VÍCTOR JARA



Lloc de naixement: La Quinquina (Xile).

Lloc de defunció: Santiago (Xile).

Dècades: 60 i 70.
Gèneres: cantautor, folk, cançó protesta i nova música xilena.
Principal àlbum: Canto libre (1970).
El millor: consideració de mite.
El pitjor: l’adveniment de la dictadura va suposar la seva mort.

Cantant, compositor, mestre i activista polític xilè, Víctor Jara es va erigir en un dels principals cantautors llatinoamericans entre finals de la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70, en un període en què va destacar la cançó “Te recuerdo Amanda”, convertida en un himne generacional. Membre del partit comunista xilè, després del cop d’estat d’Augusto Pinochet contra Salvador Allende, va ser detingut, reclòs a l’Estadi Nacional de Santiago, torturat i assassinat.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PEARL JAM

Dos exmembres del grup Mother Love Bone, el guitarrista Stone Gossard i el baixista Jeff Ament, van fundar a Seattle el quintet Pearl Jam, al qual es van unir el guitarrista Mike McCready, el bateria Dave Krusen i, més tard, el carismàtic cantant Eddy Vedder, un surfista de San Diego. El lloc de bateria és l’únic que ha anat variant amb el pas dels anys, amb les incorporacions de Matt Cameron, que també va tocar amb Soundgarden; Matt Chamberlain, Dave Abbruzzese i Jack Irons, que havia estat a Red Hot Chili Peppers.

L’àlbum de debut del grup va ser “Ten”, el qual va rebre els elogis de la crítica i el beneplàcit del públic, arribant fins el número 2 de les llistes nord-americanes de Billboard, mentre el temps l’ha deixat com un dels millors treballs de l’era clàssica del grunge i, en línies generals, com una de les obres cabdals de la dècada dels 90, però en el seu moment, el disc es va veure enfosquit per l’espectacular triomf de “Nevermind”, el segon àlbum del trio Nirvana, que va ser editat, si fa no fa, per la mateixa època.

“Vs.”, el segon àlbum de la banda, va ser el primer número u de Pearl Jam als Estats Units, mentre va assolir el segon lloc a la Gran Bretanya, estat on mai ha pogut arribar a la posició més altra de les llistes. Per completar un decenni dels 90 extraordinari, la formació va gravar també els treballs “Vitalogy”, “No code” i “Yield", aconseguint els dos primers arribar de nou al punt més alt del rànquing de Billboard, mentre el tercer es va haver de conformar amb el número dos.

Arran del suïcidi de Kurt Cobain i la consegüent desaparició de Nirvana, fet que es va unir a la irregularitat de bandes com Soundgarden, Mudhoney o Alice in Chains, Pearl Jam es va erigir en la formació més gran del gènere grunge i en una clàssica stadium band, fet que, lluny de convertir els seus components en personatges altius i distants, no va evitar certes polèmiques com la seva negativa a promocionar les diferents obres editades o acceptar entrevistes, mentre van enfrontar-se a l’empresa Ticketmaster per l’elevat preu de les entrades dels seus concerts.

Pearl Jam, que es va distingir per un rock endurit de caràcter èpic i va col•laborar durant els anys 90 amb el mític Neil Young, un dels gran referents del grunge, ha transitat durant el segle actual, ja convertit en autèntic dinosaure del rock, per un període podríem considerar fenomenal, encara que no tan brillant com el del decenni anterior, doncs només un dels seus discs de llarga durada, “Backspacer”, ha aconseguir arribar al número u del rànquing nord-americà. 

THE CHARLATANS

Lloc de fundació: Nortwitch (Anglaterra).

Formació inicial: Tim Burgess (veu i harmònica), John Baker (guitarra), Martin Blunt (baix), John Brookes (bateria) i Rob Collins (piano, òrgan i veu).

Dècada estel•lar: 90.
Gèneres: pop, rock, rock independent, brit pop i escena Madchester.
Principal àlbum: Some friendly (1990).
Altres àlbums d’estudi: Between 10th and 11th (1992), Up to our hips (1994), The Charlatans (1995), Tellin’ stories (1997), Us ans us only (1999), Wonderland (2001), Up at the lake (2004), Simpático (2006), You cross my path (2008), Who we touch ? (2010), Modern nature (2015) i Different days (2017).
El millor: la banda va acabar sent més regular que altres formacions contemporànies.
El pitjor: però en principi, a l’ombra de grups com Happy Mondays o Stone Roses.

Grup sorgit a finals de la dècada dels 80, en el marc de l’escena Madchester, la banda britànica va estar una mica eclipsada en aquell període per formacions com Happy Mondays o Stone Roses, encara que finalment va portar a terme una trajectòria més triomfant i regular, sobretot quan es va afegir, mitjan el decenni dels anys 90, a la moda del brit pop, en què va editar l’àlbum “Tellin’ stories”. El conjunt anglès va perdre John Baker, arran d’un accident de cotxe, i John Brookes, per malaltia. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: NIRVANA



El cantant i guitarrista Kurt Cobain i el baixista Krist Novoselic van ser els membres estables del trio Nirvana, mentre el bateria Dave Grohl, que va substituir Chad Channing després del primer àlbum d’estudi del grup, va completar la formació estel•lar d’aquesta banda sorgida, durant el segon lustre de la dècada dels 80, en el marc de l’escena grunge de Seattle.

El primer àlbum de Nirvana, “Bleach”, editat pel segell independent Sub Pop, no va arribar al top 50 de la llista de Billboard i només va ser un èxit menor a la Gran Bretanya, potser per les característiques abrasives i poc depurades d’un disc que va comptar amb influències de gèneres com el heavy metal, el punk rock, el postpunk i el hardcore.

Tanmateix, tot canviaria, i no només pel que fa al trio, amb la confecció del segon àlbum de la banda: “Nevermind”. El disc, editat per una multinacional i amb una producció molt cuidada, fet que no va acabar de satisfer als membres del grup, va suposar un abans i un després quant al rock alternatiu en línies generals, que a partir de llavors es va convertir en un gènere gairebé de masses. En l’històric treball, número u als Estats Units i número cinc al Regne Unit, hi destaquen temes com “In bloom”, “Lithium”, l’extraordinària “Come us you are”, crec que la millor cançó de la seva trajectòria, i el hit “Smell like teen spirit”, un veritable himne del grunge.

Després del gran èxit de “Nevermind”, Cobain, que a més va tenir una complicada relació sentimental amb Courtney Love, líder del grup Hole, va començar a sentir-se incòmode amb la fama i la popularitat de la formació, motiu pel qual va entrar en un període força delicat i inestable. Després de l’edició del tercer àlbum d’estudi del trio, “In utero”, que va comptar amb una producció menys elaborada que el seu il•lustre predecessor, Kurt es va llevar la vida quan només tenia 27 anys, la mateixa edat en què abans havien mort Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin i Jim Morrison i en la qual més tard desapareixeria Amy Winehouse.

Posteriorment al suïcidi de Cobain, convertit en un autèntic símbol, el grup, que va deixar com a pòstum el directe “Unplugged in New York City”, es va desfer, moment en que Novoselic va fundar Sweet 75 i Grohl va formar Foo Fighters, una de les bandes de més èxit de les dues últimes dècades.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL GRUNGE

Seattle, ciutat de l’estat nord-americà de Washington, que anys més tard es convertiria en un símbol del moviment anti-sistema arran de les protestes que hi van tenir lloc durant una reunió de l’Organització Mundial del Comerç, va ser l’urbs on va sorgir el gènere grunge a finals del decenni dels anys 80, encara que el corrent es va consolidar plenament en la dècada dels 90.

Si durant els anys 80, la música popular, almenys pel que fa al seu sector més comercial, es va caracteritzar per una imatge molt sofisticada dels intèrprets i un caràcter alegre i festiu, el grunge, en els seus inicis un gènere molt minoritari, va comptar amb una iconografia més descuidada dels seus protagonistes i amb uns temes en que hi destacaven bàsicament el pessimisme i la desesperança.

