HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE KINKS (2A PART)

La segona part de The Kinks s’inicia segurament en el període més trist i decebedor de tota la seva trajectòria. Ja sense la presència del baixista Mick Avory i el bateria Pete Quaife, les marxes dels quals van deixar els germans Ray i Dave Davies (foto) com a únics membres originals de la banda, molt enrere van quedar cançons i àlbums tan reivindicats com, en el primer cas, “You really got me”, “Sunny afternoon”, “Waterloo sunset” o “Lola”, i, en el segon cas, “Face to face” o “Something else by the Kinks”.

Ray Davies, que aleshores transitava per un període anímic bastant complicat, va voler convertir el grup en una cosa semblant a una companyia de teatre, fet que va provocar que els concerts en viu de la banda fossin gairebé obres escèniques, en una època en què els àlbums conceptuals o òperes rock van ser constants, encara que no es va aconseguir, ni de bon tros, l’èxit de treballs anteriors com “The village green preservation society” o “Arthur (or the decline and fall of the British Empire)”, malgrat que el conjunt londinenc encara va ser capaç de gravar bones cançons, com “Celluloid heroes”, present a l’obra “Everybody’s in showbiz”, o més que acceptables elapés com “Muswell hillbillies”.

Tanmateix, La formació britànica, una vegada va fitxar per la discogràfica Arista, va saber reaccionar per assolir una nova edat d’or, encara que, tot s’ha de dir, bastant allunyada de l’època esplendorosa que va tenir lloc durant la dècada dels 60. The Kinks va ser llavors capaç d’editar aclamats àlbums com “Misfits”, amb la peça de títol homònim, segons la meva opinió una de les millors cançons de tota la seva trajectòria, i el hit “Rock’n roll fantasy”, o “State of confusion”, amb l’èxit comercial “Come dancing”.

No obstant, mitjan el decenni dels 80, la banda anglesa va entrar de nou en un sotrac, del qual aquest cop ja no en va sortir mai més, fonamentalment per les diferències entre els germans Davies, que van decidir, sense massa èxit, editar alguns discs en solitari. Malgrat tot, la seva influència no ha desaparegut mai i, per conèixer l’abast del seu llegat, cal recordar covers d’algunes de les seves cançons, com va ser el cas del “You really got me” del conjunt de heavy metal Van Halen, així com la seva petjada en bandes de la new wave, en un període de revival mod, com The Jam o The Pretenders, sense oblidar el fenomen del brit pop, de manera especial pel que fa als quartets Blur i Ocean Colour Scene. 

THE KINGSMEN



Lloc de fundació: Portland (Estats Units).

Formació: Lynn Easton (veu, bateria i saxofon), Mike Mitchell (guitarra), Norm Sundholm (baix), Gary Abbot (bateria) i Don Gallucci (teclats).

Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: pop, rock, beat, garage rock i surf rock.
Principals àlbums: The Kingsmen in person (1963) i The Kingsmen, volume II (1964).
El millor: el hit “Louie, Louie”.
El pitjor: ser coneguts bàsicament per aquesta peça.

The Kingsmen, banda formada a la ciutat de Portland, a l’estat d’Oregon, va ser, amb el grup nord-irlandès Them, encapçalat per la futura estrella Van Morrison, la formació més important en el orígens de l’anomenat garage rock. El conjunt nord-americà va passar a la història per l’èxit que va tenir la peça “Louie, Louie”, un cover d’un tema de Richard Berry que va arribar al número dos de les llistes de Billboard. Posteriorment, The Kingsmen va tenir una línia més irregular, amb continuats canvis de personal.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE WHO (2A PART)

A començaments de la dècada dels 70, moment en què havia finalitzat el primer capítol dedicat al mític quartet britànic, justament amb l’edició de l’àlbum “Who’s next”, probablement el millor treball de la seva discografia, s’havia comentat que la banda londinenca havia deixat enrere el moviment mod, al qual havia entrat una mica forçada, però, i aquest cop sense cap tipus d’impuls extern, el conjunt anglès va tornar a involucrar-s’hi mitjançant el doble disc “Quadrophenia”.

Després de l’edició del treball conceptual mod, The Who va continuar una trajectòria de gran èxit, tant de crítica com de públic, i omplint tots els estadis on actuava durant les seves llargues gires, però possiblement els àlbums que va editar amb posterioritat, concretament “The Who by numbers”, “Who are you” i “Face dances”, no va ser precisament els més triomfants de la seva trajectòria. En canvi, si va suposar una fita en la seva carrera la versió cinematogràfica de “Tommy”, l’òpera rock composta en disc l’any 1969 pel guitarrista Pete Townshend. La pel•lícula va ser dirigida per Ken Russell i hi van treballar els quatre membres de la banda, amb el paper de protagonista per al cantant Roger Daltrey, en un espectacular repartiment en què també hi prenien part Ann Margret, Oliver Reed, Jack Nicholson o els músics Eric Clapton, Elton John i Tina Turner.

La mort l’any 1978 del bateria Keith Moon, arran d’una sobredosi, va suposar un cop molt dur per al quartet britànic, que, malgrat tot, va decidir continuar endavant. Per substituir Moon, un dels millors en el seu instrument en la història de la música popular, es va decidir fitxar un home de brillant trajectòria com Kenney Jones, exintegrant de les bandes Small Faces, l’altre gran grup mod del decenni dels 60, i Faces, formació que va comptar amb l’estrella Rod Stewart com a carismàtic vocalista. Tanmateix, res va tornar a ser igual i els discs “It’s hard” i “Endless war”, aquest gravat molt de temps més tard, no van passar a la posteritat com algunes de les millors obres del grup anglès, que contractaria Zak Starkey, fill del mític beatle Ringo Starr, per al mateix lloc de bateria.

Segurament, allò més interessant en la trajectòria final de The Who, a partir de mitjan la dècada dels 70, va tenir lloc en el món del cinema, doncs, a més de la projecció de “Tommy”, que igualment ha comptat amb vàries mostres teatrals, es van portar a terme, en primer lloc, durant un període de revival mod en els inicis de la new wave, el film de “Quadrophenia”, pel•lícula realitzada per Franc Roddam i protagonitzada per Phil Daniels, mentre un jove Sting, líder del trio The Police, hi va fer un paper important. En segon lloc, es va efectuar un documental, dirigit per Jeff Stein, sobre el conjunt londinenc anomenat “The kids are alright”, el títol d’un dels seus primers hits.

La mort del baixista John Entwhistle l’any 2002 va provocar el definitiu final del mític grup, després que tant Townshend com Daltrey, sense massa èxit, editessin alguns treballs en solitari.

A la foto, el vocalista Roger Daltrey.

RUN

Grup: New Order.

Any: 1989.

Formació: Bernard Sumner, Peter Hook, Stephen Morris i Gillian Gilbert.
Gènere: pop independent.
Àlbum d’estudi: Technique.
El millor: un dels punts àlgids del so Manchester.
El pitjor: la controvèrsia amb John Denver.

New Order és un dels pocs casos haguts en la història de la música rock en què un grup, encara que en aquest cas es va produir un canvi de nom, va sortir clarament endavant després de la mort del seu carismàtic líder, concretament la de Ian Curtis, sota la denominació de Joy Division. La banda que van formar posteriorment Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris, amb la inclusió de Gillian Gilbert, parella sentimental del primer, es va convertir en una de les millors formacions de la dècada dels 80 i probablement l’àlbum “Technique”, gravat a l’illa d’Eivissa, va suposar el seu cim creatiu. “Run” va ser el tercer single del treball, a continuació de “Fine time”, amb clars apunts d’acid house, llavors de moda, i “Round & round”. El tema, pop ballable amb sintetitzadors, és una de les peces més cèlebres del segell The Factory i del so Manchester, encara que va rebre l’acusació de plagi per part de l’estrella country nord-americana John Denver. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL GARAGE ROCK



Hi havia un temps que, de forma molt més habitual que en l’actualitat, una gran banda havia viscut els seus orígens en el garatge de la família d’un dels components del grup, lloc on endollaven els sues instruments i realitzaven els primers assajos. És a dir, tot el contrari d’allò que succeeix massa vegades en el nostre temps, quan moltes formacions són bàsicament un producte de laboratori o d’una selecció de càsting.

