martes, 17 de mayo de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: KINGS OF LEON












Els tres germans Followill, Caleb (veu i guitarra), Jared (baix i piano) i Nathan (bateria i veu), i el seu cosí Matthew (guitarra) van fundar a Nashville, una de les ciutats emblemàtiques del Southern rock, la banda Kings of Leon.

En un principi, el quartet va reivindicar el rock del sud dels Estats Units realitzat durant la dècada dels 70, mitjançant llegendàries bandes com Allmann Brothers Band o Lynyrd Skynyrd, amb una imatge similar a la dels músics que les componien, és a dir, amb barbes i cabells llargs. Malgrat la realització d’una música profundament americana, una barreja entre country i blues, el grup de Nashville va tenir, pel que fa a la seva primera etapa, molt més èxit a la Gran Bretanya que no pas als Estats Units.

El debut en gran format de la formació nord-americana va ser “Youth and Young manhood”, del qual en destacaria la pista “Trani”, gravant posteriorment el grup dels Followill “Aha shake heartbreak”. Els treballs, arrelats en el Southern rock, van ser tots dos número tres al Regne Unit, però no van ascendir massa amunt a les llistes de Billboard.

A partir de “Because the times”, el seu tercer àlbum d’estudi, número u a les llistes britàniques, es va produir un canvi important en la trajectòria de Kings of Leon: en primer lloc, el conjunt de Nashville va apropar-se a barems més experimentals i alternatius, fins el punt de ser anomenats des d’algun sector com els strokes del sud, i, en segon lloc, la banda va començar també a tenir repercussió als Estats Units. En el treball hi destaquen les peces “Knocked up”, l’excel·lent “On call” i “Ragoo”.

El primer gran triomf al seu país, però, no va tenir lloc fins a l’aparició de l’obra “Only by the night”, de nou número u al Regne Unit i el seu primer top 10 a Billboard. En el disc hi prenen part les cançons “Use Somebody”, “Notion” i “Sex on fire”, un dels seus temes més comercials i accessibles i un dels principals hits en la història del quartet. En aquest punt, Kings of Leon s’havia convertit ja en un veritable grup de masses.

Seguidament, la formació de Tennessee va editar els àlbums “Come around sundown”, que conté la meravellosa “The face”, per mi la millor cançó de tota la seva trajectòria, i “Mechanical bull", que compta amb les esplèndides “Temple" i “Wait for me”. Els dos discs van ser, novament, número u al rànquing del Regne Unit i es van enfilar fins al número dos als Estats Units.    

jueves, 12 de mayo de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: INTERPOL












La banda Interpol va ser fundada a Nova York pel cantant i guitarrista Paul Banks, el guitarrista Daniel Kessler, el baixista i teclista Carlos Dengler i el bateria Greg Drudy, que aviat va ser substituït per Sam Fogarino. El grup va estar molt influenciat per la música postpunk britànica, en especial pel que fa al mític quartet Joy Division, la veu de baríton de Banks, que recorda la del desaparegut Ian Curtis, va contribuir a fer augmentar les comparacions. 

Interpol va debutar amb el magnífic i elogiat àlbum “Turn on the bright lights”, que va rebre l’aclamació unànime de la crítica, encara que comercialment parlant el disc va tenir molt poca repercussió al marge dels sectors independents. El treball, considerat una de les obres imprescindibles de la música rock de l’actual segle, conté cançons com “Obstacle 1”, “NYC”, “PDA”, “Say hello to the angels”, “Obstacle 2” i “Stella was a diver and she was always down”, que concretament és la meva preferida.

Seguidament, la banda novaiorquesa va editar un altre excel·lent àlbum: “Antics”. És cert que els mitjans de comunicació no va ser tan generosos com en el disc de debut, però la gravació compta igualment amb fantàstiques pistes com “Evil”, “Narc”, “Take you in a cruise”, “Slow hands” i la magnífica “C’mere”, potser el millor tema de la seva discografia. “Antics” va ser un gran èxit en l’escena alternativa i va arribar a posicions bastant altes tant al rànquing britànic com al nord-americà.

“Our Love to admire” i un quart àlbum de títol homònim, tot i què es tracta d’obres de qualitat, van suposar un pas enrere en la discografia d’Interpol, però curiosament tots dos treballs van convertir-se en importants èxits comercials fins i tot fora dels ambients indies (per exemple, “Our Love to admire” va ser número quatre a Billboard i dos al Regne Unit). En la primera de les edicions hi destaca la peça “Pioneer to the falls” i en la segona “Barricade”, un dels seus temes més accessibles.