Altres factors que van definir el grunge van ser una barreja de rock dur i punk rock quant al seu estil musical, els cabells llargs que recordaven de certa forma el moviment hippy, la moda de les camises de llenyataire i les gorres de llana, cert rebuig per la fama i la popularitat, l’elecció del mític cantautor canadenc Neil Young i el cantant protopunk Iggy Pop com uns dels seus ídols o el corrent paral•lel cinematogràfic protagonitzat per la generació X, que va comptar amb representants com els directors Jonathan Demme, Tom DiCillo, Jim Jarmusch, Gus van Sant, Kevin Smith, el mediàtic Quentin Tarantino i els germans Joel i Ethan Coen  o els actors Ben Affleck, Patricia Arquette, Steve Buscemi, Matt Damon, Johnny Depp, Woody Harrelson, Catherine Keener, Juliette Lewis, Brad Pitt, Wynona Ryder, Christian Slater o John Turturro.

Els principals grups del gènere durant els seus inicis, tots ells contractats en els seus orígens pel segell discogràfic independent de Seattle Sub Pop, van ser Alice in Chains, Mudhoney (foto), Soundgarden, Hole i els supervendes Pearl Jam i Nirvana, aquesta darrera banda liderada pel carismàtic cantant i guitarrista Kurt Cobain, convertit en un símbol arran del seu suïcidi, moment en què el bateria Dave Grohl va fundar Foo Fighters, una formació clau en el desenvolupament del gènere.

El grunge igualment va passar a la posteritat perquè es va tractar de l’estil que va convertir el rock de caràcter alternatiu i independent en un moviment pràcticament de masses, essencialment gràcies a l’edició de l’àlbum “Nevermind”, el segon dels tres treballs d’estudi que va gravar el trio Nirvana, sense oblidar l’impacte que van tenir discs com “Ten”, el debut de Pearl Jam; “Every boy deserves fudge”, de Mudhoney, o “Superknown”, de Soundgarden.

NEW DAWN FADES

Grup: Joy Division.

Any: 1979.

Formació: Ian Curtis, Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris.
Gènere: postpunk.
Àlbum d’estudi: Unknown pleasures.
El millor: potser la millor cançó d’un excel•lent disc.
El pitjor: cert dramatisme.

“Unknown pleasures”, el primer dels dos àlbums d’estudi que va gravar el quartet postpunk Joy Division i un dels millors treballs mai realitzats de la història de la música rock, conté extraordinàries peces, com “Disorder”, “Insight”, “She’s lost control” o “Shadowplay”, però molt probablement la millor de totes sigui la fantàstica “New dawn fades”. El tema està caracteritzat pels mateixos eixos de tantes cançons del grup de Manchester, com la foscor, el pessimisme o el sentit dramàtic, com per exemple quan el turmentat cantant Ian Curtis recita amb cruesa i certa desesperació que espera alguna cosa més. “New dawn fades”, que ha format part de vàries bandes sonores de films, com “24 hour party people” o “Heat”, i que ha estat versionada per Moby i New Order, la banda que va néixer després del suïcidi de Curtis, va mostrar les grans dots de guitarrista de Bernard Sumner.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EUROPA CONTINENTAL A LA DÈCADA DELS 80

En estats com França, Itàlia o Alemanya, no hi van haver novetats massa significatives pel que fa a la dècada dels 80, fins el punt que es pot considerar la movida madrilenya, sorgida a la capital espanyola, com el corrent més important de l’Europa continental durant aquell decenni.

Tanmateix, la movida, quant a l’apartat musical, no va comptar amb una important internacionalització, tret de l’èxit que va assolir el trio Mecano a Itàlia, fet que si que va aconseguir, amb el pas del temps, el director cinematogràfic manxec Pedro Almodóvar, sobretot a partir de la pel•lícula “Mujeres al borde de un ataque de nervios”, realitzada a finals de la dècada.

Pel que respecta als altres països significats, a França, a les portes de fer acte d’aparició el gènere electrònic del house, que comptaria amb una important trajectòria durant els anys 90, de la mà d’associacions com Daft Punk, van seguir triomfant cantautors com Georges Moustaki o estrelles veteranes de la chanson com Charles Aznavour o Sacha Distel; a Itàlia hi va tenir lloc un corrent de música disco extremament comercial, destacant el grup The New Trolls, que en la dècada dels 70 havia fet ús d’un estil tan radicalment diferent com el rock progressiu; a Alemanya van continuar realitzant discs bandes avantguardistes del Krautrock, com Kraftwerk o Tangerine Dream, mentre a poc a poc s’apagava la flama del quartet disco Boney M, que va seguir obtenint un gran èxit a l’estat espanyol.

On si que hi va haver força moviment va ser a Escandinàvia, on seguint l’estela iniciada pel quartet suec Abba, que durant els 80, abans de la separació sentimental i professional dels seus components, va seguir editant importants treballs, van aconseguir un enorme èxit internacional el trio noruec A – Ha, que es va associar a la moda dels nous romàntics, o el duo suec Roxette.

Finalment, cal destacar a Grècia l’espectacular triomf del teclista Papathanassiou Vangelis (foto), arran de la banda sonora de l’oscaritzat film “Cars of fire”, al mateix temps que qui va ser el seu company a la formació progressiva Afrodite Child, el cantant Demis Roussos, veia declinar el seu èxit després d’un decenni dels 70 extraordinari.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ESPANYA A LA DÈCADA DELS 80



A diferència d’allò que va succeir amb la llengua catalana, la música en idioma castellà va viure la seva època daurada durant el decenni dels anys 80, principalment pel que respecta al primer lustre, destacant sobretot el corrent de la movida madrilenya, encara que també cal destacar les aparicions del pop – rock gallec i del rock radical basc.

En aquella època, en què no existia internet i en la qual els mitjans de comunicació no eren massa sofisticats, les modes que sorgien als estats anglosaxons arribaven amb cert retard a altres països, com per exemple a Espanya. Per tant, no és estrany que la movida madrilenya, pel que fa a l’apartat musical, es veiés barrejada per diferents gèneres o modes com el punk rock, el rock urbà, el postpunk, el synth pop o la new wave.

Les principals formacions van ser Alaska y los Pegamoides / Dinarama, Aviador Dro, Burning, Los Burros / El Último de la Fila, Derribos Arias, Gabinete Caligari, Loquillo y los Intocables / Trogloditas, Mecano, Nacha Pop, Radio Futura (foto), Los Rebeldes o Los Secretos, entre molts d’altres. El moviment també va comptar amb la seva versió cinematogràfica, que va tenir el mediàtic, internacional i famós director manxec Pedro Almodóvar com a màxim abanderat, i va ser fomentat en el marc del govern municipal obert i liberal del socialista Enrique Tierno Galván, llavors alcalde de la capital espanyola.

A Galícia, i més concretament a la ciutat portuària de Vigo, va sorgir un corrent que va rebre el nom de rock gallec, destacant de forma especial dues bandes: els irònics, esbojarrats i divertits Siniestro Total i Golpes Bajos, un grup fundat pel ja desaparegut German Coppini, un excomponent de Siniestro. Uns anys més tard, a la mateixa localitat, va aparèixer el virtuós music Carlos Núñez, que protagonitzaria una dècada dels 90 estel•lar.

Finalment, al País Basc hi va tenir lloc el rock radical, de clares influències derivades del punk rock. No és gens estrany que a Euskadi sorgís aquest fenomen si tenim en compte la crisi industrial que hi va sorgir arran de la reconversió del sector secundari efectuada pel govern central socialista, circumstància que va originar un important percentatge d’atur. Entre les principals bandes cal significar Kortatu, la seva continuïtat Neru Gorriak o La Polla Records.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: CATALUNYA A LA DÈCADA DELS 80

Després d’una excel•lent dècada dels 70, on van brillar la cançó d’autor i l’underground laietà, la música en llengua catalana va entrar durant el decenni dels 80 en una profunda crisi, la qual va coincidir amb l’època d’or del rock en idioma castellà, mitjançant principalment la movida madrilenya.

Les causes de la decadència podrien ser, pel que fa als cantautors, al fet que el final de la dictadura franquista, que va comportar la legalització de la llengua catalana, el restabliment del Parlament de Catalunya i l’aprovació de l’Estatut de Sau, va provocar que la música polititzada de caràcter reivindicatiu perdés certa importància. Quant al rock, en aquell període, les principals bandes catalanes, com Loquillo y los Trogloditas, Los Rebeldes o Los Burros, antecedent de l’El Último de la Fila, van preferir expressar-se en castellà i unir-se a la moda de la movida.

