FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA RUPTURA MUSICAL MITJAN ELS 60 (ESTATS UNITS)

Durant la primera meitat de la dècada dels 60, als Estats Units triomfaven dues tendències força diferents: mentre a la costa est, a la riba de l’Atlàntic, es va viure l’època daurada del folk compromès i reivindicatiu, amb intèrprets com Joan Báez, Judy Collins, un jove Bob Dylan, Phil Ochs o el trio Peter, Paul & Mary, a la costa oest, limitada pel Pacífic, brillaven grups pop, festius i jovials com els Beach Boys o els Four Seasons.

A partir de 1966, a la ciutat californiana de San Francisco, i més concretament a la zona de Height Astbury, va aparèixer el moviment hippy, conegut també com a flower power. De sobte, la gran urbs es va omplir de personatges amb els cabells llargs i amb missatges en favor de la pau, en una època en què la intromissió dels Estats Units a la guerra del Vietnam va aprofundir-se i va provocar una gran polèmica, amb multitudinàries manifestacions exigint el retorn dels soldats nord-americans destinats al sud-est asiàtic.

De forma paral·lela a la moda de la pau, l’amor i les flors, va irrompre la música psicodèlica, període en què també ho va fer a la Gran Bretanya. Els principals grups que van utilitzar el gènere, pel que fa als Estats Units, van ser els Beach Boys, que van abandonar la moda del surf per entrar de ple, de la mà de Brian Wilson, en el nou corrent; Big Brother & the Holding Company, amb Janis Joplin (foto) com a vocalista; Country Joe & the Fish, els Grateful Dead, Jefferson Airplane o Quicksilver Messanger Service.

Aquella època, que va entrar en decadència durant els inicis dels anys 70, va ser cèlebre pels concerts a l’aire lliure, en què van destacar els organitzats a Monterey (Califòrnia), el juny de 1967, podríem afirmar que l’any de l’apogeu hippy, i a Woodstock (Nova York), l’agost de 1969, multitudinari festival que es va registrar tant en disc com en documental.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA RUPTURA MUSICAL MITJAN ELS 60 (GRAN BRETANYA)

Amb els mítics The Beatles al capdavant, el primer lustre de la dècada dels 60, pel que fa al Regne Unit, va ser d’un domini extraordinari de la moda beat, que va tenir altres bandes importants com Dave Clark Five, Herman Hermit’s, Manfred Mann, Peter & Gordon o The Zombies, que van protagonitzar, juntament amb formacions de rythm & blues com The Animals, Cream, The Kinks, The Rolling Stones, Small Faces, The Who o The Yardbirds, l’anomenada british invasion.

No obstant, mitjan el decenni, la situació va començar a canviar: en locals avantguardistes, contraculturals i undeground de Londres, com per exemple l’UFO, van aparèixer una sèrie de bandes que realitzaven una música molt diferent, la qual va tenir un important paral·lelisme amb la irrupció del moviment hippy als Estats Units. A diferència del pop fins llavors imperant, en què rarament les cançons superaven els tres minuts i on el missatge era clar i senzill, el nou gènere, anomenat rock psicodèlic, presentava uns temes força més llargs, de vegades superiors als 10 minuts de durada, la lletra era molts cops surrealista i críptica i els concerts es van convertir en autèntics espectacles, amb jocs de llum i so, grans muntatges escènics o la projecció de diapositives.

El grup més important del corrent psicodèlic i underground en va ser el quartet Pink Floyd, llavors liderat pel cantant, guitarrista i compositor Syd Barrett (foto), que després del primer àlbum de la formació, el reivindicat “The piper at the gates of dawn”, va haver d’abandonar els seus companys per greus problemes derivats de les substàncies de caràcter al·lucinogen. Altres conjunts bàsics del període van ser Soft Machine, que va col·laborar en el film “Blow up”, dirigit pel realitzador italià Michelangelo Antonioni; Caravan o Nice, on el teclista Keith Emerson va començar les seves peculiars experimentacions. Mentrestant, moltes de les formacions beat van haver d’adaptar-se als nous temps, com the Beatles, van entrar en decadència o fins i tot van desaparèixer.

Aquesta avantguarda britànica va ser clau i decisiva en el adveniment del rock progressiu al Regne Unit, que va adoptar de la moda psicodèlica conceptes com la llarga durada de les cançons, l’elaboració profunda pel que fa a les lletres, els àlbums de caràcter conceptual o els llargs i de vegades improvisats desenvolupaments instrumentals. Els mateixos Pink Floyd, King Crimson, Emerson, Lake & Palmer i Yes en van ser els principals grups.

GORILLAZ

Lloc de fundació: Essex (Anglaterra).
Formació fixa: Damon Albarn (música) i Jamie Hawlett (disseny).
Gèneres: pop, rock, hip hop, electrònica i rock alternatiu.
Dècades: 00.
Principal àlbum: Gorillaz (2001).
El millor: imaginació al poder.
El pitjor: força estrany.

El cantant i líder de la banda Blur, Damon Albarn, i el dissenyador Jamie Hawlett van crear el grup virtual de dibuixos animats Gorillaz, un projecte molt singular que va comptar amb la col·laboració d’importants músics com el veterà Ike Turner, Simon Tong, la membre original de Talking Heads Tina Weymouth o els exintregrants de The Clash Mick Jones i Paul Simonon. La idea va aconseguir vendre una important xifra de discs i va ser nominada a diferents premis.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL POSTPUNK

Com el nom clarament indica, el gènere va tenir lloc després de la fugaç, intensa i sorollosa època del punk rock, entre finals dels 70 i començaments dels 80. El corrent està considerat, mitjançant segells discogràfics independents com The Factory, l’inici del rock alternatiu, en un període en què va néixer el canal MTV, l’AOR es va consolidar o el heavy metal va ser domesticat.

Pel que fa a les principals bandes del postpunk, algunes s’havien involucrat amb el punk, com van ser els casos dels llegendaris The Clash, Damned, The Fall, Sioxsye & the Banshees, The Stranglers o XTC; altres van fer llavors acte d’aparició en aquell moment, en diverses ciutats britàniques, com The Cure, Echo & the Bunnymen o Public Image Limited, liderat pel sex pistol Johnnie Rotten, reconvertit en John Lydon; mentre unes terceres van sorgir a la ciutat de Manchester, seu de The Factory, com van ser els exemples de Happy Mondays, Joy Division o la seva continuïtat New Order, arran de la mort del cantant Ian Curtis (foto).

No hi va haver unes característiques fixes en la moda, però poden destacar-se factors com l’estètica gòtica i sinistra en alguns grups com The Cure, l’ús exhaustiu dels sintetitzadors, altres tecnologies avançades i l’electrònica, de manera paral·lela a l’era daurada del synth pop, o el desig de quedar al marge de l’estrellat, el gran públic o les grans multinacionals discogràfiques.

Un capítol a part hi mereix en aquest article el quartet irlandès U 2, doncs la formació encapçalada per Bono ni va oferir una imatge gòtica ni tampoc va utilitzar de forma compulsiva els sintetitzadors, encara que, “Boy”, “October” i “War”, els primers tres àlbums del conjunt de Dublín, probablement la banda més gran de les últimes dècades, podien tenir un caràcter bastant alternatiu.

THE ARCHIES

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació: Archie (veu i guitarra), Reggie (guitarra i baix), Betty (guitarra, percussió i pandereta), Jughead (bateria) i Veronica (teclats i òrgan).
Gèneres: pop i bubblegum.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: Everything’s Archie (1969).
El millor: el hit “sugar, sugar”.
El pitjor: “laboratori” pur.

Mitjan la dècada dels 60, Estats Units va voler tenir els seus “Beatles” i va crear els Monkees, que van tenir, encara que fugaçment, una extraordinària cadena de hits. Pocs anys més tard, es va anar encara més lluny i van sorgir els Archies, grup basat en una sèrie televisiva de dibuixos animats i que va acabar convertint-se en una de les principals formacions del gènere bubblegum (xiclet). El tema “Sugar, sugar” es va convertir en un gran èxit.