De tots els grups pioners del garage rock, un corrent caracteritzat per la seva senzillesa, la fidelitat a un rock de tipus primitiu, cert enduriment i una important contundència, gairebé cap d’ells va aconseguir un gran èxit, sent els noms més remarcables els dels nord-americans The Kigsmen, que van gravar el clàssic “Louie, Louie”, i els nord-irlandesos Them (foto), cèlebres per dos motius essencials: en primer lloc per tenir de cantant el mític Van Morrison i en segon lloc per editar l’himne del gènere “Gloria”, més tard versionat a la seva manera per la cantant de Chicago Patti Smith.

El primer període daurat del garage rock va tenir lloc a la ciutat de Detroit, a l’estat de Michigan, entre finals de la dècada dels 60 i començaments del decenni dels 70, mitjançant les formacions MC5 i els Stooges d’Iggy Pop, que van passar a la història de la música popular pels seus vibrants, elèctrics i salvatges concerts en viu, encara que no van poder reflectir l’atmosfera dels seus espectacles en directe en els estudis de gravació.

El gènere ha estat bàsic i decisiu per al sorgiment de moviments com el pub rock, amb Elvis Costello & the Attractions al capdavant; el punk rock, a través de bandes com Damned, The Sex Pistols o The Clash, i una important branca del pop – rock alternatiu, si tenim en compte que un gran número de bandes indie dels darrers anys, com Franz Ferdinand, The Hives, The Strokes o The White Stripes, s’han vist enormement influenciades pel garage rock.

FROM HERE TO ETERNITY (ÀLBUM)

Grup: Nick Cave & the Bad Seeds.

Any: 1984.

Formació: Nick Cave, Blixa Bargeld, Hugo Race, Barry Adamson i Mick Harvey.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: The fistborn is dead (1985).
El millor: força revolucionari.
El pitjor: possiblement molta gent no estava encara preparada.

Una vegada havia abandonat el grup The Birthday Party, el cantant i compositor australià Nick Cave va formar a Melbourne una nova banda amb Mick Harvey, la qual va ser anomenada The Bad Seeds i en què també hi destacava la presència de l’exMagazine Barry Adamson. El nou conjunt va debutar amb l’àlbum “From here to eternity”, una obra original, avantguardista, revolucionària i amb una densa atmosfera, que va representar una de les mostres pioneres del rock industrial, que en aquella època va tenir els britànics Cabaret Voltaire com una altra banda cabdal. En el disc, que ha tingut una gran i clara influència en diferents grups independents, hi destaquen la cançó que dóna títol al treball, que va oferir una versió en la pel•lícula “The wing desire”, dirigida per l’alemany Wim Wenders; “Cabin fever” i dos peculiars i molt personals covers: “Avalanche”, de Leonard Cohen, i “In the ghetto”, d’Elvis Presley.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES GRUPS REPRESENTANTS DEL SOUTHERN ROCK

Barefoot Jerry. Els guitarristes Wayne Moss i Marc Gayden, dos músics d’estudi que, per exemple, havien col•laborat en l’emblemàtic àlbum de Bob Dylan “Blonde on blonde”, i van exercir de formació d’acompanyament de l’estrella country Brenda Lee, van formar a Nashville, a l’estat de Tennessee, aquest grup que està considerat un dels conjunts pioners del southern rock.

Jack Daniels Band. Formació fundada a l’estat de Carolina del Nord pel cantant, guitarrista i compositor que va donar nom al grup, un dels conjunts que van iniciar la moda del southern rock. Daniels, un símbol de la música country, va participar en l’àlbum de Bob Dylan “Nashville skylyne”, va triomfar amb el clàssic “The devil went down to Georgia” i va aconseguir un gran èxit amb els treballs “Milion mile reflections” i “Simple man”, números u i dos respectivament a les llistes nord-americanes del gènere.

Marshall Tucker Band. El conjunt inicial va estar format a l’estat de Carolina del Sud per Toy Caldwell (guitarra i veu), líder i compositor del grup; Doug Gray (veu), George McCorkie (guitarra), Tommy Caldwell (baix), Paul Riddle (bateria) i Jerry Eubanks (teclats, saxofon i flauta), associació que es va mantenir durant força anys, fins a la mort de Tommy Caldwell arran d’un accident automobilístic. La banda, que va usar els gèneres country, blues i jazz, es va implicar de forma important en el moviment del southern rock, va assolir un important èxit amb l’àlbum “Carolina dreams” i va realitzar una gira conjunta amb els llegendaris The Allman Brothers Band.

ZZ Top (foto). Trio fundat a l’estat de Texas pel virtuós Billy Gibbons (veu i guitarra), Dusty Hill (baix i veu) i Frank Beard (bateria), formació que, després de quatre dècades, continua vigent. Instaurada com una banda de blues rock, es va involucrar durant un període en el corrent del southern rock i va rebre elogis i aclamacions pel que fa al seu àlbum “Tres hombres”, potser la seva principal obra. El conjunt texà es va caracteritzar igualment per l’habilitat amb la guitarra de Gibbons, l’aspecte d’aquest i Hill, disfressats amb llargues barbes i ulleres de sol, i per unes lletres on l’humor, la ironia i el sarcasme hi tenien un pes força important. Amb l’arribada de la dècada dels 80, ZZ Top, que també va fer ús del hard rock, va fer un gir molt comercial, que el va acostar a un públic més heterogeni. 

CLAUDIO BAGLIONI

Lloc de naixement: Roma (Itàlia).

Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: pop, cantautor i cançó melòdica.
Principal àlbum: E tu... (1974).
El millor: més de quatre dècades de carrera.
El pitjor: la poca producció dels anys 80.

Després de col•laborar amb el cineasta Franco Zeffirelli, amb qui tornaria a treballar, Claudio Baglioni va triomfar amb força a la dècada dels 70, època en què va gravar l’àlbum “E tu...”, la seva principal fita comercial, i en la qual, a part d’aconseguir l’èxit a Itàlia, ho va fer també en altres països del continent europeu, com Espanya, i a l’Amèrica Llatina. Durant el decenni dels 80, va viure una important crisi, encara que ressorgiria durant els anys 90.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LYNYRD SKYNYRD



Com ja s’ha comentat, una de les característiques del southern rock va ser l’orgull de pertinença del sud. Doncs bé, el grup que millor i de forma més clara va mostrar aquesta faceta va ser la banda Lynyrd Skynyrd, formada inicialment per Ronnie van Zant (veu), Gary Rossington (guitarra), Allen Collins (guitarra), Ed King (guitarra), Leon Wilkeson (baix), Bob Burns (bateria) i Billy Powell (teclats). Posteriorment, també van prendre part del conjunt Artymus Pyle (bateria), Steve Gaines (guitarra) i les coristes Jo Jo Billingsley, Cassie Gaines i Leslie Hawkins, que van integrar el trio The Honchettes.

La formació, fundada a la localitat de Jacksonville, a l’estat de Florida, va utilitzar un rock endurit amb influències arribades del blues i el country, caracteritzat per un poderós so produït per les tres guitarres que hi tenien lloc al grup,  mentre que es va significar per algunes polèmiques, que en algun cas els hi va fer guanyar l’etiqueta de racistes, encara que rarament una banda amb aquesta consideració podria haver creat mai una cançó tan meravellosa com “Free bird”.

El septet va debutar amb el treball “(pronunced Leh – nerd Skin – erd)”, evidentment un títol que cridava considerablement l’atenció. Considerat el millor àlbum en la discografia del grup de Florida, en una carrera més aviat descendent pel que fa a la qualitat dels seus discs, hi són molt significatives dues grans cançons: “Simple man” i la ja citada “Free bird”, una llarga peça, amb un final èpic instrumental, dedicada a l’extraordinari guitarrista Duanne Allman, recentment mort en un accident de moto.