Tanmateix, molts del cantautors que van triomfar durant els anys 60 i 70, com van ser els casos de Raimon, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach, si bé és veritat que la seva popularitat va minvar, van continuar realitzant una notable trajectòria, sense oblidar que el compositor empordanès va ser capaç d’omplir el Camp Nou l’any 1985. En aquell període, el Compositor galàctic Jaume Sisa, que va canviar el seu nom pel de Ricardo Solfa, i el sarcàstic trio La Trinca, que va triomfar en el món de la televisió, van gravar també en castellà, tal com havia fet anteriorment Joan Manuel Serrat.

Tanmateix, pel que respecta al segon lustre de la dècada, va aparèixer el que podria anomenar-se l’embrió del popular, triomfant i també criticat rock català del decenni següent, mitjançant formacions com el grups osonencs Duble Buble, que va assolir l’èxit gràcies el tema “Clava’t”, i Sau (foto), format pel cantant ja desaparegut Carles Sabater i el guitarrista Pep Sala i que transitaria per la seva millor època durant els anys 90, però que a finals dels 80 va editar el tema “No he nascut per a militar”, un dels seus clàssics. 

THE BLACK AND WHITE ALBUM

Grup: The Hives.

Any: 2007.

Formació: Howlin’ Pelle Almqvist, Vigilante Carlström, Nicholaus Arson, Dr. Matt Destruction i Chris Dangerous,
Àlbum d’estudi anterior: Tyrannosaurus Hives (2004).
Àlbum d’estudi posterior: Lex Hives (2012).
El millor: la frescor.
El pitjor: no es tracta del seu treball més elogiat.

Malgrat que la majoria de crítics pensen que “Vini, vidi, vicious”, el segon treball del grup escandinau, és el millor àlbum de The Hives, personalment crec que “The black and white album”, el seu quart disc de llarga durada, és una obra més regular, encara que no conté un tema tan extraordinari com “Hate to say i told you so”. El conjunt suec, una de la moltes bandes, entre les quals també es troben Franz Ferdinand, The Strokes i The White Stripes, que durant l’actual segle han reivindicat el garage rock, sense oblidar aportacions de tipus punk, disposava de moltes cançons per integrar l’àlbum analitzat, de les quals van romandre peces fresques i trepidants com “You got it all... wrong”, “Hey little world !”, amb clars aires punk, o “You dress up for Armaggedon”, encara que el tema més popular del disc és el comercial “Tick tick boom”. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PRINCE

Amb Prince tanco aquest triangle de grans estrelles del decenni dels anys 80 del segle passat, en el qual també es troben Michael Jackson i Madonna, que no van aconseguir seduir-me, encara que en el cas del compositor de Minneapolis hi té lloc una diferència substancial amb els altres dos artistes: mentre penso que l’intèrpret de Gary i la cantant de Bay City van realitzar una música pop molt comercial, Prince compta amb una discografia més arriscada i variada.

En primer lloc, l’estrella de Minnesota ha exercit de cantant, compositor, productor, guitarrista, faceta en la qual va ser un dels millors de la seva època, i especialista en altres instruments, mentre que, en segon lloc, ha utilitzat un munt de gèneres durant la seva llarga trajectòria, com pop, rock, folk, rythm & blues, soul o rock experimental, no desentonant en cap d’ells.

Tanmateix, els inicis del músic de Minneapolis no van ser gens fàcils, doncs va veure rebutjades algunes maquetes, no va aconseguir arribar al top – 10 de Billboard fins a la confecció del seu cinquè àlbum, “1999”, i no va assolir el lloc més alt de les llistes dels Estats Units fins a l’edició de l’elogiat treball “Purple rain”, referent de la pel•lícula del mateix títol i amb la presència de l’extraordinària cançó principal. Abans, el compositor nord-americà havia gravat les obres “For you”, “Prince”, l’aclamat “Dirty mind” i “Controversy”.

Amb “Purple rain” es va iniciar el període clàssic i més triomfant de Prince, que va continuar amb “Around the world in a day”, número u als Estats Units; “Parade”, número tres a Billboard; “Sign o’ the times”, considerada la seva obra mestra al parer dels diferents mitjans de comunicació; “Lovesexy”, el seu primer número u al Regne Unit; la banda sonora del film “Batman”, que es va enfilar fins a dalt de tot dels rànquings a les dues bandes de l’Atlàntic”, i “Graff bridges”, el seu segon número u a la Gran Bretanya.

Tal com va succeir amb Jackson, Madonna i altres estrelles mediàtiques de la dècada dels 80, Prince va entrar en certa crisi amb l’arribada del decenni dels 90, probablement per l’explosió del rock indie, amb el gènere grunge al capdavant. Durant aquella època i fins els nostres dies, l’autor de Minneapolis, que havia format bandes com The Revolution, la qual es va estrenar amb “Purple rain”, i The New Power Generation, va obrir nous camins, caracteritzats pel risc i l’experimentació, en un període en què cal significar discs com “Love symbol album” i “Come”, tos dos número u al Regne Unit, o “3121”, el seu primer número u als Estats Units des de ”Batman”. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: MADONNA

En el capítol anterior d’aquesta història del rock, comentava que em sentia una mica estrany pel fet de no agradar-me la música de l’estrella de Gary (Indiana), Michael Jackson. Doncs bé, amb la cantant de Bay City (Michigan), Madonna, segons el meu parer una de les artistes més sobrevalorades de la història de la música pop, em va succeir un fet molt semblant.

No només mai m’han agradat els treballs de l’artista de Michigan, tret d’alguna petita excepció, sinó que el seu estil normalment sempre m’ha semblat el típic de radiofórmula o de MTV, per la qual cosa no entenc com alguns crítics o afeccionats de caire alternatiu han alabat un munt dels seus discs. A més, a aquells que opinen que es tracta d’una intèrpret polèmica i fins i tot transgressora, els hi podria dir que als seus concerts es podrien vendre perfectament joguines, caramels, globus i vídeos infantils.

Tanmateix, no puc negar que ha estat una artista polifacètica, doncs també ha exercit d’actriu teatral i cinematogràfica, i que ha marcat durant molt de temps una important tendència, fins el punt que potser sense la seva influència avui no existirien moltes cantants i dives que triomfen espectacularment als Estats Units, començant per Lady Gaga.

L’època podríem anomenar clàssica de Madonna, que va tenir lloc a la dècada dels 80, un decenni que, per les seves particularitats, va ser força propici al seu estil, va estar marcada per àlbums històrics en la discografia del pop més comercial: un disc inicial de títol homònim, el qual la va situar en el primer pla; “Like a virgin”, amb “Material girl” i el tema que li dóna títol, amb la confecció d’un vídeo molt popular; “True blue”, que compta amb “Papa don’t preach”, “La isla bonita” i la cançó d’idèntic títol, i “Like a prayer”, que conté la peça homònima. Els darrers tres treballs van ser número u en varis estats, entre ells els Estats Units i la Gran Bretanya.

Pel que respecta a la dècada dels 90, encara que Madonna va continuar situada en la cresta de l’onada, no va ser tant popular per a l’intèrpret nord-americana, que va seguir brillant especialment gràcies als seus cèlebres concerts, dotats d’una escenografia i muntatge brillants i espectaculars. Durant aquell decenni, en què va esclatar comercialment parlant l’escena indie, molt allunyada de les característiques de la cantant, va destacar el disc “Ray of light”, molt ben rebut per la crítica.

Durant els últims temps, i malgrat les “rivals” que li han sortit al pas, moltes d’elles, com ja he comentat, força influenciades per la seva carrera, la diva ha seguit triomfant com una de les artistes més populars, famoses i admirades del món, en una època en què els seus àlbums “Music”, “American life”, “Confessions on a dance floor”, “Hard candy” i “MDNA” s’han enfilat fins el punt més alt a les dues bandes de l’Atlàntic. 

M - CLAN

Lloc de fundació: Múrcia (Regió de Múrcia).

Formació fixa: Carlos Tarque (veu) i Ricardo Ruipérez (guitarra).

Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, rock, southern rock i soul.
Principals àlbums: Usar y tirar (1999) i Defectos personales (2002).
El millor: alternar un públic de certa exigència amb el de “40 Principales”.
El pitjor: alguns fans consideren que no han igualat mai els primers discs.

El cantant Carlos Tarque i el guitarrista Ricardo Ruipérez han estat els integrants estables del conjunt murcià M – Clan, un dels grups de més èxit a Espanya les dues darreres dècades. Després de dos àlbums inicials força elogiats per crítica i públic, la formació va triomfar de forma notòria en el període en què l’exTequila Alejo Stivel i Carlos Raya, que també va ser component oficial de la banda, van exercir de productors.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: MICHAEL JACKSON

Sincerament, mai vaig ser un fan de l’intèrpret nord-americà, fins el punt que durant l’esplendor de la seva carrera em sentia una mica estrany perquè observava que era dels pocs que no gaudia amb els seus discs, vídeos i espectacles (més tard vaig conèixer més gent que pensava com jo). Malgrat tot, no puc obviar grans èxits de l’artista, que va tenir el seu punt àlgid amb la confecció de l’històric àlbum “Thriller”, un treball que evidentment va marcar una era en la música pop.

Els inicis artístics de Michael Jackson es troben en la popular agrupació Jackson V, de la qual en van formar part varis germans, encara que ràpidament Michael va sobresortir-ne clarament. Llavors, la família va estar sotmesa al frenètic ritme de gravacions, concerts i gires amb que Berry Gordy sotmetia a tots els artistes de la seva discogràfica Motown, amb seu a Detroit.

El primer gran èxit de Michael en solitari va ser l’àlbum “Off the wall”, número tres a les dues bandes de l’Atlàntic, però el triomf històric de l’intèrpret va tenir lloc amb el cèlebre i supervendes “Thriller”, el qual va ser número u en un munt d’estats, entre ells els Estats Units i la Gran Bretanya, i va extreure com a singles les cançons “The girl is mine”, amb l’exBeatle Paul McCartney; “Billie Jean”, “Beat it”, “Wanna be startin’ somethin’”, “Human nature”, “PYC (pretty young thing)” i el tema que li dóna títol, que a més va comptar amb la producció d’un vídeo que va fer història.

Potser per les espectaculars repercussions de “Thriller”, possiblement perquè no va poder digerir i assimilar massa bé un èxit estratosfèric, Jackson va iniciar una sèrie d’activitats i rutines estranyes i fins i tot extravagants i estrambòtiques, com la de portar en tot moment una màscara, intentar aclarir-se la cara o una polèmica relació amb infants, que li va portar un munt de problemes de tipus judicial.

Michael es va prendre amb molta calma l’edició d’un nou àlbum, doncs va trigar cinc anys en editar “Bad”, el qual, encara que no va repetir els números del seu predecessor (gairebé era impossible), va suposar un altre gran èxit, per exemple pel que fa als senzills de títol homònim i “I just can’t stop loving you”. Seguidament, quatre anys més tard, va extreure el treball “Dangerous”, un altre triomf planetari, i, abans de la seva mort, “History: past, present and future, book 1” i “Invencible”, que, malgrat ser, com els discs anteriors, número u en varis països, van fer baixar considerablement el nivell tant de popularitat com de vendes. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: NEIL YOUNG (2a PART)

Si analitzem l’excel•lent, llarga, prolífica i extraordinària trajectòria del cantautor canadenc Neil Young, que compta, segons els experts, amb una de les discografies més dignes i autèntiques de la història de la música popular, les parts més conegudes, emblemàtiques i remarcables van tenir lloc durant el decenni dels 70, quan va gravar històrics àlbums com “After the goldrush”, “Harvest” o “Tonight’s the night” i va formar part del supergrup que van fundar David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash. No obstant, totes les etapes de Young han comptat amb els seus moments destacables i significatius.

Tanmateix, després de flirtejar amb l’estil punk durant la segona meitat de la dècada dels 70, Young, potser una mica incòmode pel llarg mandat del conservador Ronald Reagan als Estats Units, va transitar durant els anys 80 per un període força discret, època en què cap dels seus àlbums va passar a la història, com per exemple ho havia fet anteriorment “Harvest”, ni tampoc va rebre grans valoracions pel que respecta a la premsa especialitzada. Durant aquesta etapa de la seva trajectòria, el compositor de Toronto va continuar col•laborant amb la banda Crazy Horse i amb els seus antics companys Crosby, Stills i Nash, mentre va seguir relacionant-se amb el cinema, per exemple amb el film “Human highbury”, el qual va dirigir amb el pseudònim de Bernard Shakey juntament amb Dean Stockwell, o “Solo trans”, realitzat per Hal Ashby.

Entre finals dels 80 i inicis dels 90 podríem dir que es va produir el ressorgiment de la figura de Young, entre altres motius, perquè la generació grunge, sorgida a la ciutat de Seattle, a l’estat de Washington, així com l’anomenada Generació X, que va marcar bona part del cinema independent nord-americà del període, el van elegir com un dels seus ídols, icones i referents.

D’una banda, l’autor canadenc, que va editar llavors elogiats àlbums com “Freedom” o “Ragged glory”, va col•laborar amb la banda grunge Pearl Jam i va dedicar la cançó “Sleeps with angels”, pertanyent al treball d’idèntic títol, a un dels grans líders del moviment, el cantant i guitarrista de Nirvana Kurt Cobain, que acabava de suïcidar-se.

D’altra banda, dos dels millors directors cinematogràfics nord-americans de les darreres dècades, Jim Jarmusch, un dels principals representants de la Generació X, i Jonathan Demme han col•laborat de forma important amb Young: pel que fa al primer, amb “Dead man”, pel•lícula protagonitzada per Johnny Depp, i “Year of the horse”, sobre concerts amb Crazy Horse, mentre pel que respecta al segon, mitjançant “Neil Young & Crazy Horse: the complex sessions”, “Neil Young: heart of gold”, “Neil Young: trunk show” i “Neil Young: jouneys”, sense oblidar que Neil mateix va dirigir l’obra “Greendale”. 

JOURNEY

Lloc de fundació: San Francisco (Estats Units).

Formació inicial: Gregg Rolie (veu i teclats), Neal Schon (guitarra), George Tickner (baix), Aynsley Dunbar (bateria) i Ross Valory (piano).

Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: rock, jazz rock i AOR.
Principals àlbums: Escape (1981) i Frontiers (1983).
El millor: un munt de vendes.
El pitjor: la típica controvèrsia AOR.

Dos excol•laboradors del guitarrista d’origen mexicà Carlos Santana, Gregg Rolie i Neal Schon, únic membre fix de la banda, van fundar a San Francisco el grup Journey, que si bé és cert que va utilitzar el jazz rock i el rock progressiu, va acabar sent una de les formacions més clàssiques de la moda AOR. El conjunt californià, que va realitzar una trajectòria caracteritzada per les espectaculars vendes dels seus discs, va tenir un munt de seguidors, però també va comptar amb un important número de detractors. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: BRUCE SPRINGSTEEN (2a PART)

La primera part dedicada a l’estrella de Nova Jersey va finalitzar amb l’edició de l’aclamat i molt reivindicat àlbum acústic “Nebraska”, obra gravada justament abans del famós, comercial, supervendes i històric treball “Born in the USA”, que marcaria el començament de la trajectòria més popular i mediàtica de l’artista nord-americà, que ja havia realitzat un primer intent en la mateixa direcció amb el doble “The river”, obra composta immediatament abans de “Nebraska”.

Sincerament, aquell Springsteen genial, emocionant i autèntic de grans discs com “Born to run” o “Darkness on the edge of town”, o el compositor íntim, folk i acústic de “Nebraska”, a penes se’l constata en l’àlbum “Born in the USA”, una obra que, sense negar la seva qualitat i bones cançons com “I’m goin’ down”, va assolir paràmetres molt comercials i va resultar ser una edició apte per a tota classe de públics, fins el punt que la gravació va conquistar fans que potser desconeixien completament la discografia anterior del Boss.