NON SI PUÒ MORIRE DENTRO (CANÇÓ)

Intèrpret: Gianni Bella.
Any: 1976.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Non si può morire dentro.
El millor: un dels grans èxits de la Itàlia dels 70.
El pitjor: llevat d’aquesta cançó, Bella és poc conegut fora del seu país.

Durant els anys 70 va triomfar a Itàlia, i també a l’estat espanyol, un tipus de cançó melòdica molt romàntica, que va tenir com a principals intèrprets Claudio Baglioni, Lucio Battisti, Richard Cocciante, Sandro Giacobbe, Umberto Tozzi o Gianni Bella. Aquest últim va aconseguir un gran hit el 1976 amb el tema “Non si può morire dentro”, traduït al castellà com “De amor ya no se muere”. La peça, de la qual Bella en va fer la música i Giancalo Bigazzi la lletra, va ser número u a Itàlia i va romandre-hi 10 setmanes. Malgrat tot, a diferència dels altres artistes citats, Bella no va poder gaudir d’un altre gran èxit fora del seu país.

WHILE MY GUITAR GENTLY WEEPS

Grup: The Beatles.
Any: 1968.
Formació: George Harrison, John Lennon, Paul McCartney i Ringo Starr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: The Beatles (the white album).
El millor: penso que és la millor cançó que Harrison hagi compost mai.
El pitjor: que Lennon i McCartney no li donessin a George més espai.

Després de l’històric “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, els Beatles van entrar en una petita crisi, motivada per la mort del mànager Brian Epstein, les desavinences entre Lennon i McCartney i les males crítiques al telefilm “Magical mistery tour”. No obstant, el quartet de Liverpool va ressorgir amb el doble àlbum “The Beatles”, conegut com el doble blanc. Una de les peces més destacades del treball, potser el més arriscat i poc accessible del mític grup, en va ser la balada “While my guitar gently weeps”, per mi el millor tema dels que va composar el ja desaparegut Harrison, fins i tot superior a “Something” o “My sweet Lord”. Eric Clapton, íntim amic de George, va tocar la guitarra solista.

JUST LIKE A WOMAN

Intèrpret: Bod Dylan.
Any: 1966.
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Blonde on blonde.
El millor: un dels temes més bells de la llarga trajectòria de Dylan.
El pitjor: no va ser un gran èxit comercial.

Quan el 1966 Bob Dylan va gravar el doble “Blonde on blonde”, per a molts experts en el cantautor nord-americà el seu millor àlbum juntament amb el seu predecessor, “Highway 61 revisited”, el compositor ja havia realitzat la seva primera gran reconversió, al passar de ser un intèrpret folk a un músic elèctric. En el disc hi forma part la balada “Just like a woman”, una de les cançons més boniques de Dylan i un dels grans clàssics de l’autor i de la música popular en general. La peça, com ja començava a ser habitual en el músic en aquella època, comptava amb una lletra bastant ambigua, encara que algú hi ha volgut veure alguna referència a la també cantant i antiga companya sentimental Joan Báez. “Just like a woman” va tenir un exitós cover per part de la formació britànica Manfred Mann.

JABIER MUGURUZA

Lloc de naixement: Irún (Euskadi).
Gèneres: pop, rock, cantautor, folk i jazz.
Dècades: 80, 90 i 00.
El millor: una de les apostes més fermes de la cultura basca.
El pitjor: es va decidir força tard.

El músic i escriptor basc Jabier Muguruza és el germà gran de Fermín i Íñigo, integrants de la banda punk Kortatu. Malgrat això, quan Jabier va iniciar la seva trajectòria musical, amb la banda de tendències jazzístiques Les Mecaniciens, Kortatu ja havia deixat d’existir. Posteriorment, el primogènit dels Muguruza va llançar-se com a solista, en una etapa en què ha prevalgut la música d’autor, i va fundar la formació Xosé Ripiau, amb el seu germà Íñigo i Sergio Ordóñez.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL BRIT POP

Durant la dècada dels 90, i en el marc de la música independent, encara que generalment es va tractar d’un tipus de pop-rock bastant assequible, va aparèixer al Regne Unit el moviment del brit pop, que va suposar un retorn a les arrels de la música popular britànica que es realitzava en els decennis dels anys 60 i 70, especialment per part de Beatles, Who, Kinks, Small Faces, David Bowie o T Rex, entre d’altres.

Les dues bandes més populars del corrent van ser Blur i Oasis (foto), que fins i tot van mantenir una “batalla” mediàtica a la premsa sensacionalista britànica. D’una banda, Blur va comptar amb un líder clar, el carismàtic Damon Albarn, i van triomfar mitjançant obres com “Modern life is rubbish” i “Parklife”, considerat el millor àlbum de la seva trajectòria. D’altra banda, Oasis, formació encapçalada pels germans Noel i Liam Gallagher, protagonistes també pel que fa als tabloides anglesos, van tenir un debut espectacular amb “Definitely maybe” i van consolidar-se amb l’històric “(That’s the story ?) morning glory”.

Altres grups bàsics del brit pop van ser Pulp, formació ja veterana amb Jarvis Cocker al capdavant i treballs claus com “Different class”; Suede, que va tenir Brett Anderson i Bernard Butler com a membres més destacats i va editar un excel·lent disc com “Dog man star”; The Verve, conjunt encapçalat per Richard Ashcroft i que va aconseguir el seu moment àlgid amb l’aclamada obra “Urban hymns”, o Elastica, banda comandada per Justine Frischmann, exmembre de Suede, i de fugaç vigència. En un curt lapse de la seva trajectòria, també van formar part de la moda formacions emblemàtiques del rock alternatiu com Radiohead o Travis.

A finals de la dècada, el brit pop, que va suposar, tal com havia succeït amb el pop-rock del Regne Unit dels 60, una nova invasió de la música britànica a Amèrica, va entrar en decadència, encara que durant el primer decenni de l’actual segle hi ha hagut un nou boom a través de grups com Arctic Monkeys, Franz Ferdinand, Kaiser Chiefs o Snow Patrol.

VOLUNTEERS (CANÇÓ)

Grup: Jefferson Airplane.
Any: 1969.
Formació: Grace Slick, Paul Kantner, Marty Balin, Jorma Kaukkonen, Jack Casady i Spencer Dryden.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Volunteers.
El millor: la unitat entre Kantner i Balin.
El pitjor: la decadència i les desavinences es trobaven a prop.

La banda californiana Jefferson Airplane va ser una de les formacions estel·lars del moviment hippy, mentre que el seu àlbum de 1967, “Surrealistic pillow”, on es troba el tema psicodèlic “White rabbit”, és un dels treballs imprescindibles de l’era de la flors. Dos anys més tard, en plena guerra del Vietnam, la qual van combatre amb energia i contundència, els Airplane van editar “Volunteers”, una altre dels seus punts àlgids, encara que el disc no va comptar amb tantes bones crítiques. La cançó de títol homònim en va ser un dels singles de l’àlbum i va ser composta per Marty Balin, que en va tenir la idea, i Paul Kantner, els quals més tard van mantenir unes relacions bastant tenses. El tema va formar part de la popular pel·lícula “Forrest Gamp”.

VIATGE A ÍTACA (CANÇÓ)

Intèrpret: Lluís Llach.
Any: 1975.
Gènere: nova cançó catalana.
Àlbum d’estudi: Viatge a Ítaca.
El millor: el gran període del cantautor de Verges.
El pitjor: els problemes amb el franquisme.

La primera meitat de la dècada dels 70 va ser segurament l’època estel·lar del mític cantautor empordanès Lluís Llach, que va enllaçar quatre brillants elapés: el directe a l’Olympia de París, “L’Estaca”, “... i si canto trist” i “Viatge a Ítaca”. Aquest últim àlbum, compost mitjançant textos de l’escriptor grec Kavafis, va incorporar la cançó del mateix títol, un dels temes cabdals de l’intèrpret de Verges, juntament amb “El bandoler”, l’himne generacional “L’estaca” o la popular “Que tinguem sort”. Durant aquell període, Llach va tenir enormes problemes amb el franquisme, que es trobava ja en els seus últims moments, al ser arrestat i multat arran d’actuar al Palau de la Música Catalana.