Seguidament, Lynyrd Skynyrd va gravar l’album “Second helping”, potser un treball una mica inferior a la seva primera obra, però que va aguantar força bé el tipus. En el disc hi destaquen "The ballad of Curtis Loew" i, de forma molt clara, la pista “Sweet home Alabama”, segurament la seva cançó més popular i una resposta enèrgica al cantautor canadenc Neil Young, que havia criticat durament algunes particularitats del sud dels Estats Units en temes com “Southern man” i “Alabama”.

Posteriorment, la banda de Jacksonville va entrar en una important crisi, mitjançant discs que no van comptar amb el beneplàcit de la crítica especialitzada, com van ser els casos de “Nuthin’ fancy”, amb “Saturday night special”; “Gimme back my bullets”, que conté la bella “All i can do is write about it”, i finalment “Street survivors”, amb la presència de “What’s your name”.

En el marc d’una gira pels Estats Units, els components del grup van patir un greu accident aeri, en el qual van morir Van Zant i els germans Gaines. Aquest fet tràgic va provocar la irremissible dissolució de la formació, encara que aquesta va reaparèixer durant la dècada dels 90, amb Johnny van Zant, germà menor del malaguanyat Ronnie, com a nou vocalista.

DONNA SUMMER

Lloc de naixement: Boston (Estats Units).

Dècades: 70, 80, 90 i 00.

Gèneres: gospel, rythm & blues, soul, disco i dance pop.
Principals àlbums: Bad girls (1979) i She works hard for the money (1983).
El millor: reina de la disco music.
El pitjor: quan el gènere va perdre força, també ho va fer ella.

Malgrat iniciar-se en el món de la música durant la contracultura hippy (fins i tot va formar part de l’obra teatral “Hair”), Donna Summer es va convertir en la gran reina de la música disco, mitjançant una extraordinària veu, la producció de Giorgio Moroder i Pete Bellotte i hits com “Love to love you baby”, “I feel love”, "McArthur Park” o “On the radio”, tots ells autèntics clàssics de l’era daurada de la música de discoteca. Encara que va seguir comptant amb cert èxit més enllà del boom del gènere, va començar a perdre força mitjan la dècada dels 80. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE ALLMAN BROTHERS BAND

Duanne Allman (foto), un magnífic guitarrista d’estudi que, per exemple, va participar en la gravació del mític tema “Layla”, del grup Derek & the Dominos, fundat per un altre gran de l’instrument, Eric Clapton, va formar una nova banda a la localitat de Macon, a l’estat de Georgia, juntament amb el seu germà Gregg Allman (veu i òrgan), Dicky Betts (guitarra i veu), Berry Oackley (baix), Butch trucks (bateria) i Jai Johanny Johanson (bateria).

La formació es va convertir ben aviat en un dels grups fonamentals del moviment del southern rock, que reivindicava la part meridional dels Estats Units i exercia un orgull de pertinència en aquesta latitud del país. La banda va debutar amb un àlbum de títol homònim, que no va tenir massa repercussió, i va editar més tard l’obra “Idlewild south”, el seu primer èxit important, amb la presència del tema “In memory of Elizabeth Reed”.

En aquell període inicial, The Allman Brothers Band era un conjunt de blues rock amb clares influències que es trobaven arrelades al jazz, fet aquest últim que va quedar perfectament constatat en les seves continuades improvisacions en els concerts en viu, com si es tractés d’una jam session, característica que va quedar ben clara en el disc en directe gravat al Fillmore East de Nova York, el gran llegat del grup.

Després de l’edició del treball “Eat a peach”, Duanne Allman va trobar la mort en un accident de moto, circumstància que va motivar que el seu germà Gregg, principal compositor del grup, i molt especialment Dicky Betts es fessin amb el lideratge del conjunt de Georgia. L’increment de la influència de Betts en la banda de Macon va provocar que la formació deixés bastant enrere el blues rock i s’aproximés de forma evident al country rock.

El canvi de tendència de la formació nord-americana va quedar ben reflectit en el seu àlbum més popular, “Brothers and sisters”, número u a les llistes dels Estats Units. En el disc, on les influències country es troben força arrelades, hi destaquen dues cançons d’aquest gènere: “Ramblin’ man” i la instrumental “Jessica”, que Betts va dedicar a la seva filla.

Tanmateix, arran de l’èxit que va suposar “Brothers and sisters”, després del qual Berry Oakley va trobar la mort igualment en un accident de motocicleta, el grup va entrar en una clara i profunda decadència, sobretot després de l’edició de l’àlbum “Win, lose and draw”. Posteriorment, la banda de Macon va ser més notícia pels afers judicials de Gregg Allman i el mediàtic casament d’aquest amb la cantant i actriu Cher. 

RUDI CAN’T FAIL

Grup: The Clash.

Any: 1979.

Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Gènere: reggae punk.
Àlbum d’estudi: London calling.
El millor: probablement es tracta de la millor cançó d’un excel•lent àlbum.
El pitjor: segurament a “London calling” hi ha temes més populars.

“London calling”, el tercer àlbum del grup britànic The Clash, és una de les obres cabdals de la història de la música rock, en la qual es poden destacar un munt de peces, entre elles la que li dóna el títol, “Spanish bombs”, “Clampdown”, “The guns of Brixton” o “Train in vain”. No obstant, almenys segons el meu parer, la millor cançó de l’emblemàtic disc és “Rudie can’t fail”. El tema és una demostració més que el quartet anglès no va ser simplement una banda de punk rock, sinó que va anar molt més enllà i, sense oblidar la seva sensibilitat social i política, va ser un dels primers conjunts del Regne Unit en fer ús dels ritmes caribenys que arribaven de l’illa de Jamaica, com l’ska i el reggae, estil en què Joe Strummer i Mick Jones van composar la pista analitzada, la qual van interpretar a duo.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL



El quartet Creedence Clearwater Revival (CCR) va sorgir a Califòrnia, en un període en què a l’estat banyat per l’oceà Pacífic hi tenien lloc la contracultura hippy i el gènere del complex, avantguardista i complicat rock psicodèlic, però la banda fundada a la localitat d’el Cerrito va triomfar mitjançant un rock tradicional, senzill i accessible, més propi d’altres zones del país, concretament les de la part sud-occidental, si tenim en comte sobretot l’ús de l’anomenat swamp rock (rock pantanós) que va oferir el grup, format John Fogerty (veu i guitarra), compositor del tots els hits de la banda; Tom Fogerty (guitarra), Stu Cook (baix) i Doug Clifford (bateria).

Després d’un primer àlbum de títol homònim que va passar bastant desapercebut, encara que hi va prendre part el cover del clàssic “Susie Q”, el gran període de CCR es va iniciar amb el treball “Bayou country”, que conté l’èxit “Proud Mary”, i va continuar amb “Green river”, número u als Estats Units i amb el hit “Bad moon rising”, i “Willy and the poor Boys”, que presenta les peces “Down on the corner”, “The midnight special” i “Fortunate son”, un al•legat contra la guerra del Vietnam, unint-se d’aquesta forma el grup a la clàssica protest song de caràcter hippy.

Amb l’obra “Cosmos factory”, considerat el millor àlbum de CCR per a la crítica especialitzada i el seu segon número u a les llistes de Billboard nord-americanes, la formació californiana va arribar al seu cim de creativitat, fama i popularitat. El disc compta amb les cançons “Travelin’ band” i la sensacional “Who’ll stop the rain ?”, segons la meva opinió el millor tema mai compost per John Fogerty.

“Cosmos Factory” va representar el moment àlgid del quartet d'el Cerrito, però també va suposar el seu darrer gran èxit, doncs amb el següent treball, “Pendulum”, malgrat la presència de la formidable “Have you ever seen the rain?”, el grup va començar un vertiginós descens, molt evident amb “Mardi grass”, l’última obra del conjunt californià. Després de la marxa dels gran dels Fogerty, Tom, també va abandonar el seu germà, la qual cosa va significar l’irremissible final del grup.