“Born in the USA” és un d’aquell àlbums capaços de marcar una era de la música popular, entre d’altres coses perquè va extreure la barbaritat de set singles: el famós i comercial “Dancing in the dark”, “Cover me”, la cançó de títol homònim, “I’m on fire”, “Glory days”, la referida “I’m goin’ down” i “My hometown”. Per tant, la pressió de l’intèrpret de Nova Jersey alhora d’editar un nou disc era enorme, doncs les comparacions serien inevitables. L’Springsteen amb samarreta i texans de la portada del seu treball més espectacular es va convertir en la imatge d’un Bruce elegant i sofisticat, amb vestit i corbata, de “Tunnel of love”, que si bé no va aconseguir les vendes i la fama del seu il•lustre predecessor, va aguantar força bé el tipus, especialment gràcies a “Brilliant disguise” i la peça que li dóna títol.

Des de llavors fins els nostres dies, la trajectòria d’Springsteen, farcida de continuades, espectaculars i frenètiques gires, normalment acompanyat de l’E Street Band, ha transcorregut amb la confecció d’àlbums que han assolit de nou el punt més alt de les llistes dels Estats Units, la Gran Bretanya i molts altres països, com han estat els casos de “The rising”, “Magic” o “High hopes”, realitzant de tant en tant algun parèntesi per editar obres d’un caràcter més arriscat i alternatiu, intentant emular l’impacte més intel•lectual de “Nebraska”, amb els discs “The ghost of Tom Joad” o “We shall overcome: the Seeger sessions”, un tribut al mític folk singer.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: GRUPS DE L’ESCENA MADCHESTER

The Charlatans. Banda formada durant els seus inicis per Tim Burgess (veu), Mark Collins (guitarra), Martin Blunt (baix), Jon Brookers (bateria) i Tony Rogers (teclats). El grup, que va tenir els seus principals referents en el pop – rock britànic del decenni dels 60, va romandre clarament a l’ombra de formacions com Happy Mondays i The Stone Roses pel que fa a l’era clàssica de l’escena Madchester, però va ser finalment aquell que va comptar amb una trajectòria més estable i regular, sobretot quan es va enganxar a la moda del brit pop. El conjunt anglès va perdre Collins, per un accident de carretera, i Brookers, a causa d’un càncer.

Happy Mondays. Grup integrat per Shaun Ryder (veu), Mark Day (guitarra), Paul Ryder (baix), Gary Whelan (bateria), Mark Berry (percussió) i Paul Davis (teclats). Banda estel•lar del segell la Haçienda, va mantenir una relació bastant tensa i complicada amb Tony Wilson, el seu cap, fet que no els hi va impedir convertir-se en el conjunt emblemàtic del moviment Madchester. Happy Mondays va utilitzar la música dance, va adoptar els estridents ritmes de l’acid – house i va protagonitzar l’anomenat segon estiu de l’amor i el revival psicodèlic que va viure aleshores la música popular, en una època en què els seus components van tenir força problemes derivats de les drogues.

The Stone Roses (foto). Grup que va tenir com a quartet clàssic el format per Ian Brown (veu), John Squire (guitarra), Mani (baix) i Reni (bateria, piano i veu). Després de debutar amb un àlbum de títol homònim, que va rebre l’aclamació de la crítica especialitzada i el favor del públic, es van presentar moltes expectatives, però el conjunt, amb una gran influència de la música britànica de la dècada dels 60 i protagonista del ressorgiment del rock psicodèlic, va separar-se per importants desavinences internes, en plena gira, després d’editar el segon treball, encara que anys més tard va reaparèixer sota una gran expectació. 

FIRE AND RAIN

Intèrpret: James Taylor.

Any: 1970.

Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Sweet baby James.
El millor: la melancolia del tema.
El pitjor: el succés en què està inspirat.

L’any 1970, el cantautor nord-americà James Taylor va editar el seu segon àlbum, “Sweet baby James”, considerat el seu treball més emblemàtic. En l’obra, que va comptar amb un gran èxit de la crítica i comercial, hi destaquen la peça que li dóna títol i la bella “Fire and rain”, una melancòlica, trista i tràgica cançó que parla del suïcidi de la seva amiga Suzanne Schnerr, que va provocar en Taylor una profunda depressió. El tema, en el qual intervé al piano la compositora Carole King, una de les seves grans amistats i qui li havia atorgat a James la interpretació del seu clàssic “You’ve got a friend”, va tenir importants vendes, enfilant-se fins el número dos de les llistes canadenques i fins al número tres en el rànquing nord-americà de Billboard.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ESCENA MADCHESTER

L’urbs industrial de Manchester va ser una de les ciutats clau de la música pop – rock britànica dels anys 70 i 80, quan hi van ser fundades bandes com The Buzzcocks, The Smiths, Joy Division, New Order, Durruti Column, Happy Mondays, The Charlatans o The Stone Roses, aquestes sis últimes representants del segell independent The Factory, creat per l’empresari Tony Wilson, i les quatre darreres protagonistes de la part clàssica de l’anomenada escena Madchester.

El moviment va transcórrer durant la totalitat del decenni dels 80 i els primers anys de la dècada dels 90, encara que es podria afirmar que l’era fonamental va tenir lloc, en un període en què The Factory s’havia convertit en La Haçienda, entre el segon lustre dels 80 i el primer dels 90, època en què es va viure un ressorgiment del gènere psicodèlic, fins el punt que es va parlar de 1989 com el segon estiu de l’amor, en record d’aquell de 1967, en plena era hippy.

En la primera etapa en el còmput general, durant els inicis de la new wave, el corrent va estar marcat pel postpunk, quan el llegendari grup Joy Division es va convertir en la banda més significativa del segell The Factory, discogràfica que va simbolitzar el naixement del rock independent al Regne Unit. El suïcidi de Ian Curtis, cantant de la formació, va suposar el final del primer període, encara que New Order, conjunt format pels altres tres membres de l’associació, va passar a ser el principal emblema de la factoria fundada per Wilson.

Posteriorment, en el marc de The Haçienda, el sinistre postpunk va donar pas a ritmes ballables i discotequers, en primer lloc el dance i més tard les influències derivades de l’acid – house, moment en què van destacar bandes com Happy Mondays (foto), The Charlatans, The Stone Roses o els mateixos New Order, llavors instal•lats a l’illa balear d’Eivissa. Aquests grups van ser una clara referència per a formacions que van marcar l’indie rock britànic del decenni dels 90, sent un cas força significatiu el del conjunt escocès Primal Scream.

La pel•lícula “24 hour party people”, títol derivat d’una cançó de Happy Mondays, dirigit per Michael Winterbottom i protagonitzat per Peter Corgan, és una clara mostra per comprendre l’escena que va tenir lloc durant aquella època al Regne Unit. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: SONIC YOUTH

Si The Jesus & Mary Chain va ser la principal referència britànica del noise rock, el quartet Sonic Youth va ser el màxim reclam de la versió nord-americana. El grup va ser fundat a inicis de la dècada dels 80 a Nova York, la gran urbs que igualment va ser seu de la banda The Velvet Underground, la gran influència del gènere.

Integrants de l’anomenada no wave novaiorquesa, que va marcar part de la música alternativa dels Estats Units durant el decenni dels 80, la formació inicial de Sonic Youth va estar composta pels seus tres membres permanents, Thurston Moore (veu i guitarra), Lee Ranaldo (guitarra i veu) i Kim Gordon (veu i baix), companya sentimental del primer, a més de Jim Sclavunos (bateria). Després del primer àlbum, va entrar Bob Bert, que a partir del tercer treball va donar el testimoni a Steve Shelley, que va completar la composició clàssica.

Més tard de l’edició de “Confesion is sex” i “Bad moon rising”, dos àlbums que van passar pràcticament desapercebuts fora dels ambients independents, Sonic Youth va gravar la seva trilogia estel•lar, formada per tres obres clàssiques del noise rock i de la música alternativa dels anys 80: “Evol”, “Sister” i la sensacional “Daydream nation”, un disc històric que conté cançons com “Teen age riot”, “The sprawl”, “Cross the breeze” o “Candle”.

Malgrat que fins a l’edició de “The whitey album”, el següent disc després de “Daydream nation”, el quartet havia tingut un escàs èxit comercial, Sonic Youth va fitxar per una multinacional discogràfica, fet que l’hi va permetre arribar tant al top 50 britànic com al top 100 nord-americà amb les obres “Goo”, àlbum en què hi destaquen les peces “Dirty boots”, “Tunic (song for Karen)”, dedicada a Karen Carpenter, i “Kool thing”; "Dirty", número sis al Regne Unit, i “Experimental jet set, thrash and no star”, número 10 al rànquing britànic.