Posteriorment, la formació nord-americana va decidir obrir un parèntesi, el qual va tancar amb la gravació de l’àlbum “El pintor”, editat sense la presència de Dengler, que va decidir portar a terme projectes en solitari. D’aquest cinquè treball de gran format, cal significar pistes com “All the rage back home” o “My blue supreme”.

martes, 10 de mayo de 2016

ELASTICA (ÀLBUM)
















Grup: Elastica.
Any: 1995.     
Formació: Justine Frischmann, Donna Matthews, Annie Holland i Justin Welch.  
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: The menace (2000). 
El millor: les expectatives que va originar.
El pitjor: que no es complissin.

El quartet Elastica, encapçalat per la cantant, guitarrista i compositora Justine Frischmann, excompanya sentimental de Damon Albarn, líder de Blur, va debutar amb aquest fresc àlbum de títol homònim que va rebre l’aclamació de la crítica, es va enfilar fins el lloc més alt del rànquing britànic i va tenir cert èxit a l’altra banda de l’Atlàntic. El treball, reivindicat com una de les obres emblemàtiques del moviment del brit pop i de clara influència arrelada en el punk rock, conté cançons com “Line – up”, “Connection”, “Waking up” i les dues millors segons el meu parer: “S.O.F.T.” i “Stutter”. El disc va aixecar moltes expectatives sobre el futur del grup, però aquest només va editar un nou àlbum abans de la dissolució.  

domingo, 8 de mayo de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE WHITE STRIPES











No eren germans i només ella portava el cognom White. Això si, Jack (veu, guitarra, baix i teclats) i Meg (bateria i veu) van estar casats una temporada i van formar a Detroit una de les associacions més importants del rock alternatiu del segle XXI i també una de les formacions que va contribuir al revival del garage rock, encara que en aquest cas el duo igualment va fer un ús exhaustiu del blues rock.

The White Stripes va gravar dos àlbums, el primer de títol homònim i el segon anomenat “De Stijl”, que pràcticament van passar desapercebuts per al gran públic, sobretot als Estats Units, on els discs a penes van tenir ressò. Tanmateix, les dots de guitarrista de Jack, un dels millors en l’instrument de les últimes dècades, van arribar a certs ambients de l’escena alternativa.

“White blood cells”, el tercer àlbum d’estudi del duo, va ser el primer èxit important de la formació, doncs el treball es va situar entre els 100 discs més venuts a les dues bandes de l’Atlàntic, però no va ser fins a l’edició d’”Elephant”, la seva gran obra, número u a la Gran Bretanya i número sis als Estats Units, que el grup va assolir la categoria mainstream.

“Elephant”, un dels àlbums imprescindibles del rock indie de l’actual segle, va situar el grup com a cap de cartell dels diferents festivals alternatius i compta amb cançons com la ja clàssica “Seven nation army”, “I want to be a boy to warm your mother’s heart”, “Ball and biscuit”, “In the cold, cold night”, interpretada per Meg, i un particular cover d’”I just don’t know what to do with myself”, un tema compost per Burt Bacharach i Hal David i portat al seu dia a l’èxit per Dusty Springfield.  

Abans de la separació, moment en què Jack es va llançar en solitari, en una carrera que ha rebut també l’aclamació del mitjans de comunicació especialitzats, The White Stripes va confeccionar dos àlbums d’estudi més: “Get behind me satan” i “Icky thump", aquest últim número u a les llistes del Regne Unit.

jueves, 5 de mayo de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE STROKES












El quintet novaiorquès The Strokes, que va contribuir durant els inicis de l’actual segle al revival experimentat pel garage rock, juntament amb altres bandes com els suecs The Hives o els també nord-americans The White Stripes, ha estat un grup idolatrat a la Gran Bretanya i altres països europeus, en què ha tingut un èxit superior als Estats Units, malgrat que a Amèrica tampoc les coses li han anat gens malament. 

El grup ha estat sempre integrat pel cantant i compositor Julian Casablancas, líder de la formació; els guitarristes Nick Valensi i Albert Hammond Jr., fill del cantant melòdic gibraltareny del mateix nom; el baixista Nikolai Fraiture i el bateria Fabrizio Moretti. Les seves principals influències es troben, a part d’en bandes clàssiques de garage rock, en el punk rock i la new wave novaiorquesos que van tenir el seu centre neuràlgic al local CBGB, en especial de la formació Television.