THIS YEAR’S MODEL

Grup: Elvis Costello & the Attractions.

Any: 1978.

Formació: Elvis Costello (veu i guitarra), Bruce Thompson (baix), Pete Thomas (bateria) i Steve Nieve (piano i òrgan).
Àlbum d’estudi anterior: My aim is true (1977).
Àlbum d’estudi posterior: Armed forces (1979).
El millor: la trobada entre Costello i The Attractions,
El pitjor: l’intèrpret britànic potser estava aleshores una mica enfosquit pels grups punk més radicals.

Quan el rock progressiu i simfònic entrava en una certa crisi, a Anglaterra va sorgir un gènere, el pub rock, decisiu per al posterior esclat del punk rock, que es trobava als antípodes estilístics, doncs comptava amb unes característiques senzilles, accesibles i força rítmiques. El màxim representant de la nova moda en va ser Elvis Costello, que va debutar amb l’aclamat àlbum “My aim is true”, al qual va seguir “This year’s model”. Per a aquest segon treball, el cantant i guitarrista britànic va canviar el grup d’acompanyament Clover pels més endurits The Attractions, amb els quals tindria una llarga col•laboració. En l’obra, produïda per Gary Low, un altre dels protagonistes del pub rock, i considerada per vàries publicacions especialitzades un dels millors àlbums de la història de la música popular, hi ha temes com les trepidants “No action” i “Lip service”, així com la magnífica “(I don’t want to go to) Chelsea”, que compta amb aires ska, aleshores de plena moda. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL SOUTHERN ROCK

És veritat que des de la guerra de Secessió dels Estats Units fins a la irrupció de l’anomenat southern rock, a finals del decenni dels anys 60 del segle XX, hi va haver més de 100 anys de recorregut, però encara existien aleshores grans diferències entre el nord i el sud: mentre la part septentrional del país era rica, industrial i amb un sector terciari molt desenvolupat, la meridional es basava força en factors econòmics com l’agricultura i la ramaderia, mentre que un tema tan greu com el racisme era encara força evident, malgrat els esforços portats a terme per l’assassinat líder pro drets civils Martin Luther King i per les administracions dels presidents Dwight Eisenhower, John Kennedy i, sobretot, Lyndon Johnson.

Si bé el gran moment de la música rock al sud dels Estats Units va tenir lloc durant el primer lustre de la dècada dels 70, la música popular sempre va tenir una gran importància en la part meridional del país, si tenim en compte que el country va ser una de les grans influències del rock i que molts pioners del gènere van néixer en estats del sud, com van ser el casos de Chuck Berry (Missouri), Little Richard (Georgia), Jerry Lee Lewis (Louisiana), Buddy Holly (Texas) o la gran estrella Elvis Presley, nascut a Mississipí i establert a Tennessee.

Els prolegòmens del període àlgid del southern rock els van marcar les formacions Barefoot Jerry i la Charlie Daniels Band, sorgides a l’estat de Carolina del Nord, i la banda supervendes Creedence Clearwater Revival, malgrat que el grup liderat per John Fogerty es va fundar a l’estat de Califòrnia, lluny del sud-est dels Estats Units, bressol del gènere. No obstant, els principals conjunts del corrent van ser The Allman Brothers Band (foto) i Lynyrd Skynyrd.

The Allman Brothers Band va comptar en principi com a carismàtic líder amb Duanne Allman, un dels millors guitarristes de la història de la música rock, període en què el grup va utilitzar regularment el blues rock, sense oblidar una important influència del jazz, com ho demostraven les seves contínues improvisacions en els concerts en viu, fet ben constatat en l’emblemàtic àlbum en directe “At Fillmore East”. Després de la mort de Duanne, arran d’un accident de moto, la formació es va decantar cap el country rock de la mà de Dicky Betts, que es va fer amb les regnes de la banda.

Lynyrd Skynyrd va ser el grup que millor va mostrar l’orgull de sentir-se del sud, entrant en alguna polèmica al llarg de la seva trajectòria. La formació, que va comptar amb tres poderoses guitarres i va alternar els gèneres del blues rock, el country rock i fins i tot el hard rock, va brillar gràcies a himnes com “Free bird”, dedicat a Duanne Allman, i “Sweet hot Alabama”, el seu tema més popular, però la seva carrera es va truncar per un accident aeri en què hi van perdre la vida tres dels seus components, entre els quals el vocalista Ronnie van Zant.

El southern rock, en el qual també es van involucrar bandes com Marshall Tucker Band o els populars ZZ Top, va abraçar diferents estils, sobretot el rock’n roll, el blues rock i el country rock, sense oblidar les aproximacions al folk rock i al rock dur. El moviment va anar perdent força a partir de mitjan la dècada dels anys 70, encara que mai ha desaparegut totalment, com ho demostra la influència que han rebut els avui cèlebres Kings of Leon, una de les millors formacions de rock alternatiu de l’actual segle. 

TOP 10: ÀLBUMS DE LA PRIMERA DÈCADA DEL SEGLE XX

1. Room on fire

The Strokes / 2003 / rock alternatiu

2. Beyond
Dinosaur Jr. / 2007 / rock alternatiu

3. Turn on the bright lights
Interpol / 2002 / rock alternatiu

4. Neon bible
Arcade Fire / 2007 / rock alternatiu

5. Funeral
Arcade Fire / 2004 / rock alternatiu

6. Antics
Interpol / 2004 / rock alternatiu

7. Boxer
The National / 2007 / rock alternatiu

8. Is this it ?
The Strokes / 2001 / rock alternatiu

9. Black holes and revelations
Muse / 2006 / rock alternatiu

10. Sam’s town
The Killers / 2006 / rock alternatiu

A la foto, el quintet nord-americà The Strokes. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: NEIL YOUNG (1A PART)

Aquesta primera part dedicada al músic canadenc compon la seva experiència amb el grup californià Buffalo Springfield, banda de fugaç existència, però de llegat molt transcendent; el seu primer període en solitari, format per tres àlbums; la unió al supergrup que havien fundat David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash, i la seva brillant dècada dels 70, en gran part amb la companyia del conjunt Crazy Horse, que comptava amb homes com els guitarristes Danny Whitten i Frank Sampedro, el baixista Billy Talbot o el bateria Ralph Molina.

Després d’abandonar Toronto, la seva ciutat natal, Young (veu, guitarra, piano i harmònica) va formar a Los Angeles, amb els nord-americans Stephen Stills (veu, guitarra i teclats) i Richie Furay (veu i guitarra), i els igualment canadencs Bruce Palmer (baix) i Dewey Martin (bateria), el grup Buffalo Springfield, tot un referent, malgrat la seva escassa vigència, quant als inicis tant pel que fa al folk rock com pel que respecta al country rock, deixant per a la història èxits com “For what it’s worth”.

Després de la separació de Buffalo Springfield, en què també hi va prendre part el nord-americà Jim Messina (baix), Young va tenir la seva primera experiència en solitari, amb un àlbum de títol homònim que va passar bastant desapercebut i dos treballs sensacionals: “Everybody knows this is nowhere”, que va suposar la seva primera col•laboració amb Crazy Horse i que conté la cançó de títol homònim i la magnífica “Down by the river”, i “After the gold rush”, una autèntica obra mestra, gràcies a peces com la que li dóna nom, “Only love can break your heart” o “Southern man”, un dels temes que van irritar els components del grup Lynyrd Skynyrd.

Seguidament, el compositor canadenc es va unir al supergrup que havien format prèviament Crosby, Stills, amb qui ja havia coincidit a Buffalo Springfield, i Nash, fent tots quatre una de les seves primeres actuacions a l’històric festival hippy de Woodstock i deixant com a llegat l’extraordinari àlbum “Déja vu”. L’associació no es va mantenir massa temps, però de forma puntual Young hi ha tingut col•laboracions al llarg del temps.