INTERVENTION

Grup: Arcade Fire.
Any: 2006.
Formació: Win Butler, Régine Chassagne, Richard Reed Parry, Tim Kingsbury, Jeremy Gara, Will Butler i Sarah Neufeld.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Neon Bible.
El millor: considerat un dels millors temes del que portem de segle XXI.
El pitjor: és complicat quedar-te amb una cançó de l’àlbum.

Arcade Fire va sorprendre els cercles indies amb l’edició del seu primer àlbum, “Funeral”, i no va decebre amb el seu segon lliurament, “Neon bible”, un dels grans discs de la primera dècada del segle XXI, que va situar definitivament la banda canadenca com una de les més populars de l’escena alternativa mundial. El tercer single del treball va ser “Intervention”, cançó d’aires barrocs, pel que fa al so de l’òrgan que obre la peça, i per mi el millor tema de l’obra juntament amb “Ocean of noise”, que en va ser la cara B del senzill, en una versió interpretada amb Calexico, i Windowsill. “Intervention” ha estat elegida com una de les millors cançons de l’actual segle.

VIVA LA VIDA OR DEATH OF ALL HIS FRIENDS

Grup: Coldplay.
Any: 2008.
Formació: Chris Martin, Jonny Buckland, Guy Berryman i Will Champion.
Àlbum d’estudi precedent: X & Y (2005).
Àlbum d’estudi posterior: Mylo xyloto (2011).
El millor: consolidació de Coldplay com a stadium band.
El pitjor: els va convertir el disc en dinosaures del rock ?

Els inicis del quartet britànic Coldplay, que va debutar l’any 2000 amb l’àlbum “Parachutes”, eren els d’una formació de caire alternatiu amb l’objectiu d’arribar una mica més enllà d'allò que normalment permet una música de tipus independent. Això ho va aconseguir en escreix amb l’aclamat i elogiat “A rush of blood to the head” i “X & Y”, però “Viva la vida” els va situar definitivament com un dels grups més populars del planeta, una banda d’estadis i molt probablement en autèntics dinosaures del rock. El treball, en què hi va intervenir el músic experimental Brian Eno, va extreure com a singles “Violet hill”, el tema homònim, “Lovers in Japan”, “Lost!” i “Strawberry swing”. L’edició va guanyar el grammy a millor àlbum de 2008 i va ser el disc més vengut aquell any.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL DISC QUE VA CANVIAR EL ROCK ALTERNATIU

No tot, ni molt menys, va ser negatiu durant la dècada dels 80, doncs per exemple hi van haver interessants gèneres musicals, com el rock sinistre o el synth pop, encara que aquest últim va fer enyorar una mica el pop - rock tradicional amb guitarra, baix i bateria. També durant el decenni hi va tenir lloc la trajectòria del quartet The Smiths, que va tornar el protagonisme al rock elèctric, després de l’era daurada dels sintetitzadors; van aparèixer els primers àlbums del grup indie de Boston Pixies, va sorgir l’escena Manchester, amb bandes com Happy Mondays, New Order o Stone Roses, o la música popular espanyola va transitar per la seva època estel·lar durant la movida madrilenya.

Tanmateix, durant els 80 es va fundar el canal MTV, va començar la moda dels vídeo clips, que particularment em va acabar cansant de forma notòria; el culte a la imatge va arribar a cotes increïbles, un estil tant radical com el heavy metal es va convertir en un corrent comercial i per a tots els públics, en allò que es va conèixer com a “heavy de perruqueria”, i les diferents radiofórmules van iniciar la seva gran era, en un període en què per trobar a les ones gèneres minoritaris o poc assequibles es va presentar com una missió gairebé impossible.

No obstant, la situació va canviar novament a inicis dels 90, durant l’auge del grunge i la generació X, que van tenir la seva aparició a la ciutat nord-americana de Seattle, a l’estat occidental de Washington. Va ser llavors quan l’àlbum “Nevermind”, del trio Nirvana (foto), va representar un abans i un després pel que fa al rock alternatiu, que va deixar de ser un gènere minoritari per convertir-se en un moviment que es va acostar a un públic molt més ampli i heterogeni.

“Nevermind” acaba de complir 20 anys, dues dècades d’existència, i continua sent una autèntic símbol de la música popular. Des de llavors, formacions independents com els també grunge Pearl Jam, els citats Pixies, Radiohead o els recentment dissolts REM han pogut vendre unes quantitats molt importants de discs, amb unes xifres que haurien semblat inversemblants anteriorment.

PARKLIFE (CANÇÓ)

Grup: Blur.
Any: 1994.
Formació: Damon Albarn, Graham Coxon, Alex James i Dave Rowntree.
Gènere: brit pop.
Àlbum d’estudi: Parklife.
El millor: un dels himnes del brit pop.
El pitjor: les contínues comparacions entre les peces de Blur i Oasis.

Mitjan els 90, el brit pop estava transitant per la seva època daurada, moment en què es va produir la gran “batalla” entre les seves bandes més populars: Oasis i Blur. Poc abans que el grup dels germans Gallagher edités “(What’s the story) morning glory”, la formació encapçalada per Damon Albarn va presentar l’àlbum “Parklife”, per a molts articulistes el millor treball de la seva trajectòria. De l’obra es va extreure el tema del mateix títol, que es va convertir en el tercer senzill del disc. La cançó, amb importants connotacions mod, es va gravar mitjançant narracions de l’actor Phil Daniels, protagonista del film "Quadrophenia", va arribar al top 10 del rànquing britànic i va guanyar el Brit Awards com a millor single.

CAPTATIO BENEVOLENTIAE

Grup: Manel.
Any: 2008.
Formació: Guillem Gisbert, Roger Padilla, Martí Maymó i Arnau Vallbé.
Gènere: folk pop.
Àlbum d’estudi: Els millors professors europeus.
El millor: una de les peces preferides en els concerts del grup.
El pitjor: és difícil elegir la millor cançó de l’àlbum.

Una vegada formacions com Antònia Font o Mishima havien obert la porta al pop - rock indie en català, progressivament van anar apareixent solistes com Roger Mas i grups com Els Amics de les Arts o Manel. Aquest últim conjunt va ser el gran fenomen de la música catalana dels anys 2008, quan va editar-se el treball “Els millors professors europeus”, i 2009, quan el quartet va realitzar una llarga i intensa gira per presentar el disc. En la primera obra de Manel hi destaquen força cançons, però el tema que més em va cridar l’atenció, almenys després de les primeres audicions, va ser “Captatio Benevolentiae”, una de les cites imprescindibles en els seus concerts.

KARMA POLICE

Grup: Radiohead.
Any: 1997.
Formació: Thom Yorke, Jonny Greenwood, Ed O’Brien, Colin Greenwood i Phil Selway.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: OK computer.
El millor: un gran tema en un històric àlbum.
El pitjor: val més escoltar “OK computer” sencer.

El grup d’Oxford Radiohead va tenir uns inicis una mica desconcertants, en què fins i tot va realitzar una entrada en la moda del brit pop, però amb l’edició de l’àlbum “OK computer”, va definir el seu so i va ser l’inici d’una brillant trajectòria, la qual ha situat el conjunt britànic com una de les formacions indies més importants de les darreres dècades. “Karma Police” va suposar el tercer senzill del treball i és avui reconeguda com una de les cançons més populars, emocionants i accessibles de la banda encapçalada pel cantant, compositor i guitarrista Thom Yorke. La peça, amb una lletra bastant críptica i unes característiques melancòliques i torturades, va arribar al top 10 de les llistes del Regne Unit.

GEORGE CLINTON

Lloc de naixement: Kannapolis (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues, soul i funk.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Computer games (1982), Some of my best jokes are friends (1985) i R&B skeletons in the closet (1986).
Grups que origina: Parliament i Funkadelic.
El millor: mite de la música negra.
El pitjor: els problemes legals.