Posteriorment, el grup novaiorquès va entrar en una etapa més irregular, experimental i allunyada del gran públic, en un període en què van destacar els àlbums “Murray street” i el darrer de la seva discografia, “The eternal”, el més ben situat al rànquing de Billboard de tota la seva trajectòria. La separació afectiva de Moore i Gordon va provocar la separació del quartet, continuant els dos guitarristes carreres independents, mentre Kim ha publicat un llibre sobre la seva experiència a la banda. 

LED ZEPPELIN II

Grup: Led Zeppelin.

Any: 1969.

Formació: Jimmy Page, Robert Plant, John Paul Jones i Paul Bonham.
Àlbum d’estudi anterior: Led Zeppelin I (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Led Zeppelin III (1970).
El millor: l’aclamada versió de “Whole lotta love”.
El pitjor: una gravació sense pausa.

La banda britànica Led Zeppelin, pionera del hard rock i liderada pel cantant Robert Plant i el virtuós guitarrista Jimmy Page, fundador del grup, va gravar el seu segon àlbum el mateix any en què havia editat la seva òpera prima. La permanència del quartet en l’estudi va ser fugaç i molt accelerada, doncs la formació anglesa es trobava aleshores sota la realització de continuades i frenètiques gires que a penes deixaven temps per a altres tasques. Malgrat tot, Led Zeppelin va confeccionar un treball molt reivindicat, aclamat i aplaudit per la crítica, el qual va obtenir a més unes importants vendes. En l’àlbum, que va tenir una enorme influència i està considerada una de les grans obres de la música popular, es van utilitzar els gèneres blues rock, folk rock i rock dur i va extreure el tema “Whole lotta love”, una adaptació d’un clàssic de Willie Dixon que es va convertir en un dels referents dels seus multitudinaris concerts. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: JESUS & MARY CHAIN

La banda escocesa The Jesus & Mary Chain va ser creada pels germans Jim i William Reid (foto), cantants, guitarristes i usuaris de diverses tecnologies, als quals es van unir inicialment el baixista Douglas Hart i el bateria Bobby Gillespie, futur fundador, líder i vocalista de la formació Primal Scream. Posteriorment, també van entrar en el grup els bateries Steve Monti i Nick Sanderson i el guitarrista i organista Ben Luire.

El primer àlbum del conjunt escocès va ser l’històric “Psychocandy”, considerat un dels clàssics del noise rock, un dels principals treballs de la dècada dels 80 i un dels millors debuts que es recorden d’una banda alternativa. L’obra, aclamada per la quasi totalitat de la crítica especialitzada, va ser l’únic disc de llarga durada en què van participar els quatre membres originals de The Jesus & Mary Chain, doncs després de la seva edició, Hart i Gillespie van abandonar.

El grup dels germans Reid mai va poder superar, ni tan sols igualar, la seva cèlebre òpera prima, encara que el segon àlbum de la seva discografia, l’igualment elogiat “Darklands”, també va comptar amb el beneplàcit dels mitjans de comunicació, cosa que no va succeir amb les següents gravacions que va efectuar el grup, que va ser més notícia pels seus trepidants espectacles en directe i per les friccions entre els seus líders.

The Jesus & Mary Chain, que no va obtenir mai un gran èxit comercial, va rebre una gran influència de tres bandes: els novaiorquesos The Velvet Underground, la seva gran referència; els Stooges d’Iggy Pop, fonamentalment pel que fa als seus cèlebres espectacles en viu, i els contemporanis The Cure, claus en la seva estètica de tipus gòtic, mentre no es pot negar la seva petjada en formacions com els irlandesos My Bloody Valentine. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL NOISE ROCK

El noise rock (rock sorollós) no va ser un invent de la dècada dels 80 del segle XX, doncs molts anys abans, concretament durant els anys 60, havien utilitzat aquesta faceta musical, essencialment la tècnica del feedback de la guitarra o la distorsió de diferents instruments, bandes que es van avançar clarament al seu temps com Jimi Hendrix Experience, The Grateful Dead i molt especialment The Velvet Underground, el grup que més va influenciar algunes formacions indies de dos decennis més tard.

No obstant, no hi ha dubte que la consolidació i l’època daurada del gènere van tenir lloc durant el decenni dels 80, en el marc del rock de caràcter alternatiu. Les dues formacions cabdals de l’estil van ser els escocesos The Jesus & Mary Chain (foto), banda comandada pels germans Jim i William Reid, i en la qual també va formar part com a bateria Bobby Gillespie, el futur líder de Primal Scream, i els novaiorquesos Sonic Youth, amb els guitarristes Thurston Moore i Lee Ranaldo, així com la baixista Kim Gordon, parella sentimental del primer, com a màxims exponents.

Altres grups que van fer ús freqüent de la distorsió van ser el trio de Machassussets Dinosaur Jr., sota el lideratge del seu cantant i guitarrista J Mascis i amb una gran influència exercida a bandes alternatives del decenni dels 90; el també trio de Minnesota Hüsker Dhü, conjunt que va encapçalar el gènere hardcore, al qual hi va afegir el factor melòdic, o el quartet irlandès My Bloody Valentine, cèlebre per l’elogiat àlbum “Loveless” i màxim protagonista de la moda shoegazing, sense oblidar altres formacions com Spacemen 3 o Swervedriver.

Aquesta sèrie de grups noise van romandre normalment en segells discogràfics petits i independents, encara que en algun cas, com el de Sonic Youth, van aconseguir, no sense polèmica per part dels fans, fer el salt a empreses multinacionals. El noise va exercir una notable influència en conjunts alternatius de les dècades posteriors, fins el punt que va arribar un període en què qualsevol banda indie semblava obligada en un moment donat a usar la distorsió, fins i tot pel que fa als representants del més assossegat brit pop.

DAFT PUNK

Lloc de fundació: París (França).

Formació: Thomas Bangalter (veu, guitarra, baix, teclats i sintetitzadors) i Guy – Manuel de Homem – Christo (veu, guitarra, baix, teclats, bateria i sintetitzadors).

Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: synth pop, dance, house i techno.
Principals àlbums: Discovery (2001) i Random acces memories (2013).
El millor: un fenomen que va passar de local a global.
El pitjor: una personalitat una mica estranya.

Influenciat pel krautrock alemany, l’enigmàtic duo francès Daft Punk, que rarament ha visualitzat els seus rostres i ha ofert entrevistes, es va convertir en la principal associació del house de París i en el conjunt estel•lar del techno a nivell mundial. Amb una trajectòria que ha estat aclamada per la quasi totalitat de la premsa internacional, el grup ha aconseguit tres premis Grammy, el primer com a millor banda dance i els altres dos per l’àlbum “Random acces memories”, com a millor obra general, i el seu popular hit “Get lucky”, un espectacular èxit a nivell planetari.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES ALTERNATIVES DE LA DÈCADA DELS 80



Dinosaur Jr. Trio format a l’estat de Massachussets pel cantant i guitarrista J Mascis, el baixista Lou Barlow i el bateria Murph, va ser un grup capdavanter del rock alternatiu dels anys 80 i va suposar una enorme influència per a diferents bandes indies del decenni dels 90. Després de gravar els aclamats àlbums “You’re living all over me” i “Bug”, tots dos amb aportacions de noise rock, va arribar la crisi que va deixar Mascis com a únic integrant original, període en què Barlow va fundar la formació Sebadoh. Posteriorment, ja durant la dècada dels 90, es tornarien a unir els tres membres fundadors.

The Housemartins. Quartet anglès fundat a la localitat de Hull per Paul Heaton (veu), Stan Cullimore (guitarra), Norman Cook (baix) i Hugh Whitaker (bateria), va col•laborar en el retorn del protagonisme del pop – rock elèctric al Regne Unit. Grup de curt historial, doncs només va gravar dos àlbums d’estudi, va triomfar amb cançons com “Happy hour”, “Me and the farmer”, “Built” o “Caravan of love”, mentre va comptar amb una imatge de veïns corrents, molt allunyada del glamur dels nous romàntics, i va atacar amb ironia, humor i sarcasme les polítiques ultraliberals de la primera ministra britànica Margaret Thatcher. Després de la dissolució, Heaton va formar The Beautiful South, per seguir més tard en solitari, i Cook es va convertir en Fatboy Slim.