Més tard, de nou com a solista, Neil va rodar el seu primer film, “Journey through the past”, i va editar el seu àlbum més popular, “Harvest”, número u als Estats Units. En aquella ocasió, l’autor de Toronto va prescindir de Crazy Horse i va comptar amb la participació del grup The Stray Gators, sense oblidar la presència de dues grans estrelles com James Taylor i Linda Ronstadt, així com dels seus excompanys Crosby, Stills i Nash. En el disc hi destaquen les peces “Old man”, “Alabama”, l’altra cançó que va molestar els Skynyrd per replicar amb “Sweet home Alabama”, i molt especialment “Heart of gold”, la seva cançó més famosa, la qual va arribar també al punt més alt de les llistes nord-americanes.

Posteriorment, arran de la mort de dues amistats, la de Whitten, el ja citat guitarrista de Crazy Horse, i la del tècnic Bruce Berry, tots dos per sobredosi de drogues, Young va entrar en una profunda depressió, fruït de la qual van néixer els treballs “On the beach” i “Tonight’s the night”, obres que expressen tristesa, desànim i desesperança i en què va tornar a col•laborar amb Crazy Horse. En el primer disc hi destaquen els temes “Walk on” i “Ambulance blues”, mentre en el segon ho fan la pista de títol homònim, que compta amb dues versions; “Come on baby, let’s go downtown”, coescrita amb Whitten, i la convulsa “Tired eyes”.

Una vegada havia aconseguit deixar enrere les dificultats morals, Young va editar els àlbums “Zuma”, amb “Danger bird” i “Cortez the killer”, un al•legat contra la conquista espanyola de la civilització asteca; “Long way you run”, sense la presència de Crazy Horse; “American stars‘n bars”, amb la rockera “Like a hurricane” com a principal reclam; “Comes a time” i, finalment, per posar punt i final a aquest capítol, “Rust never sleeps”, un treball gravat en part en directe i en part en estudi, que va tenir el seu rodatge com a documental i que compta amb dues versions d’un mateix tema: l’acústica “My my, hey hey (out of the blue)” i l’elèctrica “Hey hey, my my (into the black)”.

LA BANDA TRAPERA DEL RÍO

Lloc de fundació: Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat).

Formació inicial: Miguel Ángel Sánchez (veu), Manuel Verdún (guitarra), Salvador Solano (baix) i Juan Pastor (bateria).

Altres components bàsics: Modesto Agriarte (guitarra), Jordi Pujadas (baix) i Juan Pulido (bateria).
Dècades: 70 i 80.
Gèneres: rock, punk rock, garage rock, rock dur i rock urbà.
Principal àlbum: La Banda Trapera del Río (1979).
El millor: la primera referència punk de l’estat espanyol.
El pitjor: els problemes amb la discogràfica Belter.

Sorgida al barri obrer de Sant Idelfons, a Cornellà de Llobregat, la Banda Trapera del Río està considerat el primer grup punk de l’estat espanyol, encara que els components de la formació preferien l’etiqueta de rock urbà. L’associació del Baix Llobregat va denunciar fermament la injustícia i la desigualtat socials en l’era de la transició, va interpretar en català el tema de protesta “Ciutat podrida”, va actuar al festival Canet Rock i es va enfrontar al segell Belter, que va publicar el seu primer àlbum. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL SO DETROIT

Detroit, la gran urbs de l’estat de Michigan, seu de les empreses automobilístiques Ford i General Motors, va se la ciutat on va sorgir la discogràfica Tamla Motown, que va marcar gran part de la música afroamericana de la dècada dels 60. No obstant, en la part final d’aquell decenni, va esclatar un moviment que ben poc o res tenia a veure amb l’estil soul – pop del segell fundat per Berry Gordy.

Es tractava d’un gènere basat en el garage rock i de característiques primitives, rudes, directes, imminents i endurides, properes en aquest cas al hard rock que en aquella època havia fet acte d’aparició al Regne Unit. Les dues principals bandes que van sorgir amb l’anomenat so Detroit van ser MC 5 i The Stooges, compartint tots dos grups tres importants similituds: la contundència i el salvatgisme dels seus concerts en directe, l’escàs èxit comercial que van assolir i la reivindicació que s’ha n’ha fet al llarg del temps, de manera especial durant les etapes protagonitzades del punk rock i el grunge.

El grup MC 5 (foto), sigles que indicaven Motor City Five, va estar compost per Rob Tyner (veu), Wayne Kramer (guitarra), Fred Sonic Smith (guitarra), Michael Davis (baix) i Dennis Thompson (bateria). Cèlebres pels seus espectaculars i salvatges concerts en viu, potser per aquest motiu van aconseguir ser portada de la prestigiosa revista Rolling Stone en un moment en què encara no havien gravat cap disc. L’àlbum “Kick out the jams”, en què hi prenien part importants dosis de blues rock, i la contundent i combativa cançó d’idèntic títol han estat el principal llegat de la formació, que es va dissoldre molt aviat per desavinences internes.

The Stooges van estar integrats pel peculiar Iggy Pop (veu), Ron Asheton (guitarra), Dave Alexander (baix) i Scott Asheton (bateria). Amb un estil primitiu, rude i salvatge van aconseguir un important seguiment en els seus contundents espectacles en directe, on Pop era capaç de produir-se talls amb restes d’ampolles trencades, però l’èxit a dalt de l’escenari no es va traduir en els estudis de gravació, malgrat que David Bowie, amic i gran admirador d’Iggy, els hi va produir els seus dos àlbums més elogiats: “Fun house” i “Raw power”. Més tard, el vocalista es va llançar en solitari, en una irregular carrera en què hi van destacar el discs “The idiot” i “Lust for life”, mentre que, posteriorment, el grup es va reunir durant la dècada dels 90, en plena reivindicació per part del corrent grunge. 

GILBERT O’SULLIVAN

Lloc de naixement: Waterford (Irlanda).

Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: pop i soft rock.
Principals àlbums: Back to front (1972) i I’m a writer, not a fighter (1973).
El millor: els hits d’inicis dels 70.
El pitjor: una profunda crisi als 80.

Nascut a la localitat irlandesa de Waterford, Gilbert O’Sullivan es va traslladar a Londres, ciutat on, mitjançant un estil que podríem dir es trobava entremig de Tom Jones i The Beatles, va triomfar espectacularment gràcies als singles “Alone again (naturally)”, la dolça “Clair” i “Get down”, en una època en què va ser produït per Gordon Mills, també mànager del citat Jones i d’Englebert Humperdinck. A partir del segon lustre dels 70, la seva popularitat va minvar, fet que es va fer molt evident durant els 80.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES INTÈRPRETS I BANDES DE GLAM ROCK

Alice Cooper. Representant més famós, popular i mediàtic de la branca nord-americana del glam rock, el cantant de Detroit va formar un grup de garage rock endurit inicialment integrat per Glen Buxton (guitarra), Michael Bruce (guitarra), Dennis Dunaway (baix) i Neal Smith (bateria). Els seus espectaculars concerts en viu, en què de vegades la música es trobava en un segon pla, van passar a la història pels seus números sinistres i en ocasions fins i tot macabres. Amb el pas del temps, el seu repertori es va tornar força més comercial i accessible.

Gary Glitter. La gran etapa de l’intèrpret britànic va tenir lloc essencialment durant l’època marcada pel glam rock, quan va composar la cançó “Rock’n roll”, reconegut com un himne del període i amb gran èxit als Estats Units. Els darrers anys ha estat més notícia pel seu controvertit empresonament.

Kiss (foto). El famós i popular quartet de Nova York podria perfectament formar part del capítol dedicat al heavy metal, però la seva aparició es va produir durant el període del glam rock, quan aquest havia arribat a paràmetres molt radicals. La formació clàssica va estar composta pel peculiar Gene Simmons (veu i baix), Paul Stanley (guitarra), Ace Frehley (guitarra) i Peter Criss (bateria). Els integrants del grup van mostrar-se amb les cares pintades, van triomfar gràcies a històrics àlbums com “Destroyer” i els seus recitals en directe van comptar amb una espectacular escenografia, amb guitarres que volaven i treien fum, i els singulars shows de Simmons, que escopia sang fictícia. Posteriorment, quan la seva gran època ja havia passat, van marxar de la banda Frehley i Criss, encara que més tard hi tornarien, i sorprenentment van deixar els seus rostres al descobert.