George Clinton està considerat una de les llegendes de la història de diversos gèneres de la música negra, com rythm & blues, soul i funk, i alguns fins i tot el situen al mateix nivell d’un mite de les proporcions de James Brown. Després de liderar les bandes Parliament i Funkadelic, grups cabdals del funk dels anys 70, es va llançar en solitari a començaments del decenni dels 80, encara que va tenir força problemes legals amb la seva anterior discogràfica. Malgrat això, va aconseguir importants èxits liderant formacions com P Funk All Stars.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL ROCK LAIETÀ

A començaments dels anys 70, la informació, i per tant les diferents modes, anaven molt més lentes que en el període actual, on gràcies a invents revolucionaris com Internet, les notícies arriben ràpidament d’una punta de la terra a l’altra. Potser per aquest motiu, l’underground barceloní, on estava integrat el rock laietà, va barrejar una mica les característiques del corrent hippy amb les de la moda del glam rock.

Espanya transitava, durant el primer lustre dels 70, per la darrera etapa de la dictadura franquista, la qual es va endurir de forma important arrel de l’assassinat de Carrero Blanco. Malgrat això, la majoria dels artistes que van protagonitzar el rock laietà es van expressar mitjançant la llengua catalana, com feien també en aquella època els representants de la nova cançó catalana.

El nom de rock laietà, denominació d’una de les tribus pre-romanes que van habitar Catalunya, es va donar per la seva ubicació als voltants de la Via Laietana barcelonina, al costat de la qual, concretament al carrer d’Argenteria, es va instal·lar la sala Zeleste, que més tard es va traslladar al carrer Almogàvers, al barri del Poblenou. Els gèneres musicals que van marcar el moviment van ser, entre d’altres, el jazz fusió, el folk i la rumba.

Els principals representants del corrent, per a molts l’inici del rock interpretat en català, van ser Pau Riba i Jaume Sisa, que també van ser considerats membres dels 16 jutges de la nova cançó catalana; el guitarrista Toti Soler, Oriol Tramvia, el rumber d’origen argentí Gato Pérez, el duo Ia & Batiste o les orquestres Elèctrica Dharma (foto), Plateria i Mirasol.

THE KIDS ARE ALRIGHT

Grup: The Who.
Any: 1966.
Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith moon.
Gènere: beat.
Àlbum d’estudi: My generation.
El millor: instituït com a himne del moviment mod.
El pitjor: a l’ombra de “My generation”.

The Who es va erigir mitjan el decenni dels anys 60 com la banda més famosa i popular del corrent mod i va ser aleshores quan el grup britànic va editar el seu primer àlbum “My generation”, que va extreure la cançó d’idèntic títol i ”The kids are alright”, considerats els dos temes himnes de les diferents generacions de mods i clàssics del pop - rock del Regne Unit de la dècada. “The kids are alright”, de clara influència beat i que ha donat títol a un documental sobre la formació el 1979, va ser gravada pel guitarrista Pete Townshend i no va ser editada fins sis mesos més tard d’haver sortit l’àlbum a la venda. Encara que la peça ha estat molt reivindicada, en el seu moment no va comptar amb un espectacular èxit, ni a la Gran Bretanya ni tampoc als Estats Units.

JEREMY

Grup: Pearl Jam.
Any: 1992.
Formació: Eddie Vedder, Mike McCready, Stone Gossard, Jeff Ament i Dave Krusen.
Gènere: grunge.
Àlbum d’estudi: Ten.
El millor: l’èxit del vídeo.
El pitjor: el succés en què s’inspira el tema.

La banda grunge de Seattle Pearl Jam va editar el 1991 “Ten”, el seu primer àlbum, que de no haver existit el “Nevermind” de Nirvana, que va sortir a la venda el mateix any, segurament seria considerat el millor treball del gènere grunge i de l’era de la generació X. El tercer single de “Ten” va ser “Jeremy”, cançó composta pel cantant Eddie Vedder, pel que fa a les lletres, i el baixista Jeff Ament, quant a la música. La peça està basada en un cas real, quan un nen de Texas, sense l’atenció necessària dels seus pares i objecte de bullying a la seva escola, va decidir treure’s la vida. El vídeo del tema, que compta amb les principals característiques del grup, és a dir amb notes angoixants i torturades, va tenir un espectacular èxit i va ser exposat reiteradament a l’MTV.

WORDS (BETWEEN THE LINES OF AGE)

Intèrpret: Neil Young.
Any: 1972.
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Harvest.
El millor: un dels millors temes en l’extensa, triomfal i extraordinària trajectòria de Young.
El pitjor: hi ha altres cançons més populars a “Harvest”.

El canadenc Neil Young va ser un dels líders de la formació Buffalo Springfield, va tenir una primera etapa en solitari, va unir-se a David Crosby, Stephen Stills, amb qui ja havia coincidit a Buffalo, i Graham Nash, i va tornar a emprendre la trajectòria com a solista, encara que moltes vegades amb l’essencial suport de Crazy Horse. “Harvest”, curiosament gravat sense Crazy Horse, ha estat l’àlbum més popular del cantautor de Toronto i compta amb peces com la de títol homònim, la famosa i emblemàtica “Heart of gold”, “Alabama” o “Words (between the lines of age)”, cançó que és una de les meves preferides de Young, encara que potser pot passar bastant desapercebuda per a qui no sigui un seguidor del compositor.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL NOISE ROCK

Mitjan la dècada dels 60, la banda de Nova York The Velvet Underground va usar el gènere conegut com a noise rock (rock sorollós), caracteritzat per la distorsió de les guitarres o altres instruments, l’ús de sons dissonants o la posada en pràctica de la tècnica coneguda com a Feedback. El grup integrat per Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker podríem dir que es va avançar 20 anys al seu temps, doncs l’època daurada del noise tindria lloc durant el decenni dels 80.

Tanmateix, la formació, que durant els seus inicis va comptar amb l’ajut de l’artista Andy Warhol, no va ser l’única en fer servir el noise als 60, encara que si és la que en va fer un ús per extensiu del gènere. El mític guitarrista de Seattle Jimi Hendrix i la banda hippy de San Francisco The Grateful Dead també van utilitzar l’estil, raó per la qual podríem afirmar que el gènere, durant els seus començaments, va ser exclusivament portat a terme per artistes nord-americans.

Com havia comentat anteriorment, el gran període del noise va tenir lloc als 80, paradoxalment en una època en què la música de tipus comercial, el canal MVP, els vídeos musicals, l’AOR o el “heavy de perruqueria” es van posar de moda. Els nord-americans Sonic Youth (foto), els escocesos The Jesus & Mary Chain i els irlandesos My Bloody Valentine, famosos també per haver col·laborat en la moda Shoegazing, en van ser les bandes més importants, les quals van influenciar abastament conjunts indies de les següents dues dècades. Altres formacions que van entrar en el noise van ser Dinosaur Jr., Pixies, els espanyols Planetas o Yo la Tengo.

Pel que fa a la discografia, cal destacar els àlbums gravats per Sonic Youth entre finals dels 80 i inicis del 90, concretament “Sister”, “Evol”, Daydream nation”, considerat el cim de l’estil, i “Goo”; els dos primers treballs de The Jesus & Mary Chain, “Psycochandy” i “Barklands”, i el segon disc de My Bloody Valentine, “Loveless”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’AOR

Fins a la dècada dels 70, les emissores de ràdio musicals comptaven amb uns DJ que programaven els seus respectius espais amb total llibertat, sense que res ni ningú interferís en la seva feina. No era estrany, doncs, que hi sonessin cançons de grups minoritaris o de gèneres poc convencionals.

Tanmateix, malauradament la situació va canviar a partir dels 70 i els programadors radiofònics es van veure obligats a acatar ordres que arribaven de dalt i van haver de posar cançons d'àlbums prèviament establerts, moltes vegades hits que es trobaven en els primers llocs de les llistes d’èxits, i fer-ho durant vàries vegades al llarg d’una jornada. Aquest fet es faria encara més visible amb l’arribada de la dècada dels 80, en què els moviments independents s’havien de cercar a través d’emissores alternatives.

En aquest marc va aparèixer l’AOR (Adult Oriented Rock), que com el mateix nom indica, estava destinat a un públic adult, sense massa pretensions, proper al rock de caràcter progressiu i simfònic, en la seva variant més comercial i accessible, i amb unes tornades explosives i espectaculars, semblants a allò que es coneix com a power pop. A més, els músics acostumaven a ser molt competents i tècnics en els seus respectius instruments i els temes eren normalment nets, elegants i sofisticats.