“Is this it ?” està considerat des de diferents sectors el millor àlbum de debut d’una banda de rock en aquest segle XXI. El treball, número dos al Regne Unit, però només un èxit discret a les llistes de Billboard, és actualment reconegut com un clàssic, fonamentalment gràcies a pistes com la de títol homònim, “The modern age”, “Soma” o “Someday”, per mi la millor peça del disc. 

Si bé, pel que fa a la crítica, el segon àlbum del quintet novaiorquès, “Room on fire”, va suposar un pas enrere, segons la meva opinió personal va mantenir la qualitat. L’obra, primer número u a la Gran Bretanya i número quatre als Estats Units, conté excel·lents cançons com “Reptilia”, “12:51”, “Under control”, “The end has no end” i “What ever happened ?”, que malgrat no ser el tema més popular del disc, és la meva favorita.

Amb “First impressions of earth”, el seu tercer àlbum d’estudi, de nou número u al rànquing britànic, si que crec que la banda nord-americana va perdre pistonada, tot i que el treball compta amb “Razorblade”, una de les millors peces que mai hagi gravat el quintet. La decadència ja va ser força evident en l’obra “Angles”, una gravació molt irregular que, això si, conté una altra extraordinària pista: “Under cover of darkness”.

En un període en què van destacar els projectes en solitari de Casablancas i Hammond, The Strokes va editar el treball “Comedown Machine”, un disc en què hi va tenir lloc un important canvi d’estil i registre, fet que alguns sectors van rebre bastant bé, si bé penso que es tracta del seu àlbum més discret.

martes, 3 de mayo de 2016

ANA TORROJA












Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: pop i cantautora.   
Principal àlbum: Puntos cardinales (1997).
El millor: hi ha havia vida més enllà dels germans Cano.
El pitjor: lluny del gran èxit de Mecano.

Vocalista del popular trio madrileny Mecano, la versió amable de la movida madrilenya i un dels grups espanyols de més èxit internacional, més tard Ana Torroja es va llançar en solitari, amb la gravació de l’àlbum “Puntos cardinales”, encara que després s’uniria de nou amb els germans José María i Nacho Cano. Posteriorment, va deixar definitivament els seus companys per seguir una carrera independent d’important impacte, tant a Espanya com a l’Amèrica Llatina. 

domingo, 1 de mayo de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE KILLERS













El carismàtic cantant i teclista Brandon Flowers va fundar a la ciutat de Las Vegas, a l’estat de Nevada, el quartet The Killers, que van completar Dave Keuning (guitarra i veu), Mark Stoermer (baix) i Ronnie Vanucci (bateria). Malgrat la seva procedència, el grup no ha aconseguit cap número u en gran format als Estats Units, però en canvi ha portat tots els seus àlbums al capdamunt de les llistes britàniques.

El primer treball de The Killers va ser “Hot fuss”, una obra que compta amb una gran influència de la new wave en general i, més concretament, del gènere del synth pop. En aquella època, altres dues bandes, els escocesos Franz Ferdinand i els novaiorquesos Interpol, en aquest cas pel que fa a l’escena postpunk, també es van inspirar en aquella fase del rock entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80. A “Hot fuss” hi destaquen rítmiques peces com “Mr. Brightside”, “Smile like you mean it” o “Somebody told me”.

Seguidament, el quartet de Las Vegas va editar l’excel·lent “Sam’s town”, segons el meu parer, el seu millor disc, el qual va assolir la millor posició d’un àlbum de The Killers al rànquing de Billboard, doncs va arribar al número dos d’aquesta llista. L’obra va comptar amb una important influència de l’estrella de Nova Jersey Bruce Springsteen, fet que es pot constatar en cançons com “When you were Young”, “For reasons unknown” i “Read my mind”.

Posteriorment, la banda de Nevada va gravar “Day and age”, un disc de característiques dance que conté “Losing Touch” i el súper hit “Human”, potser el seu tema més popular, i el recopilatori “Sawdust”, que presenta pistes com “Tranquilize”, en la qual va participar el cantautor novaiorquès Lou Reed, o un interessant cover de “Shadowplay”, del mític quartet postpunk anglès Joy Division, que va servir per tancar el film “Control”, un biopic sobre la formació de Manchester dirigit pel director holandès Anton Corbijn.

Finalment, després que Flowers tingués una experiència en solitari, la formació nord-americana va editar “Battle burn”, fins el moment, el seu darrer àlbum d’estudi. El treball, que compta amb la peça “Runaways”, va reafirmar The Killers com una de les grans bandes de rock independent de l’actual segle XXI, traspassant el marc normal de l’escena alternativa.