led Zeppelin, el gran triomf de la formació anglesa no va tenir lloc fins el decenni dels 80, durant l’edat d’or del heavy Metal. El carisma del seu vocalista, els espectaculars concerts en viu i discs com “British steel” o “Screaming for vengeance”, van motivar que es convertís en dels grups de més èxit i amb més seguidors de l’època.

Metallica (foto). Banda supervendes fundada a la gran urbs de Los Angeles pel cantant James Hertfield i el bateria danès Lars Ulrich, als quals es van unir el guitarrista Dave Mustaine, futur líder de Megadeth, i el baixista Ron McGovney. El grup californià, amb un estil molt dur, accelerat, potent, enèrgic i salvatge, es va convertir en un dels màxims abanderats de gèneres com el thrash metal o l’speed metal, sobretot amb l’edició del treball “Master of puppets”, un disc molt aclamat per la crítica. Posteriorment, el quartet, que ha comptat amb cinc números u a la llista de Billboard d’àlbums, va suavitzar i assossegar la seva música, fet que els hi va proporcionar nous seguidors, però va defraudar alguns fans de l’etapa inicial.

Rainbow. Després de la separació de la llegendària banda Deep Purple, el seu guitarrista, el virtuós Ritchie Blackmore, va fundar la formació Rainbow, que en un primer moment va comptar amb el carismàtic Ronnie James Dio com a vocalista, a més del baixista Craig Graber, el bateria Gary Driscoll i el teclista Mickey Lee Soule. Amb el pas del temps, el grup es va convertir en una eina molt personal de Blackmore, que va canviar constantment el personal, i es va apropar a paràmetres més AOR i comercials. La reagrupació de la formació clàssica de Deep Purple va originar un parèntesi en la trajectòria de Rainbow.

Scorpions. Conjunt alemany que va comptar com a homes clau amb el cantant Klaus Meine i el guitarrista Rudolph Schencker, amb els quals inicialment van ingressar el també guitarrista Michael Schencker, germà menor de Rudolph; el baixista Lothar Haimberg i el bateria Wolfgang Dziony. El grup va comptar amb un gran èxit, tant a la dècada dels 70 com la dels 80, quan va facturar himnes com “I rock you like a hurricane” o la balada multiradiada “Still loving you”.

Sepultura. Formació brasilera fundada a la ciutat de Belo Horizonte pels germans Cavalera, Max (veu i guitarra) i Igor (bateria), als quals van acompanyar Jairo Guedes (guitarra) i Paulo Jr. (baix). Després de triomfar al seu país natal, la banda sud-americana, amb un so duríssim, salvatge i estrident, que el va situar com un dels grans grups dels radicals gèneres del thrash metal i l’speed metal, va aconseguir un gran èxit, mitjançant treballs com “Chaos AD” o l’ètnic “Roots”, a llocs com els Estats Units, la Gran Bretanya, Europa continental, l’est d’Àsia o Austràlia. Sepultura va entrar en certa crisi amb la marxa de Max, que va formar Soulfly, mentre que Paulo Jr. és actualment el seu únic membre original.

Van Halen. Els germans Eddy i Alex van Halen, guitarrista i bateria respectivament, van formar el grup que porta el seu cognom a la localitat californiana de Pasadena. Els altres dos integrants clàssics de la banda van ser el baixista Michael Anthony i el carismàtic vocalista David Lee Roth, que va competir amb Eddy com a líder del quartet, fins el punt que es van trencar les relacions entre tots dos, motivant la marxa del cantant. En la trajectòria de Van Halen cal significar una versió de l’himne dels Kinks “You really got me” i l’àlbum supervendes “1984”, que conté el hit “Jump”, en què Eddy es va erigir també en un excel•lent teclista.

Whitesnake. David Coverdale, tercer i últim vocalista de Deep Purple, va ser el líder de la banda britànica, que també va comptar amb altres dos excomponents de la mítica formació anglesa, el bateria Ian Paice i el teclista Jon Lord. La formació inicial va ser composta per Coverdale, els guitarristes Bernie Marsden i Mick Moody, el baxista Neil Murray i el bateria David Dowle, arribant més tard músics emblemàtics com el bateria Cozy Powell i els virtuosos de la guitarra Steve Vai i Adrian Vandenbergh. Com tants altres conjunts que van marcar el període estel•lar del heavy metal, posteriorment Whitesnake va oferir un estil força més accessible, fet que els va acostar a un públic més ampli.