Hüsker Dhü. Trio fundat a la localitat de Saint Paul, a l’estat de Minnesota, pel cantant i guitarrista Bob Mould, el baixista Greg Norton i el bateria Grant Hart, formació inalterable fins a la desaparició del grup, el més important i popular en la història de l’escassament accessible gènere del hardcore, en el qual hi va introduir el factor melòdic. Hüsker Dhü, conjunt que va compartir estat i època amb The Replacements, va aconseguir un important èxit amb el treball “New day rising” i va exercir una inqüestionable influència en bandes alternatives nord-americanes dels anys 90.

My Bloody Valentine. Banda irlandesa creada a Dublín per Kevin Shields (guitarra i veu), Bilinda Butcher (veu i guitarra), Debbie Googe (baix) i Coln O’Ciosoig (bateria). El quartet, influenciat pel mític grup novaiorquès The Velvet Underground i gran exponent de la moda del shoegazing, en què els conjunts, aparentment aliens al públic, actuaven mirant fixament el terra, va passar fonamentalment a la història per l’elogiada obra “Loveless”, un disc hipnòtic i densament atmosfèric, amb aportacions noise, caracteritzat pel perfeccionisme que li va voler atorgar Shields, fins el punt que la resta de la formació en va quedar fins el capdamunt de les obsessions del seu líder. Després de l’àlbum, una de les grans gravacions de la història de l’indie rock, el grup irlandès va obrir un llarguíssim parèntesi.

The Replacements (foto). Com el trio Hüsker Dhü, The Replacements, banda integrada per Paul Westenberg (veu), Bob Stinson (guitarra), Tommy Stinson (baix) i Chris Mars (bateria), va tenir la ciutat de Minneapolis com a centre neuràlgic. Amb un estil menys endurit que el grup liderat per Bob Mould, el quartet, que va utilitzar gèneres com el garage rock i el punk rock, va ser un dels primers conjunts amb caràcter alternatiu de la història i va aconseguir certa celebritat mitjançant els aclamats àlbums “Let it be” i “Tim”. Les marxes de Bob Stinson i Mars van originar la decadència, en un període en què Westenberg va agafar clarament les regnes del grup.

Ride. Quartet fundat a la ciutat universitària d’Oxford per Mark Gardener (veu i guitarra), Andy Bell (veu, guitarra, piano i harmònica), futur membre del mediàtic conjunt Oasis; Steve Queralt (baix) i Laurence Colbert (bateria). Banda caracteritzada per una important irregularitat i per una trajectòria força inestable, doncs ha tingut ja dues separacions, va aconseguir el seu punt àlgid amb el psicodèlic i hipnòtic àlbum “Nowhere”. El grup, que va es va apuntar al moviment del shoegazing, va estar bastant influenciat pels dublinesos My Bloody Valentine. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PIXIES

El cantant i guitarrista Black Francis, personatge tan carismàtic com certament histriònic; la cantant i baixista Kim Deal, el guitarrista Joey Santiago i el bateria David Lovering van fundar a Boston el grup indie Pixies, que es va estrenar amb l’EP “Come on pilgrim”, que va rebre importants elogis per part de la crítica especialitzada.

En la trajectòria clàssica del quartet de Massachussets, dues van ser les constants: el seu èxit a la Gran Bretanya, on sempre va comptar amb un públic fidel i lleial, i l’ostracisme als Estat Units, el seu país, on cap dels seus àlbums va aconseguir situar-se en el top 50 de la llista de Billboard. Malgrat això, la seva influència en bandes indies nord-americanes de la dècada dels 90 va ser inqüestionable.

El primer àlbum del grup, “Surfer Rosa”, és un dels millors treballs del decenni dels 80. L’obra, un dels grans debuts de la història de la música rock, conté extraordinàries cançons, entre les quals sobresurten “Gigantic”, interpretada per Deal, amb una tornada trepidant i un dels seus temes més accessibles, i la fantàstica “Where is my mind ?”, probablement la millor peça de la seva trajectòria i present en la banda sonora del film de David Fincher “El club de la lucha”, concretament en l’escena final.

“Doolittle”, el segon àlbum de la formació nord-americana, està considerada pels mitjans de comunicació especialitzats la seva obra mestra, encara que personalment, reconeixent que es tracta d’un treball excel•lent, el considero inferior i més irregular que el seu disc anterior. En l’àlbum, una de les grans fites del rock alternatiu de tots els temps, es troben cançons com la frenètica “Debaser” o les magnífiques “Here comes your man” i “Monkey gone to heaven”, aquesta de caràcter ecologista.

A “Doolittle” es van evidenciar les diferències entre Francis i Deal, que va tenir un protagonisme menor en l’obra que aquell que havia exercit a “Surfer Rosa”, fins el punt que la baixista va fundar un conjunt paral•lel, The Breeders, en el qual també va intervenir la seva germana bessona Kelley Deal. A pesar de les dificultats, el grup de Boston va gravar, abans de la separació, dos treballs més: “Bossanova”, que conté el tema “Velouria”, i “Trompe le monde”.

Arran de la dissolució, després de la qual Francis es va llançar en solitari, en una carrera força elogiada per la crítica, Pixies es va erigir en un grup de culte per a l’audiència indie, propiciant aquest fet la seva aparició en diferents festivals alternatius d’arreu del món, com per exemple el Primavera Sound de Barcelona, encara que la formació va trigar un munt d’anys en gravar un nou àlbum, “Indie cindy”, el seu èxit més important als Estats Units i sense la presència de Deal.

RICK ASTLEY

Lloc de naixement: Newton le Willows (Anglaterra).

Dècades: 80, 90 i 00.

Gèneres: pop, dance pop, blue eyed soul i soft rock.
Principals àlbums: Whenever you need somebody (1987) i Hold me in your arms (1988).
El millor: una potent veu.
El pitjor: posada al millor servei ?

El cantant britànic Rick Astley, exvocalista del grup de soul blanc FBI, va triomfar durant el segon lustre del decenni dels 80 amb hits com el cèlebre “Never gonne give you up” i “Together forever”, temes dance pop amb dosis de soul. Amb una imatge de gendre ideal i dotat d’una potent i portentosa veu, Astley va tenir una revifalla a finals de la dècada dels 90 arran de l’èxit del vídeo de “Never gonne give you up” a Internet, fet que va propiciar la seva reaparició després d’un parèntesi. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: REM

El grup REM va ser fundat a la localitat d’Athens, a l’estat meridional de Georgia, com a quartet, integrat pel cantant Michael Stipe, el guitarrista Peter Buck, el baixista Mick Mills i el bateria Bill Berry. La formació es va mantenir inalterable fins després de la confecció del seu desè àlbum “New adventures in hi – fi”, en què Berry va abandonar i va deixar el conjunt com a trio.

Banda caracteritzada per un rock de caire clàssic americà, amb particularitats de tarannà alternatiu, bastant influïda per la llegendària formació californiana The Byrds, els començaments de REM es van trobar emmarcats en ambients i circuits independents, en un període en què el grup realitzava actuacions en espais íntims i reduïts i en el qual va editar els aclamats àlbums “Murmur” i “Reckoning”, que la crítica no dubta en considerar-los del millor de la seva extensa discografia.

Després de l’edició dels igualment valorats treballs “Fables of the reconstruction” i “Lifes rich pagent”, el quartet va aconseguir superar els cercles purament alternatius amb “Document”, la primera de les seves obres que va assolir el top 10 de Billboard i en què es troben dos dels seus clàssics: “Finest worksong” i “In the end of the world as we know it (and i feel fine)”. La tendència va continuar amb “Green”, un disc de reivindicació ecologista, que va deixar una mica enrere les lletres críptiques i el qual va mostrar signes comercials a través de peces com “Pop song 89”, “Stand !” i “Orange crush”.