Els principals grups AOR van ser Boston, Foreigner, Journey, Reo Speedwagon (foto), Supertramp o Toto. Durant els 80, en el que també s’ha anomenat “heavy de perruqueria”, algunes bandes de rock dur es van decantar per l’AOR, com va ser els casos d'Aerosmith, Bon Jovi, Europe, Rainbow o Whitesnake.

DARKNESS ON THE EDGE OF TOWN (CANÇÓ)

Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1978.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Darkness on the edge of town.
El millor: per mi, una de les millors cançons que mai hagi compost Springsteen.
El pitjor: no és el tema més popular de l’àlbum homònim.

Malgrat que havia assistit al concert que Bruce Springsteen havia fet al Camp Nou mitjan la dècada dels 80, no era un gran entusiasta del músic de New Jersey (de fet tampoc ho sóc ara). Tanmateix, crec recordar que a començaments de l’any 1990 vaig escoltar una cinta de l’àlbum “Darkness on the edge of town” i em va encantar la peça del mateix títol, que tanca el treball. No obstant, en l’obra que Springsteen va gravar el 1978, i m’atreviria a dir que la millor de la seva extensa trajectòria, hi ha temes més famosos com ara “Badlands” o “Racing in the street”. A pesar d’això, per mi “Darkness...” continua sent una de les meves cançons preferides de l’artista nord-americà, molt per davant de hits com “Born to run” o els mol comercials “Hungry heart” i “Dancing in the dark”.

STAIRWAY TO HEAVEN

Grup: Led Zeppelin.
Any: 1971.
Formació: Jimmy Page, Robert Plant, John Paul Jones i Paul Bonham.
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Led Zeppelin IV.
El millor: un clàssic dels 70 i de la història de la música popular.
El pitjor: Led Zeppelin no extreia singles.

Led Zeppelin, el grup fundat pel guitarrista Jimmy Page arran de la dissolució dels Yardbirs, va iniciar a finals dels 60 l’edició d’una sèrie d’àlbums homònims, que va culminar el 1971 amb la gravació del quart disc, que ha passat a la història com el més popular de la seva trajectòria i el qual compta amb el clàssic “Stairway to heaven”, tema compost per Page, que en va fer la música, i el vocalista Robert Plant, que va escriure la lletra. La cançó comença de manera acústica, continua amb instruments elèctrics i acaba amb un estil clarament de hard rock, en què el solo de guitarra de Page és un dels més aclamats de la història del rock. La peça es considerada per vàries publicacions un dels millors temes de tots els temps.

WAKE UP

Grup: Arcade Fire.
Any: 2004.
Formació: Win Butler, Régine Chassagne, Richard Reed Parry, Tim Kingsbury, Howard Bilerman, William Butler i Sarah Neufeld.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum: Funeral.
El millor: les valoracions de les revistes especialitzades.
El pitjor: va ser el cinquè single de l’àlbum.

La banda canadenca Arcade Fire està considerada des d’amplis sectors, encara que el grup també compta amb detractors, una de les millors formacions del rock alternatiu de la primera dècada del segle XXI. El seu debut en format de llarga durada, l’aclamat treball “Funeral”, compta amb excel·lents cançons com “Crown of love”, “Rebellion (lies)” o “Wake up”. Aquest últim tema, malgrat ser elegit com el cinquè senzill de l’àlbum, s’ha convertit, amb el transcurs dels anys, en un dels grans clàssics del conjunt de Mont-real. La peça ha estat considerada entre les millors de l’actual segle per publicacions com Rolling Stone i NME i ha estat empleada en diversos esdeveniments esportius com la Superbowl.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ELS GRANS COMPOSITORS BRITÀNICS DELS 60

John Lennon i Paul McCartney, líders dels Beatles; Mick Jagger i Keith Richard, màxims exponents dels Rolling Stones; Pete Townshend, guitarrista dels Who, i Ray Davies, cantant i guitarrista dels Kinks, van ser els compositors més populars del rock britànic de la dècada dels anys 60.

Lennon / McCartney. Van tenir la personalitat suficient per exigir un tema propi, “Love me do”, com a primer single de la mítica banda de Liverpool, malgrat que tant el mànager Brian Epstein com el productor George Martin preferien una cançó aliena. Posteriorment, a pesar de seguir signant junts fins els darrers dies de vigència del grup, cada un va composar per separat, destacant en el repertori de Lennon peces com “Strawberry fields forever”, “Lucy in the sky with diamonds”, “All you need is love” o “Don’t let me down”, mentre pel que fa a l’obra de McCartney cal citar “Yesterday”, “Penny lane”, “Hey Jude” o “Let it be”. No obstant, cal dir que tots dos es van ajuntar per gravar la meravellosa “A day in the life”.

Jagger / Richard. A diferència d’allò que va succeir amb els Beatles, durant els primers anys i els àlbums inicials, la llegendària banda britànica va gravar principalment covers de mites del blues i el rock’n roll nord-americans i fins i tot va arribar a editar “I wanna be your man”, un tema menor de Lennon i McCartney. Mitjan el decenni dels 60, Jagger i Richard van començar a composar abastament les cançons de la formació, que en van ser la totalitat en l’històric àlbum “Aftermath”, de l’any 1966. Entre les moltes peces gravades pel tàndem cal destacar “The last time”, el clàssic “(I can’t get no) satisfaction”, “Get off of my cloud”, “Jumpin’ jack flash”, “Honky tonk women”, “Wild horses” o “Let it loose”.

Townshend. Líder i guitarrista de la més famosa formació del moviment mod de la dècada dels 60, va composar la gran majoria de les cançons del llegendari quartet britànic, encara que el baixista John Entwistle també va col·laborar en aquesta tasca. Dos dels grans himnes mods, “My generation” i “The kids are alright”; “Mary Anne with a shaky hand” o l’extraordinària “Behind your eyes” van ser algunes de les obres de Townshend, sense oblidar la confecció de les històriques òperes rock “Tommy” i “Quadrophenia”.

Ray Davis (foto). Ray, cantant, guitarra rítmica, líder i compositor de gairebé totes les cançons del grup, en va ser el germà reservat i contingut, mentre Dave, guitarra solista, en va ser l’extravertit i bromista, a més d’escriure i interpretar una de les millors peces de la banda: “Death of a clown”. Ray Davies va fer una crònica irònica, àcida i transgressora de la societat britànica més conservadora, clàssica i benestant i entre els seus temes es podrien significar el hit “You really got me”, “A well respected man”, “Sunny afternoon” o “Waterloo sunset”.

FACTO DELAFÉ Y LAS FLORES AZÚLES

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació inicial: Òscar d’Aniello (veu), Helena Miquel (veu) i Marc Barrachina (bases).
Altres components bàsics: Dani Acedo (bases).
Gèneres: pop, hip hop, trip hop i pop alternatiu.
Dècades: 00.
Principal àlbum: En la luz de la mañana (2007).
Grups que origina: Delafé y las Flores Azúles.
El millor: els premis.
El pitjor: la ràpida marxa de Barrachina.

Marc Barrachina, que havia format part del Grup Soundsntone; Òscar d’Aniello, excomponent de la banda Mishima, i Helena Miquel, que havia integrat la formació Élena, van fundar el trio Facto Delafé y las Flores Azúles, que mitjançant una barreja entre pop, hip hop i trip hop, va obtenir nombrosos premis amb les seves cançons i també amb el vídeos que va confeccionar. La marxa de Barrachina, que va ser substituït per Dani Acedo, un altre exintegrant de Mishima, va motivar que el grup passés a dir-se simplement Delafé y la Flores Azúles.

LOVE SONG

Grup: Antònia Font.
Any: 2005.
Formació: Joan Miquel Oliver, Pau Debon, Joan Roca, Pere Debon i Jaume Manresa.
Estil: pop.
Àlbum d’estudi: Batiscafo katiuscas.
El millor: la part instrumental.
El pitjor: el final.

Els inicis del quintet mallorquí Antònia Font van ser bastant complicats, però a partir del seu tercer àlbum, “Alegria”, el grup va aconseguir fer-se en un lloc important entre els conjunts de rock en català i podríem dir que va obrir la porta a la nova onada del corrent, integrada també per formacions com Manel, Mishima o Els Amics de les Arts. Amb “Taxi” va continuar la tendència, mentre que “Batiscafo katiuscas” va significar la consolidació definitiva de la banda liderada pel seu guitarrista i compositor, el surrealista Joan Miquel Oliver. “Love song” va ser una de les peces de “Batiscafo” i per a mi la millor cançó de la seva trajectòria, sobretot pel que fa, malgrat la bona veu de Pau Debon, a la seva part instrumental.

BOHEMIAN RHAPSODY

Grup: Queen.
Any: 1975.
Formació: Freddy Mercury, Brian May, John Deacon i Roger Taylor.
Gènere: glam rock.
Àlbum d’estudi: A night at the opera.
El millor: segurament és la millor cançó de Queen.
El pitjor: pel meu gust, va de més a menys.

Quan el 1975, el quartet britànic Queen va editar l’àlbum “A night at the opera”, en un període en què hi persistia la moda glam, el grup portava ja alguns anys d’exitosa trajectòria, però probablement l’àlbum va significar el seu triomf definitiu, fonamentalment per la seva peça més cèlebre, “Bohemian Rhapsody”, possiblement la millor cançó que va gravar mai la popular banda anglesa. El tema va ser compost pel seu cantant i líder, el carismàtic i ja desaparegut Freddy Mercury, i consta de tres parts diferenciades, entre les quals la meva preferida és la inicial, és a dir la que correspon a la balada. Posteriorment la cançó deriva cap a fórmules operístiques i finalitza en un estil proper al hard rock. “Bohemian rhapsody” es va reeditar el 1991, poc després de la mort de Mercury.

ALL THE YOUNG DUDES (CANÇÓ)

Grup: Mott the Hoople.
Any: 1972.
Formació: Ian Hunter, Mick Ralphs, Pete Overend Watts, Dale Buffin Griffin i Verden Allen.
Gènere: glam rock.
Àlbum d’estudi: All the young dudes.
El millor: himne glam.
El pitjor: un èxit una mica aïllat.

El grup britànic Mott the Hoople era una banda més de les moltes que van sorgir durant l’era del glam rock, fins que un dia el seu camí es va trobar amb el de David Bowie, que es va definir com un gran fan de la formació liderada per Ian Hunter. Bowie, que també va ser vital en la carrera dels nord-americans Lou Reed i Iggy Pop, va escriure per a Mott the Hoople el tema “All the young dudes”, una cançó que estava en la línia de l’històric àlbum “The rise and fall of Ziggy Stardust & the Spiders from Mars”. La peça va suposar un enorme èxit per a Mott, i es va convertir en un veritable himne glam, encara que el grup no ho va poder superar mai.

BREAKFAST IN AMERICA (ÀLBUM)

Grup: Supertramp.
Any: 1979.
Formació: Roger Hodgson, Rick Davies, Dougie Thompson, Bob Siedenberg i John Helliwell.
Àlbum d’estudi precedent: Even in the quietest moments (1977).
Àlbum d’estudi posterior: ... famous last words... (1982).
El millor: el cim comercial del grup.
El pitjor: els problemes començaven a entreveure’s.

Després d’uns inicis molt complicats, Supertramp va poder triomfar amb “Crime of the centrury”, el seu tercer àlbum, i va mantenir la línia amb “Crisis, what crisis ?” i “Even in the quietest moments”. “Breakfast in America” va suposar el seu èxit més espectacular i va situar tres singles en el top 10 nord-americà i dos entre els 10 principals al seu país, el Regne Unit. El treball va suposar també el pas d’un rock progressiu per a tots els públics a una tendència més clarament pop, com molt bé ho demostra el seu hit més remarcable: “The logical song”. Altres temes importants de l’obra van ser el de títol homònim, “Goodby stranger” i “Take the long way home”. Malgrat la conjuntura favorable, els problemes entre Roger Hodgson i Rick Davies, els dos líders de la formació, s’iniciarien molt aviat, desembocant en la marxa del primer.

EMIR KUSTURICA

Lloc de naixement: Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina).
Llengües: serbi i anglès.
Gèneres: world music i rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum (amb The No Smoking Orchestra): Unza unza time (1999).
Grups que origina: Zobranjeno Pusenje i The No Smoking Orchestra.
El millor: les col·laboracions amb Goran Bregovic.
El pitjor: evidentment, és més conegut pels seus treballs cinematogràfics.

Emir Kusturica, serbi nascut a la capital bosniana Sarajevo, és un dels millors cineastes europeus de les últimes dècades, gràcies a pel·lícules com “Els temps dels gitanos”, “El somni d’Arizona”, “Gat negre, gat blanc”, “El pare està en viatge de negocis” o Underground”, guanyant aquests dos darrers films la Palma d’Or al Festival de Cannes. Tanmateix, Kusturica també s’ha involucrat força en el món de la música, amb diverses col·laboracions amb Goran Bregovic i amb la fundació dels grups Zobranjeno Pusenje i The No Smoking Orchestra.

SMOKE ON THE WATER

Grup: Deep Purple.
Any: 1972.
Formació: Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Peace, Ian Gillan i Roger Glover.
Gènere: rock dur.
Àlbum d’estudi: Machine head.
El millor: un riff inoblidable.
El pitjor: millor a Amèrica que no pas a casa.

Malgrat que els seus inicis van estar emmarcats, de la mà de Jon Lord, en el rock simfònic, Deep Purple es va convertir aviat en una banda clau en la irrupció i consolidació del hard rock. L’àlbum d’estudi estel·lar del grup britànic va ser “Machine head” i del treball es va extreure el senzill “Smoke on the water”, sobretot famós pel cèlebre riff de Ritchie Blackmore, adient per a qualsevol persona que comenci estudis de guitarra. La cançó va ser escrita arran d’un succés que va tenir lloc durant el festival de Montreux (Suïssa) l’any 1971, quan el casino de la localitat es va incendiar durant una actuació de Frank Zappa. El tema va tenir molt més èxit als Estats Units i el Canadà que no pas a la Gran Bretanya.

STAND BY ME

Intèrpret: Ben E. King.
Any: 1960.
Gènere: soul.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: una gran quantitat de versions.
El pitjor: com tots els grans clàssics, massa escoltat.

Ben E. King va composar, juntament amb els habituals de la Motown Jerry Lieber i Mike Stoller, el tema “Stand by me”, que s’ha convertit en un autèntic clàssic de la història de la música del segle XX, fins el punt que és possible que, després del “Yesterday” dels Beatles, sigui la cançó que més covers ha tingut en la història de la música popular, destacant-hi les versions realitzades per artistes com John Lennon, Otis Redding, Jimi Hendrix, l’italià Adriano Celentano, que la va titular “Pregherò”, o el ja desaparegut intèrpret valencià Bruno Lomas. El tema, que va arribar al top 10 de les llistes nord-americanes i que va inspirar el film d’idèntic títol, és una de les peces cabdals del gènere soul.

MONEY FOR NOTHING

Grup: Dire Straits.
Any: 1985.
Formació: Mark Knopfler, John Illsley, Tony Williams, Alan Clark i Guy Fletcher.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Brothers in arms.
El millor: la presència d’Sting.
El pitjor: feien el que criticaven.

Una mica lluny quedaven magnífics temes com “Sultans of swing” o “Tunnel of love”, i grans àlbums com l’inicial de títol homònim o “Making movies”, quan el grup Dire Straits va editar el 1985 el treball “Brothers in arms”, més sofisticat i elegant que les obres anteriors de la formació, de caràcter més fresc i directe. Al nou disc hi prenien part dues de les cançons que personalment més rebuig em provoquen de la banda encapçalada per Mark Knopfler: “Walk of life” i “Money for nothing”. Aquesta darrera va ser composta pel mateix Knopfler i l’exlíder de The Police Sting, que també hi va posar els cors. Curiosament, la peça, que va arribar al número u als Estats Units, va ser molt vista a l’MTV... malgrat que la cançó era una sàtira contra el canal.