Mott the Hoople. Conjunt compost durant els seus inicis per Ian Hunter (veu, guitarra i piano), Pete Overend Watts (baix), Dale Buffin Griffin (bateria), Mick Ralphs (teclats i veu) i Verden Allen (òrgan). De trajectòria bastant irregular, el grup va triomfar de forma espectacular amb el hit “All the young dudes”, himne glam escrit per David Bowie i una de les millors cançons de la dècada dels 70. Posteriorment, Hunter es va llançar en solitari i Ralphs va formar part del supergrup Bad Company.

New York Dolls. Banda molt reivindicada, per exemple pel cantant de The Smiths Morrissey, i força influent per al punk rock, va estar integrada d’inici per David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Killer Kene (baix) i Jerry Nolan (bateria). Malgrat la seva peculiar indumentària, que precisament no passava desapercebuda, el grup, que va debutar amb un àlbum de títol homònim molt elogiat per la crítica, va tenir un escàs èxit comercial, mentre els seus components van tenir greus problemes derivats de les drogues.

Slade. Banda composta per Noddy Holder (veu i guitarra), Dave Hill (guitarra), Jim Lea (baix) i Don Powell (bateria). Va constituir una de les formacions de l’era glam més comercials, populars, famoses i venedores, amb continuats números u a les llistes del Regne Unit, entre els quals hi destaca l’himne del període “Cum on feel the noize”. La decadència del glam rock va suposar també la crisi del quartet britànic.

Suzi Quattro. Associació encapçalada per la cantant i baixista nord-americana, mitjançant hits com “Can i can”, va tenir força més èxit al continent europeu i de manera molt especial a Austràlia que no pas al seu país. Després d’un període de crisi, va ressorgir amb el tema “Tumblin’ in”, interpretat amb Chris Norman.

Sweet. Grup radicalment comercial, fins el punt d’estar integrat durant un temps en el gènere bubblegum. Format en principi per Brian Connolly (veu), Andy Scott (guitarra), Steve Priest (baix) i Mick Tucker (bateria), va integrar la moda del glam rock, es va acostar més tard al hard rock i va triomfar, a més de la Gran Bretanya, en estats de l’Europa continental com Alemanya o Dinamarca. La marxa de Connolly va obrir una profunda crisi.

BEHIND BLUE EYES

Grup: The Who.

Any: 1971.

Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey. John Entwhistle i Keith Moon.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi posterior: Who’s next.
El millor: un gran canvi de ritme.
El pitjor: en un principi havia de formar part d’un projecte que no va tenir sortida.

L’any 1971, el mític quartet britànic The Who havia arribat a una indubtable maduresa, havia deixat enrere el corrent mod, al qual hi va entrar de forma una mica forçada, i acabava de triomfar gràcies a l’òpera rock “Tommy”. Potser per l’impacte que va tenir aquesta obra, el seu compositor, el guitarrista Pete Townshend, va intentar un treball similar que s’havia de titular “Lifehouse”, però el projecte va acabar incomplet i mai es va arribar a editar. No obstant, algunes de les cançons que havien de formar-hi part van integrar el disc “Who’s next”, potser el millor àlbum publicat de la discografia del grup anglès. Una d’aquelles peces era “Behind blue eyes”, el tema més emblemàtic del treball juntament amb el progressiu “Baba O’Riley” i el revolucionari “Won’t get fooled again”. La cançó, una de les composicions cabdals de Townshend, comença de forma pausada i tranquil•la, mitjançant un contingut Roger Daltrey i una guitarra acústica, però sobtadament s’eleven el to i el ritme, convertint-se la pista gairebé en un tema de hard rock, per acabar de nou de manera asserenada. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: QUEEN

Durant l’era dominada pel glam rock, a la qual d’alguna manera es va adherir, va aparèixer la banda britànica Queen, composta pel carismàtic cantant Freddy Mercury, el guitarrista Brian May, el baixista John Deacon i el bateria Roger Taylor. Després d’utilitzar tant el rock progressiu com el rock dur, i d’editar els àlbums “Queen”, “Queen II” i “Sheer heart attack”, potser la seva primera obra de gran magnitud, la banda anglesa va aconseguir el gran triomf amb el seu quart treball de llarga durada: “A night at the opera”.

El disc, primer número u al rànquing britànic de Queen i l’àlbum preferit dels seguidors del grup i més elogiat per la crítica especialitzada en tota la trajectòria del conjunt anglès, compta amb el hit “Bohemian rhapsody”, que també va arribar al lloc més alt de les llistes del Regne Unit i que, malgrat que el tema va una mica de més a menys, segons el meu parer és indiscutiblement la millor cançó que mai hagi gravat la formació londinenca.

En aquest punt, el quartet es va convertir en una de les bandes més admirades del món i en una genuïna stadium band, en un període en què el grup va editar, per completar una brillant dècada dels 70, els àlbums “A day at the races”, número u al Regne Unit i amb la presència de “Somebody to love”; “News of the world”, que conté els èxits “We will rock you” i “We are the champions”, dos grans clàssics en els esdeveniments esportius d’arreu del món; “Jazz”, amb la inclusió de “Bicycle race”, i “The game”, número u a les dues bandes de l’oceà Atlàntic i amb els hits “Another on bites the dust” i “Crazy little thing called love”, totes dues en el lloc més alt del rànquing de Billboard als Estats Units, país on els hi va costat bastant triomfar.

Els anys 80 van començar per a Queen amb l’aclamada banda sonora de la pel•lícula “Flash Gordon”, però el decenni es va caracteritzar per aspectes com el gran sentit comercial dels seus treballs, l’ús exhaustiu dels vídeos o la presència massiva en les radiofórmules i el canal MTV. Durant la dècada, en què Mercury es va llançar igualment en solitari, el grup també va gravar els discs “Hot space”, amb el tema “Under pressure”, que va comptar amb la col•laboració del llavors ressorgit David Bowie; “The works”, amb les molt comercials peces “Radio ga – ga” i “I want to break free”; “A kind of magic”, amb les cançons gairebé bubblegum del mateix títol, “One vision”, “One year of love” i “Friends will be friends”, a més de “Who wants to live forever”, pertanyent a la banda sonora del film “Els immortals”, i finalment “The miracle”.

Després d’interpretar amb la soprano catalana Montserrat Caballé el tema “Barcelona”, encara durant els 80 com a acte previ als Jocs Olímpics celebrats a la Ciutat Comtal l’any 1992, es va conèixer que Mercury patia la malaltia del SIDA, que va provocar la seva mort, poc més tard de l’edició de l’àlbum “Innuendo” i la cançó de títol homònim. Malgrat tot, Queen ha continuat des de llavors en actiu, amb la marxa de Deacon i amb la contractació dels vocalistes Paul Rodgers, exlíder de Free i Bad Company, i Adam Lambert. 

A NIGHT AT THE OPERA

Grup: Queen.

Any: 1975.

Formació: Freddy Mercury, Brian May, John Deacon i Roger Taylor.
Àlbum d’estudi anterior: Sheer heart attack (1974).
Àlbum d’estudi posterior: A day at the races (1976).
El millor: Queen es converteix en stadium band.
El pitjor: el quartet britànic mai va poder superar aquesta obra.