Després d’una esgotadora gira de presentació de “Green”, la formació nord-americana va obrir un parèntesi que va tancar amb la gravació del supervendes “Out of time”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic i el seu primer èxit significatiu a la Gran Bretanya. El disc no va posar d’acord els crítics, doncs mentre alguns pensaven que definitivament REM s’havia convertir en una banda comercial, altres creien que el quartet continuava amb una essència similar a la dels temps anteriors. L’àlbum va extreure cançons com la multiradiada “Loosing my religion”, la sensacional “Near wild heaven” i la pràcticament bubblegum “Shiny happy people”.

“Automatic for the people”, que conté temes com l’emotiva “Everybody hurts” i la popular “Man of the moon”, va recuperar els elogis i les aclamacions de la totalitat dels mitjans de comunicació especialitzats, sense que això impedís que l’àlbum fos de nou número u tant als Estats Units com al Regne Unit. Tanmateix, va ser un cas aïllat perquè la crítica, i aquest cop amb força unanimitat, va acollir de forma negativa els següents treballs del grup, “Monster”, que es va alçar de nou en el punt més alt tant del rànquing nord-americà com del britànic, i “New adventures in hi – fi”, número u al Regne Unit.

Després de la marxa de Berry, REM va iniciar una lenta decadència fins a la seva dissolució, marcada pels àlbums “Up !”, “Reveal”, “Around the sun”, “Accelerate” i “Collapse into now”; la progressiva pèrdua de popularitat al seu país i, pel contrari, la continuïtat d’un èxit important a la Gran Bretanya. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE SMITHS

El primer lustre de la dècada dels 80 va estar protagonitzat pel moviment de la new wave, període marcat per gèneres com el postpunk, el corrent dels nous romàntics o el synth pop, en què l’ús de teclats, caixes de ritmes o tecnologies avançades com els sintetitzadors van assolir una gran importància en detriment per exemple de la guitarra, un element clau en la història de la música pop – rock. El sorgiment del quartet The Smiths, va situar de nou de plena actualitat la música elèctrica i el tradicional line – up format per veu, guitarra, baix i bateria.

El grup, fundat a Manchester, localitat que aleshores s’havia convertit en una de les grans capitals de la música rock, el van liderar el carismàtic i peculiar cantant Morrissey, que es va fer càrrec de les lletres, i el guitarrista Johnny Marr, que es va dedicar a la confecció musical, completant la formació el baixista Andy Rourke i el bateria Mike Joyce. El primer èxit del quartet va ser el single “Hand on glove”, que va formar part del primer àlbum de la banda, de títol homònim i en què també hi destacaven “Reel on the fountain” i “This charming man”.

Posteriorment, The Smiths va editar el controvertit “Meat is murder”, primer exemple de la lluita de Morrissey en favor dels drets dels animals. El treball, que conté temes com “The headmaster ritual” o “How soon is now ?”, va ser el seu únic número u en les llistes britàniques d’àlbums i compta més amb el beneplàcit dels seguidors del grup que no pas dels mitjans de comunicació especialitzats. Es comenta que, durant la gravació i la presentació del disc, Morrissey va advertir als altres components de la formació que procuressin no ser enxampats menjant carn.

“The queen is dead” és l’obra mestra del conjunt de Manchester, potser el millor àlbum editat durant els anys 80 i un dels grans treballs de la història de la música popular. El disc, número dos al Regne Unit, tal com havia succeït amb la seva òpera prima, i primera gravació del grup en assolir el top 100 dels Estats Units, la seva assignatura pendent, conté tres dels grans clàssics de la banda anglesa, les extraordinàries “Bigmouth strikes again”, “The boy with the thorn in his side” i “There is a light that never goes out”, encara que la meva preferida és la bella i menys coneguda “I know it’s over”.

Malgrat l’èxit, tant des del punt de vista de la crítica com del públic, les fractures internes, sobretot entre Morrissey i Marr, van provocar la dissolució de la banda britànica després de l’edició de l’àlbum “Strangelove, here we come”, el seu tercer número dos al rànquing britànic i els seu treball de llarga durada més venut a l’altra banda de l’Atlàntic. Després de la separació, Morrissey ha portat a terme una popular i brillant carrera en solitari, mentre Marr ha protagonitzat una trajectòria, encara que important, bastant allunyada del gran públic. La influència del quartet, tant pel que fa a les diferents formacions de rock independent com del brit pop, ha estat inqüestionable. 

SHINE ON YOU, CRAZY DIAMOND

Grup: Pink Floyd.

Any: 1975.

Formació: Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright.
Gènere: rock progressiu.
Àlbum d’estudi: Wish you were here.
El millor: homenatge a Syd Barrett.
El pitjor: la típica grandiloqüència de la música de caràcter progressiu.

El cantant i guitarrista David Gilmour, el baixista Roger Waters i el teclista Richard Wright van composar la peça “Shine on you, crazy diamond”, dividida en vàries parts i amb algunes de les característiques que van definir el rock progressiu, com el llarg minutatge, la grandiloqüència, l’efectisme, l’espectacularitat, la complicada estructura, la qualitat instrumental o l’ús exhaustiu de sintetitzadors. El tema va ser un homenatge realitzat al primer cantant, guitarrista i líder de Pink Floyd, Syd Barrett, que va haver d’abandonar la banda britànica arran de la confecció del primer àlbum del grup, el psicodèlic, reivindicat i revolucionari “The piper at the gates of dawn”, pels seus problemes amb les substàncies al•lucinògenes. Encara que la cançó es va donar a conèixer durant una gira efectuada per la formació anglesa a França l’any 1974, no es va editar fins un any més tard, com una de les principals pistes de l’emblemàtic disc “Wish you were here”. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: L’AFERMAMENT DEL ROCK INDEPENDENT I ALTERNATIU



Sense ànim de voler exagerar, és possible que si grups tan emblemàtics com The Beatles, pel que fa a la seva etapa de maduresa, i The Rolling Stones haguessin aparegut a finals dels anys 70 o durant la totalitat de la dècada dels 80, haurien estat considerades bandes independents o alternatives.

Durant els inicis dels 80, formacions que cercaven el risc o un tipus de música allunyat dels paràmetres més comercials, es van haver de refugiar en segells discogràfics independents, mentre que les seves cançons només sonaven en emissores de ràdio molt minoritàries. Grups pertanyents a l’etapa dominada pel postpunk es poden considerar els primers conjunts anomenats alternatius, entre els quals es trobaven, per citar els més populars, Echo & the Bunnymen i Joy Division, que va ser una de les bandes punteres del segell The Factory fundat per Tony Wilson a Manchester; o The Cure i Dépéche Mode, formacions que van acabar aconseguint una important celebritat, molt més enllà dels ambients indies.

Més tard, durant el segon lustre de la dècada, període en què la música més comercial va assolir cotes inimaginables anys enrere, en el moment àlgid d’ens com el canal MTV, van sorgir, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, una sèrie de bandes que van representar la primera edat d’or del rock alternatiu i també una enorme influència pel que fa a les formacions que, ja durant el decenni dels 90, van convertir el gènere en un fenomen pràcticament de masses, mitjançant gèneres com el grunge o el brit pop.

Pel que fa als grups apareguts al Regne Unit, cal destacar molt especialment el quartet The Smiths, que va tornar a posar de plena actualitat el pop – rock elèctric, després d’anys de preponderància de teclats, caixes de ritme i sintetitzadors que van marcar el synth pop, sense oblidar els diferents conjunts que van protagonitzar el noise rock, com els escocesos The Jesus & Mary Chain o els irlandesos shoegazing My Bloody Valentine, o de l’anomenada escena Madchester, amb els exemples de Happy Mondays, The Stone Roses i New Order, continuïtat de Joy Division que ja ha comptat amb un capítol propi en aquesta història del rock.

Quant a les bandes fundades als Estats Units, que van comptar amb més èxit a la Gran Bretanya i altres estats europeus que no pas al seu país, cal significar formacions com Dinosaur Jr. (foto), Hüsker Dhü, The Replacements, Pixies, REM i els noise Sonic Youth, aquests tres darrers, grups clau en l’explosió indie dels anys 90 i conjunts que van acabar aconseguint un públic ampli i heterogeni durant la seva etapa d’auge, encara que pel que fa al decenni dels 80, les seves actuacions es reduïen en espais d’aforament limitat i a circuits purament alternatius.