DEXYS MIDNIGHT RUNNERS

Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).
Formació inicial: Kevin Rowland (veu i guitarra), Kevin Archer (guitarra), Pete Williams (baix), Andy Gowcott (bateria), Mick Talbot (teclats), Andy Leek (òrgan), Peter Saunders (òrgan), Geoffrey Blythe (saxofon), Steve Spooner (saxofon) i Jim Paterson (trombó).
Gèneres: blue eyed soul, pop, rock, ska, world music i new wave.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Searching for the young soul rebels (1980).
Altres àlbums d'estudi: Too – rye – ay (1982), Don't stand me down (1985), One day i'm going to soar (2012) i Let there record show: Dexys do irish and country soul (2016).
El millor: clàssics de la new wave.
El pitjor: projecte molt personal de Rowland.

Durant els inicis de la new wave, va sorgir la macrobanda Dexy’s Midnight Runners, que va debutar amb l’àlbum “Searching for the young rebels”, que conté al hit “Geno”, número u al Regne Unit. Posteriorment, amb excepció de Jim Paterson, tots els components van abandonar el líder Kevin Rowland, que va incorporar aires celtes en el segon treball, “Too – rye – ay”, que va extreure el single “Come on Eyleen”, també número u a la Gran Bretanya i porta d’entrada a Amèrica. Després del tercer àlbum, “Don’t stand me now”, el grup es va dissoldre.

DECIBELIOS

Lloc de fundació: el Prat de Llobregat (Baix Llobregat).
Formació incial : Fray (veu), Macià (guitarra), Manel (guitarra), Manolo (baix) i Miguel (bateria).
Altres components bàsics: Xavi (guitarra).
Gèneres: ska, oi ! i skinhead.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Vacaciones el el Prat (1986).
El millor: primer grup oi! de l’estat espanyol.
El pitjor: la problemàtica amb Antonio Machín.

La banda Decibelios va aparèixer el 1980 al Prat de Llobregat i està considerada la primera formació espanyola oi!, mitjançant una estètica skinhead versió esquerranista. Després de fitxar per la mítica discogràfica indie Dro, molt vinculada a la movida madrilenya, el grup va passar per la seva millor època, en què per exemple va actuar a la sala barcelonina Zeleste. El pitjor de la seva trajectòria va succeir quan van ser acusats de plagiar Antonio Machín i haver de destruir una gran quantitat de discs.

INSURRECCIÓN

Grup: El Último de la Fila.
Any: 1986.
Formació: Manolo García i Quimi Portet.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Enemigos de lo ajeno.
El millor: una de les joies del pop estatal.
El pitjor: el seu curt minutatge.

Si hagués d’elegir la millor cançó de la història del pop-rock en castellà, tindria dubtes entre “Chica de ayer”, de Nacha Pop, i dos temes de l’Último de la Fila, tots dos gravats per a l’àlbum “Enemigos de lo ajeno”: “Aviones plateados” i “Insurrección”, la cançó analitzada en aquesta entrada. Abans d’arribar a aquest punt, els catalans Manolo García i Quimi Portet van haver de recórrer un llarg i complicat camí que va tenir els primers èxits amb la denominació de Los Burros, en plena movida madrilenya. Ja amb el nom que definitivament els va fer populars, el duo va editar el tema “Insurrección”, la peça més famosa del grup, juntament amb la més comercial “Sara”, i versionada posteriorment pel mateix García i Miguel Ríos.

JESUS, ETC.

Grup: Wilco.
Any: 2002.
Formació: Jeff Tweedy, Jay Bennett, Leroy Bach, John Stirratt i Glenn Kotche.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Yankee hotel foxtrot.
El millor: la seva accessibilitat sense perdre el sentit indie.
El pitjor: Wilco és més aviat una banda d’àlbums.

A partir de la dissolució del grup Uncle Tupello, es va formar a Chicago la banda Wilco, que des de la seva fundació s’ha convertit en una de les formacions més seguides i admirades de l’escena alternativa nord-americana. Després d’uns treballs bastants propers als gèneres folk i country, el conjunt liderat pel cantant, compositor i guitarrista Jeff Tweddy va editar el disc experimental “Yankee hotel foxtrot”, del qual formen part temes com “Reservations”, que tanca l’obra, i “Jesus, etc.”. Aquesta última cançó és sens dubte la peça més accessible de l’àlbum, que va situar definitivament Wilco en el circuit de concerts independents. El tema, que en cap cas sobrepassa la línia que separa allò alternatiu del que es considera comercial, compta amb evidents aires folk.

BILLIE JEAN

Intèrpret: Michael Jackson.
Any: 1983.
Gènere: funk.
Àlbum d’estudi: Thriller.
El millor: les xifres.
El pitjor: les diferències entre Jackson i Quincy Jones.

Una vegada havia abandonat els Jackson V, Michael va triomfar amb el treball “Off the wall”, mentre que “Thriller” va suposar el seu definitiu estrellat, fins el punt de ser considerat el rei de la música pop durant els anys 80. Malgrat les importants desavinences que van mantenir Michael Jackson, compositor del tema, i el seu productor Quincy Jones, a qui no li entusiasmava “Billie Jean”, la cançó va acabar apareixent a l’àlbum supervendes i fins i tot va ser el segon senzill extret del disc, per darrera de “The girl is mine”. La peça, un dels grans hits de Jackson, va arribar al número u de les llistes dels Estats Units, la Gran Bretanya, o altres estats com Espanya, i va obtenir un premi Grammy.

LOS MANOLOS

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Diferents components: Xavier Calero (guitarra), Josep Gómez (veu i guitarra), Ramon Grau (bateria i percussió), Andreu Hernández (bateria i percussió), Joan Herrero (percussió), Rogeli Herrero (guitarra i percussió), Carles Lordan (guitarra i baix), José Luis Muñoz (guitarra i baix), Toni Pelegrín (guitarra) i Rafa Soriano (piano).
Gèneres: rumba.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Pasión condal (1991) i Dulce veneno (1992).
Solistes que origina: The Manolo.
El millor: el cover d’”Amigos para siempre”.
El pitjor: èxit via versions.

A finals dels 80, un període de revival de la rumba catalana, va aparèixer la formació Los Manolos, seguidors d’històrics del gènere com Peret o Gato Pérez. Malgrat que el grup va interpretar temes propis, els seus grans hits van tenir lloc amb els covers de l’havanera “El meu avi”, la cançó "olímpica" “Amigos para siempre” o el tema de The Beatles “All my loving”, que va tenir un enorme èxit. Després de dos discs inicials que es van vendre molt bé, la banda es va començar a desintegrar.

YOSSOU N’DOUR

Lloc de naixement: Dakar (Senegal).
Gèneres: world music.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Immigrés (1988) i Egypt (2004).
El millor: potser l’intèrpret de l’Àfrica sub-sahariana més conegut a occident.
El pitjor: necessitat de col·laboracions per arribar a un públic ampli.

Durant la dècada dels 80, període en què per exemple Bob Geldof va organitzar els festivals Live Aid per a Etiòpia o la lluita contra l’Apartheid a Sud-àfrica es va intensificar, Àfrica, la seva música i la seva cultura es van posar de moda de la mà d’artistes com Peter Gabriel o Paul Simon. Llavors va fer acte d’aparició el cantant i músic senegalès Yossou N’Dour, que va aconseguir triomfar a occident arran d‘actuar als concerts d’Amnistia Internacional amb el citat Gabriel, a més de Bruce Springsteen, Sting o una jove Tracy Chapman.

DANCING IN THE DARK

Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1984.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Born in the USA.
El millor: un vídeo molt televisat.
El pitjor: mai Springsteen havia estat tan comercial.

Durant el decenni dels anys 70, Bruce Springsteen s’havia convertit en quelcom semblant a un “Bob Dylan” rocker i en una mena de representant del sector obrer nord-americà, a més d’editar dos extraordinaris àlbums: “Born to run” i “Darkness on the edge of town”. Tanmateix, amb el doble disc “The river” va realitzar un clar apropament al gran públic, tal com ho demostra “Hungry heart”, un del hits del treball. Després de tornar a la via “alternativa” amb “Nebraska”, l’intèrpret de New Jersey va fer encara un pas més ferm cap a les masses amb el supervendes “Born in the USA”, del qual el primer senzill en va ser “Dancing in the dark”, l’èxit més important, comercialment parlant, del compositor i famós pel seu vídeo, dirigit per Brian de Palma, en què invita a l’escenari l’actriu Courteney Cox.

HONKY TONK WOMEN

Grup: The Rolling Stones.
Any: 1969.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Mick Taylor, Bill Wyman i Charlie Watts.
Gènere: rythm & blues.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: una de les millors tornades de la història del rock.
El pitjor: l’èxit va coincidir amb la mort de Brian Jones.

En un període en què Brian Jones ja havia deixat el mític grup (el guitarrista moriria durant la promoció del disc) , i el jove Mick Taylor l’havia substituït, Mick Jagger i Keith Richard van composar “Honky tonk women”, que en un principi va tenir una versió country que es titulava simplement “Honky tonk”. No obstant, seguidament van realitzar una altra composició, més propera al seu estil habitual, que es va editar només com a single, el qual va arribar al número u, tant a les llistes britàniques com a les nord-americanes. Poc més tard, “Honky tonk” va ser inclosa en l’àlbum “Let it bleed”. La cançó analitzada, que compta amb una de les tornades més cèlebres de la història de la música popular (personalment em vaig emocionar la primera vegada que la vaig sentir), ha tingut covers d’artistes com Elton John, Joe Cocker o el desaparegut Gram Parsons, íntim amic de Richard.

SOMETHING

Grup: The Beatles.
Any: 1969.
Formació: George Harrison, John Lennon, Paul McCartney i Ringo Starr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Abbey road.
El millor: primer i únic single de Harrison amb els Beatles.
El pitjor: que no arribés al número u al Regne Unit.

La immensa majoria dels grans clàssics dels Beatles van ser signats pel duo format per John Lennon i Paul McCartney, mentre que George Harrison va quedar clarament en un segon pla. Tanmateix, el guitarra solista del llegendari grup de tant en tant va gravar cançons importants com l’excel·lent “While my guitar gently weeps”, amb solo de guitarra del seu amic Eric Clapton; les tendres “I need you” i “Here comes the sun” o dues peces molt influenciades per la música oriental: “Love to you” i “Within you, without you”. No obstant, cap d’elles va comptar amb el gran èxit de “Something”, tema inclòs en l’àlbum “Abbey road”, el darrer que va gravar el quartet de Liverpool, i únic senzill dels Fab Four compost per Harrison, que va arribar al número u als Estats Units. La cançó ha estat versionada, entre d’altres, per Frank Sinatra, Elvis Presley, James Brown o el citat Clapton.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: BAIXISTES MOLT VISIBLES

Quan observem les diferents bandes de la història de la música pop - rock, normalment ens donem compte que els líders acostumen a ser o bé els vocalistes o bé els guitarristes, mentre els baixistes, els bateries o els músics d’altres instruments solen ser membres secundaris. No obstant, han hagut al llarg dels anys baixistes molt importants i decisius, i fins i tot líders de les seves respectives formacions. Alguns d’ells podrien ser, en ordre alfabètic, els següents:

Jack Bruce. Considerat el millor baixista britànic de la dècada dels 60, Bruce va aconseguir una important fama quan va formar, amb el guitarrista Eric Clapton i el bateria Ginger Baker, el supergrup de rythm & blues i rock psicodèlic Cream. Jack va exercir a més com a cantant del trio.

John Entwhistle. Baixista permanent, fins el dia de la seva mort, del mític quartet britànic The Who, va formar, juntament amb el bateria del grup, el també desaparegut Keith Moon, una de les millors seccions rítmiques de la història de la música popular. Va col·laborar igualment en les composicions de la banda, encara que en aquest aspecte va estar a l’ombra del líder i guitarrista Pete Townshend.

Kim Gordon. Baixista dels grans reis del noise rock nord-americà, el novaiorquesos Sonic Youth, va ser clau en la composició de bastants temes de la banda, els quals va també interpretar, encara que es va mantenir una mica a l’ombra dels dos líders, guitarristes i principals cantants de la formació: Thurston Moore i Lee Ranaldo.

Steve Harris. Ha estat el fundador, líder, principal compositor i baixista d’Iron Maiden, un dels grups cabdals de la història del heavy metal, potser el més gran pel que fa a la dècada dels anys 80. Vocalistes tan carismàtics com Paul di Anno o Bruce Dickinson van haver d’adaptar-se a la seva direcció.

Greg Lake. Va ser un dels fundadors de la banda més gran de tots els temps pel que fa al rock progressiu: King Crimson. Lake en va ser el cantant i baixista en el primer àlbum del grup, l’aclamat “In the court of the Crimson King”, però va ser una de les primeres “víctimes” dels continus canvis del líder i guitarrista de la formació, Robert Fripp. Llavors va formar el supergrup Emerson, Lake & Palmer.

Lemmy. Ha estat sempre el cantant, líder, principal compositor i baixista de la banda Motörhead, un dels principals conjunts de l’edat d’or del heavy metal britànic, durant el decenni dels anys 80. És considerat un dels personatges més influents i carismàtics de la història del gènere.

Paul McCartney (foto). s’explica que en una de les actuacions dels Beatles a Hamburg, durant els primers anys de la trajectòria del grup, McCartney es va enutjar amb el malaguanyat Stu Sutcliffe, íntim amic de John Lennon, per la seva forma de tocar el baix. Llavors Paul va agafar l’instrument i el va usar durant la totalitat de la brillant història dels Fab Four. No cal dir que McCartney va ser el líder i el principal compositor, amb Lennon, del mític quartet de Liverpool.

Sting. Segurament, amb Paul McCartney, sigui el baixista més popular de la història de la música pop - rock. Va ser el gran líder, compositor de tots els hits, vocalista i baixista de l’històric trio The Police, un dels grups més venedors i triomfants entre finals dels 70 i començaments dels 80. Arran de la dissolució de la formació, va protagonitzar una espectacular carrera en solitari.

Sid Vicious. No passarà mai a la història com un virtuós de l’instrument, més aviat tot el contrari, però ningú dubta que el segon baixista de la punk, polèmica i salvatge banda The Sex Pistols es va fer amb un lloc en la història de la música rock. Va fer la versió més irreverent del clàssic “My way”.

Roger Waters. Líder, baixista i principal compositor del mític grup de rock progressiu britànic Pink Floyd. Va ser clau en la confecció d’històrics àlbums com “Another side of the moon”, “Wish you were here” i molt especialment l’`òpera rock “The wall”. Tanmateix, durant els inicis psicodèlics de la formació va estar a l’ombra de Syd Barrett, que va abandonar la banda arran de l’edició del primer disc del quartet. Durant els darrers anys del grup, va tenir molts problemes amb la resta de components.

ALL THINGS MUST PASS

Intèrpret: George Harrison.
Any: 1970.
Àlbum d’estudi precedent: Electronic sound (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Living in the material world (1973).
El millor: un munt de cançons que esperaven sortida.
El pitjor: que no les pogués gravar amb els Beatles.

Malgrat que, sobretot durant els últims anys dels Fab Four, George Harrison va composar importants cançons per als Beatles, com en són exemple “While my guitar gently weeps”, “Here comes the sun” o “Something”, la qual es va convertir en l’únic single del quartet de Liverpool escrit per Harrison, l’anomenat beatle silenciós va veure com moltes de les seves peces eren rebutjades pels dos líders del grup, John Lennon i Paul McCartney. No és gens estrany doncs que George necessités el 1970 un triple àlbum per donar sortida a tots els seus temes pendents i d’altres compostos posteriorment. “All things must pass” va iniciar la gran època de Harrison en solitari, que va tenir continuïtat amb el concert per a Bangladesh, portat a terme a Nova York i que va comptar amb la seva edició en vinil, i l’àlbum “Living in the material world”, que ja va suposar l’inici de la decadència. En l’obra, número u a les dues bandes de l’Atlàntic, hi destaquen la cançó de títol homònim, “What is life”, “Isn’t it a pity” i la famosa “My sweet Lord”.