Després d’uns començaments emmarcats en el rock progressiu, aleshores durant els seus inicis, i de l’edició de l’àlbum “Sheer heart attack”, caracteritzat per la seva aproximació al rock dur, el quartet Queen va editar “A night at the opera”, gravat en la part final de l’era dominada pel glam rock. El treball va ser el primer número u del grup a la Gran Bretanya, va arribar al quart lloc a les llistes de Billboard dels Estats Units, país que fins llavors se’ls hi havia resistit, i està considerat per la premsa especialitzada el cim creatiu de la banda encapçalada pel desaparegut cantant Freddy Mercury. El disc, que va convertir la formació en stadium band i és també de forma majoritària el preferit per als fans de Queen, conté temes essencials com “I’m in love with my car”, “You’re my best friend" i sobretot el clàssic “Bohemian rhapsody”, la seva cançó més emblemàtica.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ROXY MUSIC

Molt probablement, juntament amb alguns casos de heavy metal, el glam rock ha estat la moda més hortera de la història de la música rock, i tenim exemples molt evidents amb els intèrprets Gary Glitter o Alice Cooper o amb els grups Slade, Sweet, The New York Dolls o Kiss. No obstant, també en un moment o altre, van formar part del moviment formacions força diferents en aquest aspecte, com els progressius Genesis o els intel•lectualitzats Roxy Music.

El grup d’art rock Roxy Music, conjunt caracteritzat per la seva elegància, sofisticació i glamur, va ser fundat per Bryan Ferry (veu i piano), Brian Eno (teclats i sintetitzadors), Phil Manzanera (guitarra), Graham Simpson (baix), Paul Thompson (bateria) i Andy Mackay (saxofon i oboe), entrant posteriorment Eddie Jobson (teclats i sintetitzadors), John Gustafson (baix), Paul Carrack (teclats), Alan Spenner (baix) i Gary Tibbs (baix).

Després de l’edició dels dos primers àlbums, el debut de títol homònim i “For your pleasure”, Eno, l’integrant més genuïnament glam de la banda, va abandonar el grup per iniciar una influent carrera caracteritzada pel risc, els sons avantguardistes i l’exhaustiu ús de l’electrònica, sense oblidar la seva trajectòria com a productor d’autèntiques llegendes com David Bowie o el quartet irlandès U 2.

Posteriorment a la gravació dels treballs “Stranded”, número u al Regne Unit; “Country life” i “Siren”, es va tancar la primera etapa de Roxy Music, que va optar per una temporal dissolució, moment que va aprofitar Ferry, convertit en el principal crooner de la música pop – rock, per portar a terme una brillant carrera en solitari, la qual va compartir més tard amb la nova fase de la banda.

Pocs anys més tard, el grup va tornar amb Ferry, Manzanera, Thompson i Mackay com a components clàssics, en un període en què factors com la sofisticació, la qualitat tècnica i la pulcritud van ser encara més remarcables, com bé ho demostren les obres “Manifesto”, “Flesh and blood” i “Avalon”, després de la qual va tenir-hi lloc una segona separació, quan Ferry va convertir-se en un dels protagonistes de la moda dels nous romàntics.

TOP 10: ÀLBUMS DE LA DÈCADA DELS 90

1. Dog man star

Suede / 1994 / brit pop

2. Parklife
Blur / 1994 / Brit pop

3. The bends
Radiohead / 1995 / Rock alternatiu

4. This is hardcore
Pulp / 1998 / brit pop

5. (That’s the story) morning glory
Oasis / 1995 / brit pop

6. The man who
Travis / 1999 / pop alternatiu

7. Siamese dream
The Smashing Pumpkins / 1993 / rock alternatiu

8. Nevermind
Nirvana / 1991 / Grunge

9. Crooked rain, crooked rain
Pavement / 1994 / rock alternatiu

10. Californication
Red Hot Chili Peppers / 1999 / rock alternatiu

A la foto, una imatge de Suede.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: T REX

Marc Bolan (foto) va fundar amb Steve Peregrin Took el duo Tyranosaurus Rex, associació que en un principi es va unir a la contracultura hippy i a la música folk. No obstant, després de no assolir l’èxit esperat, el cantant i guitarrista es va ajuntar amb Mickey Finn (baix i percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria) per formar una nova banda de glam rock, restant el nom del grup simplement com a T Rex.

Després d’un primer treball de títol homònim, el grup es va situar al capdavant del glam britànic, juntament amb solistes com David Bowie i Gary Glitter, i altres formacions com Slade, Sweet o Mott the Hoople, fonamentalment gràcies als elogis que van rebre els àlbums “Electric warrior”, número u al Regne Unit, i “The slider”, que es va enfilar fins al quart lloc del rànquing de la Gran Bretanya.

En la primera de les obres, segurament el millor llegat del grup anglès, hi prenen part cançons com “Mambo sun”, “Jeepster”, la comercial “Get it on” o les belles “Cosmic dancer”, “Girl” i “Life’s a gas”, mentre al segon disc hi destaquen “Metal guru”, “Buick Mackane”, la popular “Telegram Sam”, “Rabbit fighter” o “Ballrooms of mars”, versionada anys més tard per la banda espanyola de la Movida Radio Futura. Mentrestant, T Rex va triomfar també gràcies a enganxosos singles com “Hot love”, “Children of the revolution” o “20th century boy”.

Posteriorment a l’edició de “The slider”, el grup va aguantar el ritme amb “Tanx”, igualment número quatre al Regne Unit, però aviat va iniciar una profunda decadència, fins que Bolan va trobar la mort en un accident de carretera. Els altres membres de la banda van intentar continuar, però sense el carisma del seu líder, l’intent va tenir un escàs èxit. 

TONY RONALD

Lloc de naixement: Arnhem (Holanda).

Llengües: holandès, anglès, castellà i català.

Dècades: 60, 70
Gèneres: pop i rock.
Principal àlbum: Se llama Tony Ronald (1972).
El millor: el hit “Help (ayudame !)”.
El pitjor: va finalitzar la seva carrera com a intèrpret per a nostàlgics.

Sigfried André den Boer, de nom artístic Tony Ronald, va abandonar el seu país, on havia format amb el seu germà el duo Kroner’s, per establir-se a Barcelona, on va aconseguir, durant el primer lustre de la dècada dels 70, els seus èxits més importants, destacant el popular “Help (ayudame !)”, que va suposar un enorme èxit, i “July”, un tema dedicat a la seva companya que va interpretar el grup Los Diablos. Posteriorment, va exercir com a productor. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ELTON JOHN

Format acadèmicament en la música clàssica i excel•lent pianista, el compositor britànic Elton John va conèixer, durant el segon lustre de la dècada dels 60, el lletrista i poeta Bernie Taupin, amb qui va entaular una gran amistat i amb el qual va formar un dels grans duos musicals de la història de la música pop.

Després d’editar el seu àlbum de debut, “Empty sky”, en què hi destaca el tema “Lady Samantha”, John va iniciar la seva època daurada, emmarcada en el període del glam rock, gènere que es fusionava molt bé amb el tarannà de l’artista, bastant histriònic, amb uns concerts que comptaven amb una escenografia força espectacular i a qui li agradava sempre sortir a l’escenari amb diversos barrets i ulleres extravagants.

Durant el seu període àlgid, l’autor anglès va editar els àlbums de títol homònim, amb la bella “Your song”, sens dubte una de les seves millors cançons; “Tunbleweed connection”, “Madman across the water”, amb la peça “Tiny dancer”, per mi el seu millor tema; “Honky chateau”, amb “Rocket man”; “Don’t shoot me, i’m only the piano player”, el seu primer número u, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, amb “Daniel” i la festiva “Cocodrile rock”; “Goodbye yellow brick road”, de nou al punt més alt dels dos rànquings i amb “Candle in the wind” com a principal reclam; “Caribou”, una altra vegada número u a les dues bandes de l’Atlàntic, i “Captain fantastic and the brown dirty cowboy”, en aquest cas només al lloc més alt de les llistes nord-americanes del Billboard.

A finals de la dècada dels 70, moment en què va finalitzar la seva associació amb Taupin, John va entrar en una evident decadència, la qual es va agreujar força durant els següents decennis, malgrat que el cantant gairebé sempre ha comptat amb el beneplàcit del públic. Des d’aleshores, cal destacar hits com l’ensucrada “Blue eyes”, que forma part del disc “Jump up !”, i la radicalment comercial “I’m still standing” o la bubblegum “I guess that’s why they call it the blues”, totes dues presents al treball “Too low for zero”, sense oblidar una versió del seu clàssic “Candle in the wind”, dedicat a la princesa Diana de Gal•les arran de la seva mort. 

SWEET

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Brian Connolly (veu), Andy Scott (guitarra), Steve Priest (baix) i Mick Tucker (bateria).

Dècades: 70 i 80.
Gèneres: pop, rock, bubblegum, glam rock i rock dur.
Principals àlbums: Funny how street co – co can be (1971) i Sweet funny Adams (1974).
Solistes que origina: Brian Connolly.
El millor: l’era glam.
El pitjor: la marxa de Connolly.

Sweet va sorgir com una formació de bubblegum rock, semblant a The Archies, encara que amb el pas del temps es va convertir, en primer lloc, en la banda més comercial del glam rock, juntament amb Slade, i, en segon lloc, en un conjunt de hard rock. Després d’un decenni dels 70 força positiu, en què el grup va triomfar, fora de l’àmbit anglosaxó, en països com Alemanya i Dinamarca, va arribar una profunda decadència i una posterior separació, arran de la marxa de Brian Connolly.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: IGGY POP

Detroit, la gran urbs que va ser seu de la Tamla Motown, sens dubte un dels períodes àlgids de la música afroamericana, va fer un tomb radical entre finals de la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70, amb l’adveniment d’un gènere primitiu, directe, cru, dur i sorollós, que van tenir com a màxims representants les bandes MC5 i The Stooges, aquesta última liderada pel cantant Iggy Pop.

Pop (veu) va formar The Stooges amb el baixista Dave Alexander i els germans Ron i Scott Asheton, guitarrista i bateria del grup respectivament. Malgrat el seguiment dels seus cèlebres concerts i de l’espectacularitat dalt d’un escenari d’Iggy, la formació no va comptar amb un gran èxit comercial, a pesar d’obres emblemàtiques com “Fun house” o “Raw power”, per la qual cosa va arribar un moment en què el cantant es va trobar molt perdut, amb l’agreujant de la seva addicció a les drogues.

En un període en què l’intèrpret semblava totalment enfonsat, i una vegada els Stooges ja s’havien dissolt, el rocker de Michigan va trobar l’inestimable ajut de David Bowie, amb qui va coincidir a Berlín, a qui va acompanyar en les seves gires i el qual li va produir els dos àlbums més importants de la seva trajectòria: “The idiot”, on es troba la cançó “China girl”, que anys més tard versionaria el mateix Bowie, i “Lust for life”.

Justament quan el punk rock va irrompre, Iggy, malgrat ser considerat una gran influència per al gènere, fins el punt que va rebre el sobrenom de Padrí del Punk, va iniciar una llarga decadència, la qual es va prolongar des de finals de la dècada dels 70 fins al començament dels anys 90, decenni en què es va produir el seu ressorgiment, gràcies a l’admiració que li va professar la Generació X, a discs com “Brick my brick” i “American caesar” i l’actuació en pel•lícules com “Cry baby”, de John Waters, o “Dead man”, de Jim Jarmusch. 

LITTLE WING

Grup: The Jimi Hendrix Experience.

Any: 1967.

Formació: Jimi Hendrix, Noel Redding i Mitch Mitchel.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Axis, bold as love.
El millor: potser la cançó més bella que mai hagués escrit Hendrix.
El pitjor: que no composés més peces semblants.

“Little wing”, un dels temes més bells i melòdics compostos pel genial guitarrista de Seattle Jimi Hendrix, va formar part del segon àlbum d’Experience, “Axis: bold as love”, com el primer, “Are you experienced ?”, editat l’any 1967 sota la producció de Chas Chandler, l’exbaixista de The Animals. Sembla ser que la gestió de “Little wing”, que el temps l’ha deixat com un dels grans clàssics de Hendrix, es va iniciar durant la seva època al Greenwich Village novaiorquès, encara que no el va polir i completar fins a la seva unió amb el baixista Noel Redding i el bateria Mitch Mitchel, els altres integrants d’Experience. La cançó ha tingut importants covers d’altres grans guitarristes: Eric Clapton, que la va gravar per al seu àlbum amb Derek & the Dominos, “Layla and other assorted love songs”, i Steve Ray Vaughn. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LOU REED

Després del tercer àlbum del grup novaiorquès, gravat ja sense la presència de John Cale, Lou Reed va decidir abandonar The Velvet Undeground. Els seus inicis com a solista no van ser precisament fàcils i el seu disc de debut de títol homònim va passar bastant desapercebut, fet que va motivar que seguidament el compositor de Brooklyn decidís viatjar al Regne Unit, més permeable al seu estil.

Una vegada instal•lat a Londres, es va trobar amb la vital ajuda de David Bowie, aleshores la gran estrella del glam rock. El compositor anglès li va produir a Reed el seu àlbum més glam i un dels treballs més elogiats de la seva discografia: “Transformer”. L’obra conté algunes de les cançons més recordades de l’autor novaiorquès, com són els casos de la bella “Perfect day”, la popular “Walk on the wild side” i “Satellite of love”.

Un any més tard, Reed va editar un dels seus discs més controvertits: l’album conceptual “Berlin”, per a alguns una autèntica obra mestra i per a d’altres un treball poc més que discret. La sinopsi de la gravació, instal•lada en la llavors dividida ciutat alemanya, està considerat un dels arguments més pessimistes, dramàtics i desesperançadors de la història de la música popular, fet que pot explicar que l’album no fos un èxit important des del punt de vista comercial.

Després de l’edició de “Berlin”, al cap d’uns anys un disc força reivindicat des d’alguns sectors, Reed va iniciar una llarga trajectòria en què les qualificacions dels treballs que va realitzar van tenir una valoració força irregular per part de la premsa especialitzada, des d’obres, d’una banda, amb crítiques bastant positives com el directe “Rock’n roll animal”, “Coney island baby” o “New sensations”, a vinils, d’altra banda, amb escassos elogis, sent el cas més significatiu el de l’estrany i mai comprès àlbum “Metal machine music”, destrossat per diverses publicacions. Aquesta etapa, que va transcórrer durant bona part dels anys 70 i la pràctica totalitat del decenni dels 80, va culminar amb “New York”, segurament, juntament amb “Transformer”, el treball més aplaudit de la seva discografia.

Després de l’edició de “New York”, la carrera del cantautor de Brooklyn, fins el dia de la seva mort, ha transcorregut molt allunyada del gran públic, destacant, arran de la mort d’Andy Warhol, la seva reunió amb Cale, el seu excompany de The Velvet Underground, per rendir un homenatge, mitjançant l’album “Songs of Drella”, a qui va ser el seu gran valedor en els inicis del mític grup novaiorquès. 

THE PEOPLE WHO GRINNED THEMSELVES TO DEATH



Grup: The Housemartins.

Any: 1987.

Formació: PD Heaton, Norman Cook, Stan Cullimore i Dave Hemingway.
Àlbum d’estudi anterior: London, 0 – Hull, 4.
Àlbum d’estudi posterior: Cap.
El millor: seguir la tònica del primer àlbum.
El pitjor: després d’aquest treball, el grup es va dissoldre.

The Housemartins ha estat comparat habitualment amb un altre cèlebre quartet anglès de la dècada dels 80 amb una curta trajectòria, The Smiths, fonamentalment perquè les dues formacions va tornar el protagonisme al rock de caràcter elèctric, però el conjunt de Hull es va basar més en una faceta irònica i sarcàstica que no pas la banda de Manchester. El segon i darrer àlbum d’estudi del grup va ser “The people who grinned themselves to death”, un títol que va ser una clara indirecta a la família reial britànica. En el treball, que va seguir una línia semblant a la seva primera obra, encara que hi va prendre més presència el gènere soul, hi destaquen la cançó homònima, “Five get over excited”, la comercial “Me and the farmer”, “Johannesburg”, una crítica a l’apartheid sud-africà, i “Build”, un tema ecologista que segons el meu parer té un caire una mica bubblegum. Després de l’edició del disc, el quartet va posar punt i final a la seva fugaç